dimarts, 24 de novembre del 2009

Un trànsit de gossos (Postals de Nàpols II)


Trànsit, originalmente cargada por irodon.
Estic convençut que Bill Foster no aguantaria massa minuts conduint per Nàpols. Home de nervis a flor de pell i de gallet fàcil, Bill Foster (Michael Douglas) és el tipus que embogeix a 'Un dia de fúria' i que, incapaç de suportar la terrible pressió del trànsit de les grans ciutats, comença a disparar a tort i a dret contra qui considera que li fa la guitza.

De fet, a Nàpols dels 'traffic jam' o col·lapses ja se n'encarreguen ells de trobar la millor sortida o l'alternativa que no et sap donar ni el Tom-Tom ni qualsevol altre navegador. Pot semblar caòtic, però el trànsit a Nàpols és ordenat dins el caos. Fins i tot els gossos (n'hi ha tants que vagaregen pels carrers de la capital de la Campània!) s'hi atreveixen, com podeu observar a la fotografia.

Ara bé, aquest és un trànsit que no admet titubejos, ni cagadubtes, ni poca sang...ni un excés de testosterona. O hi entres o et retires. O condueixes o et deixes portar. A mi, la primera sensació que vaig tenir va ser la d'endinsar-me en una megapista de cotxes de xoc on tots cridaven, gesticulaven i donaven un darrer i certer cop de volant a la col·lisió que semblava inevitable. Un miratge.

Els llums intermitents simplement no existeixen i, si hi són, no es fan servir, mentre que els retrovisors són els accessoris més absurds que s'hagin pogut instal·lar a les 'macchine'. Un consell: sempre s'ha de mirar endavant; si ho fas als costats, ets mort. Una altra: el semàfors vermells poden arribar a ser indicatius i tenir la transcendència que té el color ambre a casa nostra. Això vol dir que, si no gira ningú, ni et venen de cara, ni creua cap vianant: avanti!

Els canvis de sentit són possibles a tot arreu, fins i tot on els senyals ho prohibeixen explícitament (en una mostra clara del valor que tenen els indicatius de trànsit), i les marxes enrere són constants i recomanables per desfer un carrer errat, encara que la via sigui d'un únic carril i al darrere tinguis altres cotxes. No pateixis, ja et faran espai i és probable que ni t'ho recriminin fent sonar el clàxon.

Quin ingredient em deixo... Ah sí! Tothom circula a gran velocitat (els cotxes són per córrer, no?) però és sorprenent els pocs accidents que hi ha. Això sí, la majoria de cotxes no amaguen ni dissimulen els cops, bonys i ratllades de la seva carroceria. Són com petites ferides de guerra que s'exhibeixen orgulloses. Pensant-ho bé, tot va ràpid a Nàpols: els cotxes, però també la gent caminant, els gossos i els propis biorritmes de la ciutat.



El dia que vam anar a Sorrento, a uns trenta quilòmetres de Nàpols, vam preguntar si a la tornada ens trobaríem molts controls d'alcoholèmia als accessos d'entrada, i encara riuen ara. "No controls, no carabinieri". Els guàrdies només apareixen quan hi ha un accident i han de regular el trànsit... si és que abans no ho han resolt els propis napolitans. Mai com aquí no havia trobat tanta autogestió eficaç en el trànsit.

No cal dir que les mesures de prevenció de riscos en la conducció encara no han arribat al sud. Així, per exemple, en una demostració més d'aprofitament de l'espai, és normal trobar-te tres persones damunt la mateixa moto, vespa o motocicleta de diferents cilindrades. Sovint carreguen el pare, la mare i el nen, tots tres sense casc i amb el petit enmig dels progenitors, d'empeus i, això sí, subjectat per les cames o els malucs pel que seu al darrere. Però també poden portar tres adolescents que dubto que tinguin permís. Però, ara que hi penso, potser ni els cal, el permís.

Ara bé, una cosa està clara. Si et doctores a l'autoescola que suposa conduir per Nàpols, estàs considerat apte per fer-ho arreu... I el Xavi ho va fer cum laude i jo amb nota!

diumenge, 22 de novembre del 2009

Nàpols d'impacte (Postals de Nàpols I)


Nàpols d'impacte, originalmente cargada por irodon.
Nàpols és una ciutat de contrastos on no hi ha espai per a termes mitjos. O és blanc, o és negre... i no perdis el temps intentant explicar-te. A l'aeroport, l'empresa a la qual li vam llogar un cotxe (un Panda) ja ens va pseudo-interrogar-avisar:
- On aneu? En quin 'quartiere'? En quin hotel s'esteu?
- "A la Piazza Garibaldi", vam respondre nosaltres.
I acte seguit, ells:
-"Doncs demaneu a l'hotel si té un pàrquing... i si és que no, us en busqueu un, perquè si aparqueu a la plaça, encara que sigui a la zona blava, o us el prendrà la policia o us el prendran els altres".
- Els "altres". Vet aquí una definició per l'innombrable.

El Xavi, l'amic amb el què vaig anar a passar el cap de setmana (amb la Montse i la Gemma, les respectives) ja m'havia avisat. Ell té negocis amb gent del territori, i sap del que parla:
- A Nàpols t'has de comportar com un napolità més. Evita ser o semblar un turista: Conduint, passejant, aparcant, comprant, negociant, gesticulant, vestint... Aquí hi ha gent que aparca el cotxe amb les claus al contacte i les finestres baixades... però no et preocupis que ningú els tocarà la "macchina". A tan no hi vam arribar... però quasi.

Deia que Nàpols és una ciutat de contrastos. Juraria que és una de les ciutats que se'n va a dormir més tard, i una de les que més matina. Estira el dia tot el que pot perquè, sigui pel caràcter mediterrani, sigui perquè sempre està amatent al Vesubi, sigui per l'activitat que té la ciutat, no para mai. I es desperta abans que despunti el dia perquè tota la feina feta, tota la mercaderia, estigui a lloc a l'hora en punt. L'activitat és frenètica. Del port al centre i, d'allí, arreu. Nàpols no està en guerra; si més contra ningú estranger. Potser contra si mateixa. És el preu de ser la capital mundial de l'estraperlo. Em seria impossible resumir en unes línies, ara, aquí, l'obra de Saviano, però el cert és que amb un sol dia passejant pels seus carrers t'adones de bona part del què passa a Napule.

Com la seguretat. Passejant per les grans avingudes comercials només has de mirar a banda i banda per veure quins són els comerços segurs i els que no ho són. Això va així: Un bon dia et ve un home vestit de manera impecable a oferir-te "seguretat".
- Però si sempre ho estat de segur, el meu negoci...
- Sí, fins avui, sí... però demà qui sap...Val més no temptar la sort, no?

Total, que si pagues per tenir seguretat et passarà com el cotxe aquell, aparcat amb les claus al contacte i les finestres baixades. Mai no li passarà res; ja sigui un model de luxe o es tracti d'un Panda. Ara bé, si decideixes que amb el passat ja n'hi ha prou, i que no te'n cal de seguretat, l'endemà (o l'altro domani) et trobaràs els aparadors trencats. Només serà el primer avís. Amb el segon pot ser que et trobis el negoci calcinat, i això que fins aleshores mai no t'havia passat res de res!

Doncs bé, mirant a banda i banda dels carrers veus els comerços que llueixen els aparadors impecables, perfectament il·luminats, nets i "segurs"; i els que exposen la seva roba, la seva moda, les seves bosses, el que sigui, entre vidres esquinçats per un tret o per una llamborda de les moltes que s'apilen als costats dels arbres dels comerços, tot esperant l'ocasió de ser llançades. És com l'amenaça latent. Sempre allí a terra, arrencades de l'asfalt, però intactes i sempre presents. Tard o d'hora faran el seu servei.

I amb tots aquests contrastos, Nàpols és una ciutat especial, única i viva, amb una banda sonora eterna, com la que acompanya aquest comentari. I la seva gent és extraordinàriament amable, afable i llesta com la fam. I els seus racons, imprescindibles. I els seus comerços, autèntics. I el seu tràfic, ordenat dins el caos. I la seva gastronomia, de pecat. Napoli o Napule és gran en tots els sentits. I tinc tantes ganes de tornar-hi...

PD: La foto és de la Gemma (al Cèsar el que és del Cèsar), i com aquesta, n'ha fet una bona pila que espero combinar amb altres postals de Nàpols o Pompeia que vaig fer jo.

dimarts, 17 de novembre del 2009

L'ull de Déu (Postals de Pompeia I)


L'ull de Déu, originalmente cargada por irodon.

La llum del sol penetra per un petit espai en forma d'ull, talment com si es tractés de la visió d'un ser superior, gairebé diví, que observa el Vesubi i el que queda de les runes de Pompeia.

dissabte, 7 de novembre del 2009

Hora de dinar


A dinar, originalmente cargada por irodon.

Feia molts anys, potser més d'una dècada, que no anava al zoo. Ara fa uns dies hi vaig acompanyar a la Íria, doncs li havien regalat un parell d'entrades per passar-hi tot un dia. No m'agrada veure els animals engarjolats i enclaustrats a la força en un espai de reduïdes dimensions. Em vaig fixar en petits detalls, com per exemple en les relacions que mantenen els cuidadors amb els diferents animals, sense excepcions, i això em va reconfortar. Veure les complicitats que hi ha, el grau de coneixement i acceptació, la confiança mútua, la tendresa...Les hores de dinar són una festa cada dia, com ho són les trobades entre els uns i els altres.

dilluns, 2 de novembre del 2009

Llarga vida als diables


Diable gran v diable petit, originalmente cargada por irodon.

Després del debat que ha originat -i continua fent-ho- el futur de les tradicions de foc arrel d'una nova normativa europea, la resposta final a tot aquest entrellat la podríem tenir amb aquesta imatge. Allò que ve d'una llarga tradició popular i es traspassa de generació en generació té molt de guanyat, perquè no hi ha res que pugui anar en contra de les voluntats d'un poble. Llarga vida als diables!


dilluns, 26 d’octubre del 2009

Santa Úrsula


Dos de nou amb folre i manilles, cinc de nou amb folre (carregat), tres de nou amb folre i pilar de vuit amb folre i manilles. Buff!!! Quina Santa Úrsula!!! Hi ha dies, però, en què una sèrie de signes ja t’avancen que tot sortirà rodó, i així acaba sent. És com aquell anunci dels donut que feia en Santi Millan, no? Que si te’l cruspies vivies una jornada inoblidable, però si no te’n recordaves paties un dia digne de Murphy (el de la llei). Diumenge al matí érem una gentada a les matinades, i quan això passa és sinònim de gran diada. Allí, els missatges i motius de conversa mentre anàvem a despertar castellers a casa seva anaven tots en una mateixa direcció: “hem d’anar castell a castell”, “no n’hi ha prou amb descarregar només un gran castell”, “hem de fer una actuació completa”, “hem de descarregar-ho tot”.



No, no varem poder descarregar-ho tot, però ens varem quedar molt a prop d’aconseguir-ho. De fet, només se’ns va escapar el cinc de nou, que amb una mica més de lluita i serenitat podíem haver sotmès igualment... També va ser reveladora la massiva presència de castellers al local, un parell d’hores abans que comencés la diada, així com la marea rosada que va desfilar en cercavila pels carrers de Valls. Allí, els missatges anaven una mica més enllà i agafaven més transcendència alhora que ens posaven més pressió. “Avui no podem deixar escapar l’oportunitat que se’ns presenta; avui hem de fer una grandíssima diada que il·lusioni la gent de la Colla; avui hem de començar a guanyar el Concurs del 2010”, coincidíem molts instants abans d’entrar a plaça. I és que el més mínim error, o una mala jugada en forma de mala sort, ens hauria frenat la confiança (que no eufòria) que hi havia en els minuts previs a la diada. La culpa d’aquesta confiança? Una bona planificació (amb només un error en tota la temporada: a La Bisbal); uns bons assajos (extraordinaris els tres últims); una bona feina amb la canalla i a l’hora de fabricar posicions crítiques (crosses, segons, baixos, etc...) i un programa coherent amb la temporada. Per Santa Úrsula ens havíem fixat quatre castells, tres dels quals ja els havíem assolit. Per tant, i a diferència d’altres vegades, el programa era realista.



Crec que el missatge d’anar “castell a castell” va calar en les consciències dels castellers, doncs només va haver-hi una gran explosió d’eufòria després del pilar de vuit amb folre i manilles, quan s’havia assolit l’objectiu de segellar una magnífica exhibició.



De la diada de Santa Úrsula, més enllà de les estructures assolides, voldria destacar dos detalls que no haurien de passar desapercebuts. L’un, que varem bastir tots els castells a la primera, sense baixar cap peu. Això que durant tantes i tantes temporades semblava impossible d’assolir, enguany s’ha convertit en la tònica general al llarg de la campanya. Un indicatiu més de la bona feina dels assajos i de que la gent ja comença a estar molt familiaritzada amb els castells amb folre i manilles. I l’altra detall que per mi és molt valuós, és que tant amb el dos de nou com en el pilar de vuit, el folre i les manilles van baixar sense fer patir a la gent, de manera ordenada i ràpida. Això que pot semblar una xorrada, estic convençut que va ajudar i molt a que al final de la diada no hi hagués cap persona ajupida o contusionada.

També voldria destacar un altre aspecte, i aquest fa referència a la motivació i al subconscient. Feia molts anys que les setmanes i els dies previs a Santa Úrsula no es parlava tant de castells. Enguany, per atzar o no, se n’ha parlat i molt, i això, n’estic convençut, ens ha ajudat a estar endollats fins el dia D i l’hora H. A una setmana de Santa Úrsula varem viure, per exemple, un excel·lent i emotiu acte commemoratiu dels 40 anys del Monument als castells, obra de Josep Busquets. Després, la Junta de la Colla va saber dissenyar tres actes que, de debò, crec que han posat el seu granet de sorra: Un –i aquí vull felicitar a l’autor/a de l’excel·lent idea- va ser els cartells que anunciaven la diada, recuperant un antic model de fa quaranta anys. En aquella ocasió la Colla Vella anunciava als convilatans l’intent del dos de vuit amb folre, del cinc de vuit i del tres de vuit; en aquesta ocasió –quina casualitat!- era la mateixa exhibició, només que amb un pis més i rematat amb el pilar de vuit.

El segon acte al què em refereixo va ser el muntatge visual que es va projectar divendres després de l’assaig. Una pel·lícula amb imatges d’anteriors Santa Úrsula victoriosos, i amb música d’aquelles que anuncien una jornada èpica que tocava la fibra. Felicitats!

I el tercer acte va ser, precisament, el col·loqui organitzat per recordar el primer cinc de vuit carregat del segle vint, també quaranta anys enrere. Jo no hi vaig poder ser present, perquè vaig anar a buscar als amics italians que havíem convidat per Santa Úrsula, però en el sopar posterior que varem compartir una trentena llarga de castellers a l’Antic, tothom me’n va parlar molt bé. Fins i tot gent que no és de la Colla, com el Xavier Brotons o el Jordi Bertran, em varen dir que s’havien emocionat com poques vegades en veure la pel·lícula i en saludar alguns dels castellers que van pujar en aquella catedral. Genial!

Enmig d’aquests actes es va donar a conèixer, en una assemblea extraordinària, que el Govern de la Generalitat ha triat la nostra colla per representar el país a la pròxima Exposició Universal que se celebrarà el mes de maig a Shangai, a la Xina. No cal dir que l’anunci, que es va mantenir en secret fins a darrera hora, va actuar també d’espolet i extraordinari element de motivació.

Finalment, trobo un gran encert la pancarta que l’Ajuntament va posar a la façana de la Casa de la Vila: “Valls ciutat bressol dels castells”, i el suport a la candidatura perquè els castells siguin declarats el pròxim mes de gener, a París, Patrimoni Immaterial de la Humanitat.

Quan en el darrer ‘post’ deia que Valls havia de viure els 365 dies de l’any en clau castellera, i que s’havia de respirar ambient casteller en tots els racons i raconets de la ciutat, em referia precisament a això. A que si no ens ho creiem nosaltres, si no ho fem nosaltres, ningú més ho farà. I sempre hi ha qui, en això dels castells, estarà disposat a fer de padrastre o de madrastra; i fins a cert punt és lògic. Cal que exercim amb orgull la maternitat i la paternitat dels castells, un patrimoni d’una ciutat i d’un país que aviat es convertiran en un símbol internacional i serà proclamat per la UNESCO.

Acabem bé la temporada a Vila-rodona i posem-nos a treballar des de l’endemà mateix per mantenir viu aquest esperit. Fa massa temps que el Concurs de Castells de Tarragona no ve al Portal Nou.

diumenge, 18 d’octubre del 2009

Commemoració, aspiració i reivindicació

Foto: Gemma Casalé

Dissabte a la tarda Valls va respirar castells sense que hi hagués cap diada pel mig, ni cap assaig, ni cap acte convocat per les dues colles dels Xiquets de Valls. Però es respirava castells i s'escolatava remor de plaça castellera i música de gralles. I allí hi eren representants de moltes colles castelleres del país, mitjans de comunicació, autoritats de relleu i gent diversa. I això és bo. De fet, és el que hauria de ser sempre, a Valls. No entenc com la ciutat bressol d'un patrimoni immaterial que aviat pot compartir tota la humanitat no s'impliqui més i ho deixi tot en mans de les dues colles. Tant la Vella com la Joves són (i han de ser) l'eix vertebrador, això és clar, però els castells, aquest patrimoni cultural amb majúscules, és de tots els vallencs i de totes les vallenques. I aquest ha de ser un argument que enorgulleixi a tots. És per això que sempre he pensat que Valls hauria de viure els 365 dies dies de l'any en clau castellera, impulsant no només diades, sinó fòrums, actes, debats, exposicions... Impulsant, en definitiva, activitat castellera.

Quants pobles o ciutats catalanes voldrien tenir la paternitat d'una expressió cultural, solidària, font dels grans valors que han perdurat al llarg de la història de la humanitat i, per sobre de tot, de catalanitat, com són els castells? I en canvi, l'origen dels castells és nostre, dels vallencs i de les vallenques, de ningú més. I ho dic amb tota la humilitat i sense que aquestes paraules s'entenguin com una provocació.

És clar que la resta de colles castelleres del país, representants dels respectius municipis, han col·laborat decisivament a l'hora de situar el món casteller a dalt de tot. És més, sense la participació de totes elles, la progressió, l'acceptació i la internacionalització del fet casteller no hauria estat la mateixa. I és per això que hem d'estar agraïts a les colles de Tarragona, Vilafranca, Terrassa, Barcelona, Vendrell, Reus, Mataró, i a totes les ciutats amb colla pròpia i a aquelles altres que, sense tenir-ne, sempre han cregut i han apostat decididament pels castells. Entre tots hem fet aquest món molt més gran i hem obert els ulls a molta i molta gent.

Foto: Gemma Casalé

I és que hem de recordar que no fa pas massa, els castells, al marge de lluitar contra la gravetat (això ho han fet sempre), havien de fer-ho contra l'acceptació social i institucional. I ara ens trobem en una posició immillorable, font d'inspiració de totes les administracions amb responsabilitats en la integració dels nouvinguts. I no només això. Cada vegada sentim a parlar més i més que la societat s'està tornant individualista i que està perdent, a cada bugada, una sèrie de valors que sempre l'havien acompanyat. Els castells, que també han de lluitar contra aquesta realitat, representen, no obstant això, tot el contrari. Els castells són solidaritat, col·lectivitat, germanor i acceptació sincera de la realitat, sigui quina siguia aquesta. Els castells no entenen de classes socials, ni de sexes, ni d'edats, ni de condicions físiques. Als castells tothom és vàlid i tothom pot jugar i juga el seu paper clau, sense el qual no s'entendria l'èxit col·lectiu. I això és tan gran, tan gran que, amb o sense el reconeixement de la UNESCO, els castells ja han fet fortuna i esdevindran per sempre més en un ric i particular patrimoni mundial.

Tornant a l'acte de dissabte, reconec que em van emocionar les paraules del president de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya, Miquel Botella, quan va mencionar precisament la persistència d'aquells castellers de principis del segle XX que van haver de lluitar contra certa exclusió i, també, contra tots els elements que semblaven condemnar els castells a l'ostracisme i a quedar arraconats com una petita demostració folclòrica vinguda a menys. Sense la lluita d'aquella gent no podríem viure el moment actual, sens dubte el millor de la bicentenària història dels castells.

També em van agradar les paraules del president de la Diputació, Josep Poblet, dient que el nou Museu Casteller de Catalunya convertirà Valls en la gran plaça castellera de totes les colles del país. Pot semblar una obvietat, ho reconec, però amb els vents que bufen sempre és d'agrair escoltar aquesta música i, a més, pronunciada en boca d'una persona de fora vila.

No tinc cap dubte que el món casteller de Valls ha guanyat, amb l'Albert Batet, un ferm i decidit defensor que mirarà de concretar el que deia al començament d'aquest article: fer que Valls visqui els castells els 365 dies de l'any. Ell és casteller, els ha mamat des de petit i encara que estigui marcat per l'estigma d'una colla (en aquest cas, la mateixa, la Colla Vella) defensarà aquest patrimoni en nom dels Xiquets de Valls. N'estic convençut.

I finalment voldria referir-me a les paraules del conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació, Josep Manuel Tresserras, quan va dir que el projecte ja no té marxa enrera i que es començarà a executar quant abans millor, atès que hi ha ubicació, finançament, projecte i la voluntat manifesta de totes les administracions que hi participen. I això, que podria semblar unes paraules per quedar bé, els que hem anat seguint aquest projecte sabem que mai abans havien coincidit tots aquests elements a favor.

Per tant, l'acte de dissabte va ser triple: una commemoració al monument als Xiquets de Valls, obra de l'escultor vallenc Josep Busquets; una aspiració, aconseguir que declarin els castells Patrimoni Immaterial de la Humanitat; i una reivindicació, el bressol i la paternitat castellera exercida per tots els vallencs.

divendres, 16 d’octubre del 2009

El Guant arrela a Valls



Avui divendres 16 d'octubre arrenca una nova edició (la cinquena) del Guant, el Festival Internacional de Teatre de Titelles de l'Alt Camp, que es perllongarà fins el diumenge 25, diada de Santa Úrsula. Juntament amb la Fira de Teatre de Titelles de Lleida, el Guant s'ha convertit en poc temps en un referent nacional del teatre titellaire i la feinada que tenen avui dia els organitzadors és veure on posen la 'nota de tall', quines companyies incorporen i quines deixen fora per motius de capacitat i, també, de mecenatge, que és el que és. Tampoc es tracta de morir d'èxit.

Una situació, aquesta, molt diferent de la que es devia trobar el Jordi de Bofarull quan, des del seu càrrec de regidor de Cultura, va incorporar el festival al programa i circuit cultural de Valls, amb la voluntat que fos de llarg recorregut i la intuició dels que fan fortuna. Malauradament el Jordi no va poder continuar tutelant els primers passos de la criatura que va parir, per aquelles coses que passen en política, tot i que avui pot sentir-se orgullós de la salut que presenta el Guant en els seus primers cinc anys de vida. Però també és cert que allà on no va arribar el Jordi de Bofarull ho van fer el Jordi Cartanyà, el Jordi Jubany i l'Eudald Ferré, els Pa Sucat, els altres pares de la criatura i els artífex que en aquest temps el Guant no s'hagi esgarriat.



El Guant 2009 incorpora diverses novetats, la qual cosa demostra que continua creixent amb salud de ferro tot i els temps de crisis i les grips vàries que amenacen amb l'Apocalipsis i amb escombrar a mitja humanitat. El divertiment està assegurat per a grans i petits, doncs hi ha espectacles per a tots els públics, alguns dels quals s'estrenen per primera vegada a Valls i els altres aterren a la ciutat després d'haver recollit premis i distincions en festivals diversos.

El programa ens aconsella, per exemple, les dues estrenes en català dels espectacles d’Elfo Teatro (atenció! Una companyia madrilenya que presentarà el seu primer espectacle en català! Felicitats!), i de la Companyia Pelmànec, en una demostració més de la bona feina que està duent a terme el festival per assolir una bona presència del català en el món de l’espectacle. Segons m'explicava ahir el Jordi Cartanyà en el transcurs d'un sopar, aquest fet "marca una tendència a favor de la nostra llengua per part de companyies, tant foranes com del territori, que aposten pel català a l’hora de presentar els seus treballs".



Tanmateix, el Guant 2008 permetrà participar, en l’apartat de formació, en el curs de guaratelle napolità a càrrec de Luca Ronga, un veterà del Festival i un gran especialista en aquesta varietat del titella tradicional. Ara bé, si hi ha una petita recomanació dels Pa Sucat, un suggeriment que caldria seguir, aquest vindrà de la mà de la Compagnie des Chemins de Terre, un grup belga que, asseguren, destaca per l’originalitat i la innovació dels seus espectacles. Caldrà estar atents, doncs.



D'altra banda, els habituals del Mercat de la Verdura dels dissabte podran veure de franc -i qui sap si convertir-se en figurants- l'espectacle que portaran els francesos del Théâtre de la Toupine, amb un número divertit a base de bolets, molt apropiat per l'escenari amb què es trobaran. Ara bé, els que vulguin veure Les Champignons hauran de fer una mica el ronso i en comptes de matinar, deixar-se caure per la Plaça de Oli, el Carrer Sant Oleguer, la Plaça de les Garrofes, el Carrer Major i el Carrer de la Carnisseria, entre d'altres, cap a migdia.



Per la diada de Santa Úrsula es guaden però un altre dels plats forts de l'edició d'enguany: els Scarlattine Teatre – Luna e Gnac – Michele Cremaschi, que comparteixen número i estrena amb el Festival COS de Reus; i també l’espectacle de la Compagnie du Chat Pitre, que comptarà amb la col·laboració dels Amics de la Música, ja que l’acompanyament de l’espectacle el constitueix un quartet de corda que interpreta peces clàssiques.

En fi, si voleu consultar la programació íntegre (horaris, llocs d'actuació, preus -si bé la gran majoria són gratuits-, edats, altres municipis de la comarca que acullen espectacles del festival, etc...) la podreu trobar a l'enllaç Guant 2009. Bon Guant!

Aquesta vegada deixo una cançó i un artista que trobo que fa amb el tema:

dijous, 8 d’octubre del 2009

Castells catalans, castells italians


El passat va ser un cap de setmana intens i productiu, castellerament parlant. El dissabte a la tarda vam participar a la Diada del Mercadal en una jornada castellera que sembla haver trobat finalment el seu encaix. Suposo que el fet de celebrar-se a la tarda (en comptes de diumenge al matí), a més a més d'estirar els castellers també és una crida per les famílies d'aquests, que poden passejar i remenar unes horetes per una de les principals artèries comercials del país. Si més no, en aquesta ocasió tot va sortir rodó i en poc més de dues hores i mitja es van veure una exhibició amb majúscules que va deixar un 'saldo' (posats a parlar de shopping) de sis castells de nou pisos, quatre catedrals (una d'elles tunejada) i dos pilars de set folrats, com a principals trofeus. Pel que fa a la meva (Colla Vella), vam sortir de plaça amb la moral pels núvols després de completar amb seguretat el tres i el quatre de nou folrats, el cinc de vuit i el pilar de set amb folre. Ara, però, caldrà administrar bé aquesta eufòria que, com bé tots ja sabem, acostuma a ser una perillosa companyia davant reptes i empreses molt més exigents. Vull destacar també el paper dels amfitrions, els Xiquets de Reus, i el fet que es puguessin treure l'espina del tres de vuit després de tres intents immaculats que no van reeixir per la indecisió dels més menuts. El dissabte no podia acabar de millor manera que amb el Barça encadenant la sisena victòria consecutiva i posant tota la pressió als galàctics que l'endemà se les veurien amb el Sevilla.

Diumenge va tocar matinar. Una petita representació de la Colla Vella formada per vint-i-un castellers, dos grallers i un timbaler, vam volar rumb a Nàpols per assistir a la signatura d'un conveni per agermanar els castells catalans i el pizzicantò italià (una mena de moixiganga). La cita era a Castello di Lagopesole, a la Basilicata (o Lucània, segons prefereixin) sota el paraigües del certamen Autunno, profuma di livro. I és que allí també es presentava un llibre que ha començat a fer forat entre castellers i cronistes, i que parla dels possibles lligams en els origens dels castells (és a dir, el Ball de Valencians) i el pizzicantò i altres expressions similars que trobarem per diferents regions del sud d'Itàlia.



L'estudi és obra de l'antropòleg Gabriele di Stasio, a qui vaig tenir la sort de conèixer i acollir a casa a la passada edició de Santa Úrsula. Aquell cap de setmana, amb Di Stasio i Flavio Fragnito, ambdós de Potenza, va començar a forjar-se una amistat que s'ha anat reforçant amb el pas dels mesos, gairebé sempre a través de facebook (quin gran invent!), i que tancava un cicle amb la visita a la seva terra.

No cal dir que ens van tractar a cos de rei i que ens varem sentir molt còmodes i agraïts per tantes mostres d'atenció i amistat. A l'acte de Lagopesole es va llegir un escrit del President del Parlament de Catalunya, Ernest Benach, destacant les virtuts dels castells i l'excel·lent situació en què es troba el fet casteller per a ser declarats Patrimoni Immaterial de la Humanitat; es va mostrar un vídeo de la Colla Vella i el seu president, Josep Solé Tarragó, va abraçar l'agermanament amb castellers italians com a expressió d'unió de les cultures mediterrànies; el filòleg i cronista casteller Xavier Brotons va presentar el llibre de Gabriele di Stasio Torri di uomini in Basilicata; i van parlar les autoritats locals i del parlament regional. A la fi de l'acte, pilar de cinc i pilars de quatre d'agermanament amb la gent de la Basilicata i del pizzicantò d'Irsina, i una actuació de música tradicional i popular lucana, amb moltes melodies que recordaven les alegres tarantelle. Després d'un excel·lent sopar, quan xarrupejavem unes grapes, ens va arribar la segona gran notícia del cap de setmana futbolístic: 'El Madrid ha palmat 2-1'. Gran diumenge, sí senyor!.



L'endemà dilluns, una meteòrica visita a Melfi per aixecar un altre pilar i posar les bases d'una futura expedició, ara sí amb tota la colla, van cloure una ràpida però productiva estada per terres italianes.



Intercanvi d'obsequis, d'adreces i de mòbils per anar treballant amb vistes al futur i per tal que, mica en mica, aquest agermanament entre castells catalans i italians, vagi arrelant més i més.

dijous, 24 de setembre del 2009

El 'pàjaru' del Camp Nou


Quines penques que té aquest Joan Oliver, director general del Futbol Club Barcelona. O, més ben dit, quins pebrots que té!!! Encara estava esmorzant amb l’scoop del Periódico, que avui ens descobria que el club blaugrana ha estat espiant tres vicepresidents que es postulen com a candidats a la presidència, que poc després llegia en diversos diaris digitals l’anunci de la compareixença d’Oliver.

Mira –he pensat- un que serà conseqüent (perquè la decència fa temps que la va perdre) i que presentarà la dimissió... Què ingenu, collons!!! Ivan, que ja en tens 40!!! Doncs no, el “pàjaru” –permeteu-me el barberisme- ha sortit amb tota la patxorra del món per començar a vomitar (com els gags del Pedro J. i el Jiménez Losantos al Polònia) eufemismes del tipus “aquí no s’ha espiat a ningú, sinó que se’ls ha protegit”, “és un procediment habitual” (investigar els directius del Barça), el que hem fet és “una auditoria de seguretat”, etc, etc, etc. Ah! I el que fa més pudor de socarrim: “No puc revelar qui hi ha al darrere de tot això per una qüestió de confidencialitat”... Que després digués que havia actuat sense informar al president Joan Laporta sembla una broma pesada, i més encara després d’escoltar l’argument de perquè no va fer-ho (informar a la màxima autoritat): “és normal” que en Laporta no en sapigués res –ha dit el pinxo- perquè cada dia es prenen “milers” de decisions i no es pot informar de tot...

Vejam, si és cert que el Laporta no en sabia res –encara que un cop abandonada la ingenuïtat inicial ja no em crec res de res- el què ha de fer el president és convocar amb caràcter d’urgència la junta directiva aquest mateix vespre i despatxar al “pàjaru” Oliver. Perquè, sinó, ja m’explicareu què coi fa... Celebrar les pròximes reunions defensant el “mortadelo” que ha investigat la vida privada dels seus companys de junta? I aquests? Se’l creuran al president, si aquest no actua de manera contundent i fulmina el director general? Com queden la resta de companys que també es postulen a la presidència però que no han estat investigats? Perquè tan fa que llavors no fossin membres de la junta, no? Si resulta que és “un procediment habitual” “protegir” el que fan els directius culés, tard o d’hora els havia de tocar, no? I si resulta que en els propers mesos, a mesura que s’apropin les eleccions, surten a la llum pública qüestions que no venen al cas de la vida privada dels candidats investigats? I si són draps bruts?

Realment fa una pudor tan forta que, o bé s’actua amb rapidesa, o bé el ferum s’estendrà i impregnarà l’ambient de tots els racons del Camp Nou.

Per cert que el Lluís Canut, el de bona nit basquetmaniàtics i benvinguts al golagolagolagol (però el de debò), no sé si en un atac de banyes o en una mostra de zel excessiu a l’hora de respectar els cànons que menen la professió, ha acusat els periodistes del Periódico que han llençat la notícia d’haver revelat un off the record. Amb tota l’admiració que li professo al Canut, jo, periodista, me’n assabento de l’scoop i la publico l’endemà mateix, per responsabilitat i perquè no pot passar un dia més sense que els afectats, els socis i simpatitzants i la gent en general no sàpiguen com les gasta el director general d’una de les principals institucions del país. No se'n diria "d'interès general", aquest eufemisme? Dit això, també voldria afegir que m’hauria agradat que el directiu que va llençar l’off de record davant unes vint persones, hagués estat més valent i hagués denunciat ell mateix el cas.

O no haguéssim fet el mateix amb el “bandido” –permeteu-me un segon barbarisme- del Fèlix Millet? Si un periodista se n’hagués assabentat abans per mitjà d’un off the record, hauria d’haver continuat callant (prèvia confirmació de la denúncia, és clar) i que el “bandido” continués saquejant ls arques d'una altra de les grans institucions del país al temps que minava el seu prestigi (el del Palau de la Música, em refereixo).

divendres, 28 d’agost del 2009

Ci, Ci, Civette!



La segona part de les vacances a Itàlia les vam destinar a fer una escapada a Firenze i a Siena, on havíem quedat amb un grup d'amics per viure junts l'experiència del Palio. Alguns amics em pregunten sovint, suposo que sense arribar a entendre-ho, que què se m'ha perdut a la Toscana, a Firenze, Siena, Lucca, Pienza, Montepulciano, etc... per voler-hi tornar cada any, i em recriminen que hi ha altres llocs fantàstics que conèixer i visitar. No ho dubto pas. Però tornar-hi és la nostra elecció; ni tan sols la meva... Amb la Gemma, quan veiem el paisatge toscà, que tan pot ser el verd de les vinyes ben arrenglerades o dels cupresos que et donen la benvinguda; com l'ocre i les diferents tonalitats de groc de Pienza i la Val d'Orcia, omplim els pulmons d'aquella atmòsfera i ens diem que ja som a casa. Una premonició? El temps dirà...

Tanmateix, el fet d'anar diverses vegades a un mateix lloc fa que a cada ocasió que el visites coneguis més i millor la ciutat o el poble i, també, descobreixis nous espais, nous detalls, nova gent... Així, el nostre subconscient ens havia demanat, fa temps, probablement quan encara estàvem preparant el viatge a Catalunya, nous desitjos. En concret dos. A Firenze, per exemple, no havíem estat mai a la Santa Croce, així que aquesta vegada va ser el punt de partida. Visitar-la a primera hora del matí ens va estalviar, m'imagino, unes cues més llargues de les que ens vam trobar. A dins, pau, fresqueta i algunes obres dignes de ser admirades.

A la sortida ens vam perdre per carrers i carrerons, tot aproximant-nos cap a la zona del Duomo. Aquesta vegada vam faltar a la cita gairebé obligada del Paoli, un restaurant amb frescos a les seves parets i que fan com ningú la trippa alla fiorentina (amb verdures i gratinats amb formatge) o la bistecca alla fiorentina. En canvi, vam provar una trattoria prop del Duomo on vaig demanar una fresca i lleugera insalatta di polpo. La tarda la vam anar passant donant voltes pel Mercato, on hi ha una reproducció en bronze d'un porc senglar protagonista d'un dels contes del HC Anderssen, per unes galeries comercials i per les vies que creuen els carrers adjacents al Ponte Vecchio. I quan el sol començava a baixar, vam fer cas de nou al subconscient i vam pujar fins a la piazza Michelangelo, en una de les terrasses que fan de mirador de l'sky line de Firenze. Allí, pacients, vam anar fer fotos i més fotos d'una posta de sol màgica, mentre de fons sonaven els acords d'una guitarra acústica. Ens hi hauríem estat hores i hores. Asseguts a les escales, observant, escoltant...



L'endemà a les 9 del matí ens esperaven un grup d'amics a la cafeteria Nanninni, de Siena, però un error a l'hora d'agafar l'autoestrada, va fer que agaféssim la strada del Chianti, una carretereta estreta i serpentejant com una mala cosa que passa per la majoria de poblets de la zona on es fa el Chianti, el vi amb DO de la Toscana. Una carretera no apta per a la gent que es mareja amb facilitat a dalt del cotxe, però que és un regal als sentits. Uns ristretto i uns pannini de can Nanninni ens van retornar l'esperit als cossos en una ciutat que ja respirava Palio per totes bandes.

Un dels amics amb els què vam quedar, l'Anton Dilla, és un malalt del Palio i puc afirmar, sense temor a equivocar-me massa, que coneix més d'aquesta festa que bona part dels ciutadans d'aquesta vila amb aire medieval i dels poblets de les contrades. Ho coneix pràcticament tot, des dels noms dels fantino (genets que munten els cavalls sense sella que corren a la gara o cursa) als noms dels cavalls, els noms dels barris, la iconografia de les banderes, el llenguatge propi de la carrera (la mossa, la tuffa, il canape, etc...), els restaurants de cada barri, els propietaris dels locals... Quin privilegi viure una festa tan brutal com aquesta acompanyat per un cicerone d'excepció com el Tonino. Aconsellats per ell vam militar des del primer dia amb la Civetta (mussol), el barri més històric i antic de Siena (se'l coneix com la nonna -l'àvia-), el més petit, també, i que feia 30 anys justos que no guanyava un Palio. Potser per això és un barri que cau simpàtic a gairebé tothom, tot i que el propietari de l'establiment on vam comprar els mocadors i insignies de la Civetta se'n feia creus que demanéssim les banderes d'un barri que, a priori, sortia perdedor en totes les apostes...

- "Enguany canviarem la història, i guanyarà la Civetta, els deiem a tots", tot i que ells feien veure que no ho sentien, m'imagino que tot pensant, si que en són de rucs aquests turistes...

De fet, les primeres sensacions no van ser massa alentadores, i a la prova generale, la cursa d'entrenament que es fa just el dia abans del Palio, l'Andrea Maria (fantino) i l'Istriceddu (el cavall) no van fer massa bon paper. Semblava que allò no anava per a ells, però nosaltres confiavem mig en conya mig en serio, que reservés forces per l'endemà.

Aquella nit vam sortir del bullici de Siena per anar a sopar a un lloc que havien recomanat a l'Anton, la Vinsantaia, a Castelnuovo Berardenga. Allí ens va rebre l'Andrea, el propietari, xef i sommelier, amb tots els honors i a la llum d'unes espelmes: una copa de vi blanc (un chianti jove, amb aromes afruitats i fresc) i una amanida de pobre panzarella, servida en una tarrina. A dins, al menjador que donava al carrer, ens vam deixar aconssellar: picci con peppero, olio e parmiggiano; tagliatelle al sugo di coniglio, insalata con manzo, un assortit de formaggi de la zona, cafès amb dolços típics... Tot regat amb un chianti Felsina i rematat amb unes grappa. I quan ens esperavem una clatellada d'aquelles que te'n recordes tota la vida, ens vam portar un compte que demanava poc més de 20 euros per persona. Sensacional! Per cert que l'Andrea és un toscà en tota regla i en ell, fins i tot el que no domini massa l'italià, es pot fixar com la "c" la pronuncia com una "h" aspirada. Així, per exemple, va portar hoha holas (coca coles) pel jovent, i la carn és harne...

L'endemà, festivitat dell'Assunta. Dia D, hora H. El matí va transcórrer amb nervis, tot esperant que arribés el moment, cap a les 7 de la tarda. Abans, però, els prolegòmens semblen inacabables. Cada un dels deu barris (en total n'hi ha disset) que participen a la cursa s'engalana per a l'ocasió, prepara la seva capella, beneeix el cavall que correrà al vespre. Arrenca la processó, barri per barri, fins que es fon en una sola. Hi ha demostracions de com es tiren les banderes i els personatges es vesteixen amb roba típica, amb perruques, alguns amb armadures que fa cosa de veure a 42 graus al sol... No és extrany que molts d'aquests hagin de ser atesos constantment pels tovallolers, unes figures que els acompanyes al seu costat per anar-los calmant la calor amb tovalloles mullades.



L'aire que es respira ens avisa que acabem d'entrar en una atmòsfera diferent, de rivalitat ancestral (riu-te'n de la que es viu als castells, per exemple). Cada barri, fins i tot els set que en aquesta ocasió no hi participen, viu en un estat constant d'excitació, d'agitació. No obstant això, tot i que el Palio només el guanyarà un d'ells, al darrere hi ha tot un entramat d'amistats, però sobretot, d'enemistats irreconciliables entre contrades que fa que tot pugui ser possible per guanyar o evitar la victòria d'un determinat barri...

Entrem a la piazza del Campo quan passen uns minuts de les 16h, per tant, si tot va bém unes tres hores abans que comenci el Palio. Al començament ens podem asseure al terra durant una horeta, fins que la pressió de la gent que va entrant a la plaça, gairebé un per un, ens empeny a posar-nos drets. L'espera se'ns fa llarga, sobretot l'última hora. Prèviament, entren a plaça els actuants a la processó i diversos entremesos que fan més lleugera l'espera. Les primeres passions arriben quan entra la guàrdia nacional a cavall i, després d'una primera volta de reconeixement, ordenen els seus cavalls a anar al galoppo.

L'entrada dels deu fantini és apoteòsica i la recordo amb una emoció especial. Penso que si jo ja estic així, quan no em va ni em ve res, com deuen estar els sienesos dels diferents barris... Hi ha tres sortides nules que allarguen l'espera prop d'una hora més. I és que la posició de sortida té la seva conya. Nou cavalls han d'estar arrenglerats amb les portes per davant i n'hi ha un, el desè, que surt de darrere quan veu possibilitats de cobrar un petit avantatge. A la quarta va anar la vençuda i he pensat que la millor manera de presentar-vos-ho era amb el video de la cursa.



Doncs sí, ves per on va guanyar la Civetta, després de 30 anys. La festa que va seguir després és inenarrable. Des del sopar en al restaurant Papei, al cor del barri de la Civetta, on ens van rebre com a herois (el dia abans havíem anat a reservar taula dient-los que l'endemà els portaríem el Palio, i us podeu imaginar!) fins als carrers del barri i el local de la Civetta, on ja ben torrats, no ens vam poder estar de plantar-hi un modest i etílic pilar de tres. Va ser el nostre petit homenatge a la festa i que tota aquella gernació va aplaudir com si fos un intent superior i en comptes de ser a Siena ens trobéssim en una plaça castellera de renom de casa nostra.

dijous, 13 d’agost del 2009

Mantova, Sirmione i Verona

Tenia la intenció d'anar lligant un relat diari de les vacances que hem fet enguany a Itàlia, però de vegades l'ordinador (que em va fer la perla en diverses ocasions) i d'altres la mandra (estava millor fent altres coses, la veritat), van fer que anés redactant en brut algunes notes sense arribar a publicar-les, esperant una millor ocasió. Ara que em queden quatre dies mal comptats per començar a treballar de nou i que miro amb certa 'morrinya' els dies passats, he decidit de fer l'exercici d'explicar-vos, a grans trets, alguns moments d'unes vacances màgiques i especials. Com que quinze dies d'intercanvi de casa (és la modalitat que practiquem a casa des de fa ja uns quants anys) donen per molt, ho faré en diversos capítols. Aquí va el primer:



Avui hem cobert la primera part de les vacances que, bàsicament, les hem repartit a cavall entre Màntova, on tenim la base d'operacions (això és, la casa que hem bescanviat durant quinze dies amb una família mantovana), Sirmione (al llac Garda) i Verona. Són tres escenaris diferents que ens han aportat moments inolvidables i diferents als que estem acostumats a viure. Del primer dia, a Màntova, em quedo amb la primera imatge de la ciutat, que sembla rodejada completament pel llac. Després, les instantànies del Palazzo Ducal, amb més de cinc-centes habitacions (compta les farres que s'hi devien fer allà!) i un seguit de carrers laberíntics, tan nets i polits com sorprenentment buits de turistes. I com que no hi ha bon recorregut turístic sense un bon àpat, el primer dia hem tastat unes delícies locals, tortellini di zucca (pasta farcida de carbassa), risotto di pilota (arròs amb un tipus de salsitxa) i una fritatta (truita) amb una mena de camarons locals que ara no recordo el nom, però que eren molt i molt petits. El lloc, per si us hi voleu passar, està recomanat per la guia del País-Aguilar, es diu Antica Osteria ai Ranari (Via Trieste, 11) i és un petit restaurant on hi predomina la gent del poble i on pots menjar cuina local entre 15 i 20 euros per persona, amb dos plats, postres, ampolla de vi, cafès una grappa... i el servei de taula, una sorpresa que gairebé et trobes a tots els llocs de menja d'Itàlia.



El dimecres, segon dia de l'estada, el vam destinar a recórrer una part del llac Garda. És tan gran! Diuen que en vaixell tardes un dia sencer per rodejar-lo, sense fer cap escala... Al final, aconsellats per la família amb la qual hem lligat l'intercanvi, ens vam decantar per Sirmione, que sembla un d'aquells petits pobles pirates, amb una fortificació que entra dins el llac i li confereix un aspecte, doncs això, de niu de corsaris. A dins la ciutat, però, tot és diferent, i els únics pirates que es poden veure són els que intenten aprofitar l'allau de turistes per fer el seu particular agost. Varem veure Sermione des de dins, passejant pels seus minúsculs i atapeïts carrers, pujant al castell, però també des del llac, per mitjà d'una lanxa. Les vistes són espectaculars. Al bell mig del llac es poden veure com fan cap a la superfície les bombolles pròpies de l'activitat volcànica en forma de gèisers que hi ha sota el llac. La resta és meravellosa. Zones exclusives que es remonten a temps dels romans, platges privades a onze euros per persona (això sí, amb tots els serveis), hotels que entren dins els llac i ofereixen als seus clients uns banys termals, zones d'spa, restaurants de luxe... L'home que condueix la lanxa i que ens agraeix poder-se explicar en italià, és un dandi sirmionec que coneix Tarragona i Barcelona de fa uns anys, d'una vegada, diu, que es va menjar un plat d'angules pensant-se que eren spaghettis! Jo li dic que ara, menjar aquell plat abundant d'angules li costaria un ull de la cara. Ens diu que per donar la volta al llac amb la lanxa a tota pastilla tardaríem unes sis hores, tot i que amb vaixell es pot allargar fins al dia sencer. Potser així podreu imaginar-vos una mica les dimensions del Garda. Després de la visita vam decidir (sàviament) anar a dinar fora de la zona tradicionalment turística on, a més, no hi havia cap especialitat gastronòmica local (però si que et fotien un cop de pala) i perdre'ns en un petit poblet a mig camí, on varem degustar uns penne (macarrons) amb pepperoni (pebrot) i pollo al forno con patatine arrosto. Un cop a casa, i per mirar de rebaixar les cervesetes i el lambrusco blanc, vam marcar-nos una pla de footing diari que no sempre vam complir. Per cert que, amb tanta aigua estancada, la zona on estàvem és un regne de mosquits... una informació que vam trobar a faltar per anar millor preparats.



El tercer dia anem a Verona, la ciutat de Romeo i Giulietta, de l'impressionant Arena (circ romà) i d'altres vestigis de l'època, del Castelvecchio, de la Porta Leoni o de la Piazza delle erbe, entre d'altres racons recomanables. La ciutat és bonica, ben cuidada i ha sabut integrar el pas de les diferents cultures. Comencem la visita per l'Arena i ràpidament ens adonem de la pasta que han invertit per tal que el circ romà pugui continuar donant servei, més de dos mil anys després. De fet, l'Arena de Verona té una programació estable de concerts, òperes i altres manifestacions culturals. I això es veu de bones a primeres. Quan hi vam arribar, encara estaven desmuntant el darrer espectacle. L'estat de conservació és magnífic. Seure una estona a les grades, damunt de blocs de pedra tallats fa més de dos mil anys, és un petit plaer que hauria prolongat més temps, simplement observant o amb un llibre a la mà, de no ser per la solana que queia al migdia...

Després de la suada vam reposar forces anant a una trattoria especialitzada amb cuina local, Al Bersagliere (Via dietro Pallone, 1). No me'n vaig poder estar de provar un plat típic, la pasta con faggioli (més propi de l'hivern, tot sigui dit) i persico, un peix blanc d'aigua dolça, lleuger, per equilibrar. Els preus, si fa no fa, com els de Mantova, entre 15 i 20 euros per persona.

A la tarda, i per mirar de pair, vam deixar que ens portessin les cames, resseguint carrers i carrerons per l'ombra. Més vestigis i signes visibles de la planimetria i del nivell que tenia la ciutat dos mil anys enrere. La troballa d'un FNAC, i la idea de passar una estona remenant llibres i escoltant música amb la companyia d'aire acondicionat, ens va decidir. Allí vaig comprar un parell de llibres (novela negra o gialli, com en diuen ells) de Giorgio Falleti, i un parell de cd's del Franco Battiato. Després, ara sí ja del tot recuperats, vam seguir fins als barris dels Montesco i els Capuleto, o el que és el mateix, les famílies irreconciliables de Romeo i Giulietta, i vam observar el balcó que va escalar en Romeo per besar la Giulietta. A baix, a sota la casa, hi ha una estatua de bronze de Giulietta, amb el pit descobert, cosa que aprofita tot deu per passar-hi les mans... Suposo que deu portar sort en l'amor... o no!

dimarts, 14 de juliol del 2009

Gerda Taro i Robert Capa


Només seran quatre ratlles, però em veia en deute d'escriure-les després d'haver publicitat a través del twitter les intencions d'anar a veure la doble exposició fotogràfica que acull aquests dies (i fins el 27 de setembre) el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), sobre la figura de dos dels primers fotoperiodistes de guerra: Robert Capa i Gerda Taro.

D'entrada he de dir que l'exposició em va enganxar i em va agradar força. Fins i tot em va sorprendre. D'en Robert Capa en sabia el que la majoria, que va ser fundador de l'agència de fotografies Magnum, juntament amb David Seymour Chim, Henri Cartier-Bresson, George Rodger i Bill Vandivert, a més de Maria Eisner i Rita Vandivert, que en va ser la primera presidenta. Considerat un dels fotògrafs més destacats del segle XX, especialitzat en els reportatges de guerra, seva és Mort d'un milicià, sens dubte una de les imatges de la guerra civil espanyola i que sempre ha generat polèmica per la seva autenticitat. Sense anar més lluny, una setmana després de publicar aquest post llegeixo al Periódico de Catalunya un reportatge que aporta nova llum sobre aquesta fotografia. Segons coincideixen molts, hauria estat un muntatge: La solució de la foto del milicià de Capa enlluerna els experts.














De Gerda Taro (1910-1937)no se'n coneix tant la història, injustament. Crec que és una de les sorpreses de l'exposició, ja que, a més de la força i el valor històric de les seves imatges, Taro hi aporta també una sensibilitat especial que fa que les fotografies adoptin un gran realisme i et facin creure per moments que estàs veient, ensumant i tocant, vivint, en difinitiva, les imatges en directe.

Val a dir que ni l'un ni l'altre, ni Taro ni Capa, eren els seus noms reals. Gerda Taro, nascuda a Stuttgart (Alemània) es deia realment Gerta Pohorylle i el seu àlies el va treure jugant amb les lletres d'un altre nom cèlebre, Greta Garbo. Robert Capa, per la seva banda, en realitat es deia Ernö o Ernest Andrei Friedman, i era un hongarès de Budapest.

Tots dos van morir joves, però Gerda uns quants anys abans. Tenia només 27 anys quan fugint dels bombardejos de Brunete, en el replegament de l'exèrcit republicà, Gerda va caure del cotxe en el que anava i va ser aixafada per les cadenes d'un tanc. Moriria uns dies després, en una llarga agonia. Aquest cap de setmana, el diari El País publicava un interessantíssim reportatge (¡Te has cargado a la francesa!) que ha aportat llum, 72 anys després, de com va succeir la seva mort. Aquest rotatiu també informava en una bona crònica (Capa y Gerda Taro, polémica sin fin)del que es pot veure en l'exposició del MNAC.
Capa, per la seva part, va morir a l'edat de 41 anys, a Indoxina, després d'aixafar una mina. Amb les seves morts prematures s'estroncaven dues carreres que estaven cridades a ser llegendàries.

Si us ha interessat, podeu llegir més en aquest article del diari Avui Capa i Taro, en igualtat i, sobretot, podeu anar a visitar l'exposició del MNAC, del tot recomanable.

diumenge, 12 de juliol del 2009

Atado y bien atado


El que ve a continuació podria tractar-se d'un guió en fascicles del Polònia, però no és el cas. Tampoc és de collita pròpia. Però és un relat que em passa un amic ves a saber d'on (d'on l'ha tret, em refereixo) que explica, en forma de diàleg fictici, que al govern de l'Estat continuen manant els mateixos de sempre. Respectaré l'idioma original amb què m'ha arribat l'escrit, encara que sigui per recrear-me en l'ambient i donar-li més credibilitat...

Franco despierta del coma...y pregunta: Señorita, ¿quién se halla ahora ocupando la Vicepresidencia del Gobierno de la Nación, sustituyendo a mi querido Arias Navarro?

Enfermera: Teresita Fernández de la Vega.

Franco (sorprendido): ¿Teresita, la hija de Wenceslao, el falangista camisa vieja alto cargo del Ministerio de Trabajo y fiel ayudante de Girón, el más falangista de mis ministros?

Enfermera (titubeante): La misma, Excelencia.

Franco: ¿Y de Ministro de la Gobernación ?

Enfermera: Bueno Excelencia, ahora se llama Ministro de Interior y está Alfredito Pérez Rubalcaba, el hijo de uno de vuestros militares más fieles al Régimen, suboficial de aviación.

Franco (incrédulo): ¡Qué me dice! ¿No estará usted intentando engañarme para no darme un disgusto, verdad?

Enfermera: ¡Excelencia, por Dios!

Franco: ¿Y quién está ahora al frente de los medios informativos del Régimen?

Enfermera: Ehhhh ... de los informativos del Régimen dice su Excelencia, pues de los informativos del Régimen diría que sigue Juan Luis Cebrián, tal y como su Excelencia lo dejó, el hijo del falangista Vicente Cebrián, su Jefe de Prensa del Movimiento.

Franco (complacido): ¿Todavía le dura a Cebrianito el cargo que le concedí de Director de los Servicios Informativos? ¡Qué tío, cómo se agarran algunos a los cargos!

Enfermera: Sí, Excelencia, Cebrianito, el mismo, el que dirigió Pueblo y Arriba.

Franco: ¿Y de Presidente de las Cortes?

Enfermera: Bueno Excelencia, ahora se llama Presidente del Congreso de los Diputados; hasta hace poco ha estado Manuel Marín, hijo de Marín el aguerrido falangista de Ciudad Real y Presidente de la Hermandad de Alféreces Provisionales, y ahora le ha sustituído José Bono también hijo de falangista.

Franco (aliviado) : Veo que por fin se ha resuelto la pugna entre el Opus y la Falange y que ganan estos últimos por goleada. ¿Y qué ha sido de Martín Villa, mi Ministro y Jefe Provincial del Movimiento?

Enfermera: Ahora está en www.labolsa.com/mercado/prs/PRISA.

Franco: ¿Qué es eso de http://www.labolsa.com/mercado/prs/PRISA? ¿Algo parecido al SEU o a la Prensa del Movimiento?

Enfermera: No se le escapa una, Excelencia.

Franco: ¿Y en el Ministerio de Justicia?

Enfermera: Lo acaba de dejar Marianito Fernández Bermejo, el hijo del alcalde y Jefe Local del Movimiento de Arenas de San Pedro de Avila.

Franco (perplejo): ¿Y por qué lo ha dejado?

Enfermera: Por un afán desmedido por las cacerías, Excelencia.

Franco (encantado) : ¡Ahhh..., veo que no han cambiado las buenas costumbres de antaño! ¿Y sigue habiendo buenos cotos de caza en La Mancha ?

Enfermera: Sí Excelencia, ya se ha cuidado mucho y bien de ello durante años José Bono, el actual Presidente del Congreso de los Diputados, y ahora le ha relevado y se encarga de ello José María Barreda.

Franco: ¿Barreda, de los Barreda terratenientes y aristócratas manchegos descendientes del Marqués de Treviño fusilado el pobre por los rojos?

Enfermera: Sí Excelencia.

Franco (contento): ¡Qué bien, qué bien! Y en la tele, ¿qué? ¿Quién sigue?

Enfermera: Pues los de siempre: Carmen Sevilla, Massiel, Conchita Velasco, Matías Prat, Víctor Manuel, que sigue cantando a la patria...

Franco (asintiendo): ¡Hombre, el Víctor ése! ¡Pobre rapaz, siempre tan triste! Ni la del "Zampo y yo" ha conseguido alegrarle; ¡con tanto diente!...Recuerdo el empeño que ponía en ir con mis nietas al corrillo de Serrano, y luego las convidaba a comer paella en Riesgo. ¿Cómo era?... ¿Cómo era la estrofa de aquella canción que me dedicó? Cántela, si es tan amable...

Enfermera (entonando):

"Otros vendrán que el camino más limpio hallarán.
Deben seguir por la senda que aquél nos marcó,
No han de ocultar,
hacia el hombre que trajo esta paz,
su admiración;
y, por favor, pido, siga esta paz."

Franco (sonriendo) : Sí esa era, esa era; un poquito pesado el pobre, como decían mis nietas, "un coñazo". Pero, en fin, a Carmen le daba mucha pena...

Franco (pensativo) : Y el Presidente del Gobierno de la Nación ,ése de ahora, el de las cejas arqueadas, ¿Quién es?

Enfermera: Es el nieto del capitán Lozano, el que sirvió en Asturias a sus órdenes y aplastó la revuelta de los mineros insurgentes.

Franco (encantado) : ¡Qué me dice, el nieto del capitán Lozano! ¿Y qué tal Presidente es, ya es digno de la memoria de su antepasado?

Enfermera: Pues... sí ..., precisamente es el más acérrimo defensor de la Memoria Histórica , Excelencia, ... ehh ... digamos que se acuerda mucho y en todo momento de su Excelencia.

Franco (satisfecho): ¡Qué bien, que bien, parece increíble! ¿Y qué hace ahora?

Enfermera: Ha vuelto de Estados Unidos. Se autoinvitó a una reunión ocupando una silla de Francia para arreglar la economía mundial, que está por los suelos.

Franco: ¿Otro Plan Marshall, quizá?

Enfermera: Más o menos, Excelencia.

Franco: Por cierto, ¿Siguen estudiando los niños Formación del Espíritu Nacional?

Enfermera: ¡Oh sí Excelencia, por supuesto, más que nunca! Ahora se llama Educación para la Ciudadanía.

Franco (despectivamente): ¿Y la Casa Real , cómo está la Casa Real ?

Enfermera: Como su Excelencia la dejó, al frente está el Rey Don Juan Carlos y la Reina Doña Sofía, y de Jefe de la Casa Real está Albertito Aza íntimo amigo del Presidente Zapatero y de Juan Luis Cebrián e hijo de Aza, el militar de Marruecos que fue el primero en unirse a su Excelencia el 18 de Julio.

Franco (con cólera repentina): ¿Y quién...? ¿Quién coño es ese Zerolo de Tenerife del que les oigo murmurar?

Enfermera: ¡Ah sí Excelencia! Es el nieto de Miguel Zerolo Fuentes, el brillante fascista Jefe de Sección de Acción Ciudadana, Fiscal Militar y Juez Instructor Militar especialista en delitos de rebelión a la Patria. Y su tío abuelo, Tomás Zerolo Fuentes, médico encargado por Vd. de la organización de los servicios médicos en los frentes de guerra y fundador después de la Clínica Zerolo. Ambos hermanos fueron condecorados con la Medalla de Bronce de la Santa Cruz por ser de los primeros voluntarios que se presentaron el mismo 18 de julio en el Gobierno Militar para "salvar a España".

Franco: Perfecto, no pensaba que lo había dejado todo atado y tan bien bien atado, les dí cuarenta años de paz y me alegro de que todo siga igual que antes y que sigan guiando a España y a los españoles los de siempre en pro de la convivencia y la paz entre los españoles.
¡Arriba España¡

divendres, 10 de juliol del 2009

Dotze famílies


No sé quan vaig conèixer el Pere ni com és que lliguem tant. Si ell és de la Joves i jo de la Vella! Però és que, a més, l'un i l'altre estem a les antípodes en tants i tants temes... Per exemple, ell és periquito i jo culé; ell és de dretes (el Pere ho suavitzaria dient que és de centre-dretes) i jo d'esquerres; ell és més de Setmana Santa i jo de l'escarni del Carnestoltes... En fi, podria continuar i no pararia. Però el Pere és un troç de pa, és un amic fidel i sincer, dels que costen de trobar. I a casa tots ens l'estimem molt. Per això, quan em va enredar amb això de l'exposició fotogràfica que hem inaugurat avui, no vaig saber ben bé què dir-li. Cony, què volieu que li digués, que sí! Ell és el mestre i jo l'alumne, quedi clar d'entrada. Em venia molt de gust estrenar-me en aquest món de la imatge de la seva mà. Potser al final fins i tot aprendria alguna cosa...

El repte, projecte que ens va merèixer la beca per part de l'Institut d'Estudis Vallencs (IEV) i, per tant, les cuques per fer el treball, era fotografiar la vida a la llar de dotze famílies de Valls. Ras i curt. Però quines famílies? Quantes? Ben aviat vam posar el límit en la dotzena i vam pensar que miraríem de reflectir en cada una d'elles una mica l'essència de Valls. Per tant, vam començar seleccionant tres famílies que estiguessin directament lligades amb el món dels calçots, els castells i els tres tombs (tòpics que hi havien de ser). Però després vam decidir-nos també a donar presència a la primera fornada migratòria, bàsicament procedent de l'Estat espanyol; i també a la segona, que ve de molt més lluny. També volíem gent de Valls de tota la vida, pagesos (perquè, sabeu? encara en queden!), artistes, emprenedors i gent que fos un exemple d'autosuperació, de lluita, de perseverança... valors que costen tant de trobar avui dia. Crec que el resultat final respecta i molt aquella idea inicial, si bé som conscients que ens hem deixat moltes i moltes famílies que són exemple d'altres virtuds o valors.

A mi, sincerament, una de les coses que em fa més gràcia és que el treball quedi a mans de l'IEV i de l'Arxiu de Valls. Mentre anavem de reportatge en reportatge alguna vegada li havia preguntat al mestre: Pere, amb quins ulls veuran els besnéts d'aquesta gent que fotografiem avui? Què en pensaran de la societat en la que vivien els seus avant-passats? I de les robes que vestien? Perquè aquest és un treball que avui s'agraeix, però que demà, qui sap quan, posem cent-cinquanta anys, segurament serà examinat d'una manera diferent.

En qualsevol cas, si us ve de gust veure-la, la podreu visitar de dimarts a divendres(de 7 a 9 del vespre) i els dissabtes, diumenges i festius, de les 12 a les 2 de la tarda, a la Sala d'Exposicions de Sant Roc, a Valls. Per la meva part, agrair la bona acollida i predisposició de les famílies que ens van obrir les portes de casa seva i, sobretot, agrair al Pere el seu mestratge.

dissabte, 4 de juliol del 2009

Desconcert Tiersen


Yann Tiersen desconcertant. Recordo que aquestes van ser les primeres paraules que em van venir al cap a l’hora de resumir en un twitt el concert que el genial músic bretó va fer aquesta setmana a Reus. Ja sé que el ventall musical i la varietat de registres de l’univers Tiersen és molt ampli i que el Reus Digital i Punt 6 Ràdio, els artífex de la seva actuació a la capital del Baix Camp (l’única que ha fet a Catalunya en la seva gira, i això té mèrit), havien avisat sobre el format rock que acostuma a oferir en els escenaris. Però, què voleu que us digui, a mi em va decebre una mica. I suposo que el fet d’haver actuat en una discoteca-forn (que no hi havia aire acondicionat?), i d’haver-ho fet davant d’un públic nombrós que, tinc la impressió, desconeixia qui era Tiersen i que, per tant, passava olímpicament del concert, fent-la petar amb tanta estridència com el músic bretó qui sap si esperant el torn de Miqui Puig, doncs això, no van ajudar gens. Com tampoc va fer-ho el lamentable equip d’audio de la sala, permetent que els sons s’acoblessin contínuament i fent patir els propis músics, que no podien dissimular la seva sorpresa. Que no van provar l’equip, abans del concert?
Potser l’error va ser meu, per haver-me imaginat un concert a parts iguals entre el pop rock estrident de Tiersen i els seus col·legues, i els sons melòdics i minimalistes que l’han convertit en un dels nous astres de la música francesa i li han merescut els millors elogis de la crítica i del públic en general. D’aquesta segona part, res de res. Cançons com La rade, The train o La terrasse van sonar... això, estridents. Res més allunyat de la música de les bandes sonores d’Amèlie, God bye Lenin o de Tabarly, el seu darrer treball en el qual ha musicat la personalitat d’aquest navegant francès, tota una institució a França.
Tiersen va demostrar que sap ‘jouer’ tant amb la guitarra elèctrica, com amb els teclats, el violí i altres instruments; i que li agrada experimentar amb les melodies. Però, potser perquè m’anava cansant mica en mica (per dir-ho suaument), fins i tot vaig denotar una manca d’implicació, de ganes... Cony, que les entrades valen una pasta i l’únic que demanes és que el músic en qüestió doni el millor de si mateix, que es buidi sense regatejar res. I aquesta no és la impressió que em va deixar. Una hora i quart, tres bisos i un parell de ‘gasias’ (gràcies), i “hasta luego Lucas”. Potser tenia un mal dia (o potser el tenia jo) i es va dedicar a fer un concert per a gaudi propi i dels seus amics que l’acompanyaven a l’escenari.
He llegit que el nou disc que llençarà a la tardor, anomenat ‘Dust Lane’, Tiersen s'allunyarà totalment del concepte instrumental que l’ha fet famós i ho apostarà tot al pop-rock melòdic, amb la majoria de les cançons dedicades a la guerra. Esperem que aquest allunyament no sigui definitiu. En qualsevol cas ‘Dust Lane’ no formarà part de la meva discografia, us ho asseguro.

dimarts, 19 de maig del 2009

Ja hi tornem a ser...



Enguany a la Colla Vella ens hem tret la son de les orelles ben d'hora i hem avançat el calendari de treball. En els últims 'posts' de la passada temporada ja us vaig parlar del canvi que hi ha hagut al capdavant de la Junta de govern, tant a la part tècnica com a l'administrativa. I com acostuma a passar sempre que hi ha un relleu, les coses es comencen amb moltes ganes i amb més il·lusió; és lògic i normal. Aquesta vegada però, a més, em dóna la sensació que no només es tenen les coses clares, sinó que hi ha una gran cohesió interna i una voluntat manifesta de progressar, de créixer, i d'esmenar errors que em fan ser molt optimista, la veritat.

De moment s'ha començat com no podia ser d'una altra manera: a poc a poc i bona lletra. I tant fa que ens hi haguem posat abans, no per voler córrer més arribarem abans ni més lluny. A més, cal tenir en compte el fet que ha entrat molta canalla i gent jove, que necessiten el seu rodatge i el seu aprenentatge per anar consolidant-se i guanyar confiança.

El primer gran compromís de la temporada, aquest diumenge passat, al Morell (Tarragonès), el vam superar amb nota. Em va agradar la manera de resoldre el dos de set i el quatre de vuit amb diferents debutants. L'anècdota va ser el tres, però ja hi haurà altres oportunitats. En fi, satisfet de com s'estan fent les coses i per això, des d'aquí, faig una crida a tota la gent de la Colla a involucrar-se en aquest projecte i a participar activament en els pròxims assajos i sortides. Bona temporada!

dilluns, 18 de maig del 2009

Yann Tiersen a Reus


Yann Tiersen, el genial músic bretó del qual us he parlat alguna vegada, portarà la seva música minimalista i multi-instrumental a Reus. Reusdigital.cat, Punt 6 Ràdio i la sala Noovo ofereixen en exclusiva aquest concert, programat per l'1 de juliol, és a dir, a les acaballes de la Festa Major de Sant Pere, com si es tractés del tro final. Pels que ens agraden les melodies del músic de Brest, una ciutat encantadora de la Bretanya, aquesta és, sens dubte, una gran notícia i més quan t'assabentes que el de Reus serà l'únic concert que farà a Catalunya. Les entrades es posaran a la venda el 25 de maig i es podran reservar a través del correu electrònic entrades@punt6radio.cat.

L'univers Yann Tiersen, com ja sabreu a aquestes alçades la gran majoria, va esclatar arran de musicar la banda sonora de pel·lícules excel·lents com 'Amélie' o 'Good Bye Lenin', i s'ha anat engrandint amb altres treballs com 'Les Retrouvailles' i, el més recent, 'Tabarly' un film documental dedicat al mariner bretó Éric Tabarly, tot un mite a França que ha marcat diverses generacions de mariners. Tabarly va desaparèixer al Mar d'Irlanda, davant les costes de Gal·les, la nit del 12 al 13 de juny de 1998, i el seu cadàver va ser trobat uns dies més tard per uns pescadors.

No he estat mai en cap directe d'Yann Tiersen, però sí sé, gràcies a you tube, que una mateixa cançó mai no sona igual. Que juga amb els instruments i que experimenta amb els sons com ho fa també Pascal Comélade, un altre gran músic de la Catalunya Nord. En fi, celebro la iniciativa del Reus digital, de Punt 6 Ràdio i de la sala Noovo i crec, sincerament, que han marcat un gol per tota l'esquadra i s'han apuntat un gran "tanto" portant a Reus l'Yann Tiersen.