diumenge, 23 de maig del 2010

L'exèrcit rosat de Mao




El telèfon ens ha despertat a tots a les 5.45 del matí i ha estat el tema de discussió extracastellera de bona part del matí. Amb tot, avui ha estat el primer dia en què hem pogut descansar una mica des que vam marxar, i s’ha notat. Després d’un esmorzar a base d’arròs (per fi ha aparegut!), ous durs, un tipus de fabes asturianes, salsitxes i demés, ens hem carregat d’energia. La primera parada és Zhu Jia Jiao, un petit poble tradicional reconvertit avui en una mini portaventura per a gaudi dels turistes. L’únic és que en lloc de les atraccions, el propi poblat és el reclam. Tot és ple de comerços que venen absolutament de tot: roba, quincalla, matallassos, orfebreria loca, menjar...

 Aquest capítol mereix un apart. Aquí comencem a trobar alguns dels plats més tradicionals de la zona, que no es deixen veure tant en els àmbits en els què ens movem a la capital: granotes senceres; caragols autòctons, ocellets, peixos estranys, serps i uns farcits de carn de porc amb arròs. Molts s’animen a tastar la cuina local a risc d’agafar una descomposició de campionat que no la pares ni amb fortasec... Però és bo! El poble de Zhu Jia Jiao té més de 1.100 d’història, quasi res...




En un moment determinat, però, tot canvia i passem de convertir-nos en turistes a ser objecte de les càmeres dels xinesos i dels turistes que visiten el poblat. La culpa la tenen unes gorres verdes amb l’estrella vermella, pròpies de la revolució cultural de Mao Tsé Tung. En comprem unes quantes i desfilem amb elles pels carrers, per a sorpresa dels locals. Tanta expectació no la podíem desaprofitar, així que improvisem un pilar de tres amb les ditxoses gorres, i allò es converteix en un mar de flashos i aplaudiments i demés. La gent, que fins aleshores havia ignorat la nostra condició de turistes, més enllà de veure’ns com a potencials compradors de tot, ens comencen a demanar qui som, d’on venim i a on anem. Vaja, allò del Pelegrí, Pelegrí, Pelegrí...
 

 Deixem el poble i anem a dinar a un restaurant, on provem d’altres novetats: sopa d’ou, més peix divers, i moltes verdures. Però ho agraïm. En poques hores tenim la primera actuació i no és qüestió d’afartar-se com a llops. I com que no hi ha cafè per enlloc, ho rematem amb uns tes que ajuden a pair.

La primera actuació a Shanghai ha estat espectacular. L’hem feta en una de les grans places cèntriques i hi havia una multitud armada amb tot tipus de càmeres de fotografia i televisió (caldrà estar atents aquests dies al que pugui sortir per Youtube) i periodistes de diferents continents. Però ens trobem amb una desagradable sorpresa. Han encerclat amb tanques el lloc on havíem d’actuar perquè diuen que és una activitat de molt risc. Al final, però, aquestes tanques ens han salvat la vida, però no avanço esdeveniments. Amb una plaça plena a vessar, el públic ha començar a aplaudir el primer castell quan pujaven els quints, tot i que a partir de la segona construcció, ja han après els tempos de tot plegat. L’actuació ha anat perfecte: 3d8, 2d7, 4d8, 5d7, 4d7p, 4d7, dos pilars de cinc i dos pilars de quatre, en els quals s’han desplegat les banderes catalana i xinesa. I és a partir d’aquest moment que dic que les tanques ens han salvat la vida, perquè un cop acabada l’actuació ens hem convertit en objectiu de tots els xinesos i periodistes, que volien fer-se fotos amb nosaltres i, sobretot, amb la canalla. Ha estat espectacular. Demà més...

Algunes fotos que comenten la jornada d'avui...

 El David Andreu, en una de les barcasses amb les què hem creuat, de punta a punta, el poblat deZhu Jia Jiao.

Aquí, el Lluís Jové i, al darrere, el perxador de la barca. És una de les grans atraccions del mil·lenari poblat xinès.

El Raül, el Pau, l'Albert i el Jordi, mentre ens creuem pel costat. Els perxaires, no sé per quins setsous, s'han començat a discutir...

Bojos per la música. El timbaler i el graller de la colla han aprofitat els tallers d'artesania per comprar aquests instruments de so amb els què han improvisat els Segadors...

'Lolex balato'. No sé d'on cony treuren tants relotges els xinesos, però a cada cantonada te'n surten uns quants oferint imitacions de Rolex. El preu, òbviament, l'has de regatejar, però ells mai perden...

El Jordi Badia i el Sergi Claramunt, en una tenda de 'gallumbos' i el Sergi que demana per anar a fer un beure...


El Jose i el Marius, fent-se passar per xinesos...