diumenge, 6 de febrer del 2011

Diari de les Decennals (XII): Diables, dimonis, foc... Valls crema


Això s'acaba. I quan s'apropa el final arriba el foc purificador. Valls viu aquestes darreres hores el seu particular penitenciagite (del llatí Penitentiam Agite), que clamava el geperut i deformat Salvatore al 'Nom de la rosa' (Umberto Eco) i que no és res més que una exhortació a viure en penitència després de tants i tants excessos. I així com a l'abadia italiana és l'esperit del mal qui s'apodera de la comunitat, fet que requereix la contractació de Guillem de Baskerville, a Vilaniu van ser hordes de dimonis i diables arribades de diferents punts dels Països Catalans:  del Forcall (País Valencià), d'Alcúdia (Illes Balears), d'Andorra, del Principat, i fins i tot de Bolívia, disposades a declarar-nos per decret ciutat bressol dels averns. 

Per uns moments vaig pensar que Valls es convertiria en una monumental pira i que en ella cremarien tots els pecats, com va passar amb la Roma de Neró... Però res més lluny. Els diables i dimonis de fora vila van venir en so de pau i amb ganes de gresca, molta gresca. Barruts, insolents, agosarats, amb una sed immensa (el que fa viure al costat de les brases!) i unes ganes de provocar el personal amb tocaments indiscriminats que van fer feliç/a a més d'un/a. Bé, aquí caldria diferenciar els diables de la Santantonà del Forcall (Morella), els que anaven amb un mono blanc amb clapes de diferents colors, i armats amb una mena de cordes amb les quals feien perdre l'equilibri a la gent, moment que aprofitaven per atacar a les víctimes. Diversió sense malícia. I la gran majoria que ho va entendre i va seguir el joc.

Els dimonis del Sarau alcudienc, uns banyuts amb unes espectaculars màscares, grans sonalls i provistos de forques també rivalitzaven en veure qui la feia més grossa. I tan robaven una bicicleta, com agafaven un cotxet amb el nadó dins, o esglaiaven a veteranes de la quarta edat.

I la Diablada de Bolívia que ens va portar l'Associació cultural folclòrica Qori-inkas, ens va apropar la manera com viuen els bolivians aquesta ancestral representació de la lluita entre les forces del mal i del bé.

La Dimoniada va acabar convertint el pàrquing de l'Escorxador en un petit infern i cremant la barraca que durant tot el dia van construir al voltant d'un espectacular maio (pi gegant). Us deixo amb les fotos i la recomanació musical del post.
















La cançó d'avui ens la porta un dels protagonistes del Concert dels 10, Gerard Quintana, i és que després de veure tant diable tirant per terra a gent em va suggerir aquest Caic (que hauria de ser Em tiren...). Salut i Candela!