Gerda Taro i Robert Capa

Només seran quatre ratlles, però em veia en deute d'escriure-les després d'haver publicitat a través del twitter les intencions d'anar a veure la doble exposició fotogràfica que acull aquests dies (i fins el 27 de setembre) el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), sobre la figura de dos dels primers fotoperiodistes de guerra: Robert Capa i Gerda Taro.

D'entrada he de dir que l'exposició em va enganxar i em va agradar força. Fins i tot em va sorprendre. D'en Robert Capa en sabia el que la majoria, que va ser fundador de l'agència de fotografies Magnum, juntament amb David Seymour Chim, Henri Cartier-Bresson, George Rodger i Bill Vandivert, a més de Maria Eisner i Rita Vandivert, que en va ser la primera presidenta. Considerat un dels fotògrafs més destacats del segle XX, especialitzat en els reportatges de guerra, seva és Mort d'un milicià, sens dubte una de les imatges de la guerra civil espanyola i que sempre ha generat polèmica per la seva autenticitat. Sense anar més lluny, una setmana després de publicar aquest post llegeixo al Periódico de Catalunya un reportatge que aporta nova llum sobre aquesta fotografia. Segons coincideixen molts, hauria estat un muntatge: La solució de la foto del milicià de Capa enlluerna els experts.














De Gerda Taro (1910-1937)no se'n coneix tant la història, injustament. Crec que és una de les sorpreses de l'exposició, ja que, a més de la força i el valor històric de les seves imatges, Taro hi aporta també una sensibilitat especial que fa que les fotografies adoptin un gran realisme i et facin creure per moments que estàs veient, ensumant i tocant, vivint, en difinitiva, les imatges en directe.

Val a dir que ni l'un ni l'altre, ni Taro ni Capa, eren els seus noms reals. Gerda Taro, nascuda a Stuttgart (Alemània) es deia realment Gerta Pohorylle i el seu àlies el va treure jugant amb les lletres d'un altre nom cèlebre, Greta Garbo. Robert Capa, per la seva banda, en realitat es deia Ernö o Ernest Andrei Friedman, i era un hongarès de Budapest.

Tots dos van morir joves, però Gerda uns quants anys abans. Tenia només 27 anys quan fugint dels bombardejos de Brunete, en el replegament de l'exèrcit republicà, Gerda va caure del cotxe en el que anava i va ser aixafada per les cadenes d'un tanc. Moriria uns dies després, en una llarga agonia. Aquest cap de setmana, el diari El País publicava un interessantíssim reportatge (¡Te has cargado a la francesa!) que ha aportat llum, 72 anys després, de com va succeir la seva mort. Aquest rotatiu també informava en una bona crònica (Capa y Gerda Taro, polémica sin fin)del que es pot veure en l'exposició del MNAC.
Capa, per la seva part, va morir a l'edat de 41 anys, a Indoxina, després d'aixafar una mina. Amb les seves morts prematures s'estroncaven dues carreres que estaven cridades a ser llegendàries.

Si us ha interessat, podeu llegir més en aquest article del diari Avui Capa i Taro, en igualtat i, sobretot, podeu anar a visitar l'exposició del MNAC, del tot recomanable.

Atado y bien atado

El que ve a continuació podria tractar-se d'un guió en fascicles del Polònia, però no és el cas. Tampoc és de collita pròpia. Però és un relat que em passa un amic ves a saber d'on (d'on l'ha tret, em refereixo) que explica, en forma de diàleg fictici, que al govern de l'Estat continuen manant els mateixos de sempre. Respectaré l'idioma original amb què m'ha arribat l'escrit, encara que sigui per recrear-me en l'ambient i donar-li més credibilitat...

Franco despierta del coma...y pregunta: Señorita, ¿quién se halla ahora ocupando la Vicepresidencia del Gobierno de la Nación, sustituyendo a mi querido Arias Navarro?

Enfermera: Teresita Fernández de la Vega.

Franco (sorprendido): ¿Teresita, la hija de Wenceslao, el falangista camisa vieja alto cargo del Ministerio de Trabajo y fiel ayudante de Girón, el más falangista de mis ministros?

Enfermera (titubeante): La misma, Excelencia.

Franco: ¿Y de Ministro de la Gobernación ?

Enfermera: Bueno Excelencia, ahora se llama Ministro de Interior y está Alfredito Pérez Rubalcaba, el hijo de uno de vuestros militares más fieles al Régimen, suboficial de aviación.

Franco (incrédulo): ¡Qué me dice! ¿No estará usted intentando engañarme para no darme un disgusto, verdad?

Enfermera: ¡Excelencia, por Dios!

Franco: ¿Y quién está ahora al frente de los medios informativos del Régimen?

Enfermera: Ehhhh ... de los informativos del Régimen dice su Excelencia, pues de los informativos del Régimen diría que sigue Juan Luis Cebrián, tal y como su Excelencia lo dejó, el hijo del falangista Vicente Cebrián, su Jefe de Prensa del Movimiento.

Franco (complacido): ¿Todavía le dura a Cebrianito el cargo que le concedí de Director de los Servicios Informativos? ¡Qué tío, cómo se agarran algunos a los cargos!

Enfermera: Sí, Excelencia, Cebrianito, el mismo, el que dirigió Pueblo y Arriba.

Franco: ¿Y de Presidente de las Cortes?

Enfermera: Bueno Excelencia, ahora se llama Presidente del Congreso de los Diputados; hasta hace poco ha estado Manuel Marín, hijo de Marín el aguerrido falangista de Ciudad Real y Presidente de la Hermandad de Alféreces Provisionales, y ahora le ha sustituído José Bono también hijo de falangista.

Franco (aliviado) : Veo que por fin se ha resuelto la pugna entre el Opus y la Falange y que ganan estos últimos por goleada. ¿Y qué ha sido de Martín Villa, mi Ministro y Jefe Provincial del Movimiento?

Enfermera: Ahora está en www.labolsa.com/mercado/prs/PRISA.

Franco: ¿Qué es eso de http://www.labolsa.com/mercado/prs/PRISA? ¿Algo parecido al SEU o a la Prensa del Movimiento?

Enfermera: No se le escapa una, Excelencia.

Franco: ¿Y en el Ministerio de Justicia?

Enfermera: Lo acaba de dejar Marianito Fernández Bermejo, el hijo del alcalde y Jefe Local del Movimiento de Arenas de San Pedro de Avila.

Franco (perplejo): ¿Y por qué lo ha dejado?

Enfermera: Por un afán desmedido por las cacerías, Excelencia.

Franco (encantado) : ¡Ahhh..., veo que no han cambiado las buenas costumbres de antaño! ¿Y sigue habiendo buenos cotos de caza en La Mancha ?

Enfermera: Sí Excelencia, ya se ha cuidado mucho y bien de ello durante años José Bono, el actual Presidente del Congreso de los Diputados, y ahora le ha relevado y se encarga de ello José María Barreda.

Franco: ¿Barreda, de los Barreda terratenientes y aristócratas manchegos descendientes del Marqués de Treviño fusilado el pobre por los rojos?

Enfermera: Sí Excelencia.

Franco (contento): ¡Qué bien, qué bien! Y en la tele, ¿qué? ¿Quién sigue?

Enfermera: Pues los de siempre: Carmen Sevilla, Massiel, Conchita Velasco, Matías Prat, Víctor Manuel, que sigue cantando a la patria...

Franco (asintiendo): ¡Hombre, el Víctor ése! ¡Pobre rapaz, siempre tan triste! Ni la del "Zampo y yo" ha conseguido alegrarle; ¡con tanto diente!...Recuerdo el empeño que ponía en ir con mis nietas al corrillo de Serrano, y luego las convidaba a comer paella en Riesgo. ¿Cómo era?... ¿Cómo era la estrofa de aquella canción que me dedicó? Cántela, si es tan amable...

Enfermera (entonando):

"Otros vendrán que el camino más limpio hallarán.
Deben seguir por la senda que aquél nos marcó,
No han de ocultar,
hacia el hombre que trajo esta paz,
su admiración;
y, por favor, pido, siga esta paz."

Franco (sonriendo) : Sí esa era, esa era; un poquito pesado el pobre, como decían mis nietas, "un coñazo". Pero, en fin, a Carmen le daba mucha pena...

Franco (pensativo) : Y el Presidente del Gobierno de la Nación ,ése de ahora, el de las cejas arqueadas, ¿Quién es?

Enfermera: Es el nieto del capitán Lozano, el que sirvió en Asturias a sus órdenes y aplastó la revuelta de los mineros insurgentes.

Franco (encantado) : ¡Qué me dice, el nieto del capitán Lozano! ¿Y qué tal Presidente es, ya es digno de la memoria de su antepasado?

Enfermera: Pues... sí ..., precisamente es el más acérrimo defensor de la Memoria Histórica , Excelencia, ... ehh ... digamos que se acuerda mucho y en todo momento de su Excelencia.

Franco (satisfecho): ¡Qué bien, que bien, parece increíble! ¿Y qué hace ahora?

Enfermera: Ha vuelto de Estados Unidos. Se autoinvitó a una reunión ocupando una silla de Francia para arreglar la economía mundial, que está por los suelos.

Franco: ¿Otro Plan Marshall, quizá?

Enfermera: Más o menos, Excelencia.

Franco: Por cierto, ¿Siguen estudiando los niños Formación del Espíritu Nacional?

Enfermera: ¡Oh sí Excelencia, por supuesto, más que nunca! Ahora se llama Educación para la Ciudadanía.

Franco (despectivamente): ¿Y la Casa Real , cómo está la Casa Real ?

Enfermera: Como su Excelencia la dejó, al frente está el Rey Don Juan Carlos y la Reina Doña Sofía, y de Jefe de la Casa Real está Albertito Aza íntimo amigo del Presidente Zapatero y de Juan Luis Cebrián e hijo de Aza, el militar de Marruecos que fue el primero en unirse a su Excelencia el 18 de Julio.

Franco (con cólera repentina): ¿Y quién...? ¿Quién coño es ese Zerolo de Tenerife del que les oigo murmurar?

Enfermera: ¡Ah sí Excelencia! Es el nieto de Miguel Zerolo Fuentes, el brillante fascista Jefe de Sección de Acción Ciudadana, Fiscal Militar y Juez Instructor Militar especialista en delitos de rebelión a la Patria. Y su tío abuelo, Tomás Zerolo Fuentes, médico encargado por Vd. de la organización de los servicios médicos en los frentes de guerra y fundador después de la Clínica Zerolo. Ambos hermanos fueron condecorados con la Medalla de Bronce de la Santa Cruz por ser de los primeros voluntarios que se presentaron el mismo 18 de julio en el Gobierno Militar para "salvar a España".

Franco: Perfecto, no pensaba que lo había dejado todo atado y tan bien bien atado, les dí cuarenta años de paz y me alegro de que todo siga igual que antes y que sigan guiando a España y a los españoles los de siempre en pro de la convivencia y la paz entre los españoles.
¡Arriba España¡

Dotze famílies

No sé quan vaig conèixer el Pere ni com és que lliguem tant. Si ell és de la Joves i jo de la Vella! Però és que, a més, l'un i l'altre estem a les antípodes en tants i tants temes... Per exemple, ell és periquito i jo culé; ell és de dretes (el Pere ho suavitzaria dient que és de centre-dretes) i jo d'esquerres; ell és més de Setmana Santa i jo de l'escarni del Carnestoltes... En fi, podria continuar i no pararia. Però el Pere és un troç de pa, és un amic fidel i sincer, dels que costen de trobar. I a casa tots ens l'estimem molt. Per això, quan em va enredar amb això de l'exposició fotogràfica que hem inaugurat avui, no vaig saber ben bé què dir-li. Cony, què volieu que li digués, que sí! Ell és el mestre i jo l'alumne, quedi clar d'entrada. Em venia molt de gust estrenar-me en aquest món de la imatge de la seva mà. Potser al final fins i tot aprendria alguna cosa...

El repte, projecte que ens va merèixer la beca per part de l'Institut d'Estudis Vallencs (IEV) i, per tant, les cuques per fer el treball, era fotografiar la vida a la llar de dotze famílies de Valls. Ras i curt. Però quines famílies? Quantes? Ben aviat vam posar el límit en la dotzena i vam pensar que miraríem de reflectir en cada una d'elles una mica l'essència de Valls. Per tant, vam començar seleccionant tres famílies que estiguessin directament lligades amb el món dels calçots, els castells i els tres tombs (tòpics que hi havien de ser). Però després vam decidir-nos també a donar presència a la primera fornada migratòria, bàsicament procedent de l'Estat espanyol; i també a la segona, que ve de molt més lluny. També volíem gent de Valls de tota la vida, pagesos (perquè, sabeu? encara en queden!), artistes, emprenedors i gent que fos un exemple d'autosuperació, de lluita, de perseverança... valors que costen tant de trobar avui dia. Crec que el resultat final respecta i molt aquella idea inicial, si bé som conscients que ens hem deixat moltes i moltes famílies que són exemple d'altres virtuds o valors.

A mi, sincerament, una de les coses que em fa més gràcia és que el treball quedi a mans de l'IEV i de l'Arxiu de Valls. Mentre anavem de reportatge en reportatge alguna vegada li havia preguntat al mestre: Pere, amb quins ulls veuran els besnéts d'aquesta gent que fotografiem avui? Què en pensaran de la societat en la que vivien els seus avant-passats? I de les robes que vestien? Perquè aquest és un treball que avui s'agraeix, però que demà, qui sap quan, posem cent-cinquanta anys, segurament serà examinat d'una manera diferent.

En qualsevol cas, si us ve de gust veure-la, la podreu visitar de dimarts a divendres(de 7 a 9 del vespre) i els dissabtes, diumenges i festius, de les 12 a les 2 de la tarda, a la Sala d'Exposicions de Sant Roc, a Valls. Per la meva part, agrair la bona acollida i predisposició de les famílies que ens van obrir les portes de casa seva i, sobretot, agrair al Pere el seu mestratge.

Desconcert Tiersen

Yann Tiersen desconcertant. Recordo que aquestes van ser les primeres paraules que em van venir al cap a l’hora de resumir en un twitt el concert que el genial músic bretó va fer aquesta setmana a Reus. Ja sé que el ventall musical i la varietat de registres de l’univers Tiersen és molt ampli i que el Reus Digital i Punt 6 Ràdio, els artífex de la seva actuació a la capital del Baix Camp (l’única que ha fet a Catalunya en la seva gira, i això té mèrit), havien avisat sobre el format rock que acostuma a oferir en els escenaris. Però, què voleu que us digui, a mi em va decebre una mica. I suposo que el fet d’haver actuat en una discoteca-forn (que no hi havia aire acondicionat?), i d’haver-ho fet davant d’un públic nombrós que, tinc la impressió, desconeixia qui era Tiersen i que, per tant, passava olímpicament del concert, fent-la petar amb tanta estridència com el músic bretó qui sap si esperant el torn de Miqui Puig, doncs això, no van ajudar gens. Com tampoc va fer-ho el lamentable equip d’audio de la sala, permetent que els sons s’acoblessin contínuament i fent patir els propis músics, que no podien dissimular la seva sorpresa. Que no van provar l’equip, abans del concert?
Potser l’error va ser meu, per haver-me imaginat un concert a parts iguals entre el pop rock estrident de Tiersen i els seus col·legues, i els sons melòdics i minimalistes que l’han convertit en un dels nous astres de la música francesa i li han merescut els millors elogis de la crítica i del públic en general. D’aquesta segona part, res de res. Cançons com La rade, The train o La terrasse van sonar... això, estridents. Res més allunyat de la música de les bandes sonores d’Amèlie, God bye Lenin o de Tabarly, el seu darrer treball en el qual ha musicat la personalitat d’aquest navegant francès, tota una institució a França.
Tiersen va demostrar que sap ‘jouer’ tant amb la guitarra elèctrica, com amb els teclats, el violí i altres instruments; i que li agrada experimentar amb les melodies. Però, potser perquè m’anava cansant mica en mica (per dir-ho suaument), fins i tot vaig denotar una manca d’implicació, de ganes... Cony, que les entrades valen una pasta i l’únic que demanes és que el músic en qüestió doni el millor de si mateix, que es buidi sense regatejar res. I aquesta no és la impressió que em va deixar. Una hora i quart, tres bisos i un parell de ‘gasias’ (gràcies), i “hasta luego Lucas”. Potser tenia un mal dia (o potser el tenia jo) i es va dedicar a fer un concert per a gaudi propi i dels seus amics que l’acompanyaven a l’escenari.
He llegit que el nou disc que llençarà a la tardor, anomenat ‘Dust Lane’, Tiersen s'allunyarà totalment del concepte instrumental que l’ha fet famós i ho apostarà tot al pop-rock melòdic, amb la majoria de les cançons dedicades a la guerra. Esperem que aquest allunyament no sigui definitiu. En qualsevol cas ‘Dust Lane’ no formarà part de la meva discografia, us ho asseguro.