Desconcert Tiersen

Yann Tiersen desconcertant. Recordo que aquestes van ser les primeres paraules que em van venir al cap a l’hora de resumir en un twitt el concert que el genial músic bretó va fer aquesta setmana a Reus. Ja sé que el ventall musical i la varietat de registres de l’univers Tiersen és molt ampli i que el Reus Digital i Punt 6 Ràdio, els artífex de la seva actuació a la capital del Baix Camp (l’única que ha fet a Catalunya en la seva gira, i això té mèrit), havien avisat sobre el format rock que acostuma a oferir en els escenaris. Però, què voleu que us digui, a mi em va decebre una mica. I suposo que el fet d’haver actuat en una discoteca-forn (que no hi havia aire acondicionat?), i d’haver-ho fet davant d’un públic nombrós que, tinc la impressió, desconeixia qui era Tiersen i que, per tant, passava olímpicament del concert, fent-la petar amb tanta estridència com el músic bretó qui sap si esperant el torn de Miqui Puig, doncs això, no van ajudar gens. Com tampoc va fer-ho el lamentable equip d’audio de la sala, permetent que els sons s’acoblessin contínuament i fent patir els propis músics, que no podien dissimular la seva sorpresa. Que no van provar l’equip, abans del concert?
Potser l’error va ser meu, per haver-me imaginat un concert a parts iguals entre el pop rock estrident de Tiersen i els seus col·legues, i els sons melòdics i minimalistes que l’han convertit en un dels nous astres de la música francesa i li han merescut els millors elogis de la crítica i del públic en general. D’aquesta segona part, res de res. Cançons com La rade, The train o La terrasse van sonar... això, estridents. Res més allunyat de la música de les bandes sonores d’Amèlie, God bye Lenin o de Tabarly, el seu darrer treball en el qual ha musicat la personalitat d’aquest navegant francès, tota una institució a França.
Tiersen va demostrar que sap ‘jouer’ tant amb la guitarra elèctrica, com amb els teclats, el violí i altres instruments; i que li agrada experimentar amb les melodies. Però, potser perquè m’anava cansant mica en mica (per dir-ho suaument), fins i tot vaig denotar una manca d’implicació, de ganes... Cony, que les entrades valen una pasta i l’únic que demanes és que el músic en qüestió doni el millor de si mateix, que es buidi sense regatejar res. I aquesta no és la impressió que em va deixar. Una hora i quart, tres bisos i un parell de ‘gasias’ (gràcies), i “hasta luego Lucas”. Potser tenia un mal dia (o potser el tenia jo) i es va dedicar a fer un concert per a gaudi propi i dels seus amics que l’acompanyaven a l’escenari.
He llegit que el nou disc que llençarà a la tardor, anomenat ‘Dust Lane’, Tiersen s'allunyarà totalment del concepte instrumental que l’ha fet famós i ho apostarà tot al pop-rock melòdic, amb la majoria de les cançons dedicades a la guerra. Esperem que aquest allunyament no sigui definitiu. En qualsevol cas ‘Dust Lane’ no formarà part de la meva discografia, us ho asseguro.

Yann Tiersen a Reus

Yann Tiersen, el genial músic bretó del qual us he parlat alguna vegada, portarà la seva música minimalista i multi-instrumental a Reus. Reusdigital.cat, Punt 6 Ràdio i la sala Noovo ofereixen en exclusiva aquest concert, programat per l'1 de juliol, és a dir, a les acaballes de la Festa Major de Sant Pere, com si es tractés del tro final. Pels que ens agraden les melodies del músic de Brest, una ciutat encantadora de la Bretanya, aquesta és, sens dubte, una gran notícia i més quan t'assabentes que el de Reus serà l'únic concert que farà a Catalunya. Les entrades es posaran a la venda el 25 de maig i es podran reservar a través del correu electrònic entrades@punt6radio.cat.

L'univers Yann Tiersen, com ja sabreu a aquestes alçades la gran majoria, va esclatar arran de musicar la banda sonora de pel·lícules excel·lents com 'Amélie' o 'Good Bye Lenin', i s'ha anat engrandint amb altres treballs com 'Les Retrouvailles' i, el més recent, 'Tabarly' un film documental dedicat al mariner bretó Éric Tabarly, tot un mite a França que ha marcat diverses generacions de mariners. Tabarly va desaparèixer al Mar d'Irlanda, davant les costes de Gal·les, la nit del 12 al 13 de juny de 1998, i el seu cadàver va ser trobat uns dies més tard per uns pescadors.

No he estat mai en cap directe d'Yann Tiersen, però sí sé, gràcies a you tube, que una mateixa cançó mai no sona igual. Que juga amb els instruments i que experimenta amb els sons com ho fa també Pascal Comélade, un altre gran músic de la Catalunya Nord. En fi, celebro la iniciativa del Reus digital, de Punt 6 Ràdio i de la sala Noovo i crec, sincerament, que han marcat un gol per tota l'esquadra i s'han apuntat un gran "tanto" portant a Reus l'Yann Tiersen.

El Boss

Steve van Zandt, la guitarra 'pirata' de la E Street Band, ho deia ben clar en l'entrevista que li feia dilluns passat el periodista del Periódico de Catalunya, Jordi Bianciotto: "L'any 1999 va ser un gran error començar la gira 'Reunion tour' a Barcelona. Després d'allò, tot el que va venir va ser tant avorrit! A Barcelona s'hi ha d'anar a tancar les gires, no a començar-les!. El públic d'aquí és, segurament, el més salvatge del món. Per què? No ho sé".

Van Zandt expressa amb aquestes paraules allò que el Boss fa temps que sap i per això aquesta comunió tan perfecta cada vegada que torna a Catalunya, i per això ens delecta amb tota mena de detalls generosos, amb signes d'una gratitud que vol ser corresposta, amb respecte, amb regals íntims...

Dissabte al vespre vaig ser al concert de Bruce Springsteen i la E Street Band al Camp Nou. I encara que aquesta vegada fos diferent (estava penjat a la tercera graderia, gairebé a tocar de les cabines dels comentaristes) i que costés seguir tots els detalls que s'anaven succeïnt a primera línia de foc, l'espectacle va ser brutal, superb, extraordinari. Ni les deficiències en el sò, que hi van ser, ni el fet d'haver de seguir el concert amb l'inconvenient que suposen les cadires en un event d'aquest tipus (t'hi pots deixar els genolls!), van desdibuixar la colossal actuació del Boss. Per cert que, des de dalt de tot de l'estadi sí que vaig poder apreciar el que alguns periodistes van batejar l'endemà mateix com 'efecte fideuà', que és el que donen els milers de braços alçats seguint una coreografia tant improvisada com perfecte.

Un altre detall que em va sorprendre, i que no vaig apreciar en el seu darrer concert a l'Estadi Olímpic de Montjuic, va ser el relleu generacional. Dissabte a la nit hi havia xiquets de molt pocs anys, preadolescents, adolescents, joves, no tan joves (ja), una mica més grans, pares i avis... I això em va fer recordar amb el concert del Ligabue, el passat hivern a Roma, també per a tots els públics.

Del 'setlist' de dissabte em quedo amb la versió allargada del Mary's place, els Hungry heart i The river (que no havia sentit en directe) i el Born to run en ple èxtasi final. També em va semblar genial començar amb No surrender i acabar amb un mix entre el Twist and shout i La bamba, amb la complicitat d'un públic entregat com no podia ser d'una altra manera.

Com deia també Steve van Zandt al final de l'esmentada entrevista: "tant de bo hi hagués una gira cada any per tornar a Barcelona". Doncs res, nosaltres us hi esperem!.

Us deixo amb la versió "llarga durada" del Mary's place que l'endemà mateix ja estava penjada al you tube.

Ligabue i Saviano (II)

El passat 13 de març vaig penjar un post (el segon d'aquest bloc) en què feia una doble recomanació. D'una banda proposava escoltar quelcom de Luciano Ligabue, un rocker italià desconegut a ca nostra però tot un ídol al seu país; i alhora suggeria llegir 'Gomorra', el llibre amb què Roberto Saviano, el seu autor, ha saltat a la fama tot destapant, sense por, tot allò que envolta el món de la màfia: com opera, qui els dóna cobertura, com es financia... Ara, quasi bé dos mesos després d'aquell escrit, hi ha novetats d'ambdós que vull compartir.

De Ligabue, que entre aquell primer post i el d'avui ha vingut a actuar per primera vegada a Barcelona (i a d'altres ciutats europees, en un tour en el què ha arrassat per on ha passat i en el qual s'ha donat a conèixer fora d'Itàlia), la novetat és que acaba de treure nou single 'Il centro del mondo'. Desconec si havia previst, amb antelació a la seva gira, enregistrar el disc i la seva ambientació a Barcelona, o, senzillament, li ha passat el mateix que a molts i molts italians que, després de descobrir la capital catalana, se n'acaben enamorant, fascinats. A vegades, però, quan just acabes de descobrir una ciutat que t'ha arribat al fons del cor, com si la sageta hagués estat disparada des de l'arc de Cupido, corres el perill de perdre l'equilibri i la justa mesura de tot plegat. Per això, el recomanable és tornar-hi sempre que puguis -com qui llença la moneda a la Fontana di Trevi conscient que aquest acte reflexe l'acabarà portant de nou a Roma-, qualsevol excusa és bona. I és bò anar coneixent i assaborint aquestes ciutats a poc a poc, sense presses. Perque, si et llences de cop, sense saber-ne pràcticament res o desconeixent allò que la fa diferent d'altres ciutats, pots acabar cometent l'error de quedar-te amb el que és més superficial, però no autèntic. D'aquests errors n'hi ha un, en el video que promociona el disc de Liga, i és que els protagonistes parlen en un castellà "aportuguesat" que em recorda al Mourinho: "teatro del bueeeno". Perquè, encara que cada vegada sigui més i més difícil escoltar converses en català a la capital, doncs home, una mica de sensibilitat (tipus Bruce Springsteen) no hagués estat malament. No sé, intentaré empescar-me-la per fer-li arribar al seu web aquest detall sensible que potser li va passar desapercebut. Per la resta, la cançó m'agrada molt i el 'Liga' us el segueixo recomanant de totes, totes:



Quant a Saviano, ja fa dos anys que el seu Gomorra es ven com a xurros (un milió i mig d'exemplars, traduït a 30 idiomes), i ara el llibre-denúncia arriba al cine. Aquest divendres, la pel·lícula, dirigida per Matteo Garrone, cineasta romà de 39 anys, s'estrenarà a Itàlia i el diumenge s'exhibirà al Festival de Cannes. Llegeixo al País que els guionistes han concentrat els onze capítols del llibre en cinc episodis. Un explica la guerra a Secondigliano, el barri dominat pel 'Sistema' (Camorra) on la policia no gosa entrar ni que sigui d'incògnit. Segons va dir un comissari una vegada "quant la cosa es calmi una mica a Irak, Secondigliano tornarà a ser el lloc més perillós del planeta". Sobren comentaris.

Un altre capítol narra la tènue frontera entre la vida i la mort a Scampia, un altre barri fantasma (al costat de Secondigliano) que, per no tenir, no té ni comerços, ni bars, només cases-dormitori. No cal res més en un quartiere que s'ha erigit en el supermercat de droga a l'aire lliure més gran del planeta.

El tercer capítol explica com funciona la indústria textil de Tersigno, on es fàbrica en negre i pagant sous de 500 euros, gran part de la moda italiana que es ven a les tendes de luxe. I el quart capítol, que serveix per entendre millor què està passant amb la deficient gestió de la brossa a Itàlia, aborda el tractament que se'n fa dels residus tòxics i frescos, amb exemples que fan posar la pell de gallina.

Com que no sé quan arribarà als nostres cinemes 'Gomorra', us deixo el tastet del trailer. Salut!

Massiel, Richards i...Franco

Llegeixo divertit que la premsa anglesa -i no precisament el Sun, sinó el Guardian- acusa el cabdill feixista Francisco Franco (ull! no confondre, els més jovenets, amb en Manel Lucas) d'haver comprat vots a mitja Europa per tal d'assegurar-se la victòria de la Massiel al prehistòric Festival d'Eurovisió de 1968. Buff!!!

Deixeu-me que em situï. He de reconèixer tres coses: que aquell any jo no era ningú encara (vaja, com l'anunci del Fujitsu); que a casa no havíem seguit mai el mencionat festival (gràcies, pares!); i que l'única referència que en tenia de la patxanga eurovisiva era que la Massiel havia substituit a darrera hora en Joan Manuel Serrat, que, sent l'autor de la lletra (en català), s'havia negat a cantar-la en espanyol.

Doncs es veu que ara, 40 anys després, un documental sobre el Maig del 68, dirigit per la periodista catalana (aquí es tanca el cercle del contuberni judeo-masònic) Montse Fernàndez, descobreix, de passada, la compra de vots del règim de Franco (no confondre tampoc amb el de Polònia, aquell per perdre els quilets de més!). I jo em pregunto: Ara se n'assabenten? Què no sabien com es feien les coses llavors, a Espanya? Que no es vox populi que aquest concurs, festival o com li vulgueu dir es vota per "afinitats" (per dir-ho finament)?

El mosqueig britànic -són els que s'han fet ressò de la notícia en primer lloc- deu venir perquè el seu representant, Cliff Richards, amb Congratulations, va quedar en segon lloc... a només 1 punt! I és clar, el pobre, potser perquè durant quaranta anys s'ha hagut de sentir "llàstima! Per un punt no vas guanyar el Festival d'Eurovisió", ara reclama aquell premi com si fos el tresor d'en Golum. Sí que me'n sap de greu, noi!

En qualsevol cas, els anglesos (i la resta de forces aliades) podien haver evitat aquest ultratge, robatori o tupinada casposa si, acabada la Segona Guerra Mundial, no haguessin deixat tirats els republicans que es batien amb els nazionals i no haguessin mirat cap un altre lloc quan el dictador imposava el seu terror.

Per retrocedir en el temps us convido a veure i sentir el 'La, la, la' cantat en català pel Serrat. L'altra versió us l'estalvio; no m'agraden les tortures...

Per cert, els que volgueu veure el documental en qüestió (1968: Yo viví el mayo español), aquest s'emetrà demà dijous 8 de maig a les 23 h, a La Sexta.

Yann Tiersen i Pascal Comelade

Avui, quan l'hivern toca la seva fi i ja s'intueixen els primers símptomes de la primavera, immers en una atmòsfera humida i amb un cel gris cendrós que amenaça però que no s'acaba de decidir (i tanta falta que faria...), he decidit recuperar un d'aquells autors que vaig descobrir no fa pas massa però que des d'aquell primer dia ha esdevingut un referent de la meva discografia. Em refereixo a Yann Tiersen (Brest, 1970) compositor i multi-instrumentista que em recorda a un altre referent (i precursor?), Pascal Comélade (Montpeller, 1955). Voldria fer un parell de pinzellades d'ambdós genis, i animar-vos a escoltar la seva música alegre, optimista (sense que això vulgui tenir cap connotació amb l'eslògan socialista), difícil de classificar, a cavall entre el minimalisme, el vanguardisme i la 'nouvelle chanson'. Poseu-hi l'adjectiu que volgueu.


Tiersen es va donar a conèixer al gran públic a través de la pel·lícula 'Le fabuleux destin d'Amélie Poulain' (Amélie), de la qual va fer la seva banda sonora. L'èxit d'aquest treball (amb més de 700.000 còpies venudes i ni em vull imaginar quantes més de piratejades...), elaborada a partir dels sons, sobretot, de piano, el violí, l'acordió, el clavicordi i el piano de joguina, així com tants d'altres instruments més rudimentaris, va permetre que, anant tirant del fil, descobrissim una gran troballa. De fet, l'èxit de la banda sonora d'Amélie és un premi a la perseverança, ja que la major part del treball està format a partir de velles composicions dels seus primers tres àlbums.

Tiersen, després de triomfar amb 'L'absente' (2001) i la banda sonora de 'Le fabuleux destin d'Amélie Poulain' (2001), va continuar la seva progressió amb 'C'etait ici' (2002), la banda sonora d'una altra gran pel·lícula 'Good bye Lenin!' (2003) -molt recomanable- i 'Les retrouvailles' (2005), que va composar i enregistrar a l'illa d'Ousseant, el seu refugi i font d'inspiració. La seva música és ideal per acompanyar una vetllada, però també per escoltar-la de fons mentre llegeixes un bon llibre, mentre condueixes, cuines o, simplement, si necessites aixecar els ànims.


Pel que fa a Pascal Comelade (l'Isaac Albesa ja en parlava en un dels seus darrers blocs i per tant, no m'estendré massa més), voldria dir que té l'habilitat de fer música, bona música, partint, sovint, de la diversitat de sons aparentment inconnexos però que, mica en mica, van casant fins arribar a la perfecció. Instrumentista i bohemi, Comelade sembla un clar reflex dels seus pares. D'Eliane Thibaut, la seva mare, cuinera i autora de diversos llibres sobre cuina medieval catalana, n'ha heretat la vessant més artística; i de Pere Comelade, el seu pare, psiquiatre, la seva forta personalitat i l'imatge que en desprén d'autor tímid i introvertit. De la seva extensa i variada discografia us en recomano el poc que he sentit i que m'ha agradat: 'Espontex sinfonia' (2006) i 'La filosofia del plat combinat' (2004).

Ligabue i Saviano

Avui, un parell de recomanacions: Luciano Ligabue, rocker de Correggio (Reggio Emilia); i Roberto Saviano, periodista i escriptor napolità.



Per als qui no conegueu encara a 'Liga', un rocker italià, us el recomano de totes, totes. La seva carrera va iniciar-se el 1990 amb el seu primer treball 'Ligabue' i d'ençà llavors ha anat guanyant adeptes i omplint sales (i fins i tot estadis tres cops per setmana!) per allà on passava; forjant-se un mite. Ara, divuit anys després, el cicló Ligabue arriba a Barcelona en la seva primera gira europea, tot i que malauradament em sembla que ja no queden entrades. Per aquells a qui els hagi entrat el cuquet d'escoltar alguna cosa seva, us recomano 'Picola stella senza cielo', 'Si viene e si va', 'Miss mondo 99', 'Questa è la mia vita', 'Bailamo sul mondo', 'Tu che conosci il cielo' o 'Buonanotte all'Italia', que en poc temps s'ha convertit en una mena d'himne pels italians de totes les edats. Aquesta és, per cert, una de les característiques d'aquest rocker italià, que no té un públic uniforme i model, sinó que la seva música i, sobretot, les seves lletres (perquè en el fons és un poeta) arriben a tothom, sense exclusió. En fi, ja em direu què us sembla i, si us agrada, potser m'animaré a fer-vos altres recomanacions musicals italianes que he anat descobrint els últims anys.



Roberto Saviano és més conegut a casa nostra, sobretot arrel de la publicació de 'Gomorra', el seu darrer llibre, que ha provocat que la Camorra hagi posat preu a la seva vida i que necessiti protecció. Saviano fila amb 'Gomorra' un relat esfereidor i colpidor de tot el què envolta el món de la màfia: "Quan tenia dotze anys vaig veure un home crivellat a bales. Tornava de l'escola amb uns companys, i alguns es van posar a plorar. Un policia estava al costat del cos. Ens va mirar i va escopir damunt del mort. 'Era un porc', ens va dir (...)".



Saviano, marcat des de la seva infantesa per la violència i corrupció de la màfia, narra amb un estil tan directe i dramàtic com real, a l'estil de Truman Capote (un dels pares de l'anomenat nou periodisme), com neixen i s'organizen els diversos clans, com operen, com es nodreixen, com es regeneren, com es financien, quines són les seves connexions, com maten, com s'amaguen i qui els defensen... L'obra valenta d'aquest jove llicenciat en Filosofia i Lletres s'ha convertit avui dia en un manual indispensable per comprendre l'entramat d'una de les principals organitzacions criminals del món, si no la més gran. L'any 2005 es va infiltrar, com a treballador, en diverses empreses al servei dels grans capos de la màfia, un pas tan agosarat com necessari per escriure en primera persona una obra que pot costar-li la vida. El resultat del seu llibre l'ha portat a fer afirmacions com "l'espectacle a Itàlia no s'ha de buscar a la Torre de Pisa, ni al Coliseu, ni als Ufizzi... uns quants dies al port de Nàpols, observant, n'hi ha prou per veure el que molts no volen veure. No hi ha un major espectacle que aquest". Ell ho va fer. Un valent.