dijous, 14 d’abril del 2011

Una de ‘negres’



David Bisbal va lamentar en plena crisi egípcia –que va acabar amb 365 morts i la caiguda de Mubarak i del seu règim– que les piràmides estiguessin tan poc transitades. El missatge, lamentable i del tot desafortunat, el va compartir –per a més inri– amb el milió de seguidors que té a Twitter. Com era d’esperar –vaja, com era d’esperar per gairebé tothom menys per ell–, la relliscada va provocar un tsunami de burles i escarni per part d’una multitud que, a més, va propagar i multiplicar la mofa al ‘triunfito’ a la xarxa. Aquest és un dels grans perills de les xarxes socials i, especialment, de Twitter, on el debat agafa sovint un to molt més crític i àcid que no a Facebook o que qualsevol altre eina social.


Els que es dediquen a això de la web 2.0 utilitzen ja aquest cèlebre exemple per explicar la importància que tenen –cada vegada més!– els community managers, que són les persones que gestionen, construeixen i moderen les comunitats virtuals. També se'ls anomena despectivament ‘negres’ perquè, com els que fan la feina bruta a alguns escriptors, són els que mouen els fils entre bambolines per a lluïment d'altres. De ‘negres’ a Twitter, Facebook, webs i blocs personals, entre d'altres eines de la xarxa, n'hi ha, i cada vegada n'hi ha més, perquè, senzillament, cada cada vegada hi ha més necessitat de ser present a la xarxa i cal estar-hi amb totes les garanties. "Si no estàs a Internet és que no existeixes", diu la dita. I qui té necessitat de recórrer als community managers per a assegurar-se una correcta gestió de les eines i no veure perillar la seva reputació on-line o corporativa? Doncs gairebé tothom que viu de cara al públic: artistes, empresaris, esportistes d’elit, polítics…
Un exemple paradoxal el tenim precisament amb els polítics. Conscients que la nova societat que emergeix de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC) els demana, cada vegada amb més insistència, que parlin menys i escoltin més, que els deixin participar a un mateix nivell, i que siguin més transparents i honestos amb el que prometen i el que fan, els polítics s’aboquen a les xarxes socials per a veure què poden pescar. Per això i perquè avui més de 700.000 persones usen Twitter en català, el que suposa un enorme potencial de votants. Ara bé, de la mateixa manera que les xarxes socials poden ser una gran oportunitat per a reduir la desafecció ciutadana vers els polítics sempre que es facin les coses bé, també és cert que poden esdevenir una eina perillosa que acabi fent saltar pels aires qualsevol reputació, trajectòria o carrera política.
Ara que vénen eleccions municipals podem veure com qui més qui menys està obrint, de cop i volta, un compte a Twitter, un bloc, un Facebook, o una web personal. Alguns hi entren per intentar aprofitar el moment i amb un total desconeixement (i perill potencial) d’aquestes eines; i altres, que ja tenien experiència en alguna d’aquestes eines, fan una progressió més lògica i experimenten altres camins per tancar el cercle virtual i virtuós. Uns hi entren a pèl i amb una irresponsabilitat que fa feredat –aquesta setmana s’ha donat algun cas de mala praxis virtual que, per no perjudicar a la persona, no esmentaré–; i els altres, conscients de l’oportunitat i el risc que comporten en fan un ús responsable i honest, avisant, si cal, que quan no poden refrescar personalment els missatges, algú de la seva confiança o del seu equip de col·laboradors l’ajuda. I és lògic! Perquè si participes en un debat, entrevista o acte difícilment podràs estar per les dues coses. La clau està en la sinceritat.
Ara bé, en alguns casos –pocs, per a ser honestos– fer-te amb un community manager tampoc és garantia de res. I si no que li ho preguntin a la Rosa Díez que durant una entrevista en directe a Televisió Espanyola el seu ‘negre’ anava actualitzant el seu compte a Twitter en primera persona i dient que era ella. Òbviament, l’engany es va descobrir i a les poques hores Rosa Díez va eliminar el seu compte de Twitter. I amb ella, la seva reputació on-line.
A tall d’anecdotari, reproduïm els Top 15 dels #turismebisbal (respostes al twitter egipci de Bisbal):
  • @eddiedean: “Nunca había visto Chernóbil tan poco transitado. ¿Estarán todos trabajando en la central nuclear?”
  • @santiaguete87: “¿Es que Hong Kong es un país? ¿Pero no era el mono gigante de la película?”
  • @jjcheca: “¿Cómo narices habrán construido el puente aéreo Madrid-Barcelona?”
  • @onaf9: “En Londres la educación es mejor que aquí, todos los niños hablan inglés desde pequeños”
  • @moedetriana: “Quisiera ver a las vaquitas y a las gallinitas de la granja de Gaza”
  • @Juandedoval: “Muy bonita Nueva Zelanda, pero podrían haber dejado en pie algo de la vieja”
  • @grandestrabajos: “Aquí estoy en Leganés, donde el monstruo”
  • @villagranfran: “Estoy pensando visitar el Machu Picchu… a ver si Mauricio Colmenero le da el día libre”
  • @JoseManRo: “Yo pensaba que en Alaska las mujeres tenían el pelo rojo”
  • @jorgefraile: “Tanto Big Ben y va retrasado una hora”
  • @JoniPod: “En Amsterdam hay unas pobres chicas pidiendo en unas cabinas de teléfono, no tienen para ropa”
  • @capitanmiketaaa: “No consigo sintonizar el Canal de Suez”
  • @amar_nta: “Que no os engañen, en Madagascar los animales no hablan”
  • @silvinet: “Nunca puedo ir a la isla de Pascua porque la Semana Santa la suelo pasar con la familia”
  • @AHL07: “Que mal cuidan las cosas en Grecia , normal que estén en crisis, si no cuidan sus monumentos, la Acrópolis está que se cae”
  • @Elsatiro_con: “Nunca se ha visto la Antártida tan poco transitada, a ver si acaba la revuelta”.
Per acompanyar aquest post us deixo en companyia dels Manel i el seu particular Aniversari...



*Article publicat al diari digital www.tarragona21.cat