dimarts, 24 de juny del 2008

Reflexions al voltant de Sant Joan





Escriure a toro passat sempre és fàcil, i més sabent que les coses no és que hagin anat bé, sinó que han anat de cullons, i ja em perdonaran... En dos dies de castells, que per a Valls i els vallencs signifiquen l'inici oficial de la temporada castellera, els de la Vella hem estrenat quatre castells nous enguany: el quatre de vuit amb el pilar, el tres de nou amb folre, el quatre de nou amb folre, i el pilar de set amb folre... que es diu aviat! I a més, aquests resultats -que feia temps que no obteníem- tenen el valor afegit que suposa el paperàs digníssim de l'altra colla de la ciutat. Per això té més valor.

Per nosaltres, la doble diada castellera de les festes de Sant Joan representava també un doble i gran repte. En primer lloc, fer un pas endavant, sense emmirallar-nos ni deixar-nos portar per ningú; anant a la nostra. I la segona, evitar de totes, totes qualsevol caiguda que pogués representar un pas enrera i haver de començar de nou. El primer objectiu l'hem assolit amb escreix, aguantant fins i tot la pressió afegida de qui ens demanava, des de fora, posar una marxa més en no sé quin benefici, i també la pressió que suposava l'estrena de nous castells aquesta temporada. El ritme de la Colla Vella l'ha d'imposar la Colla Vella, ningú més. Aquest és el camí correcte i la drecera per evitar entrebancs que t'hipotequin una temporada. Així, ras i curt. I més quan venim d'un any (el 2007) del tot injust en què tres caigudes severes ens van condicionar i malmetre una temporada que prometia molt abans de la festa major de Gràcia i en la què, dit sigui de passada, vam assolir el récord de tresos de nou folrats. I el segon objectiu, el de no caure, també l'hem assolit plenament. I aquí voldria fer un punt i a part.

Tenim (a la Colla Vella) una canalla excepcional, valenta i molt bona; diria més, boníssima i -aquí hi ha un tret diferencial- amb plena responsabilitat del què són i, sobretot, del què representen... que sovint et fa emocionar. Per això, si els hagués de puntuar els posaria, sense dubtar, dotze punts sobre deu: matrícula d'honor. Però com tot en aquesta vida, fins i tot els seus petits grans cors necessitaven també d'un reconeixement d'aquesta magnitud per recuperar la confiança perduda i creure's-ho de debò. Per això, la gent que va viure ahir la diada de Completes i que avui ha disfrutat d'aquest Sant Joan sap que la doble victòria (particular, dins de la pròpia colla, i que ningú no interpreti res més del que vull dir) no acaba aquí, sinó que va una mica més enllà. És oxigen per uns quants mesos més.

D'altra banda, voldria destacar i reivindicar l'agilitat tant de la diada de Completes com la de Sant Joan, dues exhibicions excelses que s'han despatxat amb una hora i i una hora i mitja, respectivament. I en aquest timming, veure i disfrutar dels castells que s'han fet i completat, com una mena d'acció-reacció brutal, capaç de saciar l'aficionat més exigent, ha deixat tothom amb un gran sabor de boca: tant els de casa, que han pogut (per fi) fer un dinar de festa major amb tots els ets i uts; com els de fora, que han pogut vibrar, una vegada més, de la mística de la plaça del Blat, de l'essència castellera en la seva màxima expressió i, per què no, perquè també han pogut veure un gran espectacle i anar a dinar a una hora decent.

I per acabar aquesta primera crònica de Festa Major voldria fer un agraïment al casteller anònim i de base, aquell que, en el decurs d'aquests més de dos-cents anys d'història, aporta el seu gra de sorra i que, sense ell, tot plegat seria molt més complicat. Ells, vinguin d'on vinguin (perquè ens venen de tot arreu), sempre han estat molt importants i segueixen sent-ho. Tant fa que només vinguin a tres o quatre sortides l'any, que ho facin només quan la Colla actua a la ciutat, que vinguin quan de debò la Colla els necessita (que és sempre) o a les grans cites, com el Concurs. Tant se val. Sempre són (sou) benvinguts i sempre seran (sereu) crucials en la història de la Colla. Felicitats a tots ells i bona Festa Major.

dijous, 12 de juny del 2008

Mamadetes, masclets, boladissos



Aquesta setmana ha corregut com la pólvora, per internet, el vídeo promocional del ‘Boladís’, la que pretén ser la beguda oficial de Sant Joan, la Festa Major de Valls, a l’estil de la ‘Mamadeta’ de Santa Tecla (Tarragona) i el ‘Masclet’ de Sant Pere (Reus), entre moltes i moltes altres begudes de la nostra terra. La promoció té l’èxit assegurat ja que porta el segell creatiu del Carles Cubos i la idea original del Jordi Sans(què grans!) i està protagonitzat pel cèlebre Miquel Marcet, més conegut amb el malnom del ‘Conde’ i, en els últims anys, rebatejat com el ‘Daaaalí de Vvvalls’. A mi, tot plegat, em sembla genial, divertit, fresc, festiu, desenfadat... i us invito a que també hi digueu la vostra.

És ben curiós, però, l’efecte dominó que acaben causant les festes majors de més volada, convertint-se, tot sovint, en un model del qual s’ha de plagiar el que és tradicional i el que no ho és tant (protocols, cercaviles petites/tomets del poble/bestiari infantil, begudes de les festes, barrets de les festes, samarretes de les festes, gots de les festes... i aviat el profilàctid de les festes).

Un exemple el tenim amb el famós protocol de les festes, pendent d’aprovació a ca nostra, però que ja és oficial i oficiós a Tarragona, Reus, Vilafranca del Penedès... Sembla com si no es pogués entendre la Festa Major sense aquest ditxós document, que ho ordena i preveu tot (ja sabeu, atado y bien atado), i que ningú no s’expliqui com s’havia fet tot fins ara i, sobretot, com és que les coses acostumaven a sortir bé si no hi havia ‘El Protocol’. Recordo, a tall anecdòtic, que quan se’n discutia la seva elaboració, a l‘inici, es volia pautar absolutament tot, fins i tot detalls de la vestimenta del casteller com si aquest podia portar i pujar amb mitjons...

L’altra exemple d’aquests plagis en cadena, com comentava, és el de les begudes ‘oficials’ de les festes. A Tarragona, no fa pas massa -a tot estirar uns vuit anys- es van inventar la ‘mamadeta’, a base del licor més internacional de la ciutat: el chartreuse verd i groc, un destilat d’herbes aromàtiques elaborat a partir d’una fórmula dels monjos cartoixans. Pel que fa al nom, recordo haver llegit en algun lloc o sentit una llegenda urbana que assegurava que, sent festa major a Tarragona, un home va entrar en un bar de la Part Alta i va demanar-li a la cambrera ‘una mamadeta’; ella, en comptes de fotre-li un moc el va respondre servint-li, en un got, granissat de llimona i chartreuse.

Després va venir el ‘masclet’ de Reus, la beguda oficial de la Festa Major de Sant Pere, que encara és més recent, doncs no fa ni set anys que serveix per assedegar les festes dels ganxets. I si a Tarragona és el chartreuse, de què havia d’estar fet el masclet?... Efectivament, de vermut de Reus i de ‘plim’, un refresc de fruites autòcton, d’allò més dolç i empalagós. Aquesta és la base, tot i que després cadascú és lliure d’anar-hi afegint d’altres licors o begudes refrescants amb l’objectiu de trobar l’equilibri del ‘puntillo’. Com t’aixequis l’endemà és una altra cosa.

Però no us penseu que tot s’acaba aquí. A Torredembarra agafen un pets com una gla amb l’’aigua de la Torre’, elaborada a base d’Anís del mono, aigua amb gas i sucre, i amb els ‘xupitos diable’ (chartreuse groc, Torres 10, vodka i xarop de grosella), la beguda dels Diables de la Torre...Us podeu imaginar que la majoria acaben cridant el Joseeeeeeep.

Ara bé, si hi ha algunes begudes cèlebres que han traspassat les seves fronteres més locals, aquestes són l’’Aigua de València’ (suc de taronja, cava, sucre i vodka), la ‘Pomada’ menorquina (gin Xuriguer, suc de llimona i gel picat) i els ‘Burrets’, ‘Plis-plas’ o ‘Mentireta’, diverses modalitats que s’associen a les festes de ‘Moros i Cristians’ d’Alcoi i que estan fets a base de licor de cafè, cola i/o granissat de llimona.

Per qui vulgui llegir i documentar-se una mica més sobre les begudes de la nostra terra us suggereixo la lectura d'un article d'en Jaume Piquer o bé la secció de cultura de l'Accent.cat 'xarrupa que vessa!'