diumenge, 27 de febrer del 2011

L'essència del periodisme?


Llegeixo: "Però en aquest nou escenari digital, marcat per l'eliminació dels elements temps i espai, la pregunta no és quin és el paper dels mitjans o el seu nou model de negoci, sinó si existiran mitjans en el sentit clàssic de la paraula. És a dir, si l'essència del periodisme, que consisteix en explicar el que passa als demés, sobreviurà en un món en què cadascú és capaç de comunicar les seves experiències per ell mateix, dirigir-se a l'orbe sencer, i escoltar-lo també, sense mediació...".

Són paraules pronunciades pel periodista i conseller delegat de PRISA, Juan Luis Cebrián, durant la inauguració del curs de la 25ª promoció del màster UAM/EL PAÍS. He llegit i rellegit unes quantes vegades l'article, que he començat perquè inicialment m'ha semblat que podia ser una crítica constructiva i argumentada de la part obscura de la web 2.0 aplicada al periodisme. Però, no...

Si una cosa és clara, encara que sovint ens costi adonar-nos-en –entre d'altres coses perquè som actors principals d'aquest canvi d'era–, és que la web 2.0 està transformant el món, les societats, les relacions, les maneres de procedir, d'actuar, de viatjar, de pensar, de consumir, d'enamorar-nos... I ho fa sense distincions, sense exclusions, sense diferències i sense barreres. Per a tothom. I si diem i ens creiem (i jo m'ho crec) que el 2.0 i les xarxes socials han obert les portes a una nova manera de fer política, això també ho hem d'aplicar a tots els sectors. Hi ha una nova manera de fer política, com hi ha una nova manera de fer empresa, docència, comerç...i, per descomptat, periodisme.

L'escriptor libanès Amin Maalouf diu que la saviesa comença per constatar que la nostra època no es pot comparar amb cap altra, per adonar-se de l'especificitat de les relacions entre les persones i també entre les societats humanes, i de l'especificitat dels mitjans que tenim a l'abast i dels reptes als quals ens hem d'afrontar.

Cebrián es pregunta que si l'essència del periodisme consisteix en explicar el que passa als demés, sobreviurà en un món en què cadascú és capaç de comunicar les seves experiències per ell mateix, dirigir-se a l'orbe sencer, i escoltar-lo també, sense mediació...? Jo crec que, efectivament, en la nova era aquesta mena de periodisme ho tindrà més aviat magre per a sobreviure... 

Quina credibilitat  tenen, més enllà del públic que els creu per se i amb una fe cega, els mitjans clàssics que informen, per exemple, que a Catalunya es persegueix el castellà? I els que fan d'altaveus de les accions de determinats grups polítics o econòmics i, en canvi, silencien i aïllen l'opinió discrepant? I els que són capaços de fer trampes manipulant una imatge o un text per defensar els seus interessos? I els que neguen o emmascaren realitats fins que aquestes cauen pel seu propi pes?

Poseu l'exemple que vulgueu. De fet, si ens poséssim a repassar les hemeroteques trobaríem milers i milers d'exemples a diari d'aquest 'periodisme clàssic', només fent una breu repassada del que es publica arreu. Dels que aboquen diàriament infàmies als que les silencien per no perdre mercat. De la mateixa manera que la política ha perdut bona part de la seva essència, fet que l'ha anat allunyant progressivament de la gent, el periodisme no s'ha quedat curt i també ha perdut gran part de la seva credibilitat. I quan sovint veig, escolto o llegeixo periodistes parlant de la desafecció política tinc la sensació que només veuen la palla en l'ull aliè...

Per descomptat que en això del 2.0 no tot són flors i violes, i que hi ha una part obscura que caldrà veure com evoluciona i com s'aborda, però davant la dicotomia de donar credibilitat a la majoria de mitjans 'clàssics i tradicionals' o creure en el que diu la gent a través de les xarxes socials o nous formats periodístics amb aquesta transparència, capacitat de diàleg i voluntat de compartir el coneixement, jo em quedo amb aquests últims, sense cap mena de dubte. 

I això vol dir que tota política o tot periodisme fet a partir de la web 2.0 és la nova manera de fer i entendre la política i el periodisme? No, en absolut. Res més lluny! Però aquest ja seria un altre debat...

Us deixo en companyia dels Sabor de Gràcia i el seu Què volen aquesta gent...

dimarts, 8 de febrer del 2011

Diari de les Decennals (i XIV): Les notes...


En el darrer post deia que a partir d'ara toca fer balanç i posar les notes als espectacles o aspectes de les Decennals que han triomfat més que la San Miguel; a aquells altres que han estat força bé, però llàstima de...; als que clarament necessiten millorar; i als que d'aquí a deu anys si no són al programa ningú no els trobarà a faltar...

L'organització ja va fer aquest exercici, l'endemà mateix que s'apaguessin els llums. I tot i que coincidim que han estat unes grans Decennals, de les millors que recordo, he trobat a faltar la dosi d'autocrítica justa per progressar i millorar. Vaja, que tot semblat m'ha deixat un cert regust a número del Màgic Andreu...

Vagi per endavant també que aquest és un anàlisi molt subjectiu (del tot!), i que només puc valorar allò que he vist i viscut (directa o indirectament) o que m'ha arribat a través de tercers, però amb un cert consens i grau de coincidència:

10 Per a mi, la matrícula d'honor és per a la participació massiva i entusiasta de la gent, que s'ha abocat al carrer durant deu dies consecutius de manera cívica i sense que es registrés cap incident. L'autèntica festa, per tant, és la que s'ha viscut als carrers i places de Vilaniu, plens a vessar i a tota hora. Remarcar, en aquest sentit, l'esperit participatiu, col·laboratiu, comprensiu, alegre i festiu de la gent, així com la bona feina que ha desenvolupat l'equip de voluntaris, tècnics i organització en general.




9 L'excel·lent l'atorgo ex aequo a l'espectacular muntatge de llums del Pati, el carrer de la Cort i la plaça del Blat (una aposta arriscada i valenta que s'ha demostrat vencedora en tota regla en el pols particular  plantejat per crítics i fotentes); i al no menys espectacular muntatge d'Ariel, un espectacle que ens va fer emocionar i que ens aixequéssim de les cadires per a ovacionar llargament els joves intèrprets, els músics i tothom que ha estat treballant en l'obra. Les llums i Ariel s'han guanyat un espai de privilegi en el record i l'imaginari de les Decennals. L'un, les llums, van convertir-se fins al darrer moment en el marc idoni per immortalitzar les festes de 2011, i no només de la gent de Valls; i l'altra, Ariel, ha començat a recollir el premi del treball ben fet en forma de propostes i gires futures...






8 La posició entre el notable i l'excel·lent és la més disputada, i aquí hi encabiria la majoria d'actes del programa. Però posats a triar (i a mullar-se), em decanto pels espectacles de foc, amb menció especial per al piromusical (genial!!!) i per la dimoniada (amb la participació de diables de diferents punts dels Països Catalans). A les antípodes de l'avern, però amb igual nota, hi col·loco la Solemne Processó de la Mare de Déu de la Candela, la més participativa, tant dins com fora d'ella. I també la majoria de representacions (balls parlats i demés) dins l'església de Sant Joan.







7 El notable el dono a una proposta que, si sabéssim trobar-ne el just equilibri i pulir-ne alguns detalls (organització, horaris, abastiment, etc...), podria tenir continuïtat més enllà del calendari de les Decennals. Em refereixo a les tapes, un peregrinatge obligat que, dificultats al marge per trobar-ne, ha fet les delícies dels ciutadans. Amb l'experiència adquirida, aquesta és una oferta que té demanda i propicia la sociabilitat ;) Com notable també es mereixen les apostes per les Decennals de circ, els espectacles al carrer, l'estrena d'Èxode, la transformació del König de Vallvera en el Planeta Casteller, i el I Simposi Casteller, del que caldrà estar amatents als resultats i transcripcions de les comunicacions, ponències i taules...





6 Entre l'aprovat i el notable hi situo els castells. Valls va gaudir de la concentració castellera més bèstia de tots els temps (més de 10.000 castellers arribats de diferents punts dels Països Catalans, als què s'ha de sumar un públic no menys nombrós). Amb tot, la concentració i, sobretot, l'organització de la cercavila i la manca de cintura per a poder reaccionar davant el tap que es va crear a les primeres de canvi van fer deslluir un tant la trobada que va acabar sent feixuga i esgotadora; per a perdre la paciència. Ja vaig comentar, en un post anterior, que aquesta errada no s'ha d'atribuir només a l'organització, sinó que les colles locals hi tenen una gran responsabilitat, mal em pesi dir-ho. De vegades cal sacrificar quota de protagonisme en benefici del sentit comú i de l'espectacle general, i en aquest apartat val a dir que no es van fer bé les coses... Després hi va haver la desafortunada exhibició de les dues colles de Valls que, traïdes pels nervis, superades per l'ocasió o, com ha dit algun, "igualades" per la mà de la Candela per evitar un escarni decennal, no van poder coronar els respectius castells. El dia gros de la Candela, però, sí que se'n van sortir per a alleugeriment i tranquil·litat de molts...

A la franja del bé també hi situaria l'espectacle inaugural. Així com el piromusical va ser un èxit indiscutible com a tro de final de festa, l'estrena no va ser prou lluïda. Les dificultats de visibilitat a causa de la infraestructura lluminària del Pati, la massificació i altres imponderables van fer que només uns quants puguessin seguir amb normalitat un espectacle que en sí va estar bé, però sense que fos res de l'altre món. I al tractar-se de la inauguració d'unes Decennals, hom podia espera quelcom més...



5 L'aprovat és pel Ball de Gala. No hi vaig anar, ho sé, i parlar per boca d'altres pot ser arriscat. Però quan la majoria coincideix a dir que el local era massa fosc, fet que va provocar alguna caiguda; que servien xampany francès en gots de plàstic (doble sacrilegi!); que es colava l'aroma o la pudor (això va a gustos) de frankfurt; que hi feia massa fred, si més no als lavabos; que el terra era inestable per a ballar (una altra cosa és saltar) i entre les fustes s'hi enganxaven els talons massa prims; etc. En fi... Sorprèn que tenint altres espais més adaptats, més cèntrics i més ben preparats, optéssim finalment per la gran carpa.

I aquí ho deixo. En qualsevol cas, qualsevol crítica, aclariment, esmena, puntualització o afegitó serà acceptat de bon grat. Per a vosaltres que ha estat el millor i el pitjor de les festes? Podeu deixar els vostres comentaris ;)

PD: Tres fotos d'aquest darrer post són del Pere Toda: les dues de la concentració castellera a la Font de la Manxa i la del ball de gala. I dues més son de la Gemma Casalé, la de la Solemne Processó i la dels pilars a l'Ajuntament. Al César el que és del César...

El darrer relat de les Decennals porta la música dels Pets, i és que la festa s'ha acabat... Fins el 2021!!!

dilluns, 7 de febrer del 2011

Diari de les Decennals (XIII): Decennals off (i ara qui treballa?)




Les Decennals 2011 ja són història. I després de deu dies de no parar, que si tapes, que si concerts, que si teatre, que si circ, que si espectacles de carrer, que si naps, que si cols... la gran pregunta és: i ara, qui cony treballa? Que costa molt poc acostumar-se a la mala vida! 

Ahir, després d'un final de festa apoteòsic, amb un piromusical sensacional i una festa improvisada al Pati que va dignificar el compte enrere de l'apagada de tota la lluminària i de les festes en general, un tenia la sensació que la gent marxava a casa amb una sensació de malenconia i tristesa pels dies viscuts. Com si l'apagada de les llums hagués tornat a la ciutat al seu estat previ als fastos. El Pati recobrava de sobte la seva tènue il·luminació, mentre els ecos de la festa anaven apagant-se i escampant la boira, imagino que amb la música cap a una altra banda. I és clar, deu anys no són dos dies...

Ara arribarà el moment dels balanços, de celebrar els encerts (que han estat molts) i de prendre nota dels errors (que també n'hi ha hagut, com no podia ser d'una altra manera). Però la sensació global és d'unes Decennals de nota alta, excel·lents per al meu gust, participatives com mai perquè mai com ara havíem estat tants a Vilaniu. I estaria tan bé canalitzar tota aquesta força i mantenir vives aquestes ganes de col·laborar i participar, de passejar per la ciutat i viure-la, d'implicar-se en el teixit social i en les seves entitats, de posar imaginació i proposar iniciatives que sabem que seran exitoses abans no comencin... Si més no, podríem intentar-ho mentre esperem les Decennals del 2021.

Us deixo amb la galeria de fotos del darrer dia i amb la proposta musical del relat d'avui:



Dos moments de la representació de l'obra Alícia al país de les meravelles, del Teatre Negre de Praga. Molt bons!







El bestiari i altres elements del seguici popular, a l'entorn de la plaça del Blat en les seves darreres actuacions de les Decennals 2011.



Més llums de la plaça del Blat...




Tres moments del piromusical de les Decennals...




A dalt, dues imatges del ball dels elements festius que van pujar al Pati per veure i viure l'apagada de la lluminària. I a sota, abraçada de la Pepa Plana i l'Albert Batet, ja a les fosques...





Els diables fan del Pati un espectacular avern...




Cercavila improvisada i canvi de cartell tot esperant ja les Decennals del 2021...

La música d'avui és del Manu Guix i el seu 'A cavall del vent' perquè anem més ràpid i l'espera no es faci tan eterna...

diumenge, 6 de febrer del 2011

Diari de les Decennals (XII): Diables, dimonis, foc... Valls crema


Això s'acaba. I quan s'apropa el final arriba el foc purificador. Valls viu aquestes darreres hores el seu particular penitenciagite (del llatí Penitentiam Agite), que clamava el geperut i deformat Salvatore al 'Nom de la rosa' (Umberto Eco) i que no és res més que una exhortació a viure en penitència després de tants i tants excessos. I així com a l'abadia italiana és l'esperit del mal qui s'apodera de la comunitat, fet que requereix la contractació de Guillem de Baskerville, a Vilaniu van ser hordes de dimonis i diables arribades de diferents punts dels Països Catalans:  del Forcall (País Valencià), d'Alcúdia (Illes Balears), d'Andorra, del Principat, i fins i tot de Bolívia, disposades a declarar-nos per decret ciutat bressol dels averns. 

Per uns moments vaig pensar que Valls es convertiria en una monumental pira i que en ella cremarien tots els pecats, com va passar amb la Roma de Neró... Però res més lluny. Els diables i dimonis de fora vila van venir en so de pau i amb ganes de gresca, molta gresca. Barruts, insolents, agosarats, amb una sed immensa (el que fa viure al costat de les brases!) i unes ganes de provocar el personal amb tocaments indiscriminats que van fer feliç/a a més d'un/a. Bé, aquí caldria diferenciar els diables de la Santantonà del Forcall (Morella), els que anaven amb un mono blanc amb clapes de diferents colors, i armats amb una mena de cordes amb les quals feien perdre l'equilibri a la gent, moment que aprofitaven per atacar a les víctimes. Diversió sense malícia. I la gran majoria que ho va entendre i va seguir el joc.

Els dimonis del Sarau alcudienc, uns banyuts amb unes espectaculars màscares, grans sonalls i provistos de forques també rivalitzaven en veure qui la feia més grossa. I tan robaven una bicicleta, com agafaven un cotxet amb el nadó dins, o esglaiaven a veteranes de la quarta edat.

I la Diablada de Bolívia que ens va portar l'Associació cultural folclòrica Qori-inkas, ens va apropar la manera com viuen els bolivians aquesta ancestral representació de la lluita entre les forces del mal i del bé.

La Dimoniada va acabar convertint el pàrquing de l'Escorxador en un petit infern i cremant la barraca que durant tot el dia van construir al voltant d'un espectacular maio (pi gegant). Us deixo amb les fotos i la recomanació musical del post.
















La cançó d'avui ens la porta un dels protagonistes del Concert dels 10, Gerard Quintana, i és que després de veure tant diable tirant per terra a gent em va suggerir aquest Caic (que hauria de ser Em tiren...). Salut i Candela!