divendres, 28 d’agost del 2009

Ci, Ci, Civette!



La segona part de les vacances a Itàlia les vam destinar a fer una escapada a Firenze i a Siena, on havíem quedat amb un grup d'amics per viure junts l'experiència del Palio. Alguns amics em pregunten sovint, suposo que sense arribar a entendre-ho, que què se m'ha perdut a la Toscana, a Firenze, Siena, Lucca, Pienza, Montepulciano, etc... per voler-hi tornar cada any, i em recriminen que hi ha altres llocs fantàstics que conèixer i visitar. No ho dubto pas. Però tornar-hi és la nostra elecció; ni tan sols la meva... Amb la Gemma, quan veiem el paisatge toscà, que tan pot ser el verd de les vinyes ben arrenglerades o dels cupresos que et donen la benvinguda; com l'ocre i les diferents tonalitats de groc de Pienza i la Val d'Orcia, omplim els pulmons d'aquella atmòsfera i ens diem que ja som a casa. Una premonició? El temps dirà...

Tanmateix, el fet d'anar diverses vegades a un mateix lloc fa que a cada ocasió que el visites coneguis més i millor la ciutat o el poble i, també, descobreixis nous espais, nous detalls, nova gent... Així, el nostre subconscient ens havia demanat, fa temps, probablement quan encara estàvem preparant el viatge a Catalunya, nous desitjos. En concret dos. A Firenze, per exemple, no havíem estat mai a la Santa Croce, així que aquesta vegada va ser el punt de partida. Visitar-la a primera hora del matí ens va estalviar, m'imagino, unes cues més llargues de les que ens vam trobar. A dins, pau, fresqueta i algunes obres dignes de ser admirades.

A la sortida ens vam perdre per carrers i carrerons, tot aproximant-nos cap a la zona del Duomo. Aquesta vegada vam faltar a la cita gairebé obligada del Paoli, un restaurant amb frescos a les seves parets i que fan com ningú la trippa alla fiorentina (amb verdures i gratinats amb formatge) o la bistecca alla fiorentina. En canvi, vam provar una trattoria prop del Duomo on vaig demanar una fresca i lleugera insalatta di polpo. La tarda la vam anar passant donant voltes pel Mercato, on hi ha una reproducció en bronze d'un porc senglar protagonista d'un dels contes del HC Anderssen, per unes galeries comercials i per les vies que creuen els carrers adjacents al Ponte Vecchio. I quan el sol començava a baixar, vam fer cas de nou al subconscient i vam pujar fins a la piazza Michelangelo, en una de les terrasses que fan de mirador de l'sky line de Firenze. Allí, pacients, vam anar fer fotos i més fotos d'una posta de sol màgica, mentre de fons sonaven els acords d'una guitarra acústica. Ens hi hauríem estat hores i hores. Asseguts a les escales, observant, escoltant...



L'endemà a les 9 del matí ens esperaven un grup d'amics a la cafeteria Nanninni, de Siena, però un error a l'hora d'agafar l'autoestrada, va fer que agaféssim la strada del Chianti, una carretereta estreta i serpentejant com una mala cosa que passa per la majoria de poblets de la zona on es fa el Chianti, el vi amb DO de la Toscana. Una carretera no apta per a la gent que es mareja amb facilitat a dalt del cotxe, però que és un regal als sentits. Uns ristretto i uns pannini de can Nanninni ens van retornar l'esperit als cossos en una ciutat que ja respirava Palio per totes bandes.

Un dels amics amb els què vam quedar, l'Anton Dilla, és un malalt del Palio i puc afirmar, sense temor a equivocar-me massa, que coneix més d'aquesta festa que bona part dels ciutadans d'aquesta vila amb aire medieval i dels poblets de les contrades. Ho coneix pràcticament tot, des dels noms dels fantino (genets que munten els cavalls sense sella que corren a la gara o cursa) als noms dels cavalls, els noms dels barris, la iconografia de les banderes, el llenguatge propi de la carrera (la mossa, la tuffa, il canape, etc...), els restaurants de cada barri, els propietaris dels locals... Quin privilegi viure una festa tan brutal com aquesta acompanyat per un cicerone d'excepció com el Tonino. Aconsellats per ell vam militar des del primer dia amb la Civetta (mussol), el barri més històric i antic de Siena (se'l coneix com la nonna -l'àvia-), el més petit, també, i que feia 30 anys justos que no guanyava un Palio. Potser per això és un barri que cau simpàtic a gairebé tothom, tot i que el propietari de l'establiment on vam comprar els mocadors i insignies de la Civetta se'n feia creus que demanéssim les banderes d'un barri que, a priori, sortia perdedor en totes les apostes...

- "Enguany canviarem la història, i guanyarà la Civetta, els deiem a tots", tot i que ells feien veure que no ho sentien, m'imagino que tot pensant, si que en són de rucs aquests turistes...

De fet, les primeres sensacions no van ser massa alentadores, i a la prova generale, la cursa d'entrenament que es fa just el dia abans del Palio, l'Andrea Maria (fantino) i l'Istriceddu (el cavall) no van fer massa bon paper. Semblava que allò no anava per a ells, però nosaltres confiavem mig en conya mig en serio, que reservés forces per l'endemà.

Aquella nit vam sortir del bullici de Siena per anar a sopar a un lloc que havien recomanat a l'Anton, la Vinsantaia, a Castelnuovo Berardenga. Allí ens va rebre l'Andrea, el propietari, xef i sommelier, amb tots els honors i a la llum d'unes espelmes: una copa de vi blanc (un chianti jove, amb aromes afruitats i fresc) i una amanida de pobre panzarella, servida en una tarrina. A dins, al menjador que donava al carrer, ens vam deixar aconssellar: picci con peppero, olio e parmiggiano; tagliatelle al sugo di coniglio, insalata con manzo, un assortit de formaggi de la zona, cafès amb dolços típics... Tot regat amb un chianti Felsina i rematat amb unes grappa. I quan ens esperavem una clatellada d'aquelles que te'n recordes tota la vida, ens vam portar un compte que demanava poc més de 20 euros per persona. Sensacional! Per cert que l'Andrea és un toscà en tota regla i en ell, fins i tot el que no domini massa l'italià, es pot fixar com la "c" la pronuncia com una "h" aspirada. Així, per exemple, va portar hoha holas (coca coles) pel jovent, i la carn és harne...

L'endemà, festivitat dell'Assunta. Dia D, hora H. El matí va transcórrer amb nervis, tot esperant que arribés el moment, cap a les 7 de la tarda. Abans, però, els prolegòmens semblen inacabables. Cada un dels deu barris (en total n'hi ha disset) que participen a la cursa s'engalana per a l'ocasió, prepara la seva capella, beneeix el cavall que correrà al vespre. Arrenca la processó, barri per barri, fins que es fon en una sola. Hi ha demostracions de com es tiren les banderes i els personatges es vesteixen amb roba típica, amb perruques, alguns amb armadures que fa cosa de veure a 42 graus al sol... No és extrany que molts d'aquests hagin de ser atesos constantment pels tovallolers, unes figures que els acompanyes al seu costat per anar-los calmant la calor amb tovalloles mullades.



L'aire que es respira ens avisa que acabem d'entrar en una atmòsfera diferent, de rivalitat ancestral (riu-te'n de la que es viu als castells, per exemple). Cada barri, fins i tot els set que en aquesta ocasió no hi participen, viu en un estat constant d'excitació, d'agitació. No obstant això, tot i que el Palio només el guanyarà un d'ells, al darrere hi ha tot un entramat d'amistats, però sobretot, d'enemistats irreconciliables entre contrades que fa que tot pugui ser possible per guanyar o evitar la victòria d'un determinat barri...

Entrem a la piazza del Campo quan passen uns minuts de les 16h, per tant, si tot va bém unes tres hores abans que comenci el Palio. Al començament ens podem asseure al terra durant una horeta, fins que la pressió de la gent que va entrant a la plaça, gairebé un per un, ens empeny a posar-nos drets. L'espera se'ns fa llarga, sobretot l'última hora. Prèviament, entren a plaça els actuants a la processó i diversos entremesos que fan més lleugera l'espera. Les primeres passions arriben quan entra la guàrdia nacional a cavall i, després d'una primera volta de reconeixement, ordenen els seus cavalls a anar al galoppo.

L'entrada dels deu fantini és apoteòsica i la recordo amb una emoció especial. Penso que si jo ja estic així, quan no em va ni em ve res, com deuen estar els sienesos dels diferents barris... Hi ha tres sortides nules que allarguen l'espera prop d'una hora més. I és que la posició de sortida té la seva conya. Nou cavalls han d'estar arrenglerats amb les portes per davant i n'hi ha un, el desè, que surt de darrere quan veu possibilitats de cobrar un petit avantatge. A la quarta va anar la vençuda i he pensat que la millor manera de presentar-vos-ho era amb el video de la cursa.



Doncs sí, ves per on va guanyar la Civetta, després de 30 anys. La festa que va seguir després és inenarrable. Des del sopar en al restaurant Papei, al cor del barri de la Civetta, on ens van rebre com a herois (el dia abans havíem anat a reservar taula dient-los que l'endemà els portaríem el Palio, i us podeu imaginar!) fins als carrers del barri i el local de la Civetta, on ja ben torrats, no ens vam poder estar de plantar-hi un modest i etílic pilar de tres. Va ser el nostre petit homenatge a la festa i que tota aquella gernació va aplaudir com si fos un intent superior i en comptes de ser a Siena ens trobéssim en una plaça castellera de renom de casa nostra.

dijous, 13 d’agost del 2009

Mantova, Sirmione i Verona

Tenia la intenció d'anar lligant un relat diari de les vacances que hem fet enguany a Itàlia, però de vegades l'ordinador (que em va fer la perla en diverses ocasions) i d'altres la mandra (estava millor fent altres coses, la veritat), van fer que anés redactant en brut algunes notes sense arribar a publicar-les, esperant una millor ocasió. Ara que em queden quatre dies mal comptats per començar a treballar de nou i que miro amb certa 'morrinya' els dies passats, he decidit de fer l'exercici d'explicar-vos, a grans trets, alguns moments d'unes vacances màgiques i especials. Com que quinze dies d'intercanvi de casa (és la modalitat que practiquem a casa des de fa ja uns quants anys) donen per molt, ho faré en diversos capítols. Aquí va el primer:



Avui hem cobert la primera part de les vacances que, bàsicament, les hem repartit a cavall entre Màntova, on tenim la base d'operacions (això és, la casa que hem bescanviat durant quinze dies amb una família mantovana), Sirmione (al llac Garda) i Verona. Són tres escenaris diferents que ens han aportat moments inolvidables i diferents als que estem acostumats a viure. Del primer dia, a Màntova, em quedo amb la primera imatge de la ciutat, que sembla rodejada completament pel llac. Després, les instantànies del Palazzo Ducal, amb més de cinc-centes habitacions (compta les farres que s'hi devien fer allà!) i un seguit de carrers laberíntics, tan nets i polits com sorprenentment buits de turistes. I com que no hi ha bon recorregut turístic sense un bon àpat, el primer dia hem tastat unes delícies locals, tortellini di zucca (pasta farcida de carbassa), risotto di pilota (arròs amb un tipus de salsitxa) i una fritatta (truita) amb una mena de camarons locals que ara no recordo el nom, però que eren molt i molt petits. El lloc, per si us hi voleu passar, està recomanat per la guia del País-Aguilar, es diu Antica Osteria ai Ranari (Via Trieste, 11) i és un petit restaurant on hi predomina la gent del poble i on pots menjar cuina local entre 15 i 20 euros per persona, amb dos plats, postres, ampolla de vi, cafès una grappa... i el servei de taula, una sorpresa que gairebé et trobes a tots els llocs de menja d'Itàlia.



El dimecres, segon dia de l'estada, el vam destinar a recórrer una part del llac Garda. És tan gran! Diuen que en vaixell tardes un dia sencer per rodejar-lo, sense fer cap escala... Al final, aconsellats per la família amb la qual hem lligat l'intercanvi, ens vam decantar per Sirmione, que sembla un d'aquells petits pobles pirates, amb una fortificació que entra dins el llac i li confereix un aspecte, doncs això, de niu de corsaris. A dins la ciutat, però, tot és diferent, i els únics pirates que es poden veure són els que intenten aprofitar l'allau de turistes per fer el seu particular agost. Varem veure Sermione des de dins, passejant pels seus minúsculs i atapeïts carrers, pujant al castell, però també des del llac, per mitjà d'una lanxa. Les vistes són espectaculars. Al bell mig del llac es poden veure com fan cap a la superfície les bombolles pròpies de l'activitat volcànica en forma de gèisers que hi ha sota el llac. La resta és meravellosa. Zones exclusives que es remonten a temps dels romans, platges privades a onze euros per persona (això sí, amb tots els serveis), hotels que entren dins els llac i ofereixen als seus clients uns banys termals, zones d'spa, restaurants de luxe... L'home que condueix la lanxa i que ens agraeix poder-se explicar en italià, és un dandi sirmionec que coneix Tarragona i Barcelona de fa uns anys, d'una vegada, diu, que es va menjar un plat d'angules pensant-se que eren spaghettis! Jo li dic que ara, menjar aquell plat abundant d'angules li costaria un ull de la cara. Ens diu que per donar la volta al llac amb la lanxa a tota pastilla tardaríem unes sis hores, tot i que amb vaixell es pot allargar fins al dia sencer. Potser així podreu imaginar-vos una mica les dimensions del Garda. Després de la visita vam decidir (sàviament) anar a dinar fora de la zona tradicionalment turística on, a més, no hi havia cap especialitat gastronòmica local (però si que et fotien un cop de pala) i perdre'ns en un petit poblet a mig camí, on varem degustar uns penne (macarrons) amb pepperoni (pebrot) i pollo al forno con patatine arrosto. Un cop a casa, i per mirar de rebaixar les cervesetes i el lambrusco blanc, vam marcar-nos una pla de footing diari que no sempre vam complir. Per cert que, amb tanta aigua estancada, la zona on estàvem és un regne de mosquits... una informació que vam trobar a faltar per anar millor preparats.



El tercer dia anem a Verona, la ciutat de Romeo i Giulietta, de l'impressionant Arena (circ romà) i d'altres vestigis de l'època, del Castelvecchio, de la Porta Leoni o de la Piazza delle erbe, entre d'altres racons recomanables. La ciutat és bonica, ben cuidada i ha sabut integrar el pas de les diferents cultures. Comencem la visita per l'Arena i ràpidament ens adonem de la pasta que han invertit per tal que el circ romà pugui continuar donant servei, més de dos mil anys després. De fet, l'Arena de Verona té una programació estable de concerts, òperes i altres manifestacions culturals. I això es veu de bones a primeres. Quan hi vam arribar, encara estaven desmuntant el darrer espectacle. L'estat de conservació és magnífic. Seure una estona a les grades, damunt de blocs de pedra tallats fa més de dos mil anys, és un petit plaer que hauria prolongat més temps, simplement observant o amb un llibre a la mà, de no ser per la solana que queia al migdia...

Després de la suada vam reposar forces anant a una trattoria especialitzada amb cuina local, Al Bersagliere (Via dietro Pallone, 1). No me'n vaig poder estar de provar un plat típic, la pasta con faggioli (més propi de l'hivern, tot sigui dit) i persico, un peix blanc d'aigua dolça, lleuger, per equilibrar. Els preus, si fa no fa, com els de Mantova, entre 15 i 20 euros per persona.

A la tarda, i per mirar de pair, vam deixar que ens portessin les cames, resseguint carrers i carrerons per l'ombra. Més vestigis i signes visibles de la planimetria i del nivell que tenia la ciutat dos mil anys enrere. La troballa d'un FNAC, i la idea de passar una estona remenant llibres i escoltant música amb la companyia d'aire acondicionat, ens va decidir. Allí vaig comprar un parell de llibres (novela negra o gialli, com en diuen ells) de Giorgio Falleti, i un parell de cd's del Franco Battiato. Després, ara sí ja del tot recuperats, vam seguir fins als barris dels Montesco i els Capuleto, o el que és el mateix, les famílies irreconciliables de Romeo i Giulietta, i vam observar el balcó que va escalar en Romeo per besar la Giulietta. A baix, a sota la casa, hi ha una estatua de bronze de Giulietta, amb el pit descobert, cosa que aprofita tot deu per passar-hi les mans... Suposo que deu portar sort en l'amor... o no!