"Cada país té els seus costums, la seva manera de viure. Cada poble fa les seves coses (...)"
dilluns, 26 d’octubre del 2009
Santa Úrsula
Dos de nou amb folre i manilles, cinc de nou amb folre (carregat), tres de nou amb folre i pilar de vuit amb folre i manilles. Buff!!! Quina Santa Úrsula!!! Hi ha dies, però, en què una sèrie de signes ja t’avancen que tot sortirà rodó, i així acaba sent. És com aquell anunci dels donut que feia en Santi Millan, no? Que si te’l cruspies vivies una jornada inoblidable, però si no te’n recordaves paties un dia digne de Murphy (el de la llei). Diumenge al matí érem una gentada a les matinades, i quan això passa és sinònim de gran diada. Allí, els missatges i motius de conversa mentre anàvem a despertar castellers a casa seva anaven tots en una mateixa direcció: “hem d’anar castell a castell”, “no n’hi ha prou amb descarregar només un gran castell”, “hem de fer una actuació completa”, “hem de descarregar-ho tot”.
No, no varem poder descarregar-ho tot, però ens varem quedar molt a prop d’aconseguir-ho. De fet, només se’ns va escapar el cinc de nou, que amb una mica més de lluita i serenitat podíem haver sotmès igualment... També va ser reveladora la massiva presència de castellers al local, un parell d’hores abans que comencés la diada, així com la marea rosada que va desfilar en cercavila pels carrers de Valls. Allí, els missatges anaven una mica més enllà i agafaven més transcendència alhora que ens posaven més pressió. “Avui no podem deixar escapar l’oportunitat que se’ns presenta; avui hem de fer una grandíssima diada que il·lusioni la gent de la Colla; avui hem de començar a guanyar el Concurs del 2010”, coincidíem molts instants abans d’entrar a plaça. I és que el més mínim error, o una mala jugada en forma de mala sort, ens hauria frenat la confiança (que no eufòria) que hi havia en els minuts previs a la diada. La culpa d’aquesta confiança? Una bona planificació (amb només un error en tota la temporada: a La Bisbal); uns bons assajos (extraordinaris els tres últims); una bona feina amb la canalla i a l’hora de fabricar posicions crítiques (crosses, segons, baixos, etc...) i un programa coherent amb la temporada. Per Santa Úrsula ens havíem fixat quatre castells, tres dels quals ja els havíem assolit. Per tant, i a diferència d’altres vegades, el programa era realista.
Crec que el missatge d’anar “castell a castell” va calar en les consciències dels castellers, doncs només va haver-hi una gran explosió d’eufòria després del pilar de vuit amb folre i manilles, quan s’havia assolit l’objectiu de segellar una magnífica exhibició.
De la diada de Santa Úrsula, més enllà de les estructures assolides, voldria destacar dos detalls que no haurien de passar desapercebuts. L’un, que varem bastir tots els castells a la primera, sense baixar cap peu. Això que durant tantes i tantes temporades semblava impossible d’assolir, enguany s’ha convertit en la tònica general al llarg de la campanya. Un indicatiu més de la bona feina dels assajos i de que la gent ja comença a estar molt familiaritzada amb els castells amb folre i manilles. I l’altra detall que per mi és molt valuós, és que tant amb el dos de nou com en el pilar de vuit, el folre i les manilles van baixar sense fer patir a la gent, de manera ordenada i ràpida. Això que pot semblar una xorrada, estic convençut que va ajudar i molt a que al final de la diada no hi hagués cap persona ajupida o contusionada.
També voldria destacar un altre aspecte, i aquest fa referència a la motivació i al subconscient. Feia molts anys que les setmanes i els dies previs a Santa Úrsula no es parlava tant de castells. Enguany, per atzar o no, se n’ha parlat i molt, i això, n’estic convençut, ens ha ajudat a estar endollats fins el dia D i l’hora H. A una setmana de Santa Úrsula varem viure, per exemple, un excel·lent i emotiu acte commemoratiu dels 40 anys del Monument als castells, obra de Josep Busquets. Després, la Junta de la Colla va saber dissenyar tres actes que, de debò, crec que han posat el seu granet de sorra: Un –i aquí vull felicitar a l’autor/a de l’excel·lent idea- va ser els cartells que anunciaven la diada, recuperant un antic model de fa quaranta anys. En aquella ocasió la Colla Vella anunciava als convilatans l’intent del dos de vuit amb folre, del cinc de vuit i del tres de vuit; en aquesta ocasió –quina casualitat!- era la mateixa exhibició, només que amb un pis més i rematat amb el pilar de vuit.
El segon acte al què em refereixo va ser el muntatge visual que es va projectar divendres després de l’assaig. Una pel·lícula amb imatges d’anteriors Santa Úrsula victoriosos, i amb música d’aquelles que anuncien una jornada èpica que tocava la fibra. Felicitats!
I el tercer acte va ser, precisament, el col·loqui organitzat per recordar el primer cinc de vuit carregat del segle vint, també quaranta anys enrere. Jo no hi vaig poder ser present, perquè vaig anar a buscar als amics italians que havíem convidat per Santa Úrsula, però en el sopar posterior que varem compartir una trentena llarga de castellers a l’Antic, tothom me’n va parlar molt bé. Fins i tot gent que no és de la Colla, com el Xavier Brotons o el Jordi Bertran, em varen dir que s’havien emocionat com poques vegades en veure la pel·lícula i en saludar alguns dels castellers que van pujar en aquella catedral. Genial!
Enmig d’aquests actes es va donar a conèixer, en una assemblea extraordinària, que el Govern de la Generalitat ha triat la nostra colla per representar el país a la pròxima Exposició Universal que se celebrarà el mes de maig a Shangai, a la Xina. No cal dir que l’anunci, que es va mantenir en secret fins a darrera hora, va actuar també d’espolet i extraordinari element de motivació.
Finalment, trobo un gran encert la pancarta que l’Ajuntament va posar a la façana de la Casa de la Vila: “Valls ciutat bressol dels castells”, i el suport a la candidatura perquè els castells siguin declarats el pròxim mes de gener, a París, Patrimoni Immaterial de la Humanitat.
Quan en el darrer ‘post’ deia que Valls havia de viure els 365 dies de l’any en clau castellera, i que s’havia de respirar ambient casteller en tots els racons i raconets de la ciutat, em referia precisament a això. A que si no ens ho creiem nosaltres, si no ho fem nosaltres, ningú més ho farà. I sempre hi ha qui, en això dels castells, estarà disposat a fer de padrastre o de madrastra; i fins a cert punt és lògic. Cal que exercim amb orgull la maternitat i la paternitat dels castells, un patrimoni d’una ciutat i d’un país que aviat es convertiran en un símbol internacional i serà proclamat per la UNESCO.
Acabem bé la temporada a Vila-rodona i posem-nos a treballar des de l’endemà mateix per mantenir viu aquest esperit. Fa massa temps que el Concurs de Castells de Tarragona no ve al Portal Nou.
Etiquetes de comentaris:
Castells,
Colla Vella,
Santa Úrsula,
UNESCO,
Valls
diumenge, 18 d’octubre del 2009
Commemoració, aspiració i reivindicació
Foto: Gemma Casalé
Dissabte a la tarda Valls va respirar castells sense que hi hagués cap diada pel mig, ni cap assaig, ni cap acte convocat per les dues colles dels Xiquets de Valls. Però es respirava castells i s'escolatava remor de plaça castellera i música de gralles. I allí hi eren representants de moltes colles castelleres del país, mitjans de comunicació, autoritats de relleu i gent diversa. I això és bo. De fet, és el que hauria de ser sempre, a Valls. No entenc com la ciutat bressol d'un patrimoni immaterial que aviat pot compartir tota la humanitat no s'impliqui més i ho deixi tot en mans de les dues colles. Tant la Vella com la Joves són (i han de ser) l'eix vertebrador, això és clar, però els castells, aquest patrimoni cultural amb majúscules, és de tots els vallencs i de totes les vallenques. I aquest ha de ser un argument que enorgulleixi a tots. És per això que sempre he pensat que Valls hauria de viure els 365 dies dies de l'any en clau castellera, impulsant no només diades, sinó fòrums, actes, debats, exposicions... Impulsant, en definitiva, activitat castellera.
Quants pobles o ciutats catalanes voldrien tenir la paternitat d'una expressió cultural, solidària, font dels grans valors que han perdurat al llarg de la història de la humanitat i, per sobre de tot, de catalanitat, com són els castells? I en canvi, l'origen dels castells és nostre, dels vallencs i de les vallenques, de ningú més. I ho dic amb tota la humilitat i sense que aquestes paraules s'entenguin com una provocació.
És clar que la resta de colles castelleres del país, representants dels respectius municipis, han col·laborat decisivament a l'hora de situar el món casteller a dalt de tot. És més, sense la participació de totes elles, la progressió, l'acceptació i la internacionalització del fet casteller no hauria estat la mateixa. I és per això que hem d'estar agraïts a les colles de Tarragona, Vilafranca, Terrassa, Barcelona, Vendrell, Reus, Mataró, i a totes les ciutats amb colla pròpia i a aquelles altres que, sense tenir-ne, sempre han cregut i han apostat decididament pels castells. Entre tots hem fet aquest món molt més gran i hem obert els ulls a molta i molta gent.
Foto: Gemma Casalé
I és que hem de recordar que no fa pas massa, els castells, al marge de lluitar contra la gravetat (això ho han fet sempre), havien de fer-ho contra l'acceptació social i institucional. I ara ens trobem en una posició immillorable, font d'inspiració de totes les administracions amb responsabilitats en la integració dels nouvinguts. I no només això. Cada vegada sentim a parlar més i més que la societat s'està tornant individualista i que està perdent, a cada bugada, una sèrie de valors que sempre l'havien acompanyat. Els castells, que també han de lluitar contra aquesta realitat, representen, no obstant això, tot el contrari. Els castells són solidaritat, col·lectivitat, germanor i acceptació sincera de la realitat, sigui quina siguia aquesta. Els castells no entenen de classes socials, ni de sexes, ni d'edats, ni de condicions físiques. Als castells tothom és vàlid i tothom pot jugar i juga el seu paper clau, sense el qual no s'entendria l'èxit col·lectiu. I això és tan gran, tan gran que, amb o sense el reconeixement de la UNESCO, els castells ja han fet fortuna i esdevindran per sempre més en un ric i particular patrimoni mundial.
Tornant a l'acte de dissabte, reconec que em van emocionar les paraules del president de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya, Miquel Botella, quan va mencionar precisament la persistència d'aquells castellers de principis del segle XX que van haver de lluitar contra certa exclusió i, també, contra tots els elements que semblaven condemnar els castells a l'ostracisme i a quedar arraconats com una petita demostració folclòrica vinguda a menys. Sense la lluita d'aquella gent no podríem viure el moment actual, sens dubte el millor de la bicentenària història dels castells.
També em van agradar les paraules del president de la Diputació, Josep Poblet, dient que el nou Museu Casteller de Catalunya convertirà Valls en la gran plaça castellera de totes les colles del país. Pot semblar una obvietat, ho reconec, però amb els vents que bufen sempre és d'agrair escoltar aquesta música i, a més, pronunciada en boca d'una persona de fora vila.
No tinc cap dubte que el món casteller de Valls ha guanyat, amb l'Albert Batet, un ferm i decidit defensor que mirarà de concretar el que deia al començament d'aquest article: fer que Valls visqui els castells els 365 dies de l'any. Ell és casteller, els ha mamat des de petit i encara que estigui marcat per l'estigma d'una colla (en aquest cas, la mateixa, la Colla Vella) defensarà aquest patrimoni en nom dels Xiquets de Valls. N'estic convençut.
I finalment voldria referir-me a les paraules del conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació, Josep Manuel Tresserras, quan va dir que el projecte ja no té marxa enrera i que es començarà a executar quant abans millor, atès que hi ha ubicació, finançament, projecte i la voluntat manifesta de totes les administracions que hi participen. I això, que podria semblar unes paraules per quedar bé, els que hem anat seguint aquest projecte sabem que mai abans havien coincidit tots aquests elements a favor.
Per tant, l'acte de dissabte va ser triple: una commemoració al monument als Xiquets de Valls, obra de l'escultor vallenc Josep Busquets; una aspiració, aconseguir que declarin els castells Patrimoni Immaterial de la Humanitat; i una reivindicació, el bressol i la paternitat castellera exercida per tots els vallencs.
Dissabte a la tarda Valls va respirar castells sense que hi hagués cap diada pel mig, ni cap assaig, ni cap acte convocat per les dues colles dels Xiquets de Valls. Però es respirava castells i s'escolatava remor de plaça castellera i música de gralles. I allí hi eren representants de moltes colles castelleres del país, mitjans de comunicació, autoritats de relleu i gent diversa. I això és bo. De fet, és el que hauria de ser sempre, a Valls. No entenc com la ciutat bressol d'un patrimoni immaterial que aviat pot compartir tota la humanitat no s'impliqui més i ho deixi tot en mans de les dues colles. Tant la Vella com la Joves són (i han de ser) l'eix vertebrador, això és clar, però els castells, aquest patrimoni cultural amb majúscules, és de tots els vallencs i de totes les vallenques. I aquest ha de ser un argument que enorgulleixi a tots. És per això que sempre he pensat que Valls hauria de viure els 365 dies dies de l'any en clau castellera, impulsant no només diades, sinó fòrums, actes, debats, exposicions... Impulsant, en definitiva, activitat castellera.
Quants pobles o ciutats catalanes voldrien tenir la paternitat d'una expressió cultural, solidària, font dels grans valors que han perdurat al llarg de la història de la humanitat i, per sobre de tot, de catalanitat, com són els castells? I en canvi, l'origen dels castells és nostre, dels vallencs i de les vallenques, de ningú més. I ho dic amb tota la humilitat i sense que aquestes paraules s'entenguin com una provocació.
És clar que la resta de colles castelleres del país, representants dels respectius municipis, han col·laborat decisivament a l'hora de situar el món casteller a dalt de tot. És més, sense la participació de totes elles, la progressió, l'acceptació i la internacionalització del fet casteller no hauria estat la mateixa. I és per això que hem d'estar agraïts a les colles de Tarragona, Vilafranca, Terrassa, Barcelona, Vendrell, Reus, Mataró, i a totes les ciutats amb colla pròpia i a aquelles altres que, sense tenir-ne, sempre han cregut i han apostat decididament pels castells. Entre tots hem fet aquest món molt més gran i hem obert els ulls a molta i molta gent.
Foto: Gemma Casalé
I és que hem de recordar que no fa pas massa, els castells, al marge de lluitar contra la gravetat (això ho han fet sempre), havien de fer-ho contra l'acceptació social i institucional. I ara ens trobem en una posició immillorable, font d'inspiració de totes les administracions amb responsabilitats en la integració dels nouvinguts. I no només això. Cada vegada sentim a parlar més i més que la societat s'està tornant individualista i que està perdent, a cada bugada, una sèrie de valors que sempre l'havien acompanyat. Els castells, que també han de lluitar contra aquesta realitat, representen, no obstant això, tot el contrari. Els castells són solidaritat, col·lectivitat, germanor i acceptació sincera de la realitat, sigui quina siguia aquesta. Els castells no entenen de classes socials, ni de sexes, ni d'edats, ni de condicions físiques. Als castells tothom és vàlid i tothom pot jugar i juga el seu paper clau, sense el qual no s'entendria l'èxit col·lectiu. I això és tan gran, tan gran que, amb o sense el reconeixement de la UNESCO, els castells ja han fet fortuna i esdevindran per sempre més en un ric i particular patrimoni mundial.
Tornant a l'acte de dissabte, reconec que em van emocionar les paraules del president de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya, Miquel Botella, quan va mencionar precisament la persistència d'aquells castellers de principis del segle XX que van haver de lluitar contra certa exclusió i, també, contra tots els elements que semblaven condemnar els castells a l'ostracisme i a quedar arraconats com una petita demostració folclòrica vinguda a menys. Sense la lluita d'aquella gent no podríem viure el moment actual, sens dubte el millor de la bicentenària història dels castells.
També em van agradar les paraules del president de la Diputació, Josep Poblet, dient que el nou Museu Casteller de Catalunya convertirà Valls en la gran plaça castellera de totes les colles del país. Pot semblar una obvietat, ho reconec, però amb els vents que bufen sempre és d'agrair escoltar aquesta música i, a més, pronunciada en boca d'una persona de fora vila.
No tinc cap dubte que el món casteller de Valls ha guanyat, amb l'Albert Batet, un ferm i decidit defensor que mirarà de concretar el que deia al començament d'aquest article: fer que Valls visqui els castells els 365 dies de l'any. Ell és casteller, els ha mamat des de petit i encara que estigui marcat per l'estigma d'una colla (en aquest cas, la mateixa, la Colla Vella) defensarà aquest patrimoni en nom dels Xiquets de Valls. N'estic convençut.
I finalment voldria referir-me a les paraules del conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació, Josep Manuel Tresserras, quan va dir que el projecte ja no té marxa enrera i que es començarà a executar quant abans millor, atès que hi ha ubicació, finançament, projecte i la voluntat manifesta de totes les administracions que hi participen. I això, que podria semblar unes paraules per quedar bé, els que hem anat seguint aquest projecte sabem que mai abans havien coincidit tots aquests elements a favor.
Per tant, l'acte de dissabte va ser triple: una commemoració al monument als Xiquets de Valls, obra de l'escultor vallenc Josep Busquets; una aspiració, aconseguir que declarin els castells Patrimoni Immaterial de la Humanitat; i una reivindicació, el bressol i la paternitat castellera exercida per tots els vallencs.
divendres, 16 d’octubre del 2009
El Guant arrela a Valls
Avui divendres 16 d'octubre arrenca una nova edició (la cinquena) del Guant, el Festival Internacional de Teatre de Titelles de l'Alt Camp, que es perllongarà fins el diumenge 25, diada de Santa Úrsula. Juntament amb la Fira de Teatre de Titelles de Lleida, el Guant s'ha convertit en poc temps en un referent nacional del teatre titellaire i la feinada que tenen avui dia els organitzadors és veure on posen la 'nota de tall', quines companyies incorporen i quines deixen fora per motius de capacitat i, també, de mecenatge, que és el que és. Tampoc es tracta de morir d'èxit.
Una situació, aquesta, molt diferent de la que es devia trobar el Jordi de Bofarull quan, des del seu càrrec de regidor de Cultura, va incorporar el festival al programa i circuit cultural de Valls, amb la voluntat que fos de llarg recorregut i la intuició dels que fan fortuna. Malauradament el Jordi no va poder continuar tutelant els primers passos de la criatura que va parir, per aquelles coses que passen en política, tot i que avui pot sentir-se orgullós de la salut que presenta el Guant en els seus primers cinc anys de vida. Però també és cert que allà on no va arribar el Jordi de Bofarull ho van fer el Jordi Cartanyà, el Jordi Jubany i l'Eudald Ferré, els Pa Sucat, els altres pares de la criatura i els artífex que en aquest temps el Guant no s'hagi esgarriat.
El Guant 2009 incorpora diverses novetats, la qual cosa demostra que continua creixent amb salud de ferro tot i els temps de crisis i les grips vàries que amenacen amb l'Apocalipsis i amb escombrar a mitja humanitat. El divertiment està assegurat per a grans i petits, doncs hi ha espectacles per a tots els públics, alguns dels quals s'estrenen per primera vegada a Valls i els altres aterren a la ciutat després d'haver recollit premis i distincions en festivals diversos.
El programa ens aconsella, per exemple, les dues estrenes en català dels espectacles d’Elfo Teatro (atenció! Una companyia madrilenya que presentarà el seu primer espectacle en català! Felicitats!), i de la Companyia Pelmànec, en una demostració més de la bona feina que està duent a terme el festival per assolir una bona presència del català en el món de l’espectacle. Segons m'explicava ahir el Jordi Cartanyà en el transcurs d'un sopar, aquest fet "marca una tendència a favor de la nostra llengua per part de companyies, tant foranes com del territori, que aposten pel català a l’hora de presentar els seus treballs".
Tanmateix, el Guant 2008 permetrà participar, en l’apartat de formació, en el curs de guaratelle napolità a càrrec de Luca Ronga, un veterà del Festival i un gran especialista en aquesta varietat del titella tradicional. Ara bé, si hi ha una petita recomanació dels Pa Sucat, un suggeriment que caldria seguir, aquest vindrà de la mà de la Compagnie des Chemins de Terre, un grup belga que, asseguren, destaca per l’originalitat i la innovació dels seus espectacles. Caldrà estar atents, doncs.
D'altra banda, els habituals del Mercat de la Verdura dels dissabte podran veure de franc -i qui sap si convertir-se en figurants- l'espectacle que portaran els francesos del Théâtre de la Toupine, amb un número divertit a base de bolets, molt apropiat per l'escenari amb què es trobaran. Ara bé, els que vulguin veure Les Champignons hauran de fer una mica el ronso i en comptes de matinar, deixar-se caure per la Plaça de Oli, el Carrer Sant Oleguer, la Plaça de les Garrofes, el Carrer Major i el Carrer de la Carnisseria, entre d'altres, cap a migdia.
Per la diada de Santa Úrsula es guaden però un altre dels plats forts de l'edició d'enguany: els Scarlattine Teatre – Luna e Gnac – Michele Cremaschi, que comparteixen número i estrena amb el Festival COS de Reus; i també l’espectacle de la Compagnie du Chat Pitre, que comptarà amb la col·laboració dels Amics de la Música, ja que l’acompanyament de l’espectacle el constitueix un quartet de corda que interpreta peces clàssiques.
En fi, si voleu consultar la programació íntegre (horaris, llocs d'actuació, preus -si bé la gran majoria són gratuits-, edats, altres municipis de la comarca que acullen espectacles del festival, etc...) la podreu trobar a l'enllaç Guant 2009. Bon Guant!
Aquesta vegada deixo una cançó i un artista que trobo que fa amb el tema:
Etiquetes de comentaris:
Festival Guant,
Pa Sucat,
Teatre,
Titelles,
Valls,
Valls Teatre Titelles Festival Guant
dijous, 8 d’octubre del 2009
Castells catalans, castells italians
El passat va ser un cap de setmana intens i productiu, castellerament parlant. El dissabte a la tarda vam participar a la Diada del Mercadal en una jornada castellera que sembla haver trobat finalment el seu encaix. Suposo que el fet de celebrar-se a la tarda (en comptes de diumenge al matí), a més a més d'estirar els castellers també és una crida per les famílies d'aquests, que poden passejar i remenar unes horetes per una de les principals artèries comercials del país. Si més no, en aquesta ocasió tot va sortir rodó i en poc més de dues hores i mitja es van veure una exhibició amb majúscules que va deixar un 'saldo' (posats a parlar de shopping) de sis castells de nou pisos, quatre catedrals (una d'elles tunejada) i dos pilars de set folrats, com a principals trofeus. Pel que fa a la meva (Colla Vella), vam sortir de plaça amb la moral pels núvols després de completar amb seguretat el tres i el quatre de nou folrats, el cinc de vuit i el pilar de set amb folre. Ara, però, caldrà administrar bé aquesta eufòria que, com bé tots ja sabem, acostuma a ser una perillosa companyia davant reptes i empreses molt més exigents. Vull destacar també el paper dels amfitrions, els Xiquets de Reus, i el fet que es puguessin treure l'espina del tres de vuit després de tres intents immaculats que no van reeixir per la indecisió dels més menuts. El dissabte no podia acabar de millor manera que amb el Barça encadenant la sisena victòria consecutiva i posant tota la pressió als galàctics que l'endemà se les veurien amb el Sevilla.
Diumenge va tocar matinar. Una petita representació de la Colla Vella formada per vint-i-un castellers, dos grallers i un timbaler, vam volar rumb a Nàpols per assistir a la signatura d'un conveni per agermanar els castells catalans i el pizzicantò italià (una mena de moixiganga). La cita era a Castello di Lagopesole, a la Basilicata (o Lucània, segons prefereixin) sota el paraigües del certamen Autunno, profuma di livro. I és que allí també es presentava un llibre que ha començat a fer forat entre castellers i cronistes, i que parla dels possibles lligams en els origens dels castells (és a dir, el Ball de Valencians) i el pizzicantò i altres expressions similars que trobarem per diferents regions del sud d'Itàlia.
L'estudi és obra de l'antropòleg Gabriele di Stasio, a qui vaig tenir la sort de conèixer i acollir a casa a la passada edició de Santa Úrsula. Aquell cap de setmana, amb Di Stasio i Flavio Fragnito, ambdós de Potenza, va començar a forjar-se una amistat que s'ha anat reforçant amb el pas dels mesos, gairebé sempre a través de facebook (quin gran invent!), i que tancava un cicle amb la visita a la seva terra.
No cal dir que ens van tractar a cos de rei i que ens varem sentir molt còmodes i agraïts per tantes mostres d'atenció i amistat. A l'acte de Lagopesole es va llegir un escrit del President del Parlament de Catalunya, Ernest Benach, destacant les virtuts dels castells i l'excel·lent situació en què es troba el fet casteller per a ser declarats Patrimoni Immaterial de la Humanitat; es va mostrar un vídeo de la Colla Vella i el seu president, Josep Solé Tarragó, va abraçar l'agermanament amb castellers italians com a expressió d'unió de les cultures mediterrànies; el filòleg i cronista casteller Xavier Brotons va presentar el llibre de Gabriele di Stasio Torri di uomini in Basilicata; i van parlar les autoritats locals i del parlament regional. A la fi de l'acte, pilar de cinc i pilars de quatre d'agermanament amb la gent de la Basilicata i del pizzicantò d'Irsina, i una actuació de música tradicional i popular lucana, amb moltes melodies que recordaven les alegres tarantelle. Després d'un excel·lent sopar, quan xarrupejavem unes grapes, ens va arribar la segona gran notícia del cap de setmana futbolístic: 'El Madrid ha palmat 2-1'. Gran diumenge, sí senyor!.
L'endemà dilluns, una meteòrica visita a Melfi per aixecar un altre pilar i posar les bases d'una futura expedició, ara sí amb tota la colla, van cloure una ràpida però productiva estada per terres italianes.
Intercanvi d'obsequis, d'adreces i de mòbils per anar treballant amb vistes al futur i per tal que, mica en mica, aquest agermanament entre castells catalans i italians, vagi arrelant més i més.
Etiquetes de comentaris:
Castells,
Colla Vella,
Irsina,
Itàlia,
Lagopesole,
Melfi,
Nàpols,
pizzicantò,
Potenza,
Valls,
Viatges
Subscriure's a:
Missatges (Atom)