Només seran quatre ratlles, però em veia en deute d'escriure-les després d'haver publicitat a través del twitter les intencions d'anar a veure la doble exposició fotogràfica que acull aquests dies (i fins el 27 de setembre) el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), sobre la figura de dos dels primers fotoperiodistes de guerra: Robert Capa i Gerda Taro.
D'entrada he de dir que l'exposició em va enganxar i em va agradar força. Fins i tot em va sorprendre. D'en Robert Capa en sabia el que la majoria, que va ser fundador de l'agència de fotografies Magnum, juntament amb David Seymour Chim, Henri Cartier-Bresson, George Rodger i Bill Vandivert, a més de Maria Eisner i Rita Vandivert, que en va ser la primera presidenta. Considerat un dels fotògrafs més destacats del segle XX, especialitzat en els reportatges de guerra, seva és Mort d'un milicià, sens dubte una de les imatges de la guerra civil espanyola i que sempre ha generat polèmica per la seva autenticitat. Sense anar més lluny, una setmana després de publicar aquest post llegeixo al Periódico de Catalunya un reportatge que aporta nova llum sobre aquesta fotografia. Segons coincideixen molts, hauria estat un muntatge: La solució de la foto del milicià de Capa enlluerna els experts.
De Gerda Taro (1910-1937)no se'n coneix tant la història, injustament. Crec que és una de les sorpreses de l'exposició, ja que, a més de la força i el valor històric de les seves imatges, Taro hi aporta també una sensibilitat especial que fa que les fotografies adoptin un gran realisme i et facin creure per moments que estàs veient, ensumant i tocant, vivint, en difinitiva, les imatges en directe.
Val a dir que ni l'un ni l'altre, ni Taro ni Capa, eren els seus noms reals. Gerda Taro, nascuda a Stuttgart (Alemània) es deia realment Gerta Pohorylle i el seu àlies el va treure jugant amb les lletres d'un altre nom cèlebre, Greta Garbo. Robert Capa, per la seva banda, en realitat es deia Ernö o Ernest Andrei Friedman, i era un hongarès de Budapest.
Tots dos van morir joves, però Gerda uns quants anys abans. Tenia només 27 anys quan fugint dels bombardejos de Brunete, en el replegament de l'exèrcit republicà, Gerda va caure del cotxe en el que anava i va ser aixafada per les cadenes d'un tanc. Moriria uns dies després, en una llarga agonia. Aquest cap de setmana, el diari El País publicava un interessantíssim reportatge (¡Te has cargado a la francesa!) que ha aportat llum, 72 anys després, de com va succeir la seva mort. Aquest rotatiu també informava en una bona crònica (Capa y Gerda Taro, polémica sin fin)del que es pot veure en l'exposició del MNAC.
Capa, per la seva part, va morir a l'edat de 41 anys, a Indoxina, després d'aixafar una mina. Amb les seves morts prematures s'estroncaven dues carreres que estaven cridades a ser llegendàries.
Si us ha interessat, podeu llegir més en aquest article del diari Avui Capa i Taro, en igualtat i, sobretot, podeu anar a visitar l'exposició del MNAC, del tot recomanable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada