Ni transvasaments ni interconnexió de xarxes. I no és un NO perquè sí, sinó perquè jo m’ho crec això de la nova cultura de l’aigua, una definició que per molts sembla un més dels eufemismes encunyats per polítics disfressats de lingüistes per definir, sense rubor, paraules cristal·lines de les quals tots en coneixem el significat. Una cosa és solidaritzar-se amb una situació d’emergència i supervivència, i una altra molt diferent és gestionar una política de l’aigua posant més èmfasi en seguir malbaratant els recursos naturals –sense tenir en compte el gravíssim perjudici que pots causar a un territori-, en comptes de definir i aplicar una vertadera nova cultura de l’aigua, on imperi la conscienciació sobre aquests recursos.
Ara, després de mesos convulsos i d’enceses polèmiques, tenim que ha plogut. I ha plogut a cor que vols. I a més, aquesta vegada la pluja sí ha sabut ploure. L’aigua que ha caigut del cel en els darrers quinze dies, i la que encara ha de caure si fem cas de les previsions meterològiques, ha calmat l’assedegada i encesa emergència nacional. En dues setmanes s’ha passat del 20 per cent de reserves a tocar del 35 per cent. Tanmateix, a aquestes xifres cal sumar-hi l’aigua que baixarà procedent de les muntanyes i les capçaleres, més aquella que està per caure, perquè encara no ha fet net del tot. Quan això passi, serà el moment de fer comptes clars i enterrar aquest nou intent de transvasament encobert que és la interconnexió. Perquè si a finals d’any estem a la meitat de les reserves dels embassaments, com tot fa pinta que pot ser, com explicarem la interconnexió si el mes de maig ha d’entrar en funcionament la dessaladora del Prat? De cap de les maneres...
Per això penso que el que aquesta vegada s'està esgotant no és l'aigua sinó els arguments per fer un obra sense sentit, un cop superada la situació d’emergència. I si després de tot encara hi ha qui defensa la construcció de la canonada és perquè ha deixat de creure en la nova cultura de l’aigua. Música, mestre...
dijous, 22 de maig del 2008
dimecres, 21 de maig del 2008
Vacances d'intercanvi
Consti que em va costar molt decidir-me i que, finalment, quan vaig acceptar, no les tenia totes amb mi. Feia mesos que m’animaven a provar una experiència per la què ja havien passat uns amics de debò: viatjar intercanviant la casa! Buff! Jo, que sempre m’he tingut com una persona de mentalitat oberta, em veia ara com el més tancat de tots, carregat de prejudicis absurds, cagadubtes i temerós de no sé què. Però em van convèncer. Era el 2006 i acabàvem de prendre la determinació d’anar de vacances fent un intercanvi de casa... “i que sigui el que Déu vugui!”.
El mètode era (i és) tan senzill que interiorment anava alimentant els meus dubtes i dinamitant la meva malfiança. Així doncs, et registres en una agència d’internet especialitzada en aquests serveis, ‘vens’ casa teva (en el nostre cas remarcant la proximitat amb les platges de la Costa Daurada, del Priorat, de l’Ebre, de la Ruta del Cister, de Port Aventura, del Modernisme de Reus, dels vestigis medievals de Montblanc, del patrimoni romà de la Imperial Tarraco i, també, és clar, de Barcelona) i consultes la resta de gent que ofereix casa seva com a moneda d’intercanvi per passar les vacances. La jugada, òbviament, és que les dues ofertes casin i que mentre tu et desplaces uns dies a casa seva, ells s’instal·len a casa teva.
Val a dir que els temors inicials acostumen a desaparèixer tan bon punt et poses a intercanviar, via mail, informacions d’aquí i d’allí, i et deixes aconsellar excursions, visites, propostes, experiències, compres, restaurants... És el contacte amb les persones el que actua com a desllorigador i el que et fa canviar les idees, que t’ofega els prejudicis i que t’anima a seguir endavant i a provar-ho.
L’experiència que va seguir la nostra aventura va ser inolvidable. I això que encara hi ha dos moments en els què solen reaparèixer els dubtes (si més no, en el meu cas), com si fossin fantasmes. L’un, és veure què et trobaràs quan arribis al lloc triat i si el què t’han anat explicant els darrers mesos es correspon al que t’havien dit; l’altra, quan tornes a casa, poses la clau al pany i penses com t’hauran deixat la casa, què t’hauran regirat o què t’hauran agafat, com si de sobte tot allò material agafés un valor exagerat...
I quan arribes a la casa que passaràs les vacances veus que t’han deixat un ram de flors, unes ampolles de vi i d’un escumós que no s’assembla al cava ni al xampany, la nevera plena i la casa plena de post-ip’s facilitant la teva convivència. I al vespre, al correu electrònic t’expliques, si vols, l’experiència de cada dia i demanes si ho has trobat tot correctament i si necessites quelcom. I quan tornes, observes que tot està en ordre, talment com ho havies deixat, i fins i tot amb algun obsequi.
He decidit escriure aquest post després de veure, ara fa unes setmanes, una pel·lícula (tan superficial com divertida) que parla d’aquesta experiència, i que us adjunto el tràiler a sota. És un nou concepte de viatge, en el què valores extraordinàriament la confiança que es fan les persones, la generositat, la servitud i el contacte que es manté abans, durant i després del viatge. Molt recomanable. Us deixo l'enllaç de GTI, una de les empreses que presten aquest servei i el tràiler de 'The holidays'...
El mètode era (i és) tan senzill que interiorment anava alimentant els meus dubtes i dinamitant la meva malfiança. Així doncs, et registres en una agència d’internet especialitzada en aquests serveis, ‘vens’ casa teva (en el nostre cas remarcant la proximitat amb les platges de la Costa Daurada, del Priorat, de l’Ebre, de la Ruta del Cister, de Port Aventura, del Modernisme de Reus, dels vestigis medievals de Montblanc, del patrimoni romà de la Imperial Tarraco i, també, és clar, de Barcelona) i consultes la resta de gent que ofereix casa seva com a moneda d’intercanvi per passar les vacances. La jugada, òbviament, és que les dues ofertes casin i que mentre tu et desplaces uns dies a casa seva, ells s’instal·len a casa teva.
Val a dir que els temors inicials acostumen a desaparèixer tan bon punt et poses a intercanviar, via mail, informacions d’aquí i d’allí, i et deixes aconsellar excursions, visites, propostes, experiències, compres, restaurants... És el contacte amb les persones el que actua com a desllorigador i el que et fa canviar les idees, que t’ofega els prejudicis i que t’anima a seguir endavant i a provar-ho.
L’experiència que va seguir la nostra aventura va ser inolvidable. I això que encara hi ha dos moments en els què solen reaparèixer els dubtes (si més no, en el meu cas), com si fossin fantasmes. L’un, és veure què et trobaràs quan arribis al lloc triat i si el què t’han anat explicant els darrers mesos es correspon al que t’havien dit; l’altra, quan tornes a casa, poses la clau al pany i penses com t’hauran deixat la casa, què t’hauran regirat o què t’hauran agafat, com si de sobte tot allò material agafés un valor exagerat...
I quan arribes a la casa que passaràs les vacances veus que t’han deixat un ram de flors, unes ampolles de vi i d’un escumós que no s’assembla al cava ni al xampany, la nevera plena i la casa plena de post-ip’s facilitant la teva convivència. I al vespre, al correu electrònic t’expliques, si vols, l’experiència de cada dia i demanes si ho has trobat tot correctament i si necessites quelcom. I quan tornes, observes que tot està en ordre, talment com ho havies deixat, i fins i tot amb algun obsequi.
He decidit escriure aquest post després de veure, ara fa unes setmanes, una pel·lícula (tan superficial com divertida) que parla d’aquesta experiència, i que us adjunto el tràiler a sota. És un nou concepte de viatge, en el què valores extraordinàriament la confiança que es fan les persones, la generositat, la servitud i el contacte que es manté abans, durant i després del viatge. Molt recomanable. Us deixo l'enllaç de GTI, una de les empreses que presten aquest servei i el tràiler de 'The holidays'...
dilluns, 12 de maig del 2008
Ligabue i Saviano (II)
El passat 13 de març vaig penjar un post (el segon d'aquest bloc) en què feia una doble recomanació. D'una banda proposava escoltar quelcom de Luciano Ligabue, un rocker italià desconegut a ca nostra però tot un ídol al seu país; i alhora suggeria llegir 'Gomorra', el llibre amb què Roberto Saviano, el seu autor, ha saltat a la fama tot destapant, sense por, tot allò que envolta el món de la màfia: com opera, qui els dóna cobertura, com es financia... Ara, quasi bé dos mesos després d'aquell escrit, hi ha novetats d'ambdós que vull compartir.
De Ligabue, que entre aquell primer post i el d'avui ha vingut a actuar per primera vegada a Barcelona (i a d'altres ciutats europees, en un tour en el què ha arrassat per on ha passat i en el qual s'ha donat a conèixer fora d'Itàlia), la novetat és que acaba de treure nou single 'Il centro del mondo'. Desconec si havia previst, amb antelació a la seva gira, enregistrar el disc i la seva ambientació a Barcelona, o, senzillament, li ha passat el mateix que a molts i molts italians que, després de descobrir la capital catalana, se n'acaben enamorant, fascinats. A vegades, però, quan just acabes de descobrir una ciutat que t'ha arribat al fons del cor, com si la sageta hagués estat disparada des de l'arc de Cupido, corres el perill de perdre l'equilibri i la justa mesura de tot plegat. Per això, el recomanable és tornar-hi sempre que puguis -com qui llença la moneda a la Fontana di Trevi conscient que aquest acte reflexe l'acabarà portant de nou a Roma-, qualsevol excusa és bona. I és bò anar coneixent i assaborint aquestes ciutats a poc a poc, sense presses. Perque, si et llences de cop, sense saber-ne pràcticament res o desconeixent allò que la fa diferent d'altres ciutats, pots acabar cometent l'error de quedar-te amb el que és més superficial, però no autèntic. D'aquests errors n'hi ha un, en el video que promociona el disc de Liga, i és que els protagonistes parlen en un castellà "aportuguesat" que em recorda al Mourinho: "teatro del bueeeno". Perquè, encara que cada vegada sigui més i més difícil escoltar converses en català a la capital, doncs home, una mica de sensibilitat (tipus Bruce Springsteen) no hagués estat malament. No sé, intentaré empescar-me-la per fer-li arribar al seu web aquest detall sensible que potser li va passar desapercebut. Per la resta, la cançó m'agrada molt i el 'Liga' us el segueixo recomanant de totes, totes:
Quant a Saviano, ja fa dos anys que el seu Gomorra es ven com a xurros (un milió i mig d'exemplars, traduït a 30 idiomes), i ara el llibre-denúncia arriba al cine. Aquest divendres, la pel·lícula, dirigida per Matteo Garrone, cineasta romà de 39 anys, s'estrenarà a Itàlia i el diumenge s'exhibirà al Festival de Cannes. Llegeixo al País que els guionistes han concentrat els onze capítols del llibre en cinc episodis. Un explica la guerra a Secondigliano, el barri dominat pel 'Sistema' (Camorra) on la policia no gosa entrar ni que sigui d'incògnit. Segons va dir un comissari una vegada "quant la cosa es calmi una mica a Irak, Secondigliano tornarà a ser el lloc més perillós del planeta". Sobren comentaris.
Un altre capítol narra la tènue frontera entre la vida i la mort a Scampia, un altre barri fantasma (al costat de Secondigliano) que, per no tenir, no té ni comerços, ni bars, només cases-dormitori. No cal res més en un quartiere que s'ha erigit en el supermercat de droga a l'aire lliure més gran del planeta.
El tercer capítol explica com funciona la indústria textil de Tersigno, on es fàbrica en negre i pagant sous de 500 euros, gran part de la moda italiana que es ven a les tendes de luxe. I el quart capítol, que serveix per entendre millor què està passant amb la deficient gestió de la brossa a Itàlia, aborda el tractament que se'n fa dels residus tòxics i frescos, amb exemples que fan posar la pell de gallina.
Com que no sé quan arribarà als nostres cinemes 'Gomorra', us deixo el tastet del trailer. Salut!
De Ligabue, que entre aquell primer post i el d'avui ha vingut a actuar per primera vegada a Barcelona (i a d'altres ciutats europees, en un tour en el què ha arrassat per on ha passat i en el qual s'ha donat a conèixer fora d'Itàlia), la novetat és que acaba de treure nou single 'Il centro del mondo'. Desconec si havia previst, amb antelació a la seva gira, enregistrar el disc i la seva ambientació a Barcelona, o, senzillament, li ha passat el mateix que a molts i molts italians que, després de descobrir la capital catalana, se n'acaben enamorant, fascinats. A vegades, però, quan just acabes de descobrir una ciutat que t'ha arribat al fons del cor, com si la sageta hagués estat disparada des de l'arc de Cupido, corres el perill de perdre l'equilibri i la justa mesura de tot plegat. Per això, el recomanable és tornar-hi sempre que puguis -com qui llença la moneda a la Fontana di Trevi conscient que aquest acte reflexe l'acabarà portant de nou a Roma-, qualsevol excusa és bona. I és bò anar coneixent i assaborint aquestes ciutats a poc a poc, sense presses. Perque, si et llences de cop, sense saber-ne pràcticament res o desconeixent allò que la fa diferent d'altres ciutats, pots acabar cometent l'error de quedar-te amb el que és més superficial, però no autèntic. D'aquests errors n'hi ha un, en el video que promociona el disc de Liga, i és que els protagonistes parlen en un castellà "aportuguesat" que em recorda al Mourinho: "teatro del bueeeno". Perquè, encara que cada vegada sigui més i més difícil escoltar converses en català a la capital, doncs home, una mica de sensibilitat (tipus Bruce Springsteen) no hagués estat malament. No sé, intentaré empescar-me-la per fer-li arribar al seu web aquest detall sensible que potser li va passar desapercebut. Per la resta, la cançó m'agrada molt i el 'Liga' us el segueixo recomanant de totes, totes:
Quant a Saviano, ja fa dos anys que el seu Gomorra es ven com a xurros (un milió i mig d'exemplars, traduït a 30 idiomes), i ara el llibre-denúncia arriba al cine. Aquest divendres, la pel·lícula, dirigida per Matteo Garrone, cineasta romà de 39 anys, s'estrenarà a Itàlia i el diumenge s'exhibirà al Festival de Cannes. Llegeixo al País que els guionistes han concentrat els onze capítols del llibre en cinc episodis. Un explica la guerra a Secondigliano, el barri dominat pel 'Sistema' (Camorra) on la policia no gosa entrar ni que sigui d'incògnit. Segons va dir un comissari una vegada "quant la cosa es calmi una mica a Irak, Secondigliano tornarà a ser el lloc més perillós del planeta". Sobren comentaris.
Un altre capítol narra la tènue frontera entre la vida i la mort a Scampia, un altre barri fantasma (al costat de Secondigliano) que, per no tenir, no té ni comerços, ni bars, només cases-dormitori. No cal res més en un quartiere que s'ha erigit en el supermercat de droga a l'aire lliure més gran del planeta.
El tercer capítol explica com funciona la indústria textil de Tersigno, on es fàbrica en negre i pagant sous de 500 euros, gran part de la moda italiana que es ven a les tendes de luxe. I el quart capítol, que serveix per entendre millor què està passant amb la deficient gestió de la brossa a Itàlia, aborda el tractament que se'n fa dels residus tòxics i frescos, amb exemples que fan posar la pell de gallina.
Com que no sé quan arribarà als nostres cinemes 'Gomorra', us deixo el tastet del trailer. Salut!
dissabte, 10 de maig del 2008
La finestra
"Miro per la finestra, no pas perquè no tingui res més a fer, que de coses a fer en tinc sempre un munt -moltes menys en voldria-, sinó perquè la veritat és que ara no em ve de gust fer-ne cap. El que em ve de gust ara és mirar per la finestra (...)".
Així comença 'Miro per la finestra' el cinquè relat de Quim Monzó del seu llibre 'Mil cretins' (Quaderns crema) que, quan em manquen poques pàgines per pentinar-lo, us el recomano. Tanmateix, i en honor a la veritat, després de llegir aquest conte concret la situació objecte de la faula em va semblar força absurda i vaig començar a pensar què cony li hauria passat al Monzó per escriure d'un penjat que, sense estar impossibilitat per caminar, com James Stewart a 'La ventana indiscreta' (d'Alfred Hitchcock), un bon dia es lleva i es passa les hores absort mirant per la finestra. Fins aquest matí.
Quan encara estava al llit mig endormiscat, he sentit de fons la remor de la pluja caient al pati interior. Quina situació més agradable i relaxant... I m'han vingut al cap els debats d'aquestes setmanes al voltant de l'aigua, els eufemismes i la riquesa lèxica d'aquesta llengua per definir paraules com... transvasament. També he pensat amb el què no podria fer aquest matí que acostumo a despatxar els dissabtes, i m'he animat imaginant-me un dia diferent, escoltant un tipus de música en sintonia amb el dia però que no ofegués del tot la fressa de la pluja, llegint a estones, cuinant unes altres, escrivint... Però havent esmorzat hem decidit aprofitar el matí per anar més d'hora que de costum a la parada habitual del mercat de la verdura, encara que, a causa de diferents imponderables, hem acabat arribant a l'hora de sempre, és a dir quan no queden masses opcions per remenar i triar. Després, de tornada, ens hem aturat com de costum al Pati, però avui he canviat la cervesa d'aquests últims dissabtes assolejats per un cafè curt i una mica d'aigua. A fora plovia amb ganes -com si la meteorologia hagués decidit rescabalar en poques hores el mal de tants mesos de sequera- i bufava el vent, vaja com la cançó d'en Tomeu Penya "Plou i de fora bufa es vent, que me fa sentir petit, com un granet d'arena...". I veies a la gent esforçant-se per no relliscar i lluitant, sense por al ridícul, per no perdre el paraigües a cada ràfega de vent. Ens hem estat una bona estona així, callats, tots tres, mirant per la finestra cada situació que es donava com si l'arxivéssim en el disc dur de cadascú. Feia temps que no veiem ploure tant seguit, i es notava. De fons, els comentaris de la gent eren coincidents. Tots hem estat esperant amb candeletes aquestes pluges i ara que cauen -i cauen bé- escoltes com brollen els renecs pel què hauràs d'ajornar a causa de l'aigua. La ràdio també s'apunta al debat i destaca a mig matí que és el temporal de pluges més important a Catalunya des de finals de 2006.
Ja de retorn a casa, i després de canviar-nos la roba tota xopa, he seguit mirant l'espectacle per la finestra mentre preparàvem el dinar. La veritat és que té un efecte hipnotitzador, la pluja. Com quan mires una peixera. L'aigua seguia caient com si no volgués, ara sense brugit, i regalimava per les plantes. I a la tarda, sessió extra. Fins i tot ara que escric aquest post no paro de girar-me i mirar per la finestra, embadalit, i fixant-me en els detalls: La veïna que també es queda fixada mirant com es precipita l'aigua i que només s'amaga rera les cortines en sentir-se observada; les taques que deixa la pluja a les parets dels edificis; el moviment de les branques dels arbres, de les plantes, com si beneïssin el temporal; les corredisses de la gent desprovista de paraigües; la imatge impoluta dels carrers, com si la Brigada hi hagués passat un parell de vegades, o tres...
I me n'adono de sobte que porto quasi tot el dia mirant mig encantat per les finestres: la del dormitori, la del menjador, la de la cuina, la del bar, la del despatx... I demano perdó, en silenci, a en Monzó, i prometo que no tornaré a dubtar d'ell.
dimecres, 7 de maig del 2008
Massiel, Richards i...Franco
Llegeixo divertit que la premsa anglesa -i no precisament el Sun, sinó el Guardian- acusa el cabdill feixista Francisco Franco (ull! no confondre, els més jovenets, amb en Manel Lucas) d'haver comprat vots a mitja Europa per tal d'assegurar-se la victòria de la Massiel al prehistòric Festival d'Eurovisió de 1968. Buff!!!
Deixeu-me que em situï. He de reconèixer tres coses: que aquell any jo no era ningú encara (vaja, com l'anunci del Fujitsu); que a casa no havíem seguit mai el mencionat festival (gràcies, pares!); i que l'única referència que en tenia de la patxanga eurovisiva era que la Massiel havia substituit a darrera hora en Joan Manuel Serrat, que, sent l'autor de la lletra (en català), s'havia negat a cantar-la en espanyol.
Doncs es veu que ara, 40 anys després, un documental sobre el Maig del 68, dirigit per la periodista catalana (aquí es tanca el cercle del contuberni judeo-masònic) Montse Fernàndez, descobreix, de passada, la compra de vots del règim de Franco (no confondre tampoc amb el de Polònia, aquell per perdre els quilets de més!). I jo em pregunto: Ara se n'assabenten? Què no sabien com es feien les coses llavors, a Espanya? Que no es vox populi que aquest concurs, festival o com li vulgueu dir es vota per "afinitats" (per dir-ho finament)?
El mosqueig britànic -són els que s'han fet ressò de la notícia en primer lloc- deu venir perquè el seu representant, Cliff Richards, amb Congratulations, va quedar en segon lloc... a només 1 punt! I és clar, el pobre, potser perquè durant quaranta anys s'ha hagut de sentir "llàstima! Per un punt no vas guanyar el Festival d'Eurovisió", ara reclama aquell premi com si fos el tresor d'en Golum. Sí que me'n sap de greu, noi!
En qualsevol cas, els anglesos (i la resta de forces aliades) podien haver evitat aquest ultratge, robatori o tupinada casposa si, acabada la Segona Guerra Mundial, no haguessin deixat tirats els republicans que es batien amb els nazionals i no haguessin mirat cap un altre lloc quan el dictador imposava el seu terror.
Per retrocedir en el temps us convido a veure i sentir el 'La, la, la' cantat en català pel Serrat. L'altra versió us l'estalvio; no m'agraden les tortures...
Per cert, els que volgueu veure el documental en qüestió (1968: Yo viví el mayo español), aquest s'emetrà demà dijous 8 de maig a les 23 h, a La Sexta.
Deixeu-me que em situï. He de reconèixer tres coses: que aquell any jo no era ningú encara (vaja, com l'anunci del Fujitsu); que a casa no havíem seguit mai el mencionat festival (gràcies, pares!); i que l'única referència que en tenia de la patxanga eurovisiva era que la Massiel havia substituit a darrera hora en Joan Manuel Serrat, que, sent l'autor de la lletra (en català), s'havia negat a cantar-la en espanyol.
Doncs es veu que ara, 40 anys després, un documental sobre el Maig del 68, dirigit per la periodista catalana (aquí es tanca el cercle del contuberni judeo-masònic) Montse Fernàndez, descobreix, de passada, la compra de vots del règim de Franco (no confondre tampoc amb el de Polònia, aquell per perdre els quilets de més!). I jo em pregunto: Ara se n'assabenten? Què no sabien com es feien les coses llavors, a Espanya? Que no es vox populi que aquest concurs, festival o com li vulgueu dir es vota per "afinitats" (per dir-ho finament)?
El mosqueig britànic -són els que s'han fet ressò de la notícia en primer lloc- deu venir perquè el seu representant, Cliff Richards, amb Congratulations, va quedar en segon lloc... a només 1 punt! I és clar, el pobre, potser perquè durant quaranta anys s'ha hagut de sentir "llàstima! Per un punt no vas guanyar el Festival d'Eurovisió", ara reclama aquell premi com si fos el tresor d'en Golum. Sí que me'n sap de greu, noi!
En qualsevol cas, els anglesos (i la resta de forces aliades) podien haver evitat aquest ultratge, robatori o tupinada casposa si, acabada la Segona Guerra Mundial, no haguessin deixat tirats els republicans que es batien amb els nazionals i no haguessin mirat cap un altre lloc quan el dictador imposava el seu terror.
Per retrocedir en el temps us convido a veure i sentir el 'La, la, la' cantat en català pel Serrat. L'altra versió us l'estalvio; no m'agraden les tortures...
Per cert, els que volgueu veure el documental en qüestió (1968: Yo viví el mayo español), aquest s'emetrà demà dijous 8 de maig a les 23 h, a La Sexta.
diumenge, 4 de maig del 2008
Una Rosa a Falset
Sempre que puc m'escapo (ens escapem, amb la família) al Priorat. Ja no calen excuses, que comencem a tenir una edat... Per exemple, no cal que sigui un dia significat, com la festassa que cada any organitzen a Torroja del Priorat coincidint amb la festa de la verema, o, com ahir, a Falset, festa del vi. Només una mica de temps i ganes de ser-hi, com una comunió perfecta. I potser perquè cada vegada ens anem fent més grans i les darreres escapades no són com les primeres, és molt fàcil que, sovint, quan t'hi perds, trobis algú que et recorda d'on vens i què se t'ha perdut per aquestes terres. Ahir, Festa del vi de Falset, amb va fer gràcia retrobar gent com la Rosa Gairal, alma mater del Centre de Renovació Pedagògica (crec que es deia així) i professora emèrita on n'hi hagi. Ella, que d'intel·ligent n'és un tros, fa temps que va decidir canviar la seva Tarragona (diria que natal) per Pradell de la Teixeta. I la sabiduria, si la cultives, va guanyant amb l'edat. La Rosa ahir no tenia alumnes als què convèncer de la necessitat d'aprendre -entre d'altres coses perquè fa uns vuit anys que es va jubilar-, però sí un jurat voluntariós que havia d'analitzar els diferents plats que es cuinaven al carrer principal. Ella va triar delectar-los amb un 'rap a la tarragonina' que, la veritat sia dita, et convidava a entaular-te i a fer festa grossa regant el plat amb un bon vi de la terra. Però molt em temo (i m'agradaria equivocar-me amb la Rosa, que porta anys ì panys quedant-se a les portes del primer premi) que aquesta vegada jugava amb inferioritat respecte a la cua de bou amb pinyons, api i xocolata que es cuinava al primer fogó i que, ja em disculparà l'artista, ara mateix no recordo el seu nom però si la flaire de la seva creació. De matrícula, de debò!
Això és el que té passejar pel Priorat i per Falset, que tant bon punt et retrobes amb vells coneguts com amb gent que comparteix les mateixes dèries (què cony, virtuds!), i d'altres de nous, com el Charles Wijnen, productor de Mas Gran Montsant, que t'expliquen la seva vida a canvi d'una generosa copa de vi i una mica de temps. Ell, com el famós holandès errant, també va deixar la seva terra per cercar nous móns, noves terres, fins que va trobar el paradís, el seu paradís, en aquesta comarca.
Descobrir ara aquesta festa és una mica tard, entre d'altres coses perquè quan llegireu aquest post la fira ja haurà tancat les portes. En qualsevol cas, què és un any en la immensitat de la vida? Com deia al començament, sempre és un bon moment per perdre's per aquestes terres. No obstant això, als exploradors futurs els recomano arribar d'hora, fer un esmorzar com Déu mana, sense presses, sobre tot, i passejar i barrejar-se amb la gent del lloc i, abans de tornar, "furtar", prèvia transacció econòmica, és clar, una mica d'aquesta terra, d'aquesta gent. Ja sia amb un vi del qual te n'han parlat en alguna ocasió, o amb un altre pel qual t'has deixat aconsellar. Jo (nosaltres) avui hem fet una doble tria: 'Nita' (Gratallops 2006) un record que ens va deixar bones sensacions; i 'Pasanau' (Ceps nous, La Morera de Montsant 2006), una tria a cegues. Salut!
(...) Per cert! M'oblidava la recepta de la 'Cua de bou alla vaccinara' pels més agosarats. Que consti, com diu l'autor, que aquesta és una recepta típica de la cuina de Roma, amb força tradició i literatura, que es pot tastar en les velles 'trattorie' de la capital italiana:
S'agafa la cua de bou i es renta bé sota l'aigua per treure-li la sang. Es talla en trossos ('rocchi' en romà) i es posa a daurar amb un batut de cansalada i oli d'oliva. Quan estarà dauradeta s'afegeix una ceba trinxada, dos dents d'all, uns pocs claus, sal i pebre. Es fa evaporar el suquet de la mateixa cua, s'afegeix el vi blanc i es cou durant uns vint minuts a foc lent i tapada. Tot seguit, s'afegeixen els tomàquets madurs, pelats i sense llavors. Es deixa coure durant una hora, després s'afegeix aigua fins a cobrir la carn, es torna a tapar i continua la cocció durant més dues hores. Al mateix temps es fan bullir unes costelles d'api. Quan estan llestes, es posen amb una cassola amb una mica de salsa de la cua, uns pinyons, un grapadet de panses i una mica de xocolata. Es cou durant uns minuts i es vessa sobre la cua, ben calenteta, al moment de servir.
El vi que s'utilitza per la cocció sol ser un blanc dels 'colli di Roma', però en aquest cas es pot fer servir un blanc una mica més sòlid del Priorat.
Bon profit i que vagi de gust!
dissabte, 3 de maig del 2008
Aigua de llum
Aquesta no pretén ser una crítica del nou vi que acaba de produir el Celler Vall Llach, Déu me'n guard. No tinc ni coneixements ni aptituds per fer-ho (i això que m'esforço en fer de tastaolletes!); per tant, és una feina que deixo per als professionals, que aquí a casa en tenim us quants i molt qualificats. En Josep Roca, del Celler de Can Roca, n'és un. Ell va ser l'amfitrió que va apadrinar l'estrena en societat d''Aigua de llum', el nou vi blanc del Celler Llach (sí, ho heu llegit bé, blanc), en un lloc, el Palau de la Música, a Barcelona, que no va ser triat a l'atzar. Roca, lligant amb el què va dir el president de la DO Priorat i ex alcalde de Porrera, Sal·lustià Àlvarez, -que el va precedir per tal de passar la pel·lícula dels deus anys del celler Vall Llach, que a la vegada és la història en paral·lel de la dècada prodigiosa que ha experimentat la comarca-, també va mostrar les seves dots de poeta per presentar 'Aigua de llum': un vi -va dir- de compromís social i d'humilitat de l'home davant la terra. Perquè, com va afegit tot seguit, a Vall Llach ja no es fa el vi d'un cantant famós, més aviat d'un productor que paga molt bé al pagès.
'Aigua de llum', i ja em perdonaran els enòlegs, només té de blanc el color, i ni així... Per la resta, és un vi que no pot amagar la potència i les essències de la comarca. I el nom: 'Aigua de llum', inspirat en el 'Solstici' de Miquel Martí i Pol. L'etiqueta és un homenatge més al poeta -i, em permetreu que no perdi l'ocasió, casteller honorífic de la Colla Vella dels Xiquets de Valls:
Reconduïm-la a poc a poc, la vida,
a poc a poc i amb molta confiança,
no pas pels vells topants ni per dreceres
grandiloqüents, sinó pel discretíssim
camí del fer i desfer de cada dia.
Reconduïm-la amb dubtes i projectes,
i amb turpituds, anhels i defallences;
humanament, entre brogit i angoixes,
pel gorg dels anys que ens correspon de viure.
En solitud, però no solitaris,
reconduïm la vida amb certesa
que cap esforç no cau en terra eixorca.
Dia vindrà que algú beurà a mans plenes
l'aigua de llum que brolli de les pedres
d'aquest temps nou que ara esculpim nosaltres.
'Aigua de llum' va ser presentat en societat fa unes setmanes, a Barcelona. De llavors ençà s'han avançat altres comentaris. Només em resta invitar-vos a fruir-lo, a poc a poc, sense presses, ara olorant-lo, ara mirant-lo i cercant sensacions. Si pot ser, amb harmonia amb l'entorn, amb bona gent al costat i una bona tertúlia. La música ja lo poso jo...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)