Twitter post-electoral i l’efecte dels 100 dies

Fent neteja al Google reader m’he trobat amb un parell de blocades que m’han cridat l’atenció. Ambdues són de politòlegs i excel·lents comunicadors: Albert Medrán i Pau Canaleta; o el que és el mateix, @medri i @paucanaleta respectivament a Twitter.

Algunes de les conclusions a les què arriba @Medri és que “tots els candidats que han deixat de conversar a Twitter han perdut les seves eleccions” i que “d’entre els candidats que ja han abandonat Twitter, la majoria van piular per última vegada hores abans de l’inici de la jornada de reflexió”.Medrán titula un post publicat el 30 de maig, per tant una setmana després de les eleccions del 22M: El 20 per cent dels candidats no participa a Twitter després de les eleccions. I escriu: “Era el gran dubte. Seguirien participant en les xarxes socials els polítics després de les eleccions? A Twitter sembla que sí. De fet, vuit de cada deu candidats autonòmics segueix conversant a Twitter. La resta, es va plantar fins i tot abans del veredicte a les urnes”.

Albert Medrán emmarca l’objecte del seu anàlisi en els candidats de les eleccions autonòmiques… Però, i si ens fixem en les municipals? I si ens centrem a Tarragona? Coincideixen els resultats?

D’entrada podem dir que les eleccions del #22M a Tarragona han estat experimentals pel que fa a Twitter i la resta de xarxes socials, doncs la majoria dels candidats (no tots) van obrir-se els perfils pocs mesos abans dels comicis. I una altra. Pel que s’ha vist també, en la majoria dels casos no era el candidat qui gestionava les eines –tot i que puntualment anés fent piulades o penjant comentaris a Facebook– sinó que eren els equips de campanya qui mantenien l’actualitat dels canals 2.0.

Primera coincidència: la llista més votada –la que encapçalava el socialista Josep Fèlix Ballesteros (@BallesterosxTGN)– ha anat refrescant gairebé a diari el seu canal Twitter i després de la nit electoral ha fet vint-i-nou piulades (una per dia, en el tancament d’aquest escrit).

Segona constatació coincident: els partits que han perdut les eleccions han mantingut els respectius twitters en un perfil baix. La convergent Victòria Forns (@victoriaforns) ha escrit des del #22M tres piulades i el popular Alejandro Fernández (@AlejandroxTGN), cap, el mateix nombre de twitts que l’ecosocialista Arga Sentís (@argasentis). Mentre, el republicà Sergi de los Rios (@sergidelosrios), avui ja fora de l’Ajuntament, també ha escrit tres missatges curts.

Caldrà veure, ara que s’ha constituït el nou ajuntament, quin paper prenen les xarxes socials, i concretament Twitter, amb vistes a la nova legislatura: si hi ha continuïtat o, pel contrari, es deixa en estat de semi-abandonament, fins els pròxims comicis, encara que sigui a risc de dinamitar la reputació on-line.La baixa intensitat piuladorade les dues formacions que fins a darrera hora han estat mesurant la possibilitat de formar un govern alternatiu revela que, si més no pel que fa a l’hora de negociar un possible pacte, s’han estimat més comunicar en l’escenari real i personal més que no el virtual, on en canvi sí que hi havia una gran expectació pel que s’estava cuinant i un ric debat.

La blocada de Pau Canaleta va en una altra direcció: Alcalde, aprofita els cent primers dies. En el seu escrit, Canaleta recomana a tots els alcaldes acabats de triar que aprofitin, sobretot, els cent primers dies de govern, i en un to personal i directe diu: “Encara que no en siguis conscient, el que facis aquests propers tres mesos, marcaran tot el teu mandat. Així que mesura bé cadascuna de les teves decisions”.

Segons Canaleta, la ciutadania, un cop celebrats els comicis, vol saber qui seran els nous regidors –que durant la campanya han quedat eclipsats pel candidat–, quines responsabilitats tindran cadascú, quines àrees dirigiran, quins seran els nous càrrecs de confiança… “Però sobretot –afegeix– el que veritablement vol saber és quines seran les prioritats del govern (…). I això, el govern ho ha de mostrar al llarg dels primers cent dies, perquè és quan la ciutadania encara està atenta als moviments del nou equip”.

No sóc ni psicòleg ni sociòleg ni politòleg i, per tant, desconec quina és la clau que motiva la gent –sobretot els que encara no s’han decidit per cap opció– a anar a votar a un o altre partit. Però sí que en més d’una ocasió he pensat que la ciutadania no té memòria històrica i que va sovint a les urnes influenciada pelsinputs que ha rebut més recentment. Per tant, en aquest cas no tindria tant clar si on cal esmerçar esforços és en els primers cent dies, o en els darrers, això sí, sempre que hi hagi una feina feta al darrera.

Segur que una bona arrencada és decisiva, com imagino que ho deu ser una bona culminació de la feina feta. Perquè sinó, hi ha el perill que la legislatura es visualitzi com una “arrencada de cavall, parada de ruc”.


La banda sonora d'aquest post la posa El último de la fila amb el seu Como un burro amarrado en la puerta del baile...

Article publicat al diari digital www.tarragona21.cat el 16 de juny de 2011

Periodisme 2.0

La primera notícia de l’assassinat d’Ossama Bin Laden no va ser difosa per cap televisió, ni per cap emissora de ràdio, ni per cap diari digital. L’scoop va saltar, una vegada més, a través de Twitter. La informació ni tan sols va ser piulada per cap periodista, sinó que la va penjar a la xarxa Keith Urbahn (@keithurbahn) ex cap de personal de l’ex secretari de Defensa dels Estats Units, Donald Rumsfeld. El missatge, curt però impactant: “Una persona de reconegut prestigi m’acaba de dir que han matat Osama Bin Laden. Redéu”.

Unes hores abans, un altre nick (nom que es posen les persones a Twitter) corresponent a un ciutadà paquistanès, va retransmetre en directe –encara que sense saber de què es tractava– l’operació que acabaria amb la vida de Bin Laden: “Un helicòpter està sobrevolant Abottabad a l’una de la matinada. És estrany”. “Ves-te’n, helicòpter, abans no tregui el meu matamosques gegant”. Sohaib Athar (@ReallyVirtual a Twitter), la persona que va piular l’operació Gerónimo, tampoc és periodista, sinó consultor informàtic.

Aquestes són només dues petites mostres que deixen entreveure que (fa temps que) alguna cosa està canviant en el món de la informació i el periodisme. Abans va succeir amb el terratrèmol del Japó i el posterior tsunami, narrats en primera instància, i amb tot mena de detalls (fotos, vídeos, testimonis, etc...) a través de Twitter. Però si analitzem fredament les notícies que les cadenes de televisió, les emissores de ràdio, els diaris digitals i els diaris de paper –aquí l’abisme de la immediatesa ja és brutal!– ens expliquen a diari, ens adonarem que la gran majoria d’informacions han estat piulades prèviament a Twitter. Fins i tot aquelles que no acaben sent publicades o difoses en els mitjans tradicionals, però que tenen el seu valor informatiu.

L’aparició de la web 2.0 és un canvi d’era en tota regla que està transformant la manera de fer i pensar que teníem assumides fins ara. En altres articles m’havia referit a que Internet i les xarxes socials estan canviant la manera de fer política, però de la mateixa manera estan modificant hàbits i conductes personals i grupals, tendències d’oci, maneres d’ensenyar i aprendre, formes de plantejar i entendre les noves oportunitats de negocis i, també, la manera de comunicar i fer periodisme.

El periodista Juan Varela, autor del blog Periodistas 21,  escriu aquesta setmana un interessant article La muerte de Bin Laden se anunció en Twitter (reflexiones para el periodismo) en què, entre altres coses, diu que “la mort d’Osama Bin Laden s’ha convertit en una demostració més del poder i dels avantatges de les xarxes socials, i com els mitjans informatius han d’utilitzar-les per a cobrir la informació”.

Estic d’acord, com apunta Varela, que les xarxes socials no substitueixen el periodisme ni la necessitat de verificar i contrastar les informacions. Ni tampoc, l’obligació de citar, ni la responsabilitat d’enllaçar. També comparteixo amb ell que els detalls més escabrosos de l’operació Gerónimo (com es va localitzar el terrorista més buscat? Com i quan es va decidir l’operació? Per què es va llençar el cadàver al mar? És legal l’execució de Bin Laden?) hauran de ser investigats pel “millor periodisme, aquell que busca les causes, els petits detalls i els per què de les notícies”. Ara bé, dit això, considero que el periodisme/els periodistes no han de veure les xarxes socials com una amenaça ni com un rival, sinó com una gran oportunitat d’innovar i millorar sensiblement els productes que fan a hores d’ara.

Hi ha mitjans que ho han entès a la primera, han incorporat aquestes eines sense cap mena de trauma i com el que són, una oportunitat de millora, i ja no amaguen que comencen a treure els primers rèdits. N’hi ha d’altres, però, que els costa déu i ajut canviar i, ja sigui per desconeixement, per mandra de posar-s’hi, o, senzillament, perquè no hi creuen, faran tard, i això pot ser fatal per les seves empreses. Aquests darrers, que són els que veuen les xarxes socials com un element de distracció per als seus treballadors, com una eina incontrolable, etc..., vindrien a ser l’equivalent als polítics 1.0.

S’ho creguin o no, avui tota la informació i més és a la xarxa. La periodista Cristina F. Pereda, del diari El País, publicava aquest cap de setmana aquest interessant article En las @tripas de Twitter. Acabo amb cinc xifres que recollia Pereda en l’esmentat reportatge i que defineixen la magnitud de l’eina:

-Twitter produeix a cada segon l’equivalent a dos iPods, uns 16 gigabytes, plens de música.

-El missatge número mil milions a Twitter va tardar tres anys, dos mesos i un dia. Ara tarda una setmana.

-Cada text que s’escriu a Twitter s’envia a una mitjana de 450 usuaris, i hi ha una mitjana de 155 milions de missatges diaris.

-Durant l’últim mes, gairebé 500.000 persones es registren a diari. L’últim récord el va batre el Japó, l’11 de març, després del terratrèmol. L’endemà es van registrar 572.000 persones.

La música d'aquest bloc? Pel que s'està veient de com va anar l'operació Gerónimo, una mica Tarantino tot plegat, no? 

Article publicat al diari digital www.tarragona21.cat.

Suïcidis polítics on-line

Facebook i Twitter s’estan convertint en unes poderoses i eficaces eines per a consumar suïcidis polítics. Avui ja no cal recórrer als mètodes tradicionals; fent una piulada maldestre, grollera i totalment fora de lloc, en què et mostris davant la comunitat tal i com ets i que diguis sense prejudicis –i sense pensar en les conseqüències– tot el que penses, n’hi ha prou.

El darrer suïcidi ha estat el del dirigent del Partit Popular de Martorell, Vicente Casal, que fa uns dies es quedava tan panxo dient que “en un país seriós, (Joan) Saura, (Joan) Boada, (Joan) Herrera i (José Luis Rodriguez) Zapatero serien a la presó, a galeres, a Sibèria, Guantànamo o Auswitz”. De poc o res serveix que unes hores després Casals, o en el seu defecte els dirigents del partit, lamentin el que s’ha dit o com s’ha dit. El mal ja està fet i a ulls a tothom el suïcida esdevé un cadàver polític. Depenent del temps que el mantinguin en actiu, la ferum que desprengui serà menor o major.

De suïcides, però, n’hi ha a tots els partits i en tots els països. Un dels casos més cèlebres –per la seva extraordinària habilitat a l’hora d’immolar-se– és el de Stuart McLennan (24 anys), a qui una preocupant manca de valors, més que no un pecat de joventut, ha acabat dilapidant la seva reputació digital (i personal!) i fent saltar pels aires la seva carrera política. Aquest aspirant laborista a diputat per la circumscripció escocesa de Moray va qualificar alguns dels seus propis companys i contrincants –si més no, es veu que no feia diferències– de “gilipolles”, “cabrons”, “refotuts idiotes” o “fills de puta”...i ho va escriure i difondre per Twitter. Però n’hi ha més: Durant la campanya de les eleccions generals del Regne Unit, McLennan va definir els votants de més edat com “els que esquiven els taüds”; i entre altres ‘perles’ que va penjar al seu compte a Twitter s’hi pot llegir: “Crec que estic completament sobri per primera vegada en quatre dies...” o “Jesús, avui estic tan sec com una puta esponja...” o “M’acabo de connectar des del tren. No hi ha primera classe. Davant meu, la vaca més lletja que hagi vist mai...”. En fi, per als que vulgueu conèixer la resta de mèrits de McLennan (camí del suïcidi) us aconsello que llegiu el post que va escriure l’analista polític Xavier Peytibi, El suïcidi polític a Twitter.

Anem caps als Estats Units. L’antic president del Comitè d’Intel·ligència dels EEUU, Pete Hoekstra, no es va quedar curt, si bé el seu cas no té res a veure amb un dèficit de valors personals com McLennan, sinó amb una gran habilitat per posar-se de peus a la galleda. Hoekstra, en possessió d’alguns dels secrets més importants dels EEUU, va piular al seu compte a Twitter que una delegació nord-americana acabava d’aterrar a Bagdad, donant tota mena de detalls dels moviments que farien i posant en perill la seguretat de l’operació. En el post de Peytibi –al qual us convido que seguiu– “Just landed in Baghdad” o el perill de Twitter en política, hi trobareu més referències d’altres il·lustres patinades de polítics nord-americans.

I per acabar, un doble suïcidi –que ja és mèrit!–a can UPyD. El primer fa referència a la relliscada de Rosa Díez (i del seu community manager) que mentre era entrevistada en directe en un programa de televisió, anava actualitzant (telepàticament?) el seu compte a Twitter. En ser descobert el frau, Rosa Díez va desaparèixer de les xarxes socials i amb ella, la seva credibilitat virtual. Enrique Dans, un dels primers bloggers de l’Estat espanyol i un dels grans experts en web 2.0, va avisar fa temps que a mesura que els polítics comencin a utilitzar eines en una web en què tot queda recollit i deixa pistes d’alguna manera o altra, estava clar que tard o d’hora viuríem situacions d’incoherència com aquesta. I si no n’hi ha més, diu, és perquè ningú ha investigat més.

El cas és que l’enganxada de Rosa Díez ha fet que molts polítics canviïn i deixin clar quan piulen ells i quan –per exigències del guió– ho fa gent del seu equip o del seu entorn. La transparència i l’honestedat són vitals per a mantenir una bona reputació.

La setmana horribilis d’UPyD es va completar uns dies després quan en el compte de Twitter @UPyDmedia es podia llegir per a sorpresa de tothom –imagino que també per a la gent del propi partit– el següent missatge: “Queridos amigos, con todo el pesar de nuestro corazón, simplemente decir que UPyD no es el ideal en el que creíamos”. L’error, en aquest cas, és que l’esmentat compte de Twitter no estava en mans del partit, sinó d’un simpatitzant de València que, pel que es pot veure, se’n va afartar. Aquests comptes van bé per a difondre la ideologia i l’argumentari dels partits, però alerta, si no estan mínimament controlats, passa el que passa.

La cançó per acompanyar aquest bloc és dels Noir Désir, Le vent nous portera...

Article escrit per al diari digital www.tarragona21.com

Deu errors de polítics que entren a la web 2.0

El polític que entra en el món de les xarxes socials a pèl, és a dir, sense saber realment on es posa però obsessionat que cal ser-hi perquè hi ha unes eleccions a la cantonada i el partit/assessors li han dit que cal entrar-hi sí o sí; perquè cada cop hi ha més gent a Internet i no vagi a ser que em quedi a fora; perquè diuen que fa modern i interessant tenir un bloc, una pàgina a Facebook i un perfil a Twitter; perquè ‘els altres’ ja hi són i jo encara no; etc… em fa més por que una pedregada.

A les xarxes socials s’hi pot entrar simplement a fer-la petar, com si de sobte ens trobéssim una colla d’amics, coneguts o curiosos en una barra de bar i a cada ronda de ‘quintos’ la diguéssim més grossa –que ja està bé!–; o podem mirar d’aprofitar les eines que ens serveixen les TIC per a millorar la comunicació, les relacions i els processos a tots els nivells i en tots els camps. En el cas concret de la política, la desafecció ciutadana és prou evident com per intuir que cal canviar les maneres de fer i comunicar, si és que vertaderament es vol recuperar la credibilitat de la ciutadania. Les noves tecnologies ens ofereixen aquesta possibilitat –i és clar que sí!–, però l’ús que se’n faci d’elles pot acabar malmetent, encara més, la imatge dels polítics. I és aquí on, si entrem en pilota picada, podem prendre mal.

Alguns dels errors més comuns dels polítics a l’hora de crear els respectius perfils 2.0 (blocs, pàgines de Facebook o comptes de Twitter, entre d’altres) i entrar en aquest nou món són el següents:

1) Ni escoltar ni conversar. És a dir, traslladar a la web 2.0 la manera de fer que ha acabat allunyant a la gent de la política. L’error és sentir-se el centre de l’univers i estar en possessió de la veritat absoluta, quan del que es tracta la política 2.0 és, precisament, de tot el contrari: humilitat, compartir, escoltar, conversar a un mateix nivell, interactuar, proposar i deixar que et proposin; incentivar la participació.

2) No seguir a ningú. Alguns dels polítics que comencen en això de les xarxes socials fan mans i mànigues per arribar a superar, quant abans millor, les xifres de seguidors dels seus rivals, i es passen hores i hores proposant o acceptant amistats. Però després, un cop assolides, se n’obliden d’elles i ni conversen ni escolten. Només aboquen missatge polític i només parlen ells. I és clar, la gent aviat se’n cansa i acaba per oblidar-los. El seguiment ha de ser actiu.

3) Només els meus. Un altre error comú dels polítics que entren a la xarxes socials és seguir només als seus fidels, aquells que segur que li faran el gara-gara i que rara vegada li criticaran res del que faci. El que cal, però, és obrir les mires i acceptar o proposar amistats de diferents ideologies i pensaments. D’aquesta manera, al marge de saber què fan, què pensen i com treballen els teus rivals, podràs avaluar millor la teva feina i tindràs la gran oportunitat de reaccionar davant la crítica.

4) De gallet fàcil a l’hora de desagregar. La crítica no agrada a ningú i, òbviament, tampoc als polítics. Però aquests, que han estat triats pel poble, han de tenir una major dosis de paciència a l’hora de reaccionar i respondre davant la crítica. El pitjor que es pot fer a una persona que, amb educació i respecte, critica la teva feina és desagregar-lo, bloquejar-lo o eliminar-lo, perquè davant de tots quedaràs com una persona sense arguments, covarda, que fuges d’estudi i que ets intolerant. Les crítiques acostumen a ser oportunitats per a intentar convèncer, amb arguments, a les persones que te les fan; i si no n’hi ha (d’arguments), són grans oportunitats per a rectificar, corregir i agrair-les. I no passa res!

5) Bombardejar a tort i a dret. Els diferents canals 2.0 no són una barra lliure per abocar argumentari i missatge polític a tota hora i sense més. Acabaràs cansant a la gent, que mica en mica t’anirà deixant de banda i passant del què dius i del què fas. Per ser creïble a la xarxa mesura el contingut que dónes i, sobretot, participa, escolta, conversa, argumenta, proposa... Ja està bé que expliquis el què fas (pot servir per a rebre imputs de la gent), però utilitza les eines amb prudència i sentit comú.

6) Vincular comptes per estalviar-se feina. Alguns polítics, per mirar de buscar la màxima eficàcia amb el mínim esforç, vinculen tots els comptes que tenen per, d’aquesta manera, el que pengen a Facebook surti publicat automàticament a Twitter, al bloc o en qualsevol altre eina. Cadascuna d’aquestes xarxes té el seu públic específic. El debat a Twitter, per exemple, no és el mateix que el que puguem veure a Facebook. Dosificant i aportant un plus de qualitat tot diferenciant els missatges segons sigui el mitjà, guanyaràs credibilitat.

7) Caure en la temptació... La principal diferència entre les relacions personals i les virtuals és que en les primeres acostumen a veure’t com ets, mentre que en les segones pots caure en la temptació de voler crear una personalitat virtual que millori la real. El polític no ha de canviar a la xarxa i ha de mostrar-se tal i com és, amb les seves virtuts i els seus defectes. Perquè després, tot s’acaba sabent, pagues penyora, malmets la teva reputació on-line i acabes sent una persona que enganya, que fa trampes, que no és transparent i, per tant, que no tens credibilitat.

8) Obsessionar-se amb les xarxes. Cada polític sap l’agenda que té i no ha d’embogir per mirar de mantenir la seva personalitat virtual al minut. En aquest sentit, una bona opció és ocupar els espais morts de primera hora del matí, migdia, tarda i nit, per anar actualitzant els perfils. No cal que cada vegada que es connecti a la xarxa pengi un missatge (no s’han de forçar les coses), potser amb respondre algú o, simplement, participant en el debat ja n’hi ha prou.

9) Voler ser el ‘Juan Palomo’ del 2.0. No és creïble que caps de llista de partits o càrrecs públics amb més projecció política i, per tant, amb més càrrega de treball i responsabilitat, puguin gestionar a tota hora les respectives xarxes socials. Per tant, és preferible que allà on no arribin ells, quedi constància que hi ha un equip de campanya o de gabinet que li fa la cobertura. No passa res. Estem parlant que és el polític qui utilitza essencialment les eines, però que quan no hi arriba per qüestions de temps, protocol o feina, és el seu equip qui li actualitza els perfils.

10) Substituir el contacte personal per la web 2.0. Les xarxes socials esdevenen una gran oportunitat a l’hora d’arribar a públics amb els quals difícilment podries contactar; de rapidesa a l’hora de difondre els missatges que t’interessen; d’assegurar-te que arribi a la gent el què realment vols dir, sense passar pel sedàs dels mitjans tradicionals; i de beneficiar-te de les aportacions del diàleg permanent; entre d’altres. Dit això, el contacte personal que han de mantenir els polítics no se n’ha de ressentir pel fet que entrin en el món de la política 2.0. Dit d’una altra manera, la política virtual és complementària a la real.

La banda sonora d'aquest 20 d'abril, una cançó que ha esdevingut un himne del barcelonisme, la posen els Coldplay...a veure si ens porten sort! Visca la vida!