Commemoració, aspiració i reivindicació

Foto: Gemma Casalé

Dissabte a la tarda Valls va respirar castells sense que hi hagués cap diada pel mig, ni cap assaig, ni cap acte convocat per les dues colles dels Xiquets de Valls. Però es respirava castells i s'escolatava remor de plaça castellera i música de gralles. I allí hi eren representants de moltes colles castelleres del país, mitjans de comunicació, autoritats de relleu i gent diversa. I això és bo. De fet, és el que hauria de ser sempre, a Valls. No entenc com la ciutat bressol d'un patrimoni immaterial que aviat pot compartir tota la humanitat no s'impliqui més i ho deixi tot en mans de les dues colles. Tant la Vella com la Joves són (i han de ser) l'eix vertebrador, això és clar, però els castells, aquest patrimoni cultural amb majúscules, és de tots els vallencs i de totes les vallenques. I aquest ha de ser un argument que enorgulleixi a tots. És per això que sempre he pensat que Valls hauria de viure els 365 dies dies de l'any en clau castellera, impulsant no només diades, sinó fòrums, actes, debats, exposicions... Impulsant, en definitiva, activitat castellera.

Quants pobles o ciutats catalanes voldrien tenir la paternitat d'una expressió cultural, solidària, font dels grans valors que han perdurat al llarg de la història de la humanitat i, per sobre de tot, de catalanitat, com són els castells? I en canvi, l'origen dels castells és nostre, dels vallencs i de les vallenques, de ningú més. I ho dic amb tota la humilitat i sense que aquestes paraules s'entenguin com una provocació.

És clar que la resta de colles castelleres del país, representants dels respectius municipis, han col·laborat decisivament a l'hora de situar el món casteller a dalt de tot. És més, sense la participació de totes elles, la progressió, l'acceptació i la internacionalització del fet casteller no hauria estat la mateixa. I és per això que hem d'estar agraïts a les colles de Tarragona, Vilafranca, Terrassa, Barcelona, Vendrell, Reus, Mataró, i a totes les ciutats amb colla pròpia i a aquelles altres que, sense tenir-ne, sempre han cregut i han apostat decididament pels castells. Entre tots hem fet aquest món molt més gran i hem obert els ulls a molta i molta gent.

Foto: Gemma Casalé

I és que hem de recordar que no fa pas massa, els castells, al marge de lluitar contra la gravetat (això ho han fet sempre), havien de fer-ho contra l'acceptació social i institucional. I ara ens trobem en una posició immillorable, font d'inspiració de totes les administracions amb responsabilitats en la integració dels nouvinguts. I no només això. Cada vegada sentim a parlar més i més que la societat s'està tornant individualista i que està perdent, a cada bugada, una sèrie de valors que sempre l'havien acompanyat. Els castells, que també han de lluitar contra aquesta realitat, representen, no obstant això, tot el contrari. Els castells són solidaritat, col·lectivitat, germanor i acceptació sincera de la realitat, sigui quina siguia aquesta. Els castells no entenen de classes socials, ni de sexes, ni d'edats, ni de condicions físiques. Als castells tothom és vàlid i tothom pot jugar i juga el seu paper clau, sense el qual no s'entendria l'èxit col·lectiu. I això és tan gran, tan gran que, amb o sense el reconeixement de la UNESCO, els castells ja han fet fortuna i esdevindran per sempre més en un ric i particular patrimoni mundial.

Tornant a l'acte de dissabte, reconec que em van emocionar les paraules del president de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya, Miquel Botella, quan va mencionar precisament la persistència d'aquells castellers de principis del segle XX que van haver de lluitar contra certa exclusió i, també, contra tots els elements que semblaven condemnar els castells a l'ostracisme i a quedar arraconats com una petita demostració folclòrica vinguda a menys. Sense la lluita d'aquella gent no podríem viure el moment actual, sens dubte el millor de la bicentenària història dels castells.

També em van agradar les paraules del president de la Diputació, Josep Poblet, dient que el nou Museu Casteller de Catalunya convertirà Valls en la gran plaça castellera de totes les colles del país. Pot semblar una obvietat, ho reconec, però amb els vents que bufen sempre és d'agrair escoltar aquesta música i, a més, pronunciada en boca d'una persona de fora vila.

No tinc cap dubte que el món casteller de Valls ha guanyat, amb l'Albert Batet, un ferm i decidit defensor que mirarà de concretar el que deia al començament d'aquest article: fer que Valls visqui els castells els 365 dies de l'any. Ell és casteller, els ha mamat des de petit i encara que estigui marcat per l'estigma d'una colla (en aquest cas, la mateixa, la Colla Vella) defensarà aquest patrimoni en nom dels Xiquets de Valls. N'estic convençut.

I finalment voldria referir-me a les paraules del conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació, Josep Manuel Tresserras, quan va dir que el projecte ja no té marxa enrera i que es començarà a executar quant abans millor, atès que hi ha ubicació, finançament, projecte i la voluntat manifesta de totes les administracions que hi participen. I això, que podria semblar unes paraules per quedar bé, els que hem anat seguint aquest projecte sabem que mai abans havien coincidit tots aquests elements a favor.

Per tant, l'acte de dissabte va ser triple: una commemoració al monument als Xiquets de Valls, obra de l'escultor vallenc Josep Busquets; una aspiració, aconseguir que declarin els castells Patrimoni Immaterial de la Humanitat; i una reivindicació, el bressol i la paternitat castellera exercida per tots els vallencs.