dimecres, 20 d’abril del 2011

Deu errors de polítics que entren a la web 2.0


El polític que entra en el món de les xarxes socials a pèl, és a dir, sense saber realment on es posa però obsessionat que cal ser-hi perquè hi ha unes eleccions a la cantonada i el partit/assessors li han dit que cal entrar-hi sí o sí; perquè cada cop hi ha més gent a Internet i no vagi a ser que em quedi a fora; perquè diuen que fa modern i interessant tenir un bloc, una pàgina a Facebook i un perfil a Twitter; perquè ‘els altres’ ja hi són i jo encara no; etc… em fa més por que una pedregada.

A les xarxes socials s’hi pot entrar simplement a fer-la petar, com si de sobte ens trobéssim una colla d’amics, coneguts o curiosos en una barra de bar i a cada ronda de ‘quintos’ la diguéssim més grossa –que ja està bé!–; o podem mirar d’aprofitar les eines que ens serveixen les TIC per a millorar la comunicació, les relacions i els processos a tots els nivells i en tots els camps. En el cas concret de la política, la desafecció ciutadana és prou evident com per intuir que cal canviar les maneres de fer i comunicar, si és que vertaderament es vol recuperar la credibilitat de la ciutadania. Les noves tecnologies ens ofereixen aquesta possibilitat –i és clar que sí!–, però l’ús que se’n faci d’elles pot acabar malmetent, encara més, la imatge dels polítics. I és aquí on, si entrem en pilota picada, podem prendre mal.

Alguns dels errors més comuns dels polítics a l’hora de crear els respectius perfils 2.0 (blocs, pàgines de Facebook o comptes de Twitter, entre d’altres) i entrar en aquest nou món són el següents:

1) Ni escoltar ni conversar. És a dir, traslladar a la web 2.0 la manera de fer que ha acabat allunyant a la gent de la política. L’error és sentir-se el centre de l’univers i estar en possessió de la veritat absoluta, quan del que es tracta la política 2.0 és, precisament, de tot el contrari: humilitat, compartir, escoltar, conversar a un mateix nivell, interactuar, proposar i deixar que et proposin; incentivar la participació.

2) No seguir a ningú. Alguns dels polítics que comencen en això de les xarxes socials fan mans i mànigues per arribar a superar, quant abans millor, les xifres de seguidors dels seus rivals, i es passen hores i hores proposant o acceptant amistats. Però després, un cop assolides, se n’obliden d’elles i ni conversen ni escolten. Només aboquen missatge polític i només parlen ells. I és clar, la gent aviat se’n cansa i acaba per oblidar-los. El seguiment ha de ser actiu.

3) Només els meus. Un altre error comú dels polítics que entren a la xarxes socials és seguir només als seus fidels, aquells que segur que li faran el gara-gara i que rara vegada li criticaran res del que faci. El que cal, però, és obrir les mires i acceptar o proposar amistats de diferents ideologies i pensaments. D’aquesta manera, al marge de saber què fan, què pensen i com treballen els teus rivals, podràs avaluar millor la teva feina i tindràs la gran oportunitat de reaccionar davant la crítica.

4) De gallet fàcil a l’hora de desagregar. La crítica no agrada a ningú i, òbviament, tampoc als polítics. Però aquests, que han estat triats pel poble, han de tenir una major dosis de paciència a l’hora de reaccionar i respondre davant la crítica. El pitjor que es pot fer a una persona que, amb educació i respecte, critica la teva feina és desagregar-lo, bloquejar-lo o eliminar-lo, perquè davant de tots quedaràs com una persona sense arguments, covarda, que fuges d’estudi i que ets intolerant. Les crítiques acostumen a ser oportunitats per a intentar convèncer, amb arguments, a les persones que te les fan; i si no n’hi ha (d’arguments), són grans oportunitats per a rectificar, corregir i agrair-les. I no passa res!

5) Bombardejar a tort i a dret. Els diferents canals 2.0 no són una barra lliure per abocar argumentari i missatge polític a tota hora i sense més. Acabaràs cansant a la gent, que mica en mica t’anirà deixant de banda i passant del què dius i del què fas. Per ser creïble a la xarxa mesura el contingut que dónes i, sobretot, participa, escolta, conversa, argumenta, proposa... Ja està bé que expliquis el què fas (pot servir per a rebre imputs de la gent), però utilitza les eines amb prudència i sentit comú.

6) Vincular comptes per estalviar-se feina. Alguns polítics, per mirar de buscar la màxima eficàcia amb el mínim esforç, vinculen tots els comptes que tenen per, d’aquesta manera, el que pengen a Facebook surti publicat automàticament a Twitter, al bloc o en qualsevol altre eina. Cadascuna d’aquestes xarxes té el seu públic específic. El debat a Twitter, per exemple, no és el mateix que el que puguem veure a Facebook. Dosificant i aportant un plus de qualitat tot diferenciant els missatges segons sigui el mitjà, guanyaràs credibilitat.

7) Caure en la temptació... La principal diferència entre les relacions personals i les virtuals és que en les primeres acostumen a veure’t com ets, mentre que en les segones pots caure en la temptació de voler crear una personalitat virtual que millori la real. El polític no ha de canviar a la xarxa i ha de mostrar-se tal i com és, amb les seves virtuts i els seus defectes. Perquè després, tot s’acaba sabent, pagues penyora, malmets la teva reputació on-line i acabes sent una persona que enganya, que fa trampes, que no és transparent i, per tant, que no tens credibilitat.

8) Obsessionar-se amb les xarxes. Cada polític sap l’agenda que té i no ha d’embogir per mirar de mantenir la seva personalitat virtual al minut. En aquest sentit, una bona opció és ocupar els espais morts de primera hora del matí, migdia, tarda i nit, per anar actualitzant els perfils. No cal que cada vegada que es connecti a la xarxa pengi un missatge (no s’han de forçar les coses), potser amb respondre algú o, simplement, participant en el debat ja n’hi ha prou.

9) Voler ser el ‘Juan Palomo’ del 2.0. No és creïble que caps de llista de partits o càrrecs públics amb més projecció política i, per tant, amb més càrrega de treball i responsabilitat, puguin gestionar a tota hora les respectives xarxes socials. Per tant, és preferible que allà on no arribin ells, quedi constància que hi ha un equip de campanya o de gabinet que li fa la cobertura. No passa res. Estem parlant que és el polític qui utilitza essencialment les eines, però que quan no hi arriba per qüestions de temps, protocol o feina, és el seu equip qui li actualitza els perfils.

10) Substituir el contacte personal per la web 2.0. Les xarxes socials esdevenen una gran oportunitat a l’hora d’arribar a públics amb els quals difícilment podries contactar; de rapidesa a l’hora de difondre els missatges que t’interessen; d’assegurar-te que arribi a la gent el què realment vols dir, sense passar pel sedàs dels mitjans tradicionals; i de beneficiar-te de les aportacions del diàleg permanent; entre d’altres. Dit això, el contacte personal que han de mantenir els polítics no se n’ha de ressentir pel fet que entrin en el món de la política 2.0. Dit d’una altra manera, la política virtual és complementària a la real.

La banda sonora d'aquest 20 d'abril, una cançó que ha esdevingut un himne del barcelonisme, la posen els Coldplay...a veure si ens porten sort! Visca la vida!