Els homes que no estimaven les dones

Stieg Larsson (Västerbotten 1954-Estocolm 2004) tenia només cinquanta anys quan va morir sobtadament d’un infart massiu. I, paradoxes de la vida, en Stieg va palmar-la sense tenir temps d’assaborir el que seria el gran èxit de la seva vida i que, poc després, es convertiria en una aferrissada disputa per l’herència entre el seu pare i germà, amb els quals gairebé no es parlava, i la seva companya, amb la què no estava casat ni registrat per motius de seguretat que explicaré més tard. Parlo de la tril·logia ‘Millenium’ de novela negra, protagonitzada pel periodista Mikael Blomkvist i la hacker Lisbeth Salander, un personatge que, diuen, està inspirat en bona part per una altra sueca il·lustre ‘Pippi Calcesllargues’.

Els tres llibres de la saga, que porten uns títols tan rebuscats com ‘Els homes que no estimaven les dones’, ‘La noia que somiava amb un llumí i un bidó de gasolina’, i ‘La reina al palau dels corrents d’aire’, s’han convertit en poc temps en l’últim fenomen editorial europeu i en un descobriment pel que fa al gènere de la novel·la negra. A casa nostra, fins ara, només ha vist la llum el primer dels tres llibrea ‘Els homes que no estimaven les dones’ (130.000 exemplars venuts, 20.000 dels quals en català) encara que dijous que ve es posarà a la venda la segona novel·la ‘La noia que somiava amb un llumí i un bidó de gasolina’.

Pensant en el destí que l’esperava, la seva mort la podria haver signat ell mateix en qualsevol dels personatges dels tres llibres que va escriure: el malaurat Larsson va estirar la pota després de pujar no sé quantes escales d’un edifici un dia que, ja és mala llet, l’ascensor estava avariat. L’únic misteri queda aclarit quan se sap que en Stieg no parava de fumar i que bevia més de vint cafès al dia...

Així que poc després de tancar un acord amb l’editorial Norstedts, l’Stieg mor i els seus tres llibres, un a un, comencen a ser objecte de culte en el món de la novel·la negra, i el seu nom comença a barrejar-se arreu amb els d’Agatha Christie, Andrea Camilleri, Manuel Vázquez Montalban o Donna Leon, però, sobretot, amb el també suec Henning Mankell.

Les obres són publicades un cop desaparegut l’autor i ben aviat comporten dues coses. Primera, una allau de corones sueques. Segona, el reneixement sobtat d’un sentiment d’estima que semblava oblidat per part dels seus principals parents: Erland, el pare i Joakim, el germà, amb qui feia temps que no es parlava. I com que en Stieg va morir sense fer testament, doncs tota l’herència va anar a parar als seus familiars, na Eva Gabrielsson, la dona amb la qual va compartir la vida fins el dia de la seva mort, es va quedar a dues veles o, si s'ho estimeu més, amb una mà al davant i l'altra al darrera. Fins i tot va ser desnonada perquè el pare i el germà del seu company no és que li professessin massa simpatia, que diguem, i li van prendre la casa. Vaja, com resa el llibre: els homes que no estimaven les dones. En Stieg i l’Eva no estaven casats ni registrats oficialment perquè el periodista, abans d’encetar la seva vena literària, es va convertir en l’assot dels moviments neonazis del nord d’Europa i de Suècia. La prudència i la seguretat aconsellava que no se’l relacionés amb ningú, que també és mala llet. Si més no per la pobra Gabrielsson, que no s'ha pogut agafar a cap aspecte legal a l'hora de reclamar el que li pertocaria.

Pel que fa al llibre, la millor crítica que en puc fer és dir-vos que fa setmanes que espero el 20-N, però aquesta vegada per un altre motiu que celebrar la mort dels ignominiosos: per córrer a comprar el segon lliurament de la saga que protagonitzen en Blomqvist i la Salander.

'Blindness'

El director de cinema brasiler Fernando Meirelles, autor, entre d’altres, de La ciutat de Déu, porta ara al cinema l’adaptació d’una de les grans obres de l’escriptor portuguès José Saramago: Assaig sobre la ceguesa. La pel·lícula, que pel que diuen segueix de manera fidedigne la colpidora i angoixant trama plantejada per Saramago (premi Nobel de Literatura, el 1998), explica el caos que es produiria a la societat si, de sobte, d’un dia per l’altra, gairebé tothom es quedés cec a causa d’una mena d’epidèmia planetària.

L’estrena de Blindness, que és com es titula el film, ve precedida, però, de la polèmica que acostumen a generar aquelles propostes cinematogràfiques pensades i realitzades al marge de l’aposta purament comercial i que, sobretot, porten un missatge. La Federació Nacional de Cecs (NFB), que és l’organització d’invidents més gran dels Estats Units, ja ha anunciat que intentarà boicotejar l’estrena de Blindness perquè, considera, retrata els cecs com si fossin un col·lectiu de depravats. En paraules del president de la NFB, Marc Maurer, els invidents apareixen a la pel·lícula com “incompetents, bruts, viciosos i depravats”.

Jo no he vist Blindness –entre d’altres coses perquè encara no ha arribat als nostres cinemes- però sí que he llegit Assaig sobre la ceguesa i puc afirmar que en cap moment vaig tenir la sensació que en Saramago fes una crítica als cecs i que els caracteritzés tal i com els veu o els percep en Maurer. De fet, el llibre del Nobel portugués no té cap altre intenció que generar una profunda reflexió sobre els patrons de comportament i la moral del ser humà, i com es veurien trastocats en una situació límit. I és en aquesta condició extrema, esdevinguda com de la nit al dia, sense que ningú l’esperi i, aparentment sense cap esperança de recuperar l'ahir, que en Saramago imagina i retrata el pitjor de la humanitat; no dels cecs. De fet, no recordo en la lectura de l’assaig la situació de cap cec que ho fos abans de l’epidèmia, potser per allò de que el borni és el rei en el país dels cecs. Però en qualsevol cas, l’altra gran missatge que traspua l’Assaig sobre la ceguesa és que, per damunt de tot, hi ha lloc per a l’esperança en el triomf final de l’esperit d’aquelles persones que treuen el millor de cadascú quan les coses estan més complicades i la situació sembla irreversible.

Això sí, abans de córrer a veure la pel·lícula als cinemes recomano la lectura del llibre d’en Saramago, una obra tan angoixant i contundent com recomanable pel missatge que amaga tot i que, com hem llegit, hi pugui haver qui no el caci.

D’altra banda, si us entusiasma Assaig sobre la ceguesa us recomano que agafeu tot seguit Assaig sobre la lucidesa, una crítica implacable al sistema polític i a l’Estat com a sistema organitzador de la societat que emprenen aquells que fa un temps van patir la ceguesa: Us imagineu que en les pròximes eleccions autonòmiques la majoria de la població vota en blanc? Això avui no toca... així que us deixo amb el trailer de Blindness.

PD: L'escriptor Quim Monzó també reflexiona sobre aquesta polèmica en un article que publica avui dimecres, 8 d'octubre, La Vanguardia, i que us enllaço amb l'estracte.

Ligabue i Saviano (II)

El passat 13 de març vaig penjar un post (el segon d'aquest bloc) en què feia una doble recomanació. D'una banda proposava escoltar quelcom de Luciano Ligabue, un rocker italià desconegut a ca nostra però tot un ídol al seu país; i alhora suggeria llegir 'Gomorra', el llibre amb què Roberto Saviano, el seu autor, ha saltat a la fama tot destapant, sense por, tot allò que envolta el món de la màfia: com opera, qui els dóna cobertura, com es financia... Ara, quasi bé dos mesos després d'aquell escrit, hi ha novetats d'ambdós que vull compartir.

De Ligabue, que entre aquell primer post i el d'avui ha vingut a actuar per primera vegada a Barcelona (i a d'altres ciutats europees, en un tour en el què ha arrassat per on ha passat i en el qual s'ha donat a conèixer fora d'Itàlia), la novetat és que acaba de treure nou single 'Il centro del mondo'. Desconec si havia previst, amb antelació a la seva gira, enregistrar el disc i la seva ambientació a Barcelona, o, senzillament, li ha passat el mateix que a molts i molts italians que, després de descobrir la capital catalana, se n'acaben enamorant, fascinats. A vegades, però, quan just acabes de descobrir una ciutat que t'ha arribat al fons del cor, com si la sageta hagués estat disparada des de l'arc de Cupido, corres el perill de perdre l'equilibri i la justa mesura de tot plegat. Per això, el recomanable és tornar-hi sempre que puguis -com qui llença la moneda a la Fontana di Trevi conscient que aquest acte reflexe l'acabarà portant de nou a Roma-, qualsevol excusa és bona. I és bò anar coneixent i assaborint aquestes ciutats a poc a poc, sense presses. Perque, si et llences de cop, sense saber-ne pràcticament res o desconeixent allò que la fa diferent d'altres ciutats, pots acabar cometent l'error de quedar-te amb el que és més superficial, però no autèntic. D'aquests errors n'hi ha un, en el video que promociona el disc de Liga, i és que els protagonistes parlen en un castellà "aportuguesat" que em recorda al Mourinho: "teatro del bueeeno". Perquè, encara que cada vegada sigui més i més difícil escoltar converses en català a la capital, doncs home, una mica de sensibilitat (tipus Bruce Springsteen) no hagués estat malament. No sé, intentaré empescar-me-la per fer-li arribar al seu web aquest detall sensible que potser li va passar desapercebut. Per la resta, la cançó m'agrada molt i el 'Liga' us el segueixo recomanant de totes, totes:



Quant a Saviano, ja fa dos anys que el seu Gomorra es ven com a xurros (un milió i mig d'exemplars, traduït a 30 idiomes), i ara el llibre-denúncia arriba al cine. Aquest divendres, la pel·lícula, dirigida per Matteo Garrone, cineasta romà de 39 anys, s'estrenarà a Itàlia i el diumenge s'exhibirà al Festival de Cannes. Llegeixo al País que els guionistes han concentrat els onze capítols del llibre en cinc episodis. Un explica la guerra a Secondigliano, el barri dominat pel 'Sistema' (Camorra) on la policia no gosa entrar ni que sigui d'incògnit. Segons va dir un comissari una vegada "quant la cosa es calmi una mica a Irak, Secondigliano tornarà a ser el lloc més perillós del planeta". Sobren comentaris.

Un altre capítol narra la tènue frontera entre la vida i la mort a Scampia, un altre barri fantasma (al costat de Secondigliano) que, per no tenir, no té ni comerços, ni bars, només cases-dormitori. No cal res més en un quartiere que s'ha erigit en el supermercat de droga a l'aire lliure més gran del planeta.

El tercer capítol explica com funciona la indústria textil de Tersigno, on es fàbrica en negre i pagant sous de 500 euros, gran part de la moda italiana que es ven a les tendes de luxe. I el quart capítol, que serveix per entendre millor què està passant amb la deficient gestió de la brossa a Itàlia, aborda el tractament que se'n fa dels residus tòxics i frescos, amb exemples que fan posar la pell de gallina.

Com que no sé quan arribarà als nostres cinemes 'Gomorra', us deixo el tastet del trailer. Salut!

La finestra

"Miro per la finestra, no pas perquè no tingui res més a fer, que de coses a fer en tinc sempre un munt -moltes menys en voldria-, sinó perquè la veritat és que ara no em ve de gust fer-ne cap. El que em ve de gust ara és mirar per la finestra (...)".

Així comença 'Miro per la finestra' el cinquè relat de Quim Monzó del seu llibre 'Mil cretins' (Quaderns crema) que, quan em manquen poques pàgines per pentinar-lo, us el recomano. Tanmateix, i en honor a la veritat, després de llegir aquest conte concret la situació objecte de la faula em va semblar força absurda i vaig començar a pensar què cony li hauria passat al Monzó per escriure d'un penjat que, sense estar impossibilitat per caminar, com James Stewart a 'La ventana indiscreta' (d'Alfred Hitchcock), un bon dia es lleva i es passa les hores absort mirant per la finestra. Fins aquest matí.

Quan encara estava al llit mig endormiscat, he sentit de fons la remor de la pluja caient al pati interior. Quina situació més agradable i relaxant... I m'han vingut al cap els debats d'aquestes setmanes al voltant de l'aigua, els eufemismes i la riquesa lèxica d'aquesta llengua per definir paraules com... transvasament. També he pensat amb el què no podria fer aquest matí que acostumo a despatxar els dissabtes, i m'he animat imaginant-me un dia diferent, escoltant un tipus de música en sintonia amb el dia però que no ofegués del tot la fressa de la pluja, llegint a estones, cuinant unes altres, escrivint... Però havent esmorzat hem decidit aprofitar el matí per anar més d'hora que de costum a la parada habitual del mercat de la verdura, encara que, a causa de diferents imponderables, hem acabat arribant a l'hora de sempre, és a dir quan no queden masses opcions per remenar i triar. Després, de tornada, ens hem aturat com de costum al Pati, però avui he canviat la cervesa d'aquests últims dissabtes assolejats per un cafè curt i una mica d'aigua. A fora plovia amb ganes -com si la meteorologia hagués decidit rescabalar en poques hores el mal de tants mesos de sequera- i bufava el vent, vaja com la cançó d'en Tomeu Penya "Plou i de fora bufa es vent, que me fa sentir petit, com un granet d'arena...". I veies a la gent esforçant-se per no relliscar i lluitant, sense por al ridícul, per no perdre el paraigües a cada ràfega de vent. Ens hem estat una bona estona així, callats, tots tres, mirant per la finestra cada situació que es donava com si l'arxivéssim en el disc dur de cadascú. Feia temps que no veiem ploure tant seguit, i es notava. De fons, els comentaris de la gent eren coincidents. Tots hem estat esperant amb candeletes aquestes pluges i ara que cauen -i cauen bé- escoltes com brollen els renecs pel què hauràs d'ajornar a causa de l'aigua. La ràdio també s'apunta al debat i destaca a mig matí que és el temporal de pluges més important a Catalunya des de finals de 2006.

Ja de retorn a casa, i després de canviar-nos la roba tota xopa, he seguit mirant l'espectacle per la finestra mentre preparàvem el dinar. La veritat és que té un efecte hipnotitzador, la pluja. Com quan mires una peixera. L'aigua seguia caient com si no volgués, ara sense brugit, i regalimava per les plantes. I a la tarda, sessió extra. Fins i tot ara que escric aquest post no paro de girar-me i mirar per la finestra, embadalit, i fixant-me en els detalls: La veïna que també es queda fixada mirant com es precipita l'aigua i que només s'amaga rera les cortines en sentir-se observada; les taques que deixa la pluja a les parets dels edificis; el moviment de les branques dels arbres, de les plantes, com si beneïssin el temporal; les corredisses de la gent desprovista de paraigües; la imatge impoluta dels carrers, com si la Brigada hi hagués passat un parell de vegades, o tres...

I me n'adono de sobte que porto quasi tot el dia mirant mig encantat per les finestres: la del dormitori, la del menjador, la de la cuina, la del bar, la del despatx... I demano perdó, en silenci, a en Monzó, i prometo que no tornaré a dubtar d'ell.

Llibres i més llibres

Quins llibres us heu firat per Sant Jordi? Jo m'he deixat convèncer per un que recomanava, no fa masses dies, el Jaume Pros en el seu bloc: 'El asombroso viaje de Pomponio Flato', d'Eduardo Mendoza (Ed. Seix Barral). Em va encuriosir la crítica que en feia Pros: un home (Pomponio Flato) que en el segle I viatja arreu en la cerca d'una aigua que, diuen, té efectes portentosos, sobretot pel que fa a la saviesa. Així que en Pomponio viatja i viatja fins que el seu particular i accidentat periple el porta a Natzaret, on s'assabenta de la imminent execució del fuster del poble per, pressumptement, haver mort un ciutadà que nedava en l'abundància. El fill del fuster, convençut de la innocència del seu pare i desesperat pel futur que li espera, decideix contractar Pomponio. L'obra -que tot just acabo de començar, després de despatxar 'Un món sense fi', de Ken Follet (Cercle de Lectors) i, entremig, per desintoxicar-me de tanta pedra, arquitectura i pesta bubònica, 'La lluna de paper', d'Andrea Camilleri- és una divertida novela que juga amb la història (el fuster és Sant Josep; i el fill que contracta a en Pomponio, Jesucrist) i l'hagiografia. L'inici promet i el llibre, divertit, t'enganxa des de la primera pàgina, amb les cagarrines que pateix el ciutadà romà entestat en beure's tota l'aigua que troba pel camí.

Com us deia, acabo de despatxar 'Un món sense fi', amb el qual m'he distret uns dies, però que he vist massa semblant a la primera part, 'Els pilars de la Terra', i tanmateix, previsible i sense capacitat de sorpresa. Com si l'autor, conscient del best seller del primer llibre, hagués volgut assegurar el tret en aquesta segon part. En qualsevol cas, 'Un món sense fi' és tan distret com difícil d'agafar.

De l'Andrea Camilleri me'n va parlar el Xavi Flix, un amic, i em va acabar de convèncer saber que l'escriptor italià s'havia inspirat en Vázquez Montalban. Per això, el protagonista d'en Camilleri és el comissari Montalbano. És un autor força traduit al català i en la majoria de llibreries pots trobar la col·lecció completa de les aventures d'en Montalbano. Per cert, que el comissari, com Carvalho, són extraordinaris gourmets i bon vivants. M'acaben de recomanar llegir algún llibre de la Donna Leone i del Henning Mankel, ambdós també de sèrie negra.

I pel que fa als darrers mesos, m'han acompanyat lectures de llibres del mestre Ryszard Kapuscinski (us recomano, a més d''Ébano', 'Un dia més de vida', 'Els cínics no serveixen per aquest ofici' o 'Viatges amb Herodot'), però també l'esmentat (en uns dels primers blocs) 'Gomorra', de Roberto Saviano; els 'Assaig sobre la lucidesa' i 'Assaig sobre la ceguera', de José Saramago; i 'Ves on et porti el cor' i 'Ascolta la mia voce', de Susanna Tamaro. També us recomano un llibre que estic a punt d'acabar 'No pienses en un elefante', de George Lakoff (Ed. Foro Complutense), molt famós als Estats Units i que se centra en el llenguatge polític i en el domini de la comunicació per part dels conservadors en relació als progressistes. Per cert que el president del govern espanyol, José Luis Rodriguez Zapatero, va contractar Lakoff perquè l'ajudés en la campanya de les Generals'04 i també en aquestes últimes. L'altra recomanació és 'El Estado agresor', de William Blum (Ed. La esfera de los libros) que repassa -i de quina manera- les 'guerres' dels EEUU al món. Us garantitzo que el pròleg ja us enganxarà, de totes, totes.

Bé, la llista no s'acabaria mai, i em sap greu deixar-me de citar desenes i desenes d'autors o llibres de referència que, en un moment o altre de la vida, m'han fet passar molt bones estones. Tanmateix, us animo a què em feu les vostres suggerències perquè mai no saps si el millor llibre (entenc que això és tan subjectiu com modificable) encara l'has de llegir.

I com que m'agrada relacionar sovint llibres amb música, us presento (als qui encara no el conegueu), en Cesare Cremonini, del qui ja en parlaré en una altra ocasió.

Ligabue i Saviano

Avui, un parell de recomanacions: Luciano Ligabue, rocker de Correggio (Reggio Emilia); i Roberto Saviano, periodista i escriptor napolità.



Per als qui no conegueu encara a 'Liga', un rocker italià, us el recomano de totes, totes. La seva carrera va iniciar-se el 1990 amb el seu primer treball 'Ligabue' i d'ençà llavors ha anat guanyant adeptes i omplint sales (i fins i tot estadis tres cops per setmana!) per allà on passava; forjant-se un mite. Ara, divuit anys després, el cicló Ligabue arriba a Barcelona en la seva primera gira europea, tot i que malauradament em sembla que ja no queden entrades. Per aquells a qui els hagi entrat el cuquet d'escoltar alguna cosa seva, us recomano 'Picola stella senza cielo', 'Si viene e si va', 'Miss mondo 99', 'Questa è la mia vita', 'Bailamo sul mondo', 'Tu che conosci il cielo' o 'Buonanotte all'Italia', que en poc temps s'ha convertit en una mena d'himne pels italians de totes les edats. Aquesta és, per cert, una de les característiques d'aquest rocker italià, que no té un públic uniforme i model, sinó que la seva música i, sobretot, les seves lletres (perquè en el fons és un poeta) arriben a tothom, sense exclusió. En fi, ja em direu què us sembla i, si us agrada, potser m'animaré a fer-vos altres recomanacions musicals italianes que he anat descobrint els últims anys.



Roberto Saviano és més conegut a casa nostra, sobretot arrel de la publicació de 'Gomorra', el seu darrer llibre, que ha provocat que la Camorra hagi posat preu a la seva vida i que necessiti protecció. Saviano fila amb 'Gomorra' un relat esfereidor i colpidor de tot el què envolta el món de la màfia: "Quan tenia dotze anys vaig veure un home crivellat a bales. Tornava de l'escola amb uns companys, i alguns es van posar a plorar. Un policia estava al costat del cos. Ens va mirar i va escopir damunt del mort. 'Era un porc', ens va dir (...)".



Saviano, marcat des de la seva infantesa per la violència i corrupció de la màfia, narra amb un estil tan directe i dramàtic com real, a l'estil de Truman Capote (un dels pares de l'anomenat nou periodisme), com neixen i s'organizen els diversos clans, com operen, com es nodreixen, com es regeneren, com es financien, quines són les seves connexions, com maten, com s'amaguen i qui els defensen... L'obra valenta d'aquest jove llicenciat en Filosofia i Lletres s'ha convertit avui dia en un manual indispensable per comprendre l'entramat d'una de les principals organitzacions criminals del món, si no la més gran. L'any 2005 es va infiltrar, com a treballador, en diverses empreses al servei dels grans capos de la màfia, un pas tan agosarat com necessari per escriure en primera persona una obra que pot costar-li la vida. El resultat del seu llibre l'ha portat a fer afirmacions com "l'espectacle a Itàlia no s'ha de buscar a la Torre de Pisa, ni al Coliseu, ni als Ufizzi... uns quants dies al port de Nàpols, observant, n'hi ha prou per veure el que molts no volen veure. No hi ha un major espectacle que aquest". Ell ho va fer. Un valent.