dissabte, 31 de gener del 2009

El relleu

L'assemblea de la Colla Vella dels Xiquets de Valls va triar ahir nou cap de colla i nou president, en les persones de Xavi Pena i Josep Solé Tarragó. La seva elecció -no es va presentar cap altre candidatura- va ser recolzada per la pràctica totalitat de les 140 persones que van assistir-hi. Particularment, i ahir ja vaig tenir l'oportunitat de dir-ho, em fa molta il·lusió aquest relleu perquè crec que portaran aires nous a la Colla i una nova manera de fer. El Xavi, al marge d'un gran casteller, és una bona persona, amb talent i amb capacitat de lideratge. És d'aquells que no li cal alçar la veu perquè se l'escolti, perquè sempre té coses interessants a dir, i perquè té una capacitat de lideratge innata.

I el Josep? Bé, del Pep penso que pot deixar una petjada profunda a la Colla. Apassionat com és i preparat com està, ho té tot per fer una bona feina. A més, comptarà amb un bon equip, la majoria del qual m'ha ajudat molt aquests anys i per això els estic i estaré sempre agraït. El 'ticket' Xavi-Pep, com li agrada dir al nou president, suma i no resta; i això ja és un bon començament.

I res, ara toca pencar. Planificar la temporada, els assajos i les sortides. Parlar amb la gent per aconseguir la màxima implicació de tothom. Fer nova canalla i nous castellers, dels que pugen i dels que no surten mai a la foto però que sense els quals seria impossible presentar-se a plaça per escriure les millors pàgines de la colla. Penso que amb treball, sacrifici, generositat, planificació i mà esquerra farem una bona feina i donarem molta guerra castellera. M'agradaria que tothom a la colla s'impliqués i ajudés als nous responsables.

Moltes gràcies a tothom per aquests quatre anys inolvidables, que ja sempre portaré amb mi.

Us deixo amb una de les millors exhibicions de la Colla, per si serveix d'estímul o font d'inspiració...

diumenge, 25 de gener del 2009

Els menjacalçots



La forta ventada d'aquest cap de setmana ens ha ofert una treva, avui diumenge. I així Valls ha pogut celebrar una any mes la seva altra 'festa major' que no és cap altra que la festa de la calçotada. Malgrat la crisi -que ja fa temps que ha arribat a les taules- i el temporal de vent -que de ben segur ha desdit a més d'un i l'ha fet canviar de plans-, l'aspecte que oferia avui Vilaniu feia goig. Per tot arreu veies gent amb calçots i una terrina de salsa a les mans. Qualsevol indret era bo. D'empeus, en bancs, al terra, en places, a les voreres... Vist això, hauria estat una putada, parlant en plata, que el vent s'hagués endut, a més a més, la il·lusió amb la què tanta gent prepara la calçotada. Perquè aquesta festa és de la gent, de les desenes i desenes de ciutadans anònims, de les entitats, de les associacions...

La comissió organitzadora, amb el mestratge de la Cambra de Comerç i del seu secretari, Rafel Castells, ha xifrat en unes 30.000 les persones de fora vila que han vingut a cruspir-se una calçotada com déu mana, amb tots els ets i uts, a la ciutat bressol dels castells i dels calçots; això és entre unes 3.000 i 4.000 persones menys que en anteriors edicions.


Però cap d'ells, i d'això n'estic tan segur que posaria la mà al foc sense por a equivocar-me, n'ha menjat tants com en Ramon Forès, el menjacalçots per excel·lència, l'heroi local, el guanyador de guanyadors de concursos calçotaires i a qui si alguna vegada has de convidar a casa, millor que t'ho pensis dues vegades. Jo he vist en acció al bitxo en qüestió -dit amb tot el carinyo del món-, un dia que el menú estava composat per un xai sencer i una coca amb ceba quilomètrica i els comensals no érem més d'una dotzena. Doncs bé, recordo la cara de tragèdia grega d'el gran Ramon perquè "ens quedarem amb gana...", deia. I avui en devia tenir molta, de gana, perquè ha esmicolat tots els récords al ritme que el seu estómac triturava tot el que corria gola avall: 306 calçots i un pes net de 3.755 grams. El seu secret és aixecar-se ben d'hora i fer treballar el físic fins que aconsegueix emprenyar l'estómac... però emprenyar-lo de debò! Després, un cop li porten la primera teula de calçots, els agafa de dos en dos o de tres en tres i els mossega fins al tall verd. Gairebé ni els suca a la salsa, només el mínim impresindible que obliga la normativa. No com la majoria, que els mulla i mulla i que només en mosseguen la punta. Ell s'ho fot tot, i que no badi que es mossegarà els dits. I el més fort de tot, és que després dina!

La festa de la calçotada s'ha convertit, mica en mica, en tot un referent de la cuina catalana, i per això ja fa temps que a Valls, quan se celebra aquesta festa gastronòmica, hi desfilen alguns dels reis dels fogons. Avui, de la mà d'un valor local, l'Àngel Solé, han vingut a fer la calçotada en Carles Gaig, n'Albert Adrià (germà d'en Ferran Adrià), en Joan Roca (del Celler de Can Roca) i n'Agustí Torelló, de les Caves Torelló, entre d'altres.


I com deia, moltes entitats també participen de la festa. Les colles castelleres en som un exemple més. A la Colla Vella hem fet prop de 9.000 calçots. I encara ara, quan escric aquestes línies, els dits encara fumegen i fan olor de calçot. De calçot dolç.

dilluns, 19 de gener del 2009

Viatge a l'Alguer



Mea culpa, ho reconec. Des d'abans de les festes de Nadal que no em perdia per aquesta pàgina. Ho sé. I això que hi pensava sovint i, amb certs remordiments -tot sigui dit- em deia a mi mateix "no passa d'aquest vespre que t'hi poses i expliques alguna cosa, la que sigui". Però després, res de res. Qualsevol excusa em semblava una millor opció i, per una cosa o per una altra, ho tornava a deixar per l'endemà. Fins fa un parell de dies. De fet, fins avui. Fins que aquesta tarda m'ho han retret d'una manera tan fina i subtil com contundent, com aquell que no vol: "Nen, a veure si actualitzem el bloc, eh????". (I riure de la resta de companys). Doncs bé, ja sóc aquí, sense voler semblar sacríleg. I amb un compromís renovat. I de què us parlaré, avui? Doncs de les últimes vacances d'intercanvi.

Els que alguna vegada o altra heu visitat aquesta pàgina us haureu adonat d'aquesta dèria que tinc, bé, que tenim, de viatjar intercanviant la casa. I no, no. No cal que us preocupeu que no em repetiré com l'all. Només dir-vos que aquesta vegada l'intercanvi va ser amb una família de l'Alguer, una illa que, com he dit en les dispositives que podeu veure just aquí al costat, ens era tan desconeguda com pròxima a la vegada. I per mitjà del facebook, una de les raons que podrien explicar aquesta llarga absència al bloc (no es pot estar a tot arreu), tot va ser dir que marxava a l'Alguer que van començar a ploure consells de tota mena: "Ei, no oblidis visitar..."; "Has d'anar a sopar al restaurant Maristella (Via Kennedy, 9)"; "No et perdis la Costa Smeralda"; etc, etc... Per això, vagin per endavant les meves gràcies per la Lídia, l'Eva, el Jordi i el Xavi.

L'Alguer ens va sorprendre gratament, i això que tothom coincideix a dir que encara guanya més durant l'estiu, quan la ciutat i l'illa ofereixen tota la seva bellesa. Però com deia, ens va agradar, i molt. Com per tornar-hi. I tornarem. A més, està tant a prop de casa...

Tret de l'arribada, que va ser una mica caòtica, amb unes pluges torrencials que ens van venir a rebre a l'aeroport, i un cotxe elèctric que no sabíem com fer-lo anar, la resta de dies van ser especials cadascun d'ells, amb diferents sorpreses. Paisatges i tonalitats cromàtiques dignes de la millor paleta d'un pintor; gent senzilla, oberta i amb ganes d'ajudar-te, d'aconsellar-te, de fer-la petar; una gastronomia variada per llepar-te els dits, amb una gran oferta de mariscs, peixos i pastes. Vam conèixer, a més de l'Alguer, Sassari, Porto Torres, Bosa, Castelsardo i vam arribar a les portes de la Costa Smeralda. Vam tastar el 'cannonau sardo' (la nostra garnatxa), vam menjar els 'spaghetti con cozze, vongole e ricci' (espaguetis amb musclos, petxines i eriços de mar) i vam xarruopar l''aquavite sardo', una mena de grappa que ho tira avall tot i que ajuda a fer la digestió. Ens vam presentar a la 'Befana', la bruixa italiana substitutiva dels nostres Reis Mags, i que la nit del 5 al 6 de gener, posa tot tipus de dolços (caramels, xocolatines, anissos) dins dels mitjons dels nens que s'han portat bé; i carbó als que han estat més trapelles... Us sona, aquesta música. Parlant de música, us deixo amb la millor versió que he trobat al 'You Tube' de la Sardegna de Cesare Cremonini. Ell la veu així...