Avui hem cobert la primera part de les vacances que, bàsicament, les hem repartit a cavall entre Màntova, on tenim la base d'operacions (això és, la casa que hem bescanviat durant quinze dies amb una família mantovana), Sirmione (al llac Garda) i Verona. Són tres escenaris diferents que ens han aportat moments inolvidables i diferents als que estem acostumats a viure. Del primer dia, a Màntova, em quedo amb la primera imatge de la ciutat, que sembla rodejada completament pel llac. Després, les instantànies del Palazzo Ducal, amb més de cinc-centes habitacions (compta les farres que s'hi devien fer allà!) i un seguit de carrers laberíntics, tan nets i polits com sorprenentment buits de turistes. I com que no hi ha bon recorregut turístic sense un bon àpat, el primer dia hem tastat unes delícies locals, tortellini di zucca (pasta farcida de carbassa), risotto di pilota (arròs amb un tipus de salsitxa) i una fritatta (truita) amb una mena de camarons locals que ara no recordo el nom, però que eren molt i molt petits. El lloc, per si us hi voleu passar, està recomanat per la guia del País-Aguilar, es diu Antica Osteria ai Ranari (Via Trieste, 11) i és un petit restaurant on hi predomina la gent del poble i on pots menjar cuina local entre 15 i 20 euros per persona, amb dos plats, postres, ampolla de vi, cafès una grappa... i el servei de taula, una sorpresa que gairebé et trobes a tots els llocs de menja d'Itàlia.
El dimecres, segon dia de l'estada, el vam destinar a recórrer una part del llac Garda. És tan gran! Diuen que en vaixell tardes un dia sencer per rodejar-lo, sense fer cap escala... Al final, aconsellats per la família amb la qual hem lligat l'intercanvi, ens vam decantar per Sirmione, que sembla un d'aquells petits pobles pirates, amb una fortificació que entra dins el llac i li confereix un aspecte, doncs això, de niu de corsaris. A dins la ciutat, però, tot és diferent, i els únics pirates que es poden veure són els que intenten aprofitar l'allau de turistes per fer el seu particular agost. Varem veure Sermione des de dins, passejant pels seus minúsculs i atapeïts carrers, pujant al castell, però també des del llac, per mitjà d'una lanxa. Les vistes són espectaculars. Al bell mig del llac es poden veure com fan cap a la superfície les bombolles pròpies de l'activitat volcànica en forma de gèisers que hi ha sota el llac. La resta és meravellosa. Zones exclusives que es remonten a temps dels romans, platges privades a onze euros per persona (això sí, amb tots els serveis), hotels que entren dins els llac i ofereixen als seus clients uns banys termals, zones d'spa, restaurants de luxe... L'home que condueix la lanxa i que ens agraeix poder-se explicar en italià, és un dandi sirmionec que coneix Tarragona i Barcelona de fa uns anys, d'una vegada, diu, que es va menjar un plat d'angules pensant-se que eren spaghettis! Jo li dic que ara, menjar aquell plat abundant d'angules li costaria un ull de la cara. Ens diu que per donar la volta al llac amb la lanxa a tota pastilla tardaríem unes sis hores, tot i que amb vaixell es pot allargar fins al dia sencer. Potser així podreu imaginar-vos una mica les dimensions del Garda. Després de la visita vam decidir (sàviament) anar a dinar fora de la zona tradicionalment turística on, a més, no hi havia cap especialitat gastronòmica local (però si que et fotien un cop de pala) i perdre'ns en un petit poblet a mig camí, on varem degustar uns penne (macarrons) amb pepperoni (pebrot) i pollo al forno con patatine arrosto. Un cop a casa, i per mirar de rebaixar les cervesetes i el lambrusco blanc, vam marcar-nos una pla de footing diari que no sempre vam complir. Per cert que, amb tanta aigua estancada, la zona on estàvem és un regne de mosquits... una informació que vam trobar a faltar per anar millor preparats.
El tercer dia anem a Verona, la ciutat de Romeo i Giulietta, de l'impressionant Arena (circ romà) i d'altres vestigis de l'època, del Castelvecchio, de la Porta Leoni o de la Piazza delle erbe, entre d'altres racons recomanables. La ciutat és bonica, ben cuidada i ha sabut integrar el pas de les diferents cultures. Comencem la visita per l'Arena i ràpidament ens adonem de la pasta que han invertit per tal que el circ romà pugui continuar donant servei, més de dos mil anys després. De fet, l'Arena de Verona té una programació estable de concerts, òperes i altres manifestacions culturals. I això es veu de bones a primeres. Quan hi vam arribar, encara estaven desmuntant el darrer espectacle. L'estat de conservació és magnífic. Seure una estona a les grades, damunt de blocs de pedra tallats fa més de dos mil anys, és un petit plaer que hauria prolongat més temps, simplement observant o amb un llibre a la mà, de no ser per la solana que queia al migdia...
Després de la suada vam reposar forces anant a una trattoria especialitzada amb cuina local, Al Bersagliere (Via dietro Pallone, 1). No me'n vaig poder estar de provar un plat típic, la pasta con faggioli (més propi de l'hivern, tot sigui dit) i persico, un peix blanc d'aigua dolça, lleuger, per equilibrar. Els preus, si fa no fa, com els de Mantova, entre 15 i 20 euros per persona.
A la tarda, i per mirar de pair, vam deixar que ens portessin les cames, resseguint carrers i carrerons per l'ombra. Més vestigis i signes visibles de la planimetria i del nivell que tenia la ciutat dos mil anys enrere. La troballa d'un FNAC, i la idea de passar una estona remenant llibres i escoltant música amb la companyia d'aire acondicionat, ens va decidir. Allí vaig comprar un parell de llibres (novela negra o gialli, com en diuen ells) de Giorgio Falleti, i un parell de cd's del Franco Battiato. Després, ara sí ja del tot recuperats, vam seguir fins als barris dels Montesco i els Capuleto, o el que és el mateix, les famílies irreconciliables de Romeo i Giulietta, i vam observar el balcó que va escalar en Romeo per besar la Giulietta. A baix, a sota la casa, hi ha una estatua de bronze de Giulietta, amb el pit descobert, cosa que aprofita tot deu per passar-hi les mans... Suposo que deu portar sort en l'amor... o no!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada