diumenge, 22 de novembre del 2009

Nàpols d'impacte (Postals de Nàpols I)


Nàpols d'impacte, originalmente cargada por irodon.
Nàpols és una ciutat de contrastos on no hi ha espai per a termes mitjos. O és blanc, o és negre... i no perdis el temps intentant explicar-te. A l'aeroport, l'empresa a la qual li vam llogar un cotxe (un Panda) ja ens va pseudo-interrogar-avisar:
- On aneu? En quin 'quartiere'? En quin hotel s'esteu?
- "A la Piazza Garibaldi", vam respondre nosaltres.
I acte seguit, ells:
-"Doncs demaneu a l'hotel si té un pàrquing... i si és que no, us en busqueu un, perquè si aparqueu a la plaça, encara que sigui a la zona blava, o us el prendrà la policia o us el prendran els altres".
- Els "altres". Vet aquí una definició per l'innombrable.

El Xavi, l'amic amb el què vaig anar a passar el cap de setmana (amb la Montse i la Gemma, les respectives) ja m'havia avisat. Ell té negocis amb gent del territori, i sap del que parla:
- A Nàpols t'has de comportar com un napolità més. Evita ser o semblar un turista: Conduint, passejant, aparcant, comprant, negociant, gesticulant, vestint... Aquí hi ha gent que aparca el cotxe amb les claus al contacte i les finestres baixades... però no et preocupis que ningú els tocarà la "macchina". A tan no hi vam arribar... però quasi.

Deia que Nàpols és una ciutat de contrastos. Juraria que és una de les ciutats que se'n va a dormir més tard, i una de les que més matina. Estira el dia tot el que pot perquè, sigui pel caràcter mediterrani, sigui perquè sempre està amatent al Vesubi, sigui per l'activitat que té la ciutat, no para mai. I es desperta abans que despunti el dia perquè tota la feina feta, tota la mercaderia, estigui a lloc a l'hora en punt. L'activitat és frenètica. Del port al centre i, d'allí, arreu. Nàpols no està en guerra; si més contra ningú estranger. Potser contra si mateixa. És el preu de ser la capital mundial de l'estraperlo. Em seria impossible resumir en unes línies, ara, aquí, l'obra de Saviano, però el cert és que amb un sol dia passejant pels seus carrers t'adones de bona part del què passa a Napule.

Com la seguretat. Passejant per les grans avingudes comercials només has de mirar a banda i banda per veure quins són els comerços segurs i els que no ho són. Això va així: Un bon dia et ve un home vestit de manera impecable a oferir-te "seguretat".
- Però si sempre ho estat de segur, el meu negoci...
- Sí, fins avui, sí... però demà qui sap...Val més no temptar la sort, no?

Total, que si pagues per tenir seguretat et passarà com el cotxe aquell, aparcat amb les claus al contacte i les finestres baixades. Mai no li passarà res; ja sigui un model de luxe o es tracti d'un Panda. Ara bé, si decideixes que amb el passat ja n'hi ha prou, i que no te'n cal de seguretat, l'endemà (o l'altro domani) et trobaràs els aparadors trencats. Només serà el primer avís. Amb el segon pot ser que et trobis el negoci calcinat, i això que fins aleshores mai no t'havia passat res de res!

Doncs bé, mirant a banda i banda dels carrers veus els comerços que llueixen els aparadors impecables, perfectament il·luminats, nets i "segurs"; i els que exposen la seva roba, la seva moda, les seves bosses, el que sigui, entre vidres esquinçats per un tret o per una llamborda de les moltes que s'apilen als costats dels arbres dels comerços, tot esperant l'ocasió de ser llançades. És com l'amenaça latent. Sempre allí a terra, arrencades de l'asfalt, però intactes i sempre presents. Tard o d'hora faran el seu servei.

I amb tots aquests contrastos, Nàpols és una ciutat especial, única i viva, amb una banda sonora eterna, com la que acompanya aquest comentari. I la seva gent és extraordinàriament amable, afable i llesta com la fam. I els seus racons, imprescindibles. I els seus comerços, autèntics. I el seu tràfic, ordenat dins el caos. I la seva gastronomia, de pecat. Napoli o Napule és gran en tots els sentits. I tinc tantes ganes de tornar-hi...

PD: La foto és de la Gemma (al Cèsar el que és del Cèsar), i com aquesta, n'ha fet una bona pila que espero combinar amb altres postals de Nàpols o Pompeia que vaig fer jo.