dissabte, 26 d’abril del 2008

Llibres i més llibres


Quins llibres us heu firat per Sant Jordi? Jo m'he deixat convèncer per un que recomanava, no fa masses dies, el Jaume Pros en el seu bloc: 'El asombroso viaje de Pomponio Flato', d'Eduardo Mendoza (Ed. Seix Barral). Em va encuriosir la crítica que en feia Pros: un home (Pomponio Flato) que en el segle I viatja arreu en la cerca d'una aigua que, diuen, té efectes portentosos, sobretot pel que fa a la saviesa. Així que en Pomponio viatja i viatja fins que el seu particular i accidentat periple el porta a Natzaret, on s'assabenta de la imminent execució del fuster del poble per, pressumptement, haver mort un ciutadà que nedava en l'abundància. El fill del fuster, convençut de la innocència del seu pare i desesperat pel futur que li espera, decideix contractar Pomponio. L'obra -que tot just acabo de començar, després de despatxar 'Un món sense fi', de Ken Follet (Cercle de Lectors) i, entremig, per desintoxicar-me de tanta pedra, arquitectura i pesta bubònica, 'La lluna de paper', d'Andrea Camilleri- és una divertida novela que juga amb la història (el fuster és Sant Josep; i el fill que contracta a en Pomponio, Jesucrist) i l'hagiografia. L'inici promet i el llibre, divertit, t'enganxa des de la primera pàgina, amb les cagarrines que pateix el ciutadà romà entestat en beure's tota l'aigua que troba pel camí.

Com us deia, acabo de despatxar 'Un món sense fi', amb el qual m'he distret uns dies, però que he vist massa semblant a la primera part, 'Els pilars de la Terra', i tanmateix, previsible i sense capacitat de sorpresa. Com si l'autor, conscient del best seller del primer llibre, hagués volgut assegurar el tret en aquesta segon part. En qualsevol cas, 'Un món sense fi' és tan distret com difícil d'agafar.

De l'Andrea Camilleri me'n va parlar el Xavi Flix, un amic, i em va acabar de convèncer saber que l'escriptor italià s'havia inspirat en Vázquez Montalban. Per això, el protagonista d'en Camilleri és el comissari Montalbano. És un autor força traduit al català i en la majoria de llibreries pots trobar la col·lecció completa de les aventures d'en Montalbano. Per cert, que el comissari, com Carvalho, són extraordinaris gourmets i bon vivants. M'acaben de recomanar llegir algún llibre de la Donna Leone i del Henning Mankel, ambdós també de sèrie negra.

I pel que fa als darrers mesos, m'han acompanyat lectures de llibres del mestre Ryszard Kapuscinski (us recomano, a més d''Ébano', 'Un dia més de vida', 'Els cínics no serveixen per aquest ofici' o 'Viatges amb Herodot'), però també l'esmentat (en uns dels primers blocs) 'Gomorra', de Roberto Saviano; els 'Assaig sobre la lucidesa' i 'Assaig sobre la ceguera', de José Saramago; i 'Ves on et porti el cor' i 'Ascolta la mia voce', de Susanna Tamaro. També us recomano un llibre que estic a punt d'acabar 'No pienses en un elefante', de George Lakoff (Ed. Foro Complutense), molt famós als Estats Units i que se centra en el llenguatge polític i en el domini de la comunicació per part dels conservadors en relació als progressistes. Per cert que el president del govern espanyol, José Luis Rodriguez Zapatero, va contractar Lakoff perquè l'ajudés en la campanya de les Generals'04 i també en aquestes últimes. L'altra recomanació és 'El Estado agresor', de William Blum (Ed. La esfera de los libros) que repassa -i de quina manera- les 'guerres' dels EEUU al món. Us garantitzo que el pròleg ja us enganxarà, de totes, totes.

Bé, la llista no s'acabaria mai, i em sap greu deixar-me de citar desenes i desenes d'autors o llibres de referència que, en un moment o altre de la vida, m'han fet passar molt bones estones. Tanmateix, us animo a què em feu les vostres suggerències perquè mai no saps si el millor llibre (entenc que això és tan subjectiu com modificable) encara l'has de llegir.

I com que m'agrada relacionar sovint llibres amb música, us presento (als qui encara no el conegueu), en Cesare Cremonini, del qui ja en parlaré en una altra ocasió.

dilluns, 21 d’abril del 2008

Els Castells Patrimoni de la Humanitat



Aquest diumenge vam escriure el primer capítol d'una nova temporada castellera en la què, al final, a l'epíleg, esperem recollir els millors resultats. Això voldrà dir que haurem arrencat bé la temporada per Sant Joan, que haurem seguit la progressió tornant a fer un Sant Fèlix com Déu mana, i que haurem posat la maquinària a punt per Santa Tecla, a Tarragona, abans de reblar el clau a les dues cites cabdals de la temporada: el Concurs'08 i, és clar, Santa Úrsula. Perque sense voler menystenir la resta d'actuacions que tindrem -una trentena pel cap baix-, les grans cites són aquestes cinc que he esmentat.

La voluntat d'aquest article, però, no és tant analitzar ara per on poden anar els trets; quines dificultats podem preveure abans d'hora i què podem fer per atenuar-les; quins rivals tindrem (els de sempre); o com planificar la temporada. He pensat escriure de castells després de llegir, en els darrers dies, diverses notícies relacionades amb el fet casteller com a expressió cultural i signe identitari propi del país.

La primera notícia va passar la setmana passada, quan el ple del Parlament va decidir donar suport a la candidatura perquè els Castells -així, en majúscules- siguin declarats Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. La notícia i la tribuna des d'on es va escampar, el Parlament del teu país, es com per celebrar-ho amb cava. Tanmateix, em dóna la impressió que la nova, que va ser prou ben tractada per la majoria de diaris seriosos -i aquí ja n'excloc uns quants-, no ha acabat sent valorada en la seva justa mesura per la majoria dels que composem això que se'n diu 'món casteller' i els aficionats. Potser perquè en aquest 'món casteller' actual hi ha molt nouvingut que encara ha de fer una mica d'immersió castellera(convindria, la veritat), potser perquè cada vegada queda menys gent d'aquella que li va tocar brandar la bandera en uns moments en què els castells eren vistos despectivament per la gran majoria social del país... Sigui com sigui, els que no som tan vells però que entenem i vivim els castells amb una passió desaforada i amb un respecte brutal cap als que ens han precedit, quan veiem i escoltem que "els castells s'han convertit en una de les expressions més brillants de la cultura popular i tradicional a Catalunya", no podem fer més que emocionar-nos. Com també se'ns humitegen els ulls quan escoltes que els Castells "han esdevingut un fenomen singular en l'àmbit mundial, un referent simbòlic de la cultura catalana al món, sòlidament arrelat a la societat, culturalment transcendent i, alhora, un fenomen plàstic d'una gran bellesa que transmet emoció".

Ara bé, per aspirar a ser declarats Patrimoni de la Humanitat se suposa que hem de tenir quelcom més, relacionat amb els valors universals... que, curiosament, també tenim. "L'autèntica virtut dels castells -més enllà de l'atractiu i el valor intrínsec que tenen com a construccions humanes-, el que els ha fet perdurar en el temps, és la capacitat d'integració social, ja que permeten que les persones que hi participen (siguin homes o dones, i independentment del seu origen social i geogràfic i de la seva edat) posin el seu esforç individual per sobre de les diferències i de manera desinteressada per a assolir solidàriament un objectiu comú, compartit i col·lectiu".

Aquests valors que el President Ernest Benach va pronunciar al Parlament són els que portaran, sens dubte, els Castells a coronar-se Patrimoni de la Humanitat. I el fet que tots els diputats hi votessin a favor em reconforta. Perquè, ara sí, per primera vegada, tots s'ho creuen i tots se senten còmodes amb el què representen els Castells. I s'ho creuen perquè aquests valors són una marca que qualsevol país voldria per a ell, ara que es parla d'un món globalitzat, on destaquen més les fites individuals que les col·lectives, i on costa cada vegada més refiar-se del del costat perquè no parla la mateixa llengua, perquè no té el mateix color de la pell, perquè no ha tingut les mateixes possibilitats que tu... Els Castells poden ser els millors ambaixadors de la Cultura d'un país avançat en el temps.



La segona notícia a la que em referia és el premi que ha obtingut l'editorial vallenca Cossetània, per la seva aposta decidida, i de fa temps, amb el 'món casteller'. Jo no són massa partidari dels premis individuals en tot això dels Castells pel que abans esmentava (són fruit d'un esforç col·lectiu i no tenen res de personalistes), però aquesta vegada he de reconèixer que s'ha fet justícia amb una editorial que de sempre ha apostat per la normalització, la difusió i la dignificació dels Castells, fins i tot quan al món editorial català aquests eren uns grans desconeguts. Alguna cosa hi deu tenir a veure que darrera d'aquesta petita gran editorial que no para de créixer i de sorprendre tothom, hi hagi gent com el Jordi Ferré, entre d'altres. Moltes felicitats!

dimecres, 16 d’abril del 2008

Els Jocs i la política


L'Anton Dilla, un bon amic i company de fatigues castelleres, acaba de fer-me arribar aquesta fotografia, captada el passat 20 de març al Tibet per l'Agència Britànica de Comunicació, en la qual s'aprecia una munió de soldats xinesos a punt de disfressar-se de monjos tibetans (es pot veure els aprenents de Mortadelos amb 'la disfressa' sota el braç), instants abans de provocar un seguit d'aldarulls. La imatge va ser feta i difosa hores abans que el govern xinès denunciés la revolta dels (seus) monjos i una campanya de boicot als Jocs Olímpics que s'han de celebrar enguany a Beijing o Pequín, com més s'estimeu. Els dies següents també es van escoltar veus que clamaven contra les protestes (i atacs, també) a la torxa olímpica, registrades a Londres, París, i San Francisco, entre d'altres ciutats, argumentant que no s'ha de barrejar la política amb l'esport, o l'esport amb la política. El debat, doncs, està servit.

Perque, s'han o no s'han de barrejar? O millor dit, de sempre que s'han barrejat? Jo no tinc cap dubte que els grans esdeveniments esportius i la geopolítica sempre han caminat de bracet. I no cal repassar ara un estol d'exemples que trobaríem, en els Jocs de Berlín, orquestrats per la implacable maquinària propagandística del nazisme, el cas més paradigmàtic. Però també passa a petita escala i a casa: No defensem que el Barça és més que un club?

Això passa perquè les grans cites esportives, i els Jocs Olímpics ho són, esdevenen un gran aparador al món i també el millor faristol per fer propaganda a escala planetària, i per vendre la imatge que tu vols projectar del teu país, per bé que pugui estar del tot distorsionada. I això és massa temptador com per deixar-ho de banda.

Tanmateix, també és una oportunitat històrica, de vegades única, per aquelles minories ofegades, castigades, oprimides i, en alguns casos, condemnades a desaparèixer per la interessada i obstinada decisió de tercers.

Ara tot just acabem de passar uns dies en què, al marge de sentir en els butlletins de ràdio, de llegir en els diaris o de veure en els informatius de televisió notícies o reportatges del calent debat de l'aigua i de l'incident a la central nuclear d'Ascó, entre d'altres assumptes d'actualitat, la majoria dels ciutadans del Camp de Tarragona, les Terres de l'Ebre i de la resta del país (però també d'arreu del món) s'han assabentat que hi ha un senyor que en diuen Dalai Lama, i un lloc, el Tibet, on la seva població malviu oprimida per la Xina. I això sí que és un gran èxit (no que visquin d'aquesta manera, és clar; sinó que cada vegada més gent en sigui conscient). És la campanya que ja voldria per a ell el millor publicista.

En qualsevol cas, no ens enganyem: La geopolítica és la que va decidir atorgar els Jocs a la Xina, diuen que a canvi que les autoritats xineses fessin avançar l'agenda social xinesa en matèria de respecte als drets humans. Què innocents! Tant innocents com els membres del Comitè Olímpic Internacional que ara volen forçar, a contracorrent, a reprendre les negociacions amb el Dalai Lama i a respectar els drets humans al Tibet i a la resta de pobles minoritzats i oprimits de la Xina. Per tant, mentre duri la comèdia, es bò que atiem el foc del boicot per denunciar la situació del Tibet i, per què no, per denunciar la situació de nacions sense estat, com la nostra, que encara no podem participar en uns Jocs Olímpics amb un equip nacional propi.

Em pregunto què hauria passat si la torxa hagués desfilat pels carrers de Madrid...

Free Tibet

dijous, 10 d’abril del 2008

Beppe Grillo: L'assot dels polítics italians


Des que vaig decidir obrir aquest bloc per no perdre la mala costum d'escriure -simplement pel plaer d'escriure- de tant en tant o, senzillament, per compartir experiències, punts de vista i reflexions, vinc recomanant-vos en la columna desplegable de la dreta la web d'en Beppe Grillo, un genovès de 59 anys, còmic de professió i activista polític de vocació. Fa temps que vaig decidir afegir la lectura dels seus punyents bitllets d'opinió diaris, en el repàs de la premsa diària. Ho faig com a divertimento, per curiositat per conèixer tot el què es cou a l'admirada Itàlia, però també per connivència amb molts dels pensaments d'en Beppe. Avui m'he decidit a esciure d'ell després de llegir a La Vanguardia la semblança que en feia de la seva persona la corresponsal a Itàlia, María-Paz López, aprofitant la conjuntura de les pròximes eleccions al país transalpí.

Beppe Grillo, que segons em van explicar una vegada va adoptar aquest nom per evocar i dignificar la figura del grill que era la veu de la consciència d'en Pinotxo (que, per cert, té un bonic parc temàtic a Collodi, a la Toscana), és un activista polític sense manies, provocador i amb una gran lucidesa per captar i explicar tot el que es fa i es desfà a l'ampara del sistema polític italià. De fet, per a ells esdevé com un perseguidor implacable de les seves cafrades i els seus 'xanxullos'.

Una mostra. Grillo ha endegat una campanya sense precedents a Itàlia (i diria que en pocs països més dels anomenats democràtics) que, sota el lema "Basta! Parlamento pulito!" (Prou! Parlament net!) denuncia els parlamentaris que segueixen ocupant el seu escó tot i haver estat condemnats per la justícia italiana per diferents causes greus (des de corrupció a pràctiques mafioses i assassinats). I no us penseu que són pocs! Actualment, hi ha vint-i-quatre parlamentaris que han estat condemnats (amb sentència ferma), entre ells l'Umberto Bossi, l'home fort de la Lega Nord. Grillo, que defensa que aquestes persones no poden representar els ciutadans i que és immoral que continuïn aferrant-se al seu escó, explica en el seu site, amb tota mena de detalls, les causes per les quals han estat condemnats tots i cadascun d'ells, i t'invita a participar en la seva particular creuada per fer-los fora:

Basta! Parlamento pulito

Grillo, com deia, té també un punt de provocador, com ho demostra el seu capteniment per demostrar que els italians n'estan farts dels seus politics. El passat 8 de setembre va celebrar a Bolònia el Vaffa Day (de 'vaffanculo', que vindria a dir 'ves a prendre pel cul'), dirigit al polítics. A la crida de Beppe hi van anar unes 300.000 persones. Ara, l'èxit l'ha portat a convocar el segon Vaffa Day, el 25 d'abril a Torí. Tanmateix, i per buscar semblances, Grillo té quelcom de l'iconoclasta Leo Bassi. La seva crítica, però, no té cap càrrega humorística -com passa aquí amb el Polònia, que les va fotent amb gràcia i vaselina- sinó que és àcida i cínica. Potser el més semblant que hem tingut aquí era en Pedro Ruiz dels inicis, però llavors era molt petit i se m'escapen els elements per comparar-los. En qualsevol cas, ell no es casa amb ningú, i tant carrega contra els corruptes de la dreta com els del centre, l'esquerra, el centre-dreta, el centre-esquerra i els dels mil i un partits i mini partits que hi ha a Itàlia.

Per tant, us recomano el seu web (el podeu llegir en italià, anglès o japonès) i que, després d'uns quants dies, hi digueu la vostra, a veure què us ha semblat.

dimecres, 2 d’abril del 2008

15 días de agosto

Ara que s'apropa el bon temps i que molts de nosaltres comencem a planificar les vacances d'estiu, us proposo que vegeu el curmetratge '15 días de agosto'... simplement sensacional. El curt, que ja fa temps que ronda per la xarxa, és un muntatge tan senzill en la forma com contundent i aclaparador en el fons: és com un cop de puny sec que no t'esperes i que et deixa 'groggy'. Un treball, tanmateix, que et convida a una reflexió existencialista profunda. De tot plegat: de com passa el temps; de com oblidem fàcilment la felicitat de les primeres etapes viscudes; de com ens canvi el caràcter, de com ens organitzem la vida... de com ens la compliquem. Però, és clar, qui podria fer-nos obrir els ulls i sacsejar-nos la consciència d'una manera tan directa que no sigui una ànima pura i sense malícia. La veu del nen que narra el curtmetratge és la veu d'aquesta consciència perduda que tard o d'hora recuperem. Esperem que no sigui massa tard...