divendres, 27 de gener del 2012

Anís de Valls, del zenit a l’ocàs



“Va haver-hi un temps que l’anís a Valls es bevia com ara es beu la Coca-Cola. Era una beguda social que es prenia arreu, sobretot als cafès, acompanyada sovint d’aigua fresca i, ocasionalment, de bolados, els pastissos elaborats amb sucre i clara d'ou, exclusius de Catalunya”. Jordi Castells, exalcalde de Valls, i la seva germana, Maria Carme Castells, descendents de Ca la Cabalera, família que elaborava anisats, preserven frescos records de l’època d’or d’aquest destil·lat: “Els anisats van tenir molt d’èxit principalment per les seves propietats digestives, però també com a tonificant per a fer front als durs treballs de l’època i, en ocasions, com a substitutius d’un menjar més aviat escadusser o poc nutritiu”.

Però a Valls no només es bevia anís, sinó que sobretot se n’elaborava. Els historiadors que han estudiat la indústria dels aiguardents que es va anar consolidant a la capital de l’Alt Camp des dels inicis del segle XVIII no s’han posat mai d’acord pel que fa al nombre de fàbriques d’anisats de la ciutat. El que sí està clar és que l’època d’or de l’anís de Valls s’inicia el 1880 i perdura fins el 1930, tot i que a la dècada dels cinquanta encara hi ha set potents marques. D’aquí fins al 2001, quan tanca la darrera fàbrica, tot fa costa avall.

La majoria de les indústries que elaboraven anís estaven repartides pel centre històric, als carrers de la Cort, Carnisseria, Sant Antoni, Forn Nou o a les places de l’Oli i de les Escudelles, entre d’altres, i només unes quantes van instal·lar-se més allunyades de la centralitat de l’època, com la de Josep Blanch, al Passeig dels Caputxins,  o la de Pepito Magrinyà, que era la més gran i la que exportava més, i que es va aixecar al capdamunt del Passeig de l’Estació, a l’altra banda de les vies, per facilitar la sortida dels destil·lats.



Tot i que la majoria de fàbriques eren artesanals, familiars o amb pocs treballadors, i amb recursos limitats, el prestigi de les diferents marques d’anís de Valls va anar creixent i fent forat en el mercat exterior. Emilio Pedrero, estudiós d’aquesta indústria, va recollir en un estudi que “la fabricació dels anisats a Valls no tenia comparació a tot Catalunya, i només era equiparable als grans centres capdavanters que existien a l’Estat, sobretot a Castella i a Andalusia”. Entre el 1880 i el 1920 s’exporta anís de Valls a les principals ciutats catalanes i espanyoles, però també a França, Suïssa, Itàlia, Alemanya, Gal·les, Cuba i diversos països d’Amèrica Llatina, entre d’altres.

L’edat d’or dels anisats de Valls coincideix en el temps amb la febre d’or vitícola, provocada per l’expansió de la fil·loxera a França. L’historiador Domènec Ribes, autor del treball Aproximació a la indústria dels licors i dels anisats de Valls, afirma que aquesta febre productora i exportadora ve acompanyada “d’una modernització tecnològica a la indústria de l’aiguardent, caracteritzada sobretot per la introducció d’alambins més grans i resistents, calderes de vapor i sistemes continus en la destil·lació i la rectificació”. L’eufòria del moment afavoreix la instal·lació de les primeres destil·leries industrials, amb nova tecnologia, més capacitat, més capital i el suport de socis capitalistes importants.



L’anís, explica Ribes, era obtingut destil·lant en alambins l’alcohol rectificat, al qual se li barrejaven herbes o llavors en diferents proporcions, segons cada casa. “Totes tenien una fórmula secreta”, coincideixen a dir Jordi Castells i Pere Compte, fill del darrer fabricant a Valls (Anís Mallorquí). “Al marge de les herbes –afegeix Compte– a casa el foc només cremava amb llenya d’alzina. Me’n recordo perquè sovint hi  enterràvem patates al caliu. Mai més n’he menjat de tan bones...”. Obtingut el destil·lat se li afegia el xarop –sucre dissolt en aigua–, es filtrava i es deixava envellir entre sis i dotze mesos per obtenir una qualitat òptima.

Pere Compte recorda la duresa d’una elaboració completament artesanal: “Començàvem a les 2 de la matinada, preparant el foc, i no acabàvem fins les 8 del vespre. El pare se’n cuidava de tot, fins i tot d’anar a buscar les herbes aromàtiques que després barrejava en el procés d’elaboració de l’anís. Es pot dir que treballava les vint-i-quatre hores dels set dies de la setmana. Tot plegat, massa sacrificat.”



L’època d’or dels anisats va ser insuficient, però, per a transformar totes les fàbriques que en depenien i el anys que van seguir al 1950 van anar enfosquint el panorama. La falta de capital, un cop superades les alegries inicials, va provocar deficiències en l’elaboració dels anisats i va fer impossible la modernització integral d’unes indústries cada vegada més envellides. A més, aviat va proliferar la competència exterior, amb l’aparició de grans productores i, el que va ser el toc de gràcia definitiu dels anisats, els nous aires van portar nous gustos i van transformar els hàbits de consum de la gent.

El record dels anisats de Valls perdura avui en els vestigis de les antigues fàbriques i en les poquíssimes ampolles que encara pots trobar al mercat. Les indústries que no han anat a terra es troben en un lamentable estat de llanguiment a l’espera que algú esborri definitivament l’empremta d’un passat daurat que va projectar l’anís de Valls al món.


Article publicat a La Vanguardia (edició Tarragona) el 17 de juny de 2011


PD: Va haver-hi un temps en què dels aiguardents i derivats se'n deia aigua de foc. Està rebuscat, ho sé, però qualsevol excusa és bona per escoltar el Boss.


dimarts, 24 de gener del 2012

La Pera, el terror de Valls



Era el segle XIX / i amb el nom de Joan Serra / es coneix un bandoler / per tothom, en La Pera /

La història de Joan Serra no és cap llegenda urbana que hagi passat de generació en generació. La Pera, protagonista de l’esforçada cançó de Lluís Llach El bandoler, era de carn i ossos, baix, amb el nas xato i la boca gran, de pell bruna i una mirada que les cròniques descriuen entre sinistra i repugnant. I era de Valls, on vivia amb els pares, germans i demés família.

El 30 de desembre de 1809, en plena Guerra del Francès i amb poc més de vint anys, Serra va viure el seu particular baptisme de sang. Havia estat reclutat en la darrera quintada i aquell dia formava part d’una partida de tropa que, sota el comandament del sergent Francesc Rosell, entrava al Pla de Santa Maria per descansar unes hores abans de reprendre la marxa. Durant l’aturada, en Serra va prendre la barretina a una jove, que va denunciar el fet al sergent. Aquest va manar formar la tropa i, com que l’autor del furt no va confessar, va registrar un per un tots els soldats, trobant la barretina en possessió de Serra. El càstig no va passar d’una lleu reprimenda pública, una vexació massa severa a ulls de Serra que, poc després de reprendre la marxa, es va oferir a portar el fusell a un soldat de més graduació i, amb l’arma de foc a les mans, va apuntar al sergent Rosell i li va disparar matant-lo a l’instant.

Era el seu primer assassinat i podia no haver passat d’aquí, però com el bandoler argumentaria més tard, el plaer de veure l’expressió de les víctimes mentre eren atacades –amb aquells segons d’agonia que separen la vida de la mort– li va donar tant plaer que després d’aquell primer cop hi tornaria una vegada i una altra

Joan Serra, que llavors encara no era La Pera, es va fer escàpol i es va ajuntar amb una partida d’afrancesats –caragirats, se’ls anomenava–, que tenien carta blanca dels francesos per fer tot el que els plagués. Aquell any, i mentre fugia d’un lloc cap a un altre, sempre en constant moviment, dormint al bosc i evitant els llocs concorreguts, en Serra va conèixer la Maria, una donzella que treballava al Mas d’en Simó, una casa de camp propietat d’en Jaume Rodon, de la qual se’n va enamorar perdudament. En Serra i els seus, que aquell dia portaven detinguts tres infeliços acusats d’espiar els francesos, van anar a parar al Mas d’en Simó per descansar i menjar una mica, i es veu que la intercessió de Maria va lliurar de la mort segura al més vell de tots, que li havia implorat clemència. Els altres dos van ser ajusticiats pel camí hores més tard. Aquella trobada fortuïta esdevindria clau en la vida de Serra, que de llavors ençà hi tornaria sovint, sempre d’amagat.



Li agradava la sang / i el xiprer encara recorda / tots els crits que allà han pregat / pietat, pietat /

Acabada la guerra, el 1814, Joan Serra, ara ja sí conegut com La Pera, continua la seva carrera de sang i fetge, ara en solitari. Anava triant les seves víctimes de greuges que havia patit de jove, com baralles de nens, enganys sense malícia o càstigs infantils. Qualsevol excusa era vàlida per saciar la seva set de venjança. Tothom que havia tingut tractes amb ell, ja no vivia tranquil. El sol fet de sentir pronunciar el seu nom aterria tothom.
En Serra es prenia el seu temps per preparar els assassinats i no deixava cap detall a l’atzar. Fins que arribava el dia i l’hora fatídica en què passava comptes amb les seves incrèdules víctimes. No robava, només volia sang.

L’endemà de bon matí / davant la Verge del Carme / de genolls està pregant / i a dos ciris encén la flama /

Després de cada assassinat, La Pera tornava a Valls quan el poble encara dormia i anava fins a l’església del Carme on encenia dos ciris per cada víctima. Era un ritual que mai no trencava, i quan els vallencs veien ciris encesos a la porta de l’església era el senyal inequívoc que hi havia noves víctimes per descobrir. La Pera, paradoxalment, no només sentia una gran devoció per la Verge del Carme sinó que, a més, tenia unes fortes creences religioses i obligava a les seves víctimes a resar el Parenostre com a última pregària abans de morir.

Cap a finals de 1914, i després d’encadenar una carrera sanguinària durant anys, en Joan Serra va veure pròxima la seva fi. I en La Pera es va preparar.

Quan jo sigui ben mort / i penjat de l’alta forca / i defalleixi mon cor / i m’aneu a posar a la fossa / que algú resi una pregària / davant la Verge del Carme / i que dos ciris tinguin flama /

En tenir el pressentiment de la seva detenció, Joan Serra va seleccionar una nova persona, però en aquest cas no pas per matar-la sinó per demanar-li un favor: “Escolta Ramon (Ferrer), sé que els meus dies acaben i tinc el pressentiment que molt aviat em veuràs penjat de la forca. Com que em condemnaran per assassí, serà propi que el meu cos sigui esquarterat i que els seus membres no siguin sepultats. (...) Això, però, no és el que més m’afligeix, no. El que em causa gran pena i disgust és pensar que ningú se’n recordarà de la meva ànima per fer resar una missa de difunts en el seu sufragi”.

Dotze dies després La Pera va ser detingut després de ser sorprès mentre dormia amb Maria al Mas d’en Simó. Va ser el propietari, Jaume Rodon, qui en sentir sorolls va descobrir-lo i va córrer a avisar els soldats, que l’acabarien detenint no sense perdre dos companys abans de reduir-lo. Ja entre barrots, a La Pera li van permetre rebre visites de familiars i dels pocs amics que conservava, uns testimonis que esdevindrien claus per ajudar a composar la vida del bandoler.

A Joan Serra el van penjar el 19 de desembre de 1815. Va ser conduit de la presó al suplici dins d’un cistell del qual tirava un ruc. Tot Valls va sortir al carrer, aquell dia, i fins i tot va venir gent de la comarca i de més enllà. Al patíbul, La Pera es va dirigir als pares de família exhortant-los perquè corregissin els seus fills. Va dir una última pregària, va demanar perdó tres vegades i va ser ajusticiat.

El cos esquarterat de La Pera es va repartir: el cap es va penjar a la plaça dels Quarters; el braç i mà dreta, al Pla de Santa Maria, per l’assassinat del sergent Rosell; el braç i mà esquerra, a Picamoixons, per la mort d’en Francesc Bertran; una part del cos va ser col·locada a Cubelles i la resta, al Mas d’en Simó.

                                 Foto: Esther del Campo (Bloc: Pedra Foguera)

La Pera, quan la cosa fa el nom

Una tarda de novembre de 1814, un pagès d’avançada edat descansava a la porta de la masia, als afores de Valls, després d’un jornal de feina. En aquestes que va aparèixer Joan Serra, que llavors comptava vint-i-quatre anys, i va saludar-lo:
–No em reconeixeu?
Davant la resposta negativa del pagès, en Serra va recordar-li que els fets havien passat quan ell tenia deu anys. Un dia, ell i una colla d’amics van entrar a les terres del pagès i van agafar les peres d’un perer. En Robusté els va sorprendre i va empaitar-los picant-los amb unes branques d’olivera.
Catorze anys després, el nen convertit en bandoler tornava per a venjar-se.
–Us en recordeu que després de pegar-me em vaig tornar i li vaig dir que els petits es fan grans?
El pagès, incrèdul, va creure que era objecte d’una broma de mal gust. Però en Serra li va clavar un punyal i, creient-lo mort, va marxar corrents. L’infortunat pagès va aguantar fins que van arribar uns coneguts i els va explicar la història poc abans de morir... per unes peres.


Article publicat a La Vanguardia (edició Tarragona) el divendres 20 de gener de 2012


Viure en una torre



Les torres medievals de Montblanc, que fa uns anys no tenien electricitat ni aigua corrent, estan sent recuperades i convertides avui en privilegiats habitatges

“Montblanc és la Carcassona del sud, una població que sembla haver estat imaginada per Josep Maria Folch i Torras, i potser sí que el cavaller del Nas Roent va cavalcar per aquestes terres. La Conca de Barberà està reclinada sobre un teló de fons de muntanya, com ens fa veure Josep Pla, que és segurament l’home que ens ha ensenyat a mirar Catalunya amb ulls de viatger sense presses.” El periodista i escriptor Màrius Carol va descriure amb aquestes paraules els sentiments que li despertava la vila ducal. Ho va fer en el llibre Montblanc, que va compartir amb el fotògraf Kim Castells, i amb el qual exposen i enalteixen la bellesa de la capital de la Conca de Barberà.

Montblanc, que va ser la setena ciutat de Catalunya, escenari de quatre Corts Generals de Catalunya entre el 1307 i el 1414, i seu del Parlament el 1410, llueix encara avui bona part de l’esplendor i la noblesa que conserva de la seva època daurada. La seva silueta, miris per on la miris, continua retallada per la muralla medieval i en ella hi van traient el cap trenta de les trenta dues torres que l’envolten.

El polifacètic artista i vertadera ànima de la recuperació del conjunt arquitectònic i patrimonial de Montblanc, Maties Solé, defensa la hipòtesi que probablement hi hagi encara dues torres més per localitzar. Una se situaria a l’entorn de la muralla de Santa Tecla, en el tram de carrer que hi ha al davant del casal Montblanquí; mentre que l’altra podria estar la muralla de Sant Francesc, a tocar del portal d’accés.

Les torres de Montblanc han tingut diverses funcions en el decurs de la seva història, des de talaies defensives a miradors privilegiats, passant per immobles que han donat aixopluc a centenars de famílies de montblanquins. Viure avui en una torre, però, és gairebé un privilegi a l’abast d’uns pocs. Els vells torricons incòmodes de fa uns anys, quan no tenien ni llum ni aigua corrent, han donat pas avui a moderns habitatges restaurats i decorats, alguns, com si fossin dúplex o lofts. No totes les torres tenen aquest aspecte, però les que s’estan restaurant i recuperant ho fan obeint els nous cànons estètics en el seu interior.

La primera torre en ser restaurada va ser la dels Cinc Cantons, l’única amb base pentagonal, i que és propietat de Narcís Andreu, ex president d’Iberia i fill del prestigiós polític montblanquí Josep Andreu i Abelló.  Maties Solé, responsable de la seva recuperació l’any 1964, recorda que llavors no existia ni el decret d’utilitat pública de la Muralla, instrument posterior que protegia i permetia l’expropiació dels habitatges adosats a la muralla. “Vam fer una restauració molt fidedigne, preservant l’estructura original, els cubs d’emmagatzematge, els detalls de l’època... Me’n sento molt orgullós del resultat final”, diu Solé.

La Torre dels Cinc Cantons no ha estat mai habitada durant llargues temporades, però si que acollia puntualment visites tant del seu propietari, en Narcís Andreu, com del seu pare, en Josep Andreu, que amb el pretext de celebrar-hi calçotades es reunia amb destacats polítics del moment, com Joan Reventós, Josep Solé i Barberà, Josep Pallach, José María Ruiz Gallardón o Raimon Obiols, entre d’altres.

Després de la restauració de la torre dels Cinc Cantons en vindrien moltes més, i la seva pràctica totalitat van ser recuperades sota la supervisió de Maties Solé. Avui pràcticament la meitat de les torres són de titularitat privada i l’altra meitat són de l’Ajuntament, que en els successius governs municipals ha fet una tasca perseverant i encomiable en la recuperació del patrimoni. Solé, que calcula en uns 90.000 euros el cost d’habilitar una torre, creu que l’Ajuntament hauria d’explotar més aquest patrimoni des del punt de vista turístic. “Les torres serien un gran reclam per als turistes. Estic convençut que moltes persones voldrien passar un cap de setmana o unes vacances allotjats en una torre medieval, i l’Ajuntament en podria treure un rèdit econòmic que després podria reinvertir, per exemple, en la recuperació i conservació de més patrimoni”.

L’alcalde Josep Andreu diu que quatre torres ja són visitables turísticament, però pel que fa a explotar les fortificacions com a negoci turístic considera que aquesta és una decisió que correspon més a la iniciativa privada. “Si hi ha gent disposada a convertir la torre en un negoci turístic i que això ajudi a potenciar encara més la marca Montblanc, nosaltres l’ajudarem en el que puguem”.

De les tretze torres de titularitat municipal quatre són visitables turísticament, quatre més estan cedides a entitats culturals, una la utilitzen per acollir a gent que, com va ser el cas del pintor Pepe Martínez Lozano, treballen artísticament o culturalment per Montblanc, i quatre han de ser restaurades o rehabilitades, com les de Sant Jordi, la Panera o la de Poblet. Les torres cedides a entitats culturals són la del portal del Bové, al Ball de Bastons de Montblanc; una torre del tram de muralla de Sant Francesc, a l’associació juvenil Barjaula; la torre de Sant Marçal, a la Congregació de La Sang; i una torre a prop del portal de Sant Antoni, a la Denominació d’Origen (DO) Conca de Barberà.



De cases barates a sofisticats ‘lofts’

Les torres medievals de Montblanc han passat de ser habitatges incòmodes, sense aigua corrent ni electricitat, a esdevenir moderns i atractius immobles amb glamour


‘Ara no hi tornaria a viure: són incòmodes i petites’

Tothom a Montblanc la coneix per Nati, però realment es diu Maria de la Serra, en honor a la patrona de Montblanc. Ella mateixa va descobrir que no es deia Nati el dia que es va casar. Els registres oficials no enganyen. La Nati o Maria de la Serra compta avui amb 83 anys de salut. Té el cap clar, traspua optimisme i l’únic que li fa una mica la guitza és l’oïda i per això ens rep en companyia de l’Antònia Vives, una amiga de tota la vida.

La Maria de la Serra Folch Viñas va viure en una de les torres medievals del tram de muralla del carrer del Mur des del 1950 fins el 1962. Llavors, a diferència d’ara, no eren sofisticats lofts ni llocs massa còmodes per viure-hi. No hi havia ni aigua corrent ni electricitat. “L’aigua l’havíem d’anar a buscar a la font, i la llum me la donava la mare, que vivia a la vora”, recorda. A diferència d’avui, quan mica en mica s’estan recuperant aquestes talaies medievals, llavors la pràctica totalitat de torres estaven ocupades. “Aquelles en què no hi vivia gent del poble van ser llogades als immigrants, la majoria d’ells andalusos. Eren els habitatges més barats de Montblanc”.

La Nati, que va heretar la torre d’una tia seva, assegura que ara no hi tornaria perquè “no són còmodes per viure-hi, tot són escales i les estances són petites”. Tot i això, en guarda records inoblidables: “Allí hi van néixer els meus fills!”.

‘Aquí hi vinc a cosir o a reunir-me amb les amigues’

Maria Serra Fornell també arriba a la cita acompanyada d’una amiga, Rosa Maria Ollé. A l’igual que la Maria de la Serra Folch ella tampoc no hi viu a la torre, per bé que en el seu cas no li cal res per a traslladar-s’hi quan vulgui. La recuperació d’aquesta fortificació medieval ha estat executada amb gust i la torre és una preciositat. Certament sembla una casa de nines per les reduïdes dimensions, però una caseta decorada fins a l’últim extrem pel que fa al mobiliari, teles, eines i demés detalls. A la planta baixa s’observa a través d’un vidre doble col·locat al terra l’espai que al soterrani havia servit de cub, on s’hi abocava el raïm. Avui és una petita bodega a la què només li falta l’esperit de vi. Al pis del damunt del rebedor hi ha una cuina perfectament equipada amb estris d’abans: càntirs, mans de porter, porrons... I al damunt, una habitació que conserva el llit de soltera de la Maria Serra i mobiliari d’època.

La torre funciona com a niu opcional. “A l’estiu gairebé no s’hi pot viure de la calor que fa, però quan arriba la tardor o la primavera, és ideal”, diu la Maria Serra. Com que l’immoble està perfectament equipat, acostuma a anar-hi quan vol quedar amb les amigues, o s’hi escapa a les tardes a cosir mentre segueix la telenovel·la. Diu que no la vol llogar ni explotar-la com a casa rural, tot i que li plourien les ofertes.



Article publicat a La Vanguardia (edició Tarragona) el 9 de desembre de 2011


Made in Valls



Valls va arribar a produir el 40 per cent de les pells de folre de calçat i badanes que es fabricaven a Espanya, i va aplegar més de trenta empreses. Avui la seva presència és testimonial.

Bob Dylan somiava als anys 60 amb unes botes de pell espanyola i fins i tot en va fer una cançó: “And yes there's something you can send back to me Spanish boots of Spanish leather…”. La lletra de Boots of Spanish Leather la van versionar després Joan Baez y Bruce Springsteen, entre d’altres.

Si haguéssim aprofundit, però, en el somni del cantautor de Minnesota potser hauríem descobert amb sorpresa que, probablement, la procedència de les botes de pell que anhelava Dylan tenien el seu origen a Valls, on des del 1940 i fins els anys 80 es va arribar a produir el 40 per cent de les pells de folre de calçat i badanes (pell assaonada de be o d’ovella) que es fabricaven a Espanya.

Encara que avui pugui semblar estrany perquè la presència de pelleteres a la capital de l’Alt Camp és fantasmagòrica, la indústria de la pell va tenir una llarga tradició a Valls, que arrenca del segle XIII. La producció derivada de la pell i la llana va esdevenir durant molt de temps una de les principals fonts de riquesa i motor econòmic del municipi, llavors un dels més pròspers de Catalunya. En aquells inicis, el sector de la pell tenia diversos oficis, com el de blanquer, que era la persona que havia de preparar el cuir; l’assaonador, que era l’encarregat d’acabar-lo i tintar-lo per després vendre’l al guanter, al sabater, al cinter o a l’aluder, entre d’altres.

El sector pelleter de Valls, del qual avui només en queden uns pocs vestigis en forma d’indústries decrèpites i abandonades, va viure la seva època daurada a finals del segle XVIII, quan hi havia registrats trenta-quatre negocis a la ciutat. A principis del 1900 ja només en quedaven vint-i-dos, i el 1943, sis. Avui només una empresa pelletera resta dempeus, la de Josep Garriga Barceló.

Després de la Guerra Civil a Valls encara hi havia set empreses pelleteres que donaven feina directa a prop de 400 persones. La més important era la de Francisco Clols, amb uns 180 treballadors, i a més distància seguien les de Josep i Enric Clols i la de Josep Rull, amb cinquanta operaris cadascuna d’elles; la de Rafel Muntada (antiga casa Vives), amb trenta; i les de Joan Puig i Vidal i Vidal, amb una desena de treballadors per fàbrica.

Si hi ha un element comú que resseguint-lo permeti explicar, d’una banda, per què la indústria pelletera va triar Valls i, de l’altra, per què es va acabar perdent tot aquest empori, segurament aquest seria l’aigua. “El món dels adobats, com el dels molins, necessita aigua en abundància, i va haver-hi un temps que Valls era molt rica en aigua, a l’estar rodejada de torrents, basses de molins, recs i per la proximitat del Francolí”, explica Josep Garriga.

Però el que l’aigua va portar, també s’ho va endur en gran part. José Pedro Clols, descendent d’una nissaga de pelleters vallencs recorda que “la necessitat d’aigua era vital i una empresa com la nostra podia necessitar perfectament prop d’un milió de litres al dia per rentar i adobar les pells...”.  “Amb el temps –afegeix– molts pous es van anar assecant, el torrents van anar perdent volum d’aigua i vam haver d’instal·lar depuradores. El resultat de tot plegat va ser que els costos es van disparar i ja no vam tenir res a fer al respecte d’altres països, com la Índia o la Xina, amb unes legislacions mediambientals molt més laxes i unes condicions laborals i polítiques molt més favorables per al desenvolupament del negoci”.

Josep Garriga, Enric Clols i Joan Rull coincideixen que la manca d’aigua i l’enduriment de les progressives legislacions ambientals van dificultar la continuïtat del sector pelleter que, per si no n’hi hagués prou amb tot això, va patir l‘aparició de nous i potents competidors en països emergents alhora que veia amb impotència com una forta crisi econòmica –similar a l’actual– provocava que els bancs deixessin de concedir crèdits. “Era impossible aconseguir un crèdit bancari, i aquest fet, en uns moments en què els impagaments dels clients estaven a l’ordre del dia i en què havíem de fer front a noves inversions obligats per les legislacions ambientals, ens va anar escanyant fins a desaparèixer”, confessa Joan Rull.



En poc temps, doncs, van anar tancant les fàbriques, una a una, com si fos la caiguda d’una llarga filera de fitxes de dòmino. Quan una tancava, part del personal anava a treballar a les que encara es mantenien actives, i així fins la darrera.

I què queda de tot aquell passat daurat industrial? Doncs poca cosa més enllà de la toponímia urbana, amb carrers que donen nom als antics oficis derivats de la pell, i les fàbriques abandonades. Si segueixes avui el curs dels torrents et vas trobant amb la majoria de pelleteres, grans fàbriques esventrades que ja només són objecte de desig de gent que no sap on anar a raure i lladres que cerquen qualsevol cosa que puguin trobar: trossos de coure, peces de metall, fil elèctric... No hi ha setmana que no hi hagi furts en algunes d’aquestes antigues propietats, moltes d’elles ocupades per gent sense recursos que malviuen enmig de la runa i dels escassos vestigis que queden del passat industrial.

Tot i que en alguna ocasió s’ha parlat de recuperar alguna d’aquestes fàbriques com a equipament cultural o com a museu per explicar el passat industrial dels teixits a la ciutat, mai s’ha arribat a plantejar res seriosament. L’antiga fàbrica de Josep Rull, bastida a la dècada dels vuitanta del segle XIX, és la que es conserva en millor estat, i l’ajuntament va iniciar fa dues legislatures els tràmits per a catalogar-la com a patrimoni industrial. Avui encara hi treballa.


Article publicat a La Vanguardia (edició Tarragona) el 28 d'octubre de 2011

Catedrals en perill



El Celler de l’Espluga de Francolí, batejat per Àngel Guimerà com la Catedral del vi, necessita un milió d’euros per evitar caure. Moltes cooperatives modernistes s’han rehabilitat a temps, però altres es troben en la mateixa situació.

El Celler Cooperatiu de l’Espluga de Francolí preserva bona part de l’encant i la magnificència que van inspirar al poeta Àngel Guimerà a batejar-lo com la Catedral del vi. Tot i les estructures fèrries que apuntalen avui el seu malmès esquelet, tot i els senyals inequívocs del desplaçament d’una teulada que va cedint, d’uns cabirons cada dia més desencaixats, o d’unes esquerdes que delaten el moviment d’una estructura debilitada pel pas dels anys, la Catedral del vi esdevé encara a ulls del visitant un temple sumptuós i magnífic.

La Cooperativa de l’Espluga, un dels primers cellers modernistes del país i que va allotjar una de les societats agrícoles més antigues de Catalunya, fundada i el 1902 per l’espluguí Josep Randé, lluita a contracorrent i amb escassos recursos per evitar caure. El president del Celler, Josep Maria Josa, resumeix aquesta situació d’urgència amb un exemple prou explícit: “Sort en tenim que les nevades d’avui no són com les de fa 40 o 50 anys, que acumulaven entre un metre i un metre vuitanta de neu... Si fos així, a hores d’ara ja no hi hauria ni celler ni Catedral del vi. De fet, només que avui s’acumulessin cinquanta centímetres de neu no les tindria totes...”.

El cas del Celler de l’Espluga, però, no és únic en el món cooperatiu agrícola modernista, promogut per la Mancomunitat de Catalunya i l’arquitecte César Martinell (Valls, 1888) un dels principals artífex. N’hi ha molts més arreu del país que es troben en una situació similar. En aquests moments, al Camp de Tarragona i a les Terres de l’Ebre estan programades o s’estan fent obres als cellers de L’Espluga, Gandesa, Pinell de Brai, Rocafort de Queralt, Falset i Nulles, entre d’altres.

La Catedral del vi de l’Espluga es va bastir en un temps rècord. El març de 1913 començaven les obres de les dues primeres naus i el setembre, just abans de la verema, s’inauguraven les instal·lacions. Tot plegat en sis mesos mal comptats. En la seva construcció hi van treballar 135 persones a un ritme frenètic, la qual cosa també indica la importància que se li va atorgar a l’obra. La construcció del celler va ser adjudicada a l’arquitecte Pere Domènech i Roure, fill de Lluís Domènech i Montaner, que també va concursar. Segons la tradició oral, el projecte del pare era molt més ambiciós i sumptuós, mentre que el fill va saber ajustar-se més a les necessitats econòmiques de l’època gràcies, entre d’altres coses, a la introducció de noves tècniques, com la combinació de formigó i totxo. Les dues primeres naus van ser construïdes amb aquesta nova tècnica, però aviat es va demostrar que la tècnica era deficient i a partir de la tercera nau, la resta ja es van construir només amb totxo. Victòria moral del pare, Lluís Domènech i Montaner.

Les primeres patologies de la Catedral del vi es van començar a detectar fa vint-i-cinc anys, segons recorda Josep Maria Josa, per a qui bona part dels mals d’avui es deuen a una incorrecta rehabilitació i conservació quan es van manifestar els primers símptomes. En aquest sentit, l’arquitecte Joan Figuerola, que juntament amb els també arquitectes Joan Gavaldà i Jordi Romera ha treballat des de fa més de quinze anys en la restauració i remodelació dels cellers modernistes de Falset, Nulles i Pinell de Brai, entre d’altres, considera que les principals patologies de les catedrals del vi es troben a les estructures de les cobertes, a les façanes, als elements ornamentals, als acabats interiors i a les instal·lacions. “En cada celler hi ha hagut patologies específiques en cadascuna d’aquestes parts, produïdes per diferents motius, com els agents atmosfèrics, l’ús continuat de les instal·lacions, la manca de manteniment, les transformacions posteriors incontrolades, o, també, les falles constructives i estructurals”. Raquel Lacuesta, cap de la Secció Tècnica d’Investigació, Documentació i Difusió del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona, i autora del llibre Catedrals del vi, afegeix que entre les causes de deteriorament d’alguns d’aquests edificis també cal tenir en compte “el cessament de l’activitat agropecuària o de qualsevol altra mena, cosa que ha implicat, en la majoria dels casos, l’absència de manteniment, de neteja o, fins i tot, que esdevinguessin magatzems de maquinària i estris vells”.

El finançament de la restauració i rehabilitació d’aquestes, que són molt costoses, és l’altra part del drama amb què es troben les catedrals vinícoles, perquè en la majoria de casos aquests cellers pertanyen a entitats i societats privades amb pocs recursos. La solució, segons Figuerola, passa per combinar l’ajut de les administracions responsables en la conservació del patrimoni arquitectònic amb els esforços de mecenatges privats. Aquesta és la fórmula que ha trobat el Celler de l’Espluga de Francolí que ha aplegat 450.000 euros de la Generalitat i la Caixa per a reparar cinc de les trenta crugies (coberta entre dos murs de càrrega) amb què compta la Cooperativa i altres reforços estructurals. Però no n’hi ha prou. Segons estimacions del seu president, Josep Maria Josa, “cal un milió d’euros per acabar l’obra”.

Altres cooperatives han anat assumint les obres de manteniment necessàries per a la bona conservació dels  seus cellers. “Les que així ho han fet –matisa Figuerola– han evitat patologies importants que d’altres cellers sense manteniment estan patint”. La modernització dels sistemes productius i de comercialització del vi com es el cas de Nulles, el foment del reclam turístic que l’arquitectura de Martinell genera a llocs com Falset i la reconversió dels espais emblemàtics per a activitats culturals i centres d’interpretació del vi i l’arquitectura, com a Pinell de Brai, són altres fórmules que ajuden a generar recursos per la seva adequada conservació.



Reclams turístics

Els cellers modernistes catalans s’estan convertint mica en mica, i per motius de supervivència econòmica més que per seguir un pla d’estratègia turística, en un reclam per a nous visitants. Lluís Mèlich, coautor del llibre Catedrals del Vi, de Raquel Lacuesta, creu que la majoria dels cooperativistes ha entès que aquesta atracció nouvinguda pot ajudar moltíssim en la seva pròpia comercialització dels productes. “Les agrobotigues fan la funció de punt d’informació turística, d’aparador dels productes de qualitat, dels allotjaments i restaurants de la localitat. Són el far que centralitza la vista dels curiosos que s’aproximen pels pobles i pels paisatges de la vinya i les oliveres”.

Per això, Mèlich defensa que la recuperació de les catedrals del vi serveixi, a més de rehabilitar patrimoni arquitectònic, per impulsar un nou pol d’atracció turística o com a equipament cultural. En aquest sentit, Mèlich proposa “donar eines a les persones que estan al capdavant d’aquestes construccions per al seu posicionament turístic. Un pagès sabrà cultivar, elaborar un molt bon vi, un molt bon oli extra verge, però no té per què conèixer les dinàmiques de l’activitat turística”. “Amb els temps que corren –afegeix– de manca de fons públics i retallades, el més convenient seria no invertir només en totxo sinó en el software dels cooperativistes”.

Finalment Mèlich proposa un recorregut per alguns dels principals cellers modernistes i aconsella que comencem per Gandesa i El Pinell de Brai. “Són edificis construïts pel mateix arquitecte i en les mateixes dates, per tant, poden considerar-se germans. Com en totes les famílies, els germans poden competir, i rivalitat entre el Pinell i Gandesa sempre ha existit. Això les fa més fortes”. La Cooperativa de l’Espluga de Francolí, “la mare de les catedrals” no hi pot faltar en aquest recorregut, igual que la de Nulles, de petites dimensions però amb una enorme monumentalitat, i que Mèlich ens recomana que visitem de nit: “Amb la llum de la vesprada, enamora”. Finalment, la Cooperativa de Falset ofereix visites teatralitzades amb la participació d’actors-guies, que fan que l’experiència sigui curiosa, divertida i molt interessant.



Els cellers modernistes de Gandesa i Pinell de Brai, els únics de l’Ebre

Així com el Camp de Tarragona concentra gairebé un celler, més o menys reeixit, més o menys espectacular, a cadascun dels municipis, a les Terres de l’Ebre només hi ha dues de cooperatives modernistes, la de Gandesa i la de Pinell de Brai, ambdues de Cèsar Martinell. Aquest fet diu molt de l’efervescència del cooperativisme agrari lligat a l’arquitectura modernista dal Camp de Tarragona, segons Lluís Mèlich, coautor del llibre Catedrals del Vi. Per a Mèlich, “tot i que els cellers modernistes es troben repartits per tota Catalunya, la concentració que es dóna al Camp de Tarragona no té comparació”. Els cellers de Gandesa i Pinell de Brai es troben al final dels seus projectes de restauració que han posat al dia les instal·lacions i n’han millorat el seu aspecte formal, arquitectònic i artístic.


Article publicat a La Vanguardia (edició de Tarragona) el 27 de maig de 2011