Zzzzzzzzzzzzz. Diumenge sense castells ni futbol ni esport per culpa d'un temps que amenaça d'enclaustrar-me tot el sant dia a casa. Vaja, amb tots els números de la rifa d'un diumenge Ni-Ni... Horror! I consti que m'agrada estar-m'hi, a casa, però sempre amb la mínima perspectiva de poder sortir una estona, encara que sigui per estirar les cames, 'fer la goma' pel carrer de la Cort, fer una mica d'esport o 'vermutejar'. Que som diumenge!
Obro els ulls i es confirmen els primers temors. L'aiguat que ha caigut amenaça el paddle matinal i desaconsella córrer per uns camins convertits en bassals de fang. Però com que sóc tossut, m'aixeco comme d'habitude a les 7 per anar a veure l'estat de les pistes i, un cop allà, constatar la magnitud de la tragèdia. El temporal de pluja ha anegat bona part de les instal·lacions i fa del tot impossible els meus desitjos. Així que truco als companys per dir-los que no cal que pugin i, resignat, me'n vaig a comprar pa, els diaris i a preparar l'esmorzar mentre segueixo sense passió les motos i la F-1. Aquí sembla que el dia em digui que encara no tot està perdut i m'aixeca l'esperit. Entre queixalada i queixalada, i glop de quinto per tirar avall, decidim contraatacar. Per què no fem un arrosset de bolets secs, per dinar? I de sobte el cel tapat dibuixa una clariana...
Com que ens falten alguns ingredients, sortim a comprar. I allí el dia ens confirma que el temporal no va amb nosaltres i que no hi ha res de personal. Només entrar al 'colmado' veiem uns cistells amb ceps, mucoses i rovellons. Ieps! Canviem l'arròs de bolets secs per aquest regal, no??? I el que segueix a continuació, millor explicar-ho en imatges:
Després de netejar, amb un paper de cuina i bufant amb compte, els rovellons, les mucoses i els ceps, els fregim per separat amb una miqueta d'all. I els guardem per al moment culminant.
Després de tallar a daus petitets la ceba i el pebrot, d'esmicolar l'all, i d'afegir la carxofa tallada al biaix, anem sofregint-ho tot a foc lent. A continuació hi afegim petits talls de 'llangonissa' i, quan han agafat el color, hi posem una mica de tomàquet sencer pelat, que també anem tallant... Aquest sofregit està llest i només cal afegir-hi l'arròs.
Amb el sofregit reposant hi afegim l'arròs i el remenem una estona perquè vagi agafant el sabor de les verdures i la llangonissa, vigilant que no es cremi. I a continuació, els cullerots de caldo casolà perquè tot plegat comenci a fer xup-xup. Quan el grà d'arròs comença a estar al dente, hi afegim una mica de safrà i els rovellons, les mucoses i els ceps que havíem fregit a l'inici. Ho tapem perquè acabi de coure's i abans d'emplatar i espolsem unes quantes fulles tallades de julivert.
En aquesta ocasió vam acompanyar la menja amb un blanc i fresquissim Prohom 2009 (Terra Alta).
No cal dir que, a aquestes alçades, el dia ja havia canviat... encara que la resta de temps continués plovent com canta aquí en Roger Hodgson (ex Supertramp) en solitari.
Arreu dels Països Catalans (i perquè no dir-ho, de les Espanyes també) si una cosa tenim bona (entre d'altres), aquesta és la taula. No en va ens trobem al bell mig de la cultura mediterrània, que a més de ser coneguda pel seu caràcter acollidor i integrador, pel seu mar tranquil i reposat, d'uns anys cap aquí també ho és per la seva cuina, per més que alguns insisteixin ara en anomenar-la "dieta". Però una cosa sí és certa, i que té a veure amb el fet d'engreixar-se d'una manera desmesurada: No acabo d'entendre com tenint uns productes bàsics buscats i rebuscats arreu del planeta, i una cuina que ha anat passant de generació en generació sent l'enveja de tothom (i totdon), ens emmirallem amb la menja brossa típica dels països sense tradició culinària i anem incrementant, així, les xifres de persones amb sobrepès i obesitat mòrbida. Suposo que tot plegat va lligat a la pèrdua de valors, a un endropiment a l'hora de cuinar i de passar aquest testimoniatge de mares (i pares) a fills, a favor dels precuinats, el fast food i altres porqueries, i de portar una vida còmoda i sedentària...
A casa tenim la sort de veure-ho diferent, tot això, i la cuina (i el cuinar) ens apassiona com el viatjar, el llegir o la música. De fet (en el cas de la cuina), com que el seu univers és tan ampli i variat, mirem d'aprendre'n cada dia una mica fins al punt de mirar de conciliar un bon àpat amb els aliments propis de cada temporada, que és una bona manera de respectar el cicle de la vida. Quan ens hi posem de debò ho fem sense presses, assaborint tots i cadascun dels passos que requereix un bon àpat, des d'anar a mercat a comprar la matèria primera, fins a emplatar-la i acompanyar-la d'un bon vi; però fins i tot en el dia a dia, valorem la dedicació, els detalls, la imaginació...
Ara bé, sense sortir de la mediterrània sempre hi ha hagut una cosa que m'ha cridat l'atenció: Què té la cuina italiana que -juntament amb la xinesa-, s'ha fet la gran dominadora del mapamundi culinari, que no tingui la catalana, per exemple. La pasta i la pizza són aliments que trobes arreu del món, vagis on vagis, i que han creat vertaderes cadenes i imperis dels sentits. En aquest sentit, crec, sincerament, que anem unes quantes passes per darrere dels italians, entre d'altres coses perquè són uns grans venedors i mercadotecnis de tot allò que tenen (i que de vegades els arriba de fora). Però per a ser justos, hi ha altres aspectes que cuiden com ningú. Per exemple, les verdures. Em costa trobar un lloc on cuinin les verdures d'una manera tan variada i, sobretot, tant "al dente" com a Itàlia, el que fa que siguin especialment saboroses. Aquí, pel meu gust, sovint ens passem de cocció, i això fa que perdin sabor, gust. És el mateix que amb la pasta o qualsevol altre aliment: Tot té el seu punt de cocció, però quan aquest es troba, converteix la menja en excel·lent, ja sigui fresc, a la planxa, al forn, arrebossat, o com es vulgui.
Ara bé, alguna cosa deu tenir a veure, en tot això, el proteccionisme del govern italià amb la pagesia, la ramaderia i la pesca. Per això proliferen els consorcis agraris, ramaders o pesquers; per això cuiden i mimen el més mínim detall...
Abans d'entrar en matèria voldria desfer un mite. A Itàlia també hi ha esmorzars de forquilla i ganivet. El de la imatge és el que ens vam cruspir a Siena el matí del Palio, a base de carxofes marinades, cebes, anxoves i truita. Per baixar, un bon got de vi...
Fet aquest prolegòmen entendreu tot el que ve a continuació i que no és res més que l'explosió de sentits i gustos que vam sentir en aquest darrer viatge a la Toscana. Val a dir que érem deu i que no hi són tots els plats que ens vam cruspir, però si una bona mostra. Us els vaig comentant...
Els antipasti, és a dir, els plats que s'acostumen a servir abans de la pasta, que és menja a tota hora, ja sigui per pranzo (dinar) o per cena (sopar). Els antipasti poden arribar en forma de crostini (torrades), affettati misti (embotits variats), però també de baccelli e pecorino (favetes i formatge d'ovella), entre d'altres. El primer antipasto que veieu és un crostini di fegato (torrada a base de fetgets), és a dir, una mena de paté artesanal. El segon crostini, típic sicilià, és a base de tomàquet, all i una mica d'alfàbrega, amanit amb un bon oli. El tercer també és un crostini amb tomàquet, però fregit, acompanyat d'una mena de frittata (o truita). Finalment, el quart antipasti és una senzilla amanida de ruccola (ruques) amb formatge parmesà...
La pasta. És el que acostuma a servir-se de primer plat i els italians, repeteixo, se la mengen a totes hores. Qualsevol ingredient és bo per a ser experimentat amb un bon plat de pasta al dente, tot i que de vegades, amb un raig d'oli, un polsim de pebre, un parell de fulles d'alfàbrega i una mica de parmiggiano ratllat n'hi ha més que suficient (i aquesta no engreixa!). Els dos primers plats que veieu són pasta i arròs amb pesto (amb base d'alfàbrega). A Itàlia, com també passa a casa nostra, es cuina molt amb herbes mangívoles. El tercer plat és un clàssic, uns penne all'arrabiatta (macarrons picants, a base de pebrots...). Finalment, el quart primer es un risotto de verdures amb parmesà. Uff, deliciós!
Com a segons, he seleccionat tres plats. El primer és un plat amb història que us animo a provar si alguna vegada aneu a Siena, al restaurant La Grotta di Santa Caterina. La recepta, del segle XIV, és plena de secrets i només te'n diuen la base del plat...gall d'indi! Els sabors que l'acompanyen són brutals. El segon plat ens el vam cruspir a Lucca, una ciutat impressionant de la Toscana, potser no tan coneguda com Firenze, la capital; Siena, la joia; San Giminiano, la turística; Pisa, o d'altres, però d'obligada visita. Allí un dels plats tradicionals és el pollastre acompanyat amb cruixent de verdures. Sensacional!. Finalment, la tercera imatge correspon a uns filets de manzo amb una dolça crema de vi blanc...
Amb tot, de la zona hi ha moltes altres varietats que, per conegudes, aquesta vegada no vam tastar, com la trippa alla fiorentina (callos a la fiorentina), la bistecca alla fiorentina (un quilo de carn a la brasa que recorda els "chuletons" d'Euskadi), l'orata (dorada), etc...
I per acabar, dos clàssics. Un gelatto al limon, evocant el gran Paolo Conte, i un bon cafè, que en aquesta ocaisó vam prendre a Siena, a la cafeteria Nannini, que regenten el pare i el germà de la Gianna Nannini. Si voleu beure un bon cafè, a qualsevol lloc d'Itàlia ho podreu fer, però a Nannini, a més, el podreu acompanyar de tot tipus de pastissets.
I ja que he parlat de la Nannini, us deixo amb la seva meravigliosa creatura. Salut!
La frase no és meva, però la faig meva. Correspon a un dels tants sienesos que ens els dies previs a aquesta festa l'escup una i altra vegada a periodistes i foranis que volen saber de què va això del Palio abans d'hora, abans de viure'l. Però el Palio s'ha de veure i s'ha de viure. Per això, aquesta blocada no pretén res més que explicar unes sensacions, les meves, viscudes en dos Palio consecutius.
En primer lloc hauria de començar donant les gràcies a l'Anton Dilla, company de fatigues castelleres, sense el qual no hauria conegut mai la màgia ni l'emoció d'aquesta festa meravellosa, si més no, guiada pel mestratge de qui n'ha viscut una desena i s'ho coneix pràcticament tot. L'Anton es coneix els fantini (genets), els havalli (cavalli ò cavalls) en dialecte toscà, i la litúrgia de tot el que envolta Il Palio. I és clar, viure una festa de la mà d'una persona que en coneix tots els secrets, és un privilegi que no té preu. És com si una persona que no coneix ni ha vist mai els castells visqués una diada de santa Úrsula (aquí entendreu que escombri cap a casa) al costat d'un casteller il·lustrat. Un luxe!
De palios, a Siena, se'n celebren dos a l'any: l'un, el 2 de juliol (Mare de Déu de Provenzano) i l'altre, el 16 d'agost (Mare de Déu dell'Assunta). Jo n'he viscut dos de consecutius a l'agost, que és considerat el vertader, perquè la glòria de guanyar al juliol és efímera -només dura un més- mentre que el de l'Assunta se celebra i festeja durant gairebé un any. Només un parell de dades més (la resta la trobareu a la wikipèdia): Il Palio se celebra a la piazza del Campo, una plaça privilegiada, amb forma de ventall i que està coronada per un espectacular campanille (campanar). Habitualment la plaça és terreny abonat pel sector de la restauració i dels souvenirs, que fan l'agost tot l'any. I també durant el Palio. Així, per exemple, és expectacular comprovar la rapidesa amb què restaurants i terrasses fan i desfan, monten i desmonten la plaça abans de les proves i de la carrera. Guanya el Palio el fantino que amb el seu cavallo dóna tres voltes a la plaça, fet que habitualment es fa en menys de 90 segons... Aquest moment, aquest minut i mig, és un autèntic clímax al què hi arribes després d'esperar pacientment prop de tres hores. Com a entreteniment, hi ha una desfilada dels disset barris actuals (més uns quants d'històrics que ja no existeixen), amb les tradicinals banderes llençades al cel, l'entrada del Palio, la càrrega de la guàrdia muntada a cavall dels carabinieri i la sortida dels fantini...
Vídeo de la càrrega de la guàrdia muntada dels carabinieri, que obre els actes de la desfilada del Palio.
Però l'autèntic clímax, com deia, arriba a partir del moment en què es dóna la sortida vàlida i els cavalls arrenquen a córrer com a llàmpecs posseïts. I és aquí quan agraeixes tenir al costat algú que es coneix la carrera al detall, que et diu quin dels deu (dels disset) contrade (o barris) tenen realment possibilitats de guanyar; quins barris són aliats i quins són enemics i intentaran tapar la sortida d'un favorit, si cal deixant-lo fora de cursa; quin són els cavalls més veloçosos i els fantini més destres; quins perills guarda la temible corva de San Martino... Una veu que fa que t'adonis dels insults o befes que es dediquen uns i altres barris, tots cantants amb la mateixa tonada aparentment innocent; o que t'explica les apostes oficials i les clandestines; els acords entre barris per actuar d'una determinada manera durant la carrera; les mofes i burles durant les celebracions...
Diuen que quan arribes a Siena per viure per primera vegada un Palio t'has de fer d'un barri o contrada. En el nostre cas, com no, vam intentar buscar el símil casteller i vam preguntar pel barri més antic, la Civetta (mussol), també conegut com la Nonna (o àvia). I així va ser com l'any passat vam decidir fer-nos de la Civetta, un barri que feia trenta anys que no guanyava un Palio...però que el va guanyar! Enguany vam renovar la nostra fidelitat amb els de la Civetta i el seu fantino Andrea Mari, però la victòria va ser pel barri de la Tortuga (Tartuga), el gran favorit perquè tenia el millor havallo Istriccedu, i el millor fantino, l'emperador Trecciolino. I de la mateixa manera que passa a la Fórmula 1, quan s'ajunten el millor pilot (fantino) i la millor màquina (cavall), la victòria és tota una assegurança de vida.
Aquests dies, mentre repassava una i altra vegada els records dels dos Palio viscuts, he arribat a la conclusió que sense la preparació a què ens va sotmetre l'Anton, tot hauria estat diferent. Segurament que m'hauria agradat, però no m'hauria emocionat; de ben segur hauria seguit la cursa atent, però sense cridar enfollit; estic convençut que en una altra ocasió hauria repetit, però sense sentir el dolç verí que t'avisa els dies previs a cada 2 de juliol i 16 d'agost; i, també, que a cada vinguda em faria d'un barri o contrada diferent, però sense guardar lleialtat a la Civetta...
En fi, us recomano que, si teniu l'oportunitat, visqueu una vegada el Palio, que us informeu, que us barregeu amb la gent del barri que trieu, que conegueu tots el detalls, que llegiu la premsa els dies previs i mireu la tele (les notícies en van plenes), que us empapeu... i repetireu!
Aquí van uns quants moments seleccionats:
Dos sienesos segueixen, des de llocs diferents, la darrera prova abans del Palio, que se celebra el mateix matí del dia de la cursa. La dona de dalt ho fa des de darrera de les grades instal·lades per seguir la cursa (i que costen una bona picossada, al marge que està reservat en gran mesura pels locals), i l'home de sota, des de la mateixa grada, mentre conversa en sienès, amb altres aficionats.
En primer terme, Andrea Mari, fantino del barri de la Civetta, a la darrera prova. Al seu darrere, atent, l'emperador Trecciolino i el seu cavall Istriccedu, del barri de la Tartuga. A la carrera van invertir els llocs.
Els darrers retocs per deixar-ho tot ben endreçat. Un operari fixa amb una pistola de grapes una mena de llençol a les grades. El Palio també és color i cuiden tots els detalls.
La carrera es pot seguir gratuïtament des del centre de la plaça, que acaba omplint-se com un ou. Els més agosarats vetllen pels millors llocs (al costat de les valles) un dia abans de la cursa i allí hi passen totes les hores, si cal rellevant-se.
Falten més de dues hores perquè comenci la carrera i ja han tancat tots els accesos a la piazza del Campo. Només queda un espai reservat per accedir-hi. Això sí, cal molta paciència perquè el carreró és molt estret i s'avança molt lentament i amb molta pressió. Fins mitja hora abans podràs entrar... una altra cosa és en quin lloc quedaràs dins la plaça. Pot ser que no vegis res...
Gairebé ja hem entrat a la plaça que, com s'aprecia, gairebé és plena de gom a gom. Encara hi accediran uns quants milers més de persones. A la dreta es pot veure el carrer per on correran els cavalls i com els carabinieri fan una mena de cordó de seguretat...
Comença la desfilada dels barris. Aquí cada contrada és esperonada pels centenars d'aficionats que omplen diversos sectors de la grada, que canten i animen els seus, i que fan befa dels seus rivals...
El Palio entra a plaça. És l'estendart amb l'imatge religiosa i tons blavosos. Cada carrera és presidida per un penó diferent, que pinta un artista local. Després de donar la volta a tota la plaça, quedarà instal·lat davant la tribuna d'autoritats. Un cop hagi acabat la cursa, el baixaran i el Palio serà recollit per les masses del barri guanyador que el passejaran per tota la plaça i el portaran fins al Duomo de Siena, on entrarà després del fantino, a qui porten pujat a les espatlles com si es tractés d'un déu...
Llençada de banderes. Aquestes, del barri de l'Onda (l'Ona). Com veieu, agafen una gran alçada i gairebé sempre són recollides abans no caiguin a terra. Enguany va haver-hi un incident en la darrera llençada de baneres prèvia a la sortida dels genets, quan la bandera de la Civetta va caure sobre el cap d'un turista que va resultar lesionat lleu, però que es va perdre la carrera :(
Els fantini entren a plaça i la gent esclata. Multitud de flashos es disparen alhora i els càntics es multipliquen. Els genets saluden, alguns efusivament, els altres amb més altivesa, els seus aficionats...
Amb els fanitini a la piazza un speaker canta l'ordre de posició de sortida, que es fa per sorteig. L'expectació és màxima i es fa el silenci, només trencat pels crits dels aficionats dels barris quan saben com han quedat situats ells o els seus rivals. I a sota de tot, un aficionat il·lustre, el cantant Sting, seguint la carrera des d'un dels palcos (prohibitius).
A l'imatge de dalt, a la primera corva de San Martino els fantini encara van agrupats, però els favorits comencen a distanciar-se. El mur blanc que veieu a la dreta està format per matalassos per evitar l'impacte dels cavalls i dels genets a l'entrada de la fatídica curva. Antigament no hi havia aquestes proteccions i s'havien viscut imatges i moments molt durs...
A l'imatge de sota, la Tartuga i la Civetta ja van distanciats. El fantino de La Selva, el barri que va guanyar el Palio de juliol, ha caigut pel camí i ha deixat el camí expedit pels dos favorits...
L'eufòria dels vencedors. Un cop assolit l'èxit del Palio toca anar cap al Duomo. Els aficionats del barri guanyador omplen els carrers i la peregrinació de banderes, escuts, càntics... És una desfilada emotiva on no cessen els plors, les abraçades, els crits, i moltes mostres al límit de l'histerisme. El fantino (genet), el gran heroi, no toca de peus a terra. El porten tota l'estona damunt les espatlles dels aficionats que van fent torns per tenir aquest privilegi. I rere, el cavall. Tots entren a l'església menys el cavall, que espera fora ben custodiat. L'imatge no té res a veure amb cap litúrgia religiosa perquè el Duomo esdevé més un pallacanestro o un camp de futbol que una església...
