Un trànsit de gossos (Postals de Nàpols II)

Trànsit, originalmente cargada por irodon.

Estic convençut que Bill Foster no aguantaria massa minuts conduint per Nàpols. Home de nervis a flor de pell i de gallet fàcil, Bill Foster (Michael Douglas) és el tipus que embogeix a 'Un dia de fúria' i que, incapaç de suportar la terrible pressió del trànsit de les grans ciutats, comença a disparar a tort i a dret contra qui considera que li fa la guitza.

De fet, a Nàpols dels 'traffic jam' o col·lapses ja se n'encarreguen ells de trobar la millor sortida o l'alternativa que no et sap donar ni el Tom-Tom ni qualsevol altre navegador. Pot semblar caòtic, però el trànsit a Nàpols és ordenat dins el caos. Fins i tot els gossos (n'hi ha tants que vagaregen pels carrers de la capital de la Campània!) s'hi atreveixen, com podeu observar a la fotografia.

Ara bé, aquest és un trànsit que no admet titubejos, ni cagadubtes, ni poca sang...ni un excés de testosterona. O hi entres o et retires. O condueixes o et deixes portar. A mi, la primera sensació que vaig tenir va ser la d'endinsar-me en una megapista de cotxes de xoc on tots cridaven, gesticulaven i donaven un darrer i certer cop de volant a la col·lisió que semblava inevitable. Un miratge.

Els llums intermitents simplement no existeixen i, si hi són, no es fan servir, mentre que els retrovisors són els accessoris més absurds que s'hagin pogut instal·lar a les 'macchine'. Un consell: sempre s'ha de mirar endavant; si ho fas als costats, ets mort. Una altra: el semàfors vermells poden arribar a ser indicatius i tenir la transcendència que té el color ambre a casa nostra. Això vol dir que, si no gira ningú, ni et venen de cara, ni creua cap vianant: avanti!

Els canvis de sentit són possibles a tot arreu, fins i tot on els senyals ho prohibeixen explícitament (en una mostra clara del valor que tenen els indicatius de trànsit), i les marxes enrere són constants i recomanables per desfer un carrer errat, encara que la via sigui d'un únic carril i al darrere tinguis altres cotxes. No pateixis, ja et faran espai i és probable que ni t'ho recriminin fent sonar el clàxon.

Quin ingredient em deixo... Ah sí! Tothom circula a gran velocitat (els cotxes són per córrer, no?) però és sorprenent els pocs accidents que hi ha. Això sí, la majoria de cotxes no amaguen ni dissimulen els cops, bonys i ratllades de la seva carroceria. Són com petites ferides de guerra que s'exhibeixen orgulloses. Pensant-ho bé, tot va ràpid a Nàpols: els cotxes, però també la gent caminant, els gossos i els propis biorritmes de la ciutat.



El dia que vam anar a Sorrento, a uns trenta quilòmetres de Nàpols, vam preguntar si a la tornada ens trobaríem molts controls d'alcoholèmia als accessos d'entrada, i encara riuen ara. "No controls, no carabinieri". Els guàrdies només apareixen quan hi ha un accident i han de regular el trànsit... si és que abans no ho han resolt els propis napolitans. Mai com aquí no havia trobat tanta autogestió eficaç en el trànsit.

No cal dir que les mesures de prevenció de riscos en la conducció encara no han arribat al sud. Així, per exemple, en una demostració més d'aprofitament de l'espai, és normal trobar-te tres persones damunt la mateixa moto, vespa o motocicleta de diferents cilindrades. Sovint carreguen el pare, la mare i el nen, tots tres sense casc i amb el petit enmig dels progenitors, d'empeus i, això sí, subjectat per les cames o els malucs pel que seu al darrere. Però també poden portar tres adolescents que dubto que tinguin permís. Però, ara que hi penso, potser ni els cal, el permís.

Ara bé, una cosa està clara. Si et doctores a l'autoescola que suposa conduir per Nàpols, estàs considerat apte per fer-ho arreu... I el Xavi ho va fer cum laude i jo amb nota!

Nàpols d'impacte (Postals de Nàpols I)

Nàpols d'impacte, originalmente cargada por irodon.

Nàpols és una ciutat de contrastos on no hi ha espai per a termes mitjos. O és blanc, o és negre... i no perdis el temps intentant explicar-te. A l'aeroport, l'empresa a la qual li vam llogar un cotxe (un Panda) ja ens va pseudo-interrogar-avisar:
- On aneu? En quin 'quartiere'? En quin hotel s'esteu?
- "A la Piazza Garibaldi", vam respondre nosaltres.
I acte seguit, ells:
-"Doncs demaneu a l'hotel si té un pàrquing... i si és que no, us en busqueu un, perquè si aparqueu a la plaça, encara que sigui a la zona blava, o us el prendrà la policia o us el prendran els altres".
- Els "altres". Vet aquí una definició per l'innombrable.

El Xavi, l'amic amb el què vaig anar a passar el cap de setmana (amb la Montse i la Gemma, les respectives) ja m'havia avisat. Ell té negocis amb gent del territori, i sap del que parla:
- A Nàpols t'has de comportar com un napolità més. Evita ser o semblar un turista: Conduint, passejant, aparcant, comprant, negociant, gesticulant, vestint... Aquí hi ha gent que aparca el cotxe amb les claus al contacte i les finestres baixades... però no et preocupis que ningú els tocarà la "macchina". A tan no hi vam arribar... però quasi.

Deia que Nàpols és una ciutat de contrastos. Juraria que és una de les ciutats que se'n va a dormir més tard, i una de les que més matina. Estira el dia tot el que pot perquè, sigui pel caràcter mediterrani, sigui perquè sempre està amatent al Vesubi, sigui per l'activitat que té la ciutat, no para mai. I es desperta abans que despunti el dia perquè tota la feina feta, tota la mercaderia, estigui a lloc a l'hora en punt. L'activitat és frenètica. Del port al centre i, d'allí, arreu. Nàpols no està en guerra; si més contra ningú estranger. Potser contra si mateixa. És el preu de ser la capital mundial de l'estraperlo. Em seria impossible resumir en unes línies, ara, aquí, l'obra de Saviano, però el cert és que amb un sol dia passejant pels seus carrers t'adones de bona part del què passa a Napule.

Com la seguretat. Passejant per les grans avingudes comercials només has de mirar a banda i banda per veure quins són els comerços segurs i els que no ho són. Això va així: Un bon dia et ve un home vestit de manera impecable a oferir-te "seguretat".
- Però si sempre ho estat de segur, el meu negoci...
- Sí, fins avui, sí... però demà qui sap...Val més no temptar la sort, no?

Total, que si pagues per tenir seguretat et passarà com el cotxe aquell, aparcat amb les claus al contacte i les finestres baixades. Mai no li passarà res; ja sigui un model de luxe o es tracti d'un Panda. Ara bé, si decideixes que amb el passat ja n'hi ha prou, i que no te'n cal de seguretat, l'endemà (o l'altro domani) et trobaràs els aparadors trencats. Només serà el primer avís. Amb el segon pot ser que et trobis el negoci calcinat, i això que fins aleshores mai no t'havia passat res de res!

Doncs bé, mirant a banda i banda dels carrers veus els comerços que llueixen els aparadors impecables, perfectament il·luminats, nets i "segurs"; i els que exposen la seva roba, la seva moda, les seves bosses, el que sigui, entre vidres esquinçats per un tret o per una llamborda de les moltes que s'apilen als costats dels arbres dels comerços, tot esperant l'ocasió de ser llançades. És com l'amenaça latent. Sempre allí a terra, arrencades de l'asfalt, però intactes i sempre presents. Tard o d'hora faran el seu servei.

I amb tots aquests contrastos, Nàpols és una ciutat especial, única i viva, amb una banda sonora eterna, com la que acompanya aquest comentari. I la seva gent és extraordinàriament amable, afable i llesta com la fam. I els seus racons, imprescindibles. I els seus comerços, autèntics. I el seu tràfic, ordenat dins el caos. I la seva gastronomia, de pecat. Napoli o Napule és gran en tots els sentits. I tinc tantes ganes de tornar-hi...

PD: La foto és de la Gemma (al Cèsar el que és del Cèsar), i com aquesta, n'ha fet una bona pila que espero combinar amb altres postals de Nàpols o Pompeia que vaig fer jo.

Castells catalans, castells italians

El passat va ser un cap de setmana intens i productiu, castellerament parlant. El dissabte a la tarda vam participar a la Diada del Mercadal en una jornada castellera que sembla haver trobat finalment el seu encaix. Suposo que el fet de celebrar-se a la tarda (en comptes de diumenge al matí), a més a més d'estirar els castellers també és una crida per les famílies d'aquests, que poden passejar i remenar unes horetes per una de les principals artèries comercials del país. Si més no, en aquesta ocasió tot va sortir rodó i en poc més de dues hores i mitja es van veure una exhibició amb majúscules que va deixar un 'saldo' (posats a parlar de shopping) de sis castells de nou pisos, quatre catedrals (una d'elles tunejada) i dos pilars de set folrats, com a principals trofeus. Pel que fa a la meva (Colla Vella), vam sortir de plaça amb la moral pels núvols després de completar amb seguretat el tres i el quatre de nou folrats, el cinc de vuit i el pilar de set amb folre. Ara, però, caldrà administrar bé aquesta eufòria que, com bé tots ja sabem, acostuma a ser una perillosa companyia davant reptes i empreses molt més exigents. Vull destacar també el paper dels amfitrions, els Xiquets de Reus, i el fet que es puguessin treure l'espina del tres de vuit després de tres intents immaculats que no van reeixir per la indecisió dels més menuts. El dissabte no podia acabar de millor manera que amb el Barça encadenant la sisena victòria consecutiva i posant tota la pressió als galàctics que l'endemà se les veurien amb el Sevilla.

Diumenge va tocar matinar. Una petita representació de la Colla Vella formada per vint-i-un castellers, dos grallers i un timbaler, vam volar rumb a Nàpols per assistir a la signatura d'un conveni per agermanar els castells catalans i el pizzicantò italià (una mena de moixiganga). La cita era a Castello di Lagopesole, a la Basilicata (o Lucània, segons prefereixin) sota el paraigües del certamen Autunno, profuma di livro. I és que allí també es presentava un llibre que ha començat a fer forat entre castellers i cronistes, i que parla dels possibles lligams en els origens dels castells (és a dir, el Ball de Valencians) i el pizzicantò i altres expressions similars que trobarem per diferents regions del sud d'Itàlia.



L'estudi és obra de l'antropòleg Gabriele di Stasio, a qui vaig tenir la sort de conèixer i acollir a casa a la passada edició de Santa Úrsula. Aquell cap de setmana, amb Di Stasio i Flavio Fragnito, ambdós de Potenza, va començar a forjar-se una amistat que s'ha anat reforçant amb el pas dels mesos, gairebé sempre a través de facebook (quin gran invent!), i que tancava un cicle amb la visita a la seva terra.

No cal dir que ens van tractar a cos de rei i que ens varem sentir molt còmodes i agraïts per tantes mostres d'atenció i amistat. A l'acte de Lagopesole es va llegir un escrit del President del Parlament de Catalunya, Ernest Benach, destacant les virtuts dels castells i l'excel·lent situació en què es troba el fet casteller per a ser declarats Patrimoni Immaterial de la Humanitat; es va mostrar un vídeo de la Colla Vella i el seu president, Josep Solé Tarragó, va abraçar l'agermanament amb castellers italians com a expressió d'unió de les cultures mediterrànies; el filòleg i cronista casteller Xavier Brotons va presentar el llibre de Gabriele di Stasio Torri di uomini in Basilicata; i van parlar les autoritats locals i del parlament regional. A la fi de l'acte, pilar de cinc i pilars de quatre d'agermanament amb la gent de la Basilicata i del pizzicantò d'Irsina, i una actuació de música tradicional i popular lucana, amb moltes melodies que recordaven les alegres tarantelle. Després d'un excel·lent sopar, quan xarrupejavem unes grapes, ens va arribar la segona gran notícia del cap de setmana futbolístic: 'El Madrid ha palmat 2-1'. Gran diumenge, sí senyor!.



L'endemà dilluns, una meteòrica visita a Melfi per aixecar un altre pilar i posar les bases d'una futura expedició, ara sí amb tota la colla, van cloure una ràpida però productiva estada per terres italianes.



Intercanvi d'obsequis, d'adreces i de mòbils per anar treballant amb vistes al futur i per tal que, mica en mica, aquest agermanament entre castells catalans i italians, vagi arrelant més i més.