dimecres, 29 d’octubre del 2008

L'hora dels balanços



Estava perfilant un ‘post’ sobre algunes novetats editorials que he llegit aquestes darreres setmanes quan, de sobte, m’he adonat que inconscientment estava defugint el tema sobre el qual hauria d’escriure d’una forma més immediata: Santa Úrsula. I més encara quan en el darrer comentari que vaig penjar parlava d’aquesta diada castellera com una bona oportunitat per treure’ns el mal sabor de boca que ens va deixar el Concurs de Castells de Tarragona i que, sens dubte, ha estat el ‘post’ que ha registrat més opinions de la gent. En aquest sentit vull agrair totes i cadascuna de les entrades que s’han fet, i que he mirat de contestar una a una a les poques hores. Per tant, avui toca Santa Úrsula i més endavant ja us faré avinents quines són aquestes novetats literàries que podeu llegir (o no), ara que s’acaba la temporada castellera i que on s’està millor és a casa.

Santa Úrsula, per dir-ho ras i curt, ha esdevingut la segona decepció castellera consecutiva d’aquest mes, després del Concurs; quan fins aleshores portàvem una temporada notable. Amb tot, podria dir que aquesta vegada no les tenia totes, veient com havien anat els assaigs després de la competició de Tarragona. L’assistència de castellers ha anat decaient progressivament i ni tan sols el divendres abans de la gran diada vam aconseguir ser prou gent per fer proves concloents que, potser, ens haguessin ajudat a destriar una mica més el gra de la palla. Quina diferència amb la gentada que va venir abans del Concurs! Per això, aquests darrers dies he tingut la sensació que molts han desconnectat abans d’hora i que possiblement el cansament d’una temporada exigent i, de ben segur també, la frustració de Tarragona, han acabat pesant més que la il•lusió i les ganes de molts, d’acabar bé la temporada. I aquí, els dirigents de la Colla en som responsables en gran mesura i no podem defugir aquesta responsabilitat.

A l’igual que vaig comentar en el ‘post’ que parlava del Concurs, la decepció personal no és tant pel que fan els teus rivals sinó pel que tu no pots fer i, sobretot, per no haver previst, amb suficient dosi de realitat, com resoldre unes situacions que fàcilment es podien donar a plaça. La Colla Joves va fer el seu paper i va signar una brillant diada disparant els tres cartutxos que portava a la recambra; ni cinc, ni quatre: tres. I a més, descartant amb serenitat el dos de vuit (què llèpol hauria estat tirar-lo quan l’actuació anava de cara!) i apostant, en canvi, per dos castells que sovint descartem d’entrada en les grans cites, com són el tres i el quatre de nou amb folre. Perquè l’intent del pilar de set folrat no deixa de ser un brindis per provar de posar la cirereta al pastís.

Pel que fa a nosaltres, crec sincerament que vam estar de mala sort de no descarregar el dos de nou amb folre i manilles quan ja havien sortit els dosos. El tres de nou amb el pilar ja són figues d’un altre paner. A diferència del tres de vuit amb el pilar, el de nou té un grau de dificultat extrem. Haver col•locat sisens un parell de vegades no ha estat indicatiu de res, vist el que es va veure a plaça. Tanmateix, és un castell nou que, segur, s’anirà perfeccionant la tècnica fins a assolir-lo. De fet, en els pròxims dies, dues colles més, els Castellers de Vilafranca i els Minyons de Terrassa, han anunciat que atacaran el castell. Estic expectant per veure com els aniran les coses i per veure si introdueixen alguna varietat, algun detall, alguna innovació en la seva execució. En qualsevol cas, crec que és un castell que encara li falten hores i hores de rodatge, i de donar-hi voltes.

I el que va venir després es pot entendre quan vens de patir quatre caigudes severes (comptant les del Concurs). Ja se sap que gat escaldat amb aigua tèbia en té prou... El que em va sorprendre més positivament, però, va ser la fortalesa mental, l’ambició i el coratge per provar el pilar de vuit amb folre i manilles quan els ànims estaven tocats i la moral força baixa. Potser no tocava i de ben segur que pocs van festejar, a aquelles alçades, haver carregat el pilar de vuit (una mostra més de la pèrdua de respecte vers els castells). Però la lectura que en faig d’aquest fet és que la Colla, que tradicionalment s’havia mostrat massa respectuosa i temerosa respecte els castells emmanillats, per fi ha deixat anar aquest llast. I això, mirant el futur més immediat (òbviament la temporada pròxima) és engrescador i il•lusionant, perquè ara sí que ens els creiem, aquests castells.

En definitiva, l’anàlisi que en faig de la temporada és positiu. Si li hagués de posar una nota em decantaria per un notable baix, però notable al cap i a la fi. No hem caigut dels castells de vuit; hem descarregat tots els castells bàsics de nou (amb l’excepció del quatre de nou amb folre de l’Arboç); i hem tornat a dominar, de forma abassegadora el pilar de sis i de set, a més d’incorporar un castell nou al nostre repertori, com és el tres de vuit amb el pilar, que hem sovintejat. Llavors? Hem fallat en l’efectivitat dels castells més complexes. Sí, és cert, hem caigut en aquelles construccions que previsiblement podien caure, perquè són les de màxima dificultat. Amb tot, haver carregat dues vegades el dos de nou amb folre i manilles; haver coronat tres pilars de vuit amb folre i manilles i haver tornat a fer les dues aletes al cinc de nou amb folre; doncs home, és un balanç força destacat, si més no millor que el dels darrers anys. Succeeix també que som una colla que vol tocar totes les tecles i de vegades això t’acaba passant factura. Quan només et dediques a treballar tres o quatre castells, tot és més fàcil. Amb tot, sí que és veritat -si més no així ho penso- que hem de millorar la planificació, tant pel que fa a la temporada com als objectius, així com les dinàmiques dels assaigs, i sovint hem de deixar-nos guiar pel sentit comú. Només amb això estic convençut que millorarem com a Colla.

dimecres, 8 d’octubre del 2008

Sempre ens quedarà Santa Úrsula...



El Concurs de Castells 2008, celebrat a la renovada plaça de braus de Tarragona, ja és història. Una edició, la vintidosena, que els Castellers de Vilafranca van endur-se de manera implacable i incontestable, prorrogant el domini exhibit al llarg de la temporada i en les darreres quatre convocatòries. Res a dir, doncs, més enllà de felicitar sincerament als verds pel seu domini dels castells folrats, emmanillats... i també els nets. Perquè si en aquesta edició hi va haver castells decisius, aquests van ser el dos de vuit carregat –in extremis, però coronat sense cap mena de discussió- i un quatre de nou que per poc no descarreguen.

Jo no hi crec massa en la sort i sí en el treball constant, perseverant i intel·ligent. I vist el que es va veure a plaça, la victòria se la va endur la millor colla.

Dit això, la meva decepció ve més pel que no vam fer nosaltres (la Colla Vella) que no pel que van fer els altres. I ho dic sincerament. Perquè després de Santa Tecla, hem fet uns assaigs impecables i, difícilment, millorables. Però davant la gran cita, vam fallar. A hores d’ara encara busco on i quan vam estar desencertats, perquè fer els anàlisis a “toro passat” sempre és més fàcil. El que seguirà a continuació és una reflexió personal que en cap cas es pot atribuir al que pensa o pugui pensar la majoria de la Colla.

En primer lloc, -i contràriament a alguns comentaris que he sentit després del diumenge- jo no crec que ens equivoquéssim en l'aposta de sortida: el pilar de vuit amb folre i manilles. Abans del Concurs era el castell que més confiança ens donava, tot i que, potser per aquest feeling, no el vam assajar i analitzar com mereixia. Però s'han de tocar tantes tecles... I dic això perquè, respecte al pilar de vuit de Sant Fèlix, a Vilafranca, hi havia dos canvis (aixecador i enxaneta). Semblava que pel fet d’haver-lo descarregat l’any passat per Santa Úrsula ja el teníem al sarró... i tampoc és això. En qualsevol cas, era el castell que vèiem més fàcil de descarregar.

Com tampoc va ser un error, al meu entendre, atacar a la segona ronda el cinc de nou folrat, una estructura que històricament se’ns havia donat bé, però que fa molt, massa afegiria, que no descarreguem. El treball fet amb aquesta estructura d’ençà Sant Fèlix ha estat impecable, i la millor prova és que diumenge el vam carregar de manera sobrera. Ara bé, després de la segona aleta, una sobtada relaxació que encara no m’explico, més els nervis i alguna que altra errada detectada en el tronc del castell van fer que la construcció caigués sense possibilitats per poder-la defensar i posar pressió als verds. Una vertadera llàstima.

Llavors, l’error va ser en el quatre de nou amb el pilar? Doncs per mi, tampoc. Aquest castell, d’una execució extremadament complicada (només l’han descarregada els verds i nosaltres), va pujar prou bé i amb garanties d’arribar molt lluny. Però sigui pel que sigui, perquè només hem fet un quatre de nou amb folre en tota la temporada; perquè encara arrosseguem l’estigma de les caigudes de l’any passat; perquè faltava aquella convicció i determinació que hem mostrat altres vegades amb aquest castell –quan molts cops ha pujat infinitament pitjor-, l’intent va ser incomprensiblement desmuntat.

Amb això vull fer veure que els castells que portàvem en cartera, tot i que a algú li costi de creure (perquè no és de la Colla, perquè només ve a les grans sortides, o perquè fa temps que no s’acosta als assaigs), estaven al nostre abast.

I amb aquests castells haguéssim pogut plantar cara als Castellers de Vilafranca? Això és difícil de dir ara, i més després de l’exhibició dels penedesencs. A més, després del cinc de nou amb folre vam perdre dues peces claus pel que pogués venir a continuació... Però repeteixo, quines millors garanties es poden tenir després de grans assaigs –possiblement el segon millor que recordo- en què col·loquem sisens del cinc de nou amb folre, del tres de nou amb folre i el pilar, del quatre de nou amb folre i el pilar (aquest vam baixar-lo quan s’anava a agafar aquest pis), i del dos de vuit amb dosos col·locats i l’aixecador i l’enxaneta entre els pisos de quarts i quints? Poques, oi?

El que té de bo això dels castells és que l’actuació que has fet el cap de setmana anterior ja és història, i sempre hi ha constants revàlides: la pròxima de compromís, Santa Úrsula. I d’això en sabem un tros a la Vella, que portem més de dos-cents anys al capdamunt de tot o entre les colles capdavanteres. Ara bé, ja no n’hi ha prou amb allò de “la Vella és la Vella”. En el moment actual, el més exigent de la història dels castells, aquesta condició s’ha de renovar dia a dia, setmana a setmana, un any rera un altre. Als assaigs i a les sortides, perquè pel sol fet de dir-nos Colla Vella dels Xiquets de Valls això no ens assegura cap castell concret ni cap futur immediat. Però si, en canvi, seguim perseverant i rematem la feina que portem fent d’un temps cap aquí, tard o d’hora els resultats surten. Esperem que sigui per Santa Úrsula.

dijous, 2 d’octubre del 2008

'Blindness'

El director de cinema brasiler Fernando Meirelles, autor, entre d’altres, de La ciutat de Déu, porta ara al cinema l’adaptació d’una de les grans obres de l’escriptor portuguès José Saramago: Assaig sobre la ceguesa. La pel·lícula, que pel que diuen segueix de manera fidedigne la colpidora i angoixant trama plantejada per Saramago (premi Nobel de Literatura, el 1998), explica el caos que es produiria a la societat si, de sobte, d’un dia per l’altra, gairebé tothom es quedés cec a causa d’una mena d’epidèmia planetària.

L’estrena de Blindness, que és com es titula el film, ve precedida, però, de la polèmica que acostumen a generar aquelles propostes cinematogràfiques pensades i realitzades al marge de l’aposta purament comercial i que, sobretot, porten un missatge. La Federació Nacional de Cecs (NFB), que és l’organització d’invidents més gran dels Estats Units, ja ha anunciat que intentarà boicotejar l’estrena de Blindness perquè, considera, retrata els cecs com si fossin un col·lectiu de depravats. En paraules del president de la NFB, Marc Maurer, els invidents apareixen a la pel·lícula com “incompetents, bruts, viciosos i depravats”.

Jo no he vist Blindness –entre d’altres coses perquè encara no ha arribat als nostres cinemes- però sí que he llegit Assaig sobre la ceguesa i puc afirmar que en cap moment vaig tenir la sensació que en Saramago fes una crítica als cecs i que els caracteritzés tal i com els veu o els percep en Maurer. De fet, el llibre del Nobel portugués no té cap altre intenció que generar una profunda reflexió sobre els patrons de comportament i la moral del ser humà, i com es veurien trastocats en una situació límit. I és en aquesta condició extrema, esdevinguda com de la nit al dia, sense que ningú l’esperi i, aparentment sense cap esperança de recuperar l'ahir, que en Saramago imagina i retrata el pitjor de la humanitat; no dels cecs. De fet, no recordo en la lectura de l’assaig la situació de cap cec que ho fos abans de l’epidèmia, potser per allò de que el borni és el rei en el país dels cecs. Però en qualsevol cas, l’altra gran missatge que traspua l’Assaig sobre la ceguesa és que, per damunt de tot, hi ha lloc per a l’esperança en el triomf final de l’esperit d’aquelles persones que treuen el millor de cadascú quan les coses estan més complicades i la situació sembla irreversible.

Això sí, abans de córrer a veure la pel·lícula als cinemes recomano la lectura del llibre d’en Saramago, una obra tan angoixant i contundent com recomanable pel missatge que amaga tot i que, com hem llegit, hi pugui haver qui no el caci.

D’altra banda, si us entusiasma Assaig sobre la ceguesa us recomano que agafeu tot seguit Assaig sobre la lucidesa, una crítica implacable al sistema polític i a l’Estat com a sistema organitzador de la societat que emprenen aquells que fa un temps van patir la ceguesa: Us imagineu que en les pròximes eleccions autonòmiques la majoria de la població vota en blanc? Això avui no toca... així que us deixo amb el trailer de Blindness.

PD: L'escriptor Quim Monzó també reflexiona sobre aquesta polèmica en un article que publica avui dimecres, 8 d'octubre, La Vanguardia, i que us enllaço amb l'estracte.