Champions 2.0

A l’espera de conèixer les xifres d’audiència televisives de la final de la Champions League, que imagino que hauran suposat un nou rècord històric, el que sí sabem a hores d’ara és que l’impacte a Twitter va ser brutal. Dues dades: a la final del passat Mundial de Sudàfrica, que es va acabar emportant la selecció espanyola, es va registrar una mitjana de 3.000 piulades per segon, que no està gens malament. Però és que dissabte, en el decurs dels 94 minuts que va durar el partit entre el Futbol Club Barcelona i el Manchester United, es van arribar a escriure 6.000 piulades de mitjana, el doble que a la Copa del Món!

Trenta-quatre milions de piulades a la final de la Champions deu fer una sensació similar a la del núvol d’ocells d’Alfred Hitchcock atacant a la família Westminster, a The Birds(1963), només que a gran escala. Com passa a la pel·lícula de suspens, algunes escenes del partit devien ser terriblement angoixants, a jutjar pel frenesí piulaire, més pels anglesos que pels catalans, tot sigui dit. Amb tot, el moment de màxima intensitat de la twitterchampions, però, no va coincidir amb cap gol del Barça, ni amb el final del partit, ni amb el moment en què Abidal va alçar la copa, sinó que va ser quan Wayne Rooney va marcar l’empat momentani (1-1). En aquell instant es van registrar 6.303 piulades per segon, el que suposa, segons @twitterglobalpr (ens que comptabilitza els tweets), el segon registre més alt de la història d’aquest invent que és Twitter. A poca distància d’aquesta freqüència récord se situa el moment en què David Villa marca el tercer pel Barça i sentencia la final, amb 6.277 piulades per segon.

Què té Twitter que arrasa també en el món de l’esport? Doncs té els mateixos ingredients que el converteixen, cada vegada més, en el gran mitjà de masses:  immediatesa, impacte, diàleg obert, transversal i universal, i comunicació fluïda en un context en què tothom (o gairebé) hi és present –ara fins i tot els ídols–, i que si bé et limita la creativitat escriptora a 140 caràcters et permet incorporar vídeos, imatges i altres enllaços. Quin altre mitjà t’ofereix la possibilitat d’obrir conversa, per exemple, amb Piqué, Alves o Puyol? Quin altre mitjà t’ofereix amb caràcter immediat detalls més íntims o personals que volen ser compartits? Recordo una piulada de Dani Alves des de dins els vestidor amb una fotografia amb Messi i la Champions.

Els mitjans que han incorporat Twitter al seu canal d’informació triomfen més que la San Miguel. Només cal entrar a l’esmentada xarxa social i escriure els hastags (etiquetes) #frac1 (canal d’esports de RAC1) #ltdp (la transmissió del Joaquim Maria Puyal) #directomd (Mundo Deportivo), #wembleyfcb (creat per a seguir la final) o #porrafcb i #porrabarça (porres prèvies als partits del Barça, amb un rànquing inclòs) per comprovar el seguiment i l’impacte que van tenir abans, durant i després del partit. Del que es tracta és d’informar i cuidar els respectius seguidors, ja sigui dialogant amb ells, compartint informació, citant-los les millors piulades. Com més comunitat aconsegueixis, més informadors tindràs i més creixeràs.

Mentre els aficionats ens posem d'acord amb la què ha de ser la banda sonora d'aquesta temporada, us deixo amb aquesta proposta que trobo que fa pels protagonistes de la final de la Champions: Angels & Demons, de Dishwalla.

Article escrit per al diari digital www.tarragona21.cat.

Youtube entra en campanya

Els que hi entenen més en això de la web 2.0 consideren que una de les eines més determinants en les actuals campanyes electorals és Youtube, i no només entre el públic més jove. L’efecte viral d’una bona posada en escena pot ser mitja campanya, i l’entorn que treballa en la imatge del candidat ho sap i ho cuida especialment. Per això, aquest és un dels canals més exprimits i explotats de la xarxa i tots els caps de llista que s’han dotat d’una estructura 2.0 han centrat gran part de l’estratègia mediàtica a fer vídeos.

A dia d’avui en qualsevol formació política hi ha gent entesa i amb ganes de participar en l’elaboració de vídeos casolans, que d’això es tracta. De vegades poden tenir més impacte els vídeos curts amb un cert deix amateur que no les filmacions més professionals, que tot i això, si estan ben fetes, també fan el seu paper i tenen el seu efecte. A més, els virals a Youtube tenen tres aspectes que els converteixen en molt llaminers: d’una banda acostumen a ser molt més eficaços que altres mitjans pel que fa a la difusió i repercussió del missatge que vols comunicar –arriben a més llars i a més pantalles que qualsevol altre mitjà–; són molt econòmics, i en temps de crisi i de retallades, benvinguts siguin; i, en tercer lloc, posa a tots els partits en igualtat de condicions, ja que tothom té una càmera i una xarxa social a partir de la qual difondre el vídeo.

En aquest context, doncs, ens trobem immersos en un període de creativitat artística pel que fa a l’elaboració d’aquesta mena de curtmetratges. Tothom –o gairebé tothom– hi és, i convé ser més original que ningú. Així, els vídeos que ens presentaven fa un temps una imatge més personal i pròxima del candidat, ja fos en la intimitat de casa, amb escenes de sofà amb la parella, fent tasques de neteja, planxant, preparant l’esmorzar, netejant-se les dents o portant la canalla al cole, han anat deixant pas a tot tipus de creacions. Uns opten per fórmules més satíriques a l’hora de buscar complicitats; i uns altres aprofiten l’avinentesa del moment –i del seu equip de col·laboradors– per treure profit d’una determinada posada en escena. També hi ha qui s’estima més emprar aquests tipus de virals per anar difonent missatge, missatge i missatge.

He triat cinc exemples, tots ells de fora de Tarragona per evitar suspicàcies, i que en una mesura o altra exemplifiquen aquesta varietat creativa:

A Valls, els dos partits que han compartit govern la passada legislatura, CiU i PSC, han optat per formats més tradicionals i han elaborat vídeos en què mostren la feina feta aquests darrers quatre anys, exposen les seves propostes de govern o, en el cas de CiU, presenten als electors 'els nous fitxatges'. ERC i la CUP, en canvi, han optat per vídeos més creatius. En el cas dels republicans, amb actors que parodiaven diverses situacions i promeses incomplertes; i en el cas de la CUP amb les històries del Robatet, una sàtira en format de dibuixos animats.

Els cinquè cas és el de l'alcalde de Montblanc i candidat d'ERC, Pep Andreu, que no dubta en posar-se en la pell d'un actor d'un western i acompanyar a un foraster per mostrar-li la ciutat. El nombre de reproduccions en aquest cas, parla per sí sol de l'impacte que ha tingut.

I Tarragona, ha fet campanya a Youtube? Doncs els candidats també hi han entrat –uns més que els altres–, però en aquest cas val a dir que el vídeo no ha estat l’eina de la xarxa més utilitzada en campanya. També, a diferència d'altres ciutats, els partits tarragonins han utilitzat Youtube més per desprestigiar o atacar el seu rival que per defensar les seves idees i projectes i mostrar les respectives propostes. Una cerca ràpida a Youtube amb els noms dels candidats corrobora aquestes paraules. En qualsevol cas, el que és cert és que els caps de llista de Tarragona han estat més actius i s'han mostrat més còmodes a Facebook i Twitter que en qualsevol altra xarxa.

La proposta que acompanya aquest post és un clàssic de Francesco de Gregori, Buonanotte fiorellino, que em sembla que bona falta els farà als nostres candidats abans de viure una intensa jornada de nervis el diumenge 22M.

D’Ernest Hemingway al nou Turisme 2.0

Què tenen a veure Marylin Terrell, Erika Silva, Nellie Huang, Abi King o BrilliantTrips amb Ernest Hemingway, Ava Gardner, Orson Wells, Woddy Allen o Rita Hayworth. I segona: què els relaciona a tots ells amb el món del turisme?

Dels Hemingway, Gardner, Wells, Allen o Hayworth coneixem que el seu enamorament de Pamplona, Barcelona o Torremolinos va suposar un fort impuls per la plaça turística en qüestió. Quan una celebritat d’aquesta magnitud tria una destinació turística on passar les seves estones d’oci, les seves vacances o les escapades furtives és la millor campanya promocional per al lloc en qüestió. Un bingo i una línia en una mateixa partida. Fem-nos sinó la següent pregunta: Els Sanfermines serien la mateixa cosa sense la publicitat que li van fer els Hemingway, Gardner, (Spike) Lee i companyia, i que fa que ant rere any turistes d’arreu, i sobretot dels Estats Units, vulguin conèixer i viure la mateixa experiència vital que algun dels seus ídols? I les platges de Torremolinos? Haguessin agafat la mateixa volada sense Hayworth, Gardner, (Marlon) Brando o Gala Dalí fent els primers top-less de l’estat? L’enamorament de Barcelona i la publicitat que fan Woddy Allen o Bruce Springsteen, entre d’altres, té algun impacte en l’arribada de nous turistes? Té res a veure, encara que sigui lleugerament, en que la capital catalana s’hagi situat en poc temps en un dels principals destins turístics mundials? Està clar que parlem d’unes festes (els Sanfermines) unes platges i unes costes (les de Torremolinos) i una ciutat (Barcelona) que per sí soles ja tenen un enorme potencial turístic, però també coincidirem que les promocions que et puguin fer les estrelles del cinema, la música o l’esport, o demés celebrities són, com dèiem, la millor campanya promocional i turística…

I doncs, qui són Marylin Terrell, Erika Silva, Nellie Huang, Abi King o BrilliantTrips? I, el que ens importa, què tenen a veure amb aquestes celebritats i amb el turisme?

Marylin Terrell (National Geographic), és una viatgera amb una intel·ligència emocional fora del comú; Erika Silva té un olfacte gastronòmic com poques persones; Nellie Huang és una de les viatgeres més expertes del món; Abi King té una enorme capacitat per a capturar instants únics dels seus viatges; i BrilliantTrips és un viatger amb mirada de nen. Tots ells tenen una cosa en comú més enllà que els agradi viatjar: els seus blocs són tota una referència en la comunitat virtual i tots ells són seguits per milers i milers de persones.

La Marylin, l’Erika, el Nellie, l’Abi i fins a setze bloggers d’arreu del món han estat convidats del 3 al 10 de maig a una experiència no sé si única, però sí trencadora, a la Costa Brava. La idea no és tan mostrar-los què és la Costa Brava, quina és la seva riquesa, quines potencialitats té, i quines singularitats ofereix que no tinguin a cap altre lloc, sinó que… ho descobreixin per ells mateixos degudament acompanyats i, el que és més important, que siguin ells els que ho expliquin als seus seguidors.

Aquesta és la revolució 2.0 aplicada al turisme. Un canvi d’era que segons diu l’ànima d’aquest projecte trencador i innovador, Jaume Marín, “ja ha començat, ja està en marxa i és imparable”. I afegeix: “Molta gent del sector pensa que estem davant d’un canvi, però és molt més profund que això, és una revolució”.

Davant d’aquesta nova realitat podem fer dues coses: o bé seguir com fins ara, és a dir, continuar fent les campanyes de sempre, anar a fires i congressos turístics de dubtosa repercussió i rendibilitat (el viatger és a la xarxa!), planejant el turisme com fa vint, trenta o cinquanta anys, i esperar que per mitjà d’aquestes accions continuïn arribant els turistes; o podem fer el que ha fet Jaume Marín i el Patronat Costa Brava Girona amb aquesta iniciativa, i el que mica en mica també està fent el Patronat de Turisme de Tarragona, que és pujar a l’onada dels canvis que ha provocat la irrupció d’Internet, la web 2.0 i els mitjans socials i aprofitar la cresta per adaptar-se als canvis i innovar.

El que aconsegueixen aquests “influenciadors” –com li agrada definir-los a en Jaume Marín– és el que assolien els Hemingway, Gardner, Wells o Allen, és a dir, que les seves opinions de viatgers, i les seves experiències viscudes en primera persona –i després explicades–, siguin considerades fonts més fiables que qualsevol altre comentari que pugui arribar per via oficial. Per tant, es tracta d’escoltar, de monitoritzar, d’analitzar, de dialogar, de compartir i d’incentivar els comentaris de tots aquests prescriptors que, segur, poden acabar convertint-se en els nostres millors aliats.

La recomanació musical d'avui és doble. Us deixo amb dues versions diferents de 'El Partisano', la primera d'Espaldamaceta i Maria Rodés; la segona, de Leonard Cohen.

Periodisme 2.0

La primera notícia de l’assassinat d’Ossama Bin Laden no va ser difosa per cap televisió, ni per cap emissora de ràdio, ni per cap diari digital. L’scoop va saltar, una vegada més, a través de Twitter. La informació ni tan sols va ser piulada per cap periodista, sinó que la va penjar a la xarxa Keith Urbahn (@keithurbahn) ex cap de personal de l’ex secretari de Defensa dels Estats Units, Donald Rumsfeld. El missatge, curt però impactant: “Una persona de reconegut prestigi m’acaba de dir que han matat Osama Bin Laden. Redéu”.

Unes hores abans, un altre nick (nom que es posen les persones a Twitter) corresponent a un ciutadà paquistanès, va retransmetre en directe –encara que sense saber de què es tractava– l’operació que acabaria amb la vida de Bin Laden: “Un helicòpter està sobrevolant Abottabad a l’una de la matinada. És estrany”. “Ves-te’n, helicòpter, abans no tregui el meu matamosques gegant”. Sohaib Athar (@ReallyVirtual a Twitter), la persona que va piular l’operació Gerónimo, tampoc és periodista, sinó consultor informàtic.

Aquestes són només dues petites mostres que deixen entreveure que (fa temps que) alguna cosa està canviant en el món de la informació i el periodisme. Abans va succeir amb el terratrèmol del Japó i el posterior tsunami, narrats en primera instància, i amb tot mena de detalls (fotos, vídeos, testimonis, etc...) a través de Twitter. Però si analitzem fredament les notícies que les cadenes de televisió, les emissores de ràdio, els diaris digitals i els diaris de paper –aquí l’abisme de la immediatesa ja és brutal!– ens expliquen a diari, ens adonarem que la gran majoria d’informacions han estat piulades prèviament a Twitter. Fins i tot aquelles que no acaben sent publicades o difoses en els mitjans tradicionals, però que tenen el seu valor informatiu.

L’aparició de la web 2.0 és un canvi d’era en tota regla que està transformant la manera de fer i pensar que teníem assumides fins ara. En altres articles m’havia referit a que Internet i les xarxes socials estan canviant la manera de fer política, però de la mateixa manera estan modificant hàbits i conductes personals i grupals, tendències d’oci, maneres d’ensenyar i aprendre, formes de plantejar i entendre les noves oportunitats de negocis i, també, la manera de comunicar i fer periodisme.

El periodista Juan Varela, autor del blog Periodistas 21,  escriu aquesta setmana un interessant article La muerte de Bin Laden se anunció en Twitter (reflexiones para el periodismo) en què, entre altres coses, diu que “la mort d’Osama Bin Laden s’ha convertit en una demostració més del poder i dels avantatges de les xarxes socials, i com els mitjans informatius han d’utilitzar-les per a cobrir la informació”.

Estic d’acord, com apunta Varela, que les xarxes socials no substitueixen el periodisme ni la necessitat de verificar i contrastar les informacions. Ni tampoc, l’obligació de citar, ni la responsabilitat d’enllaçar. També comparteixo amb ell que els detalls més escabrosos de l’operació Gerónimo (com es va localitzar el terrorista més buscat? Com i quan es va decidir l’operació? Per què es va llençar el cadàver al mar? És legal l’execució de Bin Laden?) hauran de ser investigats pel “millor periodisme, aquell que busca les causes, els petits detalls i els per què de les notícies”. Ara bé, dit això, considero que el periodisme/els periodistes no han de veure les xarxes socials com una amenaça ni com un rival, sinó com una gran oportunitat d’innovar i millorar sensiblement els productes que fan a hores d’ara.

Hi ha mitjans que ho han entès a la primera, han incorporat aquestes eines sense cap mena de trauma i com el que són, una oportunitat de millora, i ja no amaguen que comencen a treure els primers rèdits. N’hi ha d’altres, però, que els costa déu i ajut canviar i, ja sigui per desconeixement, per mandra de posar-s’hi, o, senzillament, perquè no hi creuen, faran tard, i això pot ser fatal per les seves empreses. Aquests darrers, que són els que veuen les xarxes socials com un element de distracció per als seus treballadors, com una eina incontrolable, etc..., vindrien a ser l’equivalent als polítics 1.0.

S’ho creguin o no, avui tota la informació i més és a la xarxa. La periodista Cristina F. Pereda, del diari El País, publicava aquest cap de setmana aquest interessant article En las @tripas de Twitter. Acabo amb cinc xifres que recollia Pereda en l’esmentat reportatge i que defineixen la magnitud de l’eina:

-Twitter produeix a cada segon l’equivalent a dos iPods, uns 16 gigabytes, plens de música.

-El missatge número mil milions a Twitter va tardar tres anys, dos mesos i un dia. Ara tarda una setmana.

-Cada text que s’escriu a Twitter s’envia a una mitjana de 450 usuaris, i hi ha una mitjana de 155 milions de missatges diaris.

-Durant l’últim mes, gairebé 500.000 persones es registren a diari. L’últim récord el va batre el Japó, l’11 de març, després del terratrèmol. L’endemà es van registrar 572.000 persones.

La música d'aquest bloc? Pel que s'està veient de com va anar l'operació Gerónimo, una mica Tarantino tot plegat, no? 

Article publicat al diari digital www.tarragona21.cat.