"Cada país té els seus costums, la seva manera de viure. Cada poble fa les seves coses (...)"
diumenge, 25 de gener del 2009
Els menjacalçots
La forta ventada d'aquest cap de setmana ens ha ofert una treva, avui diumenge. I així Valls ha pogut celebrar una any mes la seva altra 'festa major' que no és cap altra que la festa de la calçotada. Malgrat la crisi -que ja fa temps que ha arribat a les taules- i el temporal de vent -que de ben segur ha desdit a més d'un i l'ha fet canviar de plans-, l'aspecte que oferia avui Vilaniu feia goig. Per tot arreu veies gent amb calçots i una terrina de salsa a les mans. Qualsevol indret era bo. D'empeus, en bancs, al terra, en places, a les voreres... Vist això, hauria estat una putada, parlant en plata, que el vent s'hagués endut, a més a més, la il·lusió amb la què tanta gent prepara la calçotada. Perquè aquesta festa és de la gent, de les desenes i desenes de ciutadans anònims, de les entitats, de les associacions...
La comissió organitzadora, amb el mestratge de la Cambra de Comerç i del seu secretari, Rafel Castells, ha xifrat en unes 30.000 les persones de fora vila que han vingut a cruspir-se una calçotada com déu mana, amb tots els ets i uts, a la ciutat bressol dels castells i dels calçots; això és entre unes 3.000 i 4.000 persones menys que en anteriors edicions.
Però cap d'ells, i d'això n'estic tan segur que posaria la mà al foc sense por a equivocar-me, n'ha menjat tants com en Ramon Forès, el menjacalçots per excel·lència, l'heroi local, el guanyador de guanyadors de concursos calçotaires i a qui si alguna vegada has de convidar a casa, millor que t'ho pensis dues vegades. Jo he vist en acció al bitxo en qüestió -dit amb tot el carinyo del món-, un dia que el menú estava composat per un xai sencer i una coca amb ceba quilomètrica i els comensals no érem més d'una dotzena. Doncs bé, recordo la cara de tragèdia grega d'el gran Ramon perquè "ens quedarem amb gana...", deia. I avui en devia tenir molta, de gana, perquè ha esmicolat tots els récords al ritme que el seu estómac triturava tot el que corria gola avall: 306 calçots i un pes net de 3.755 grams. El seu secret és aixecar-se ben d'hora i fer treballar el físic fins que aconsegueix emprenyar l'estómac... però emprenyar-lo de debò! Després, un cop li porten la primera teula de calçots, els agafa de dos en dos o de tres en tres i els mossega fins al tall verd. Gairebé ni els suca a la salsa, només el mínim impresindible que obliga la normativa. No com la majoria, que els mulla i mulla i que només en mosseguen la punta. Ell s'ho fot tot, i que no badi que es mossegarà els dits. I el més fort de tot, és que després dina!
La festa de la calçotada s'ha convertit, mica en mica, en tot un referent de la cuina catalana, i per això ja fa temps que a Valls, quan se celebra aquesta festa gastronòmica, hi desfilen alguns dels reis dels fogons. Avui, de la mà d'un valor local, l'Àngel Solé, han vingut a fer la calçotada en Carles Gaig, n'Albert Adrià (germà d'en Ferran Adrià), en Joan Roca (del Celler de Can Roca) i n'Agustí Torelló, de les Caves Torelló, entre d'altres.
I com deia, moltes entitats també participen de la festa. Les colles castelleres en som un exemple més. A la Colla Vella hem fet prop de 9.000 calçots. I encara ara, quan escric aquestes línies, els dits encara fumegen i fan olor de calçot. De calçot dolç.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)