dilluns, 8 de desembre del 2008

Moltes gràcies



Tot i que encara queden alguns dies per arribar a l’assemblea ordinària (que a partir d’enguany avançarem al mes de gener) moment en què es produirà el relleu dels òrgans tècnics i administratius de la Colla Vella, per a mi, l’acomiadament com a president de l’entitat va esdevenir ahir diumenge, en el sopar anyal que serveix de cloenda de les festes i de la temporada. I al voltant d’aquest entranyable acte m’he animat a escriure quatre ratlles.

En primer lloc, vull agrair sincerament a la gent de la Colla el suport que he rebut, en tot moment, i que m’ha fet més fàcil la feina en aquests quatre anys. De debò que deixo el càrrec amb la sensació que, sobretot, en aquest període he guanyat molts amics. Per tant, cap retret; només un agraïment absolut per la infinita paciència mostrada, i per la seva generosa i valuosa col·laboració. La Colla Vella està formada per molta gent, per castellers, castelleres, socis, sòcies, i simpatitzants. Però ha estat en el desenvolupament del càrrec que m’he adonat que la Colla Vella, com a tal, sovint és prou intel·ligent com per cobrar vida pròpia, al marge de tots i cadascun de nosaltres, per actuar segons el que millor li convé.

També vull donar les gràcies als diferents companys que en aquests quatre anys han integrat la junta de la Colla i que m’han permès treballar amb ells. Tinc la intenció d’agrair la seva dedicació d’una forma més personal, però volia deixar constància en aquestes línies la meva gratitud pel seu ajut. A més, vull reconèixer la feina feta per molts d’ells, sovint una feina fosca, que potser no es veu o no té la transcendència d’altres tasques que es fan dins de la Colla, però que sense elles seria impensable el funcionament normal de l’entitat. A tots ells els animo a seguir col·laborant amb la mateixa fe i dedicació mostrades fins ara, ja sigui des de dins, integrant la que serà la nova junta, o des de fora, donant suport a les persones que ens prenguin el relleu.

Tanmateix, en aquests quatre anys he tingut l’oportunitat de conèixer a molta gent relacionada amb el món casteller: organitzadors de diades, autoritats, companys d’altres colles, aficionats, periodistes, etc ... A tots ells, el meu reconeixement per la feina que fan, i les meves disculpes si en un moment o altre els he pogut ferir involuntàriament.

Finalment, reforçar el missatge que ja vaig comunicar ahir a la nit, al sopar anyal, en el sentit que estic absolutament convençut que la gent que ens agafarà el relleu començarà un cicle il·lusionant que ens permetrà avançar i continuar sent, com ho hem estat sempre, un referent en el món casteller. Per això, us demano a tots i totes que a partir del mes de gener, quan es visualitzi el nou equip tècnic i directiu, ens posem a la seva total disposició amb generositat, ambició i entrega.

Finalment, per aquells companys que ahir no vàreu poder assistir al sopar, en les pròximes hores us adjuntaré el discurs de comiat per si us ve de gust llegir-lo.

dissabte, 15 de novembre del 2008

Els homes que no estimaven les dones











Stieg Larsson (Västerbotten 1954-Estocolm 2004) tenia només cinquanta anys quan va morir sobtadament d’un infart massiu. I, paradoxes de la vida, en Stieg va palmar-la sense tenir temps d’assaborir el que seria el gran èxit de la seva vida i que, poc després, es convertiria en una aferrissada disputa per l’herència entre el seu pare i germà, amb els quals gairebé no es parlava, i la seva companya, amb la què no estava casat ni registrat per motius de seguretat que explicaré més tard. Parlo de la tril·logia ‘Millenium’ de novela negra, protagonitzada pel periodista Mikael Blomkvist i la hacker Lisbeth Salander, un personatge que, diuen, està inspirat en bona part per una altra sueca il·lustre ‘Pippi Calcesllargues’.

Els tres llibres de la saga, que porten uns títols tan rebuscats com ‘Els homes que no estimaven les dones’, ‘La noia que somiava amb un llumí i un bidó de gasolina’, i ‘La reina al palau dels corrents d’aire’, s’han convertit en poc temps en l’últim fenomen editorial europeu i en un descobriment pel que fa al gènere de la novel·la negra. A casa nostra, fins ara, només ha vist la llum el primer dels tres llibrea ‘Els homes que no estimaven les dones’ (130.000 exemplars venuts, 20.000 dels quals en català) encara que dijous que ve es posarà a la venda la segona novel·la ‘La noia que somiava amb un llumí i un bidó de gasolina’.

Pensant en el destí que l’esperava, la seva mort la podria haver signat ell mateix en qualsevol dels personatges dels tres llibres que va escriure: el malaurat Larsson va estirar la pota després de pujar no sé quantes escales d’un edifici un dia que, ja és mala llet, l’ascensor estava avariat. L’únic misteri queda aclarit quan se sap que en Stieg no parava de fumar i que bevia més de vint cafès al dia...

Així que poc després de tancar un acord amb l’editorial Norstedts, l’Stieg mor i els seus tres llibres, un a un, comencen a ser objecte de culte en el món de la novel·la negra, i el seu nom comença a barrejar-se arreu amb els d’Agatha Christie, Andrea Camilleri, Manuel Vázquez Montalban o Donna Leon, però, sobretot, amb el també suec Henning Mankell.

Les obres són publicades un cop desaparegut l’autor i ben aviat comporten dues coses. Primera, una allau de corones sueques. Segona, el reneixement sobtat d’un sentiment d’estima que semblava oblidat per part dels seus principals parents: Erland, el pare i Joakim, el germà, amb qui feia temps que no es parlava. I com que en Stieg va morir sense fer testament, doncs tota l’herència va anar a parar als seus familiars, na Eva Gabrielsson, la dona amb la qual va compartir la vida fins el dia de la seva mort, es va quedar a dues veles o, si s'ho estimeu més, amb una mà al davant i l'altra al darrera. Fins i tot va ser desnonada perquè el pare i el germà del seu company no és que li professessin massa simpatia, que diguem, i li van prendre la casa. Vaja, com resa el llibre: els homes que no estimaven les dones. En Stieg i l’Eva no estaven casats ni registrats oficialment perquè el periodista, abans d’encetar la seva vena literària, es va convertir en l’assot dels moviments neonazis del nord d’Europa i de Suècia. La prudència i la seguretat aconsellava que no se’l relacionés amb ningú, que també és mala llet. Si més no per la pobra Gabrielsson, que no s'ha pogut agafar a cap aspecte legal a l'hora de reclamar el que li pertocaria.

Pel que fa al llibre, la millor crítica que en puc fer és dir-vos que fa setmanes que espero el 20-N, però aquesta vegada per un altre motiu que celebrar la mort dels ignominiosos: per córrer a comprar el segon lliurament de la saga que protagonitzen en Blomqvist i la Salander.

dimecres, 29 d’octubre del 2008

L'hora dels balanços



Estava perfilant un ‘post’ sobre algunes novetats editorials que he llegit aquestes darreres setmanes quan, de sobte, m’he adonat que inconscientment estava defugint el tema sobre el qual hauria d’escriure d’una forma més immediata: Santa Úrsula. I més encara quan en el darrer comentari que vaig penjar parlava d’aquesta diada castellera com una bona oportunitat per treure’ns el mal sabor de boca que ens va deixar el Concurs de Castells de Tarragona i que, sens dubte, ha estat el ‘post’ que ha registrat més opinions de la gent. En aquest sentit vull agrair totes i cadascuna de les entrades que s’han fet, i que he mirat de contestar una a una a les poques hores. Per tant, avui toca Santa Úrsula i més endavant ja us faré avinents quines són aquestes novetats literàries que podeu llegir (o no), ara que s’acaba la temporada castellera i que on s’està millor és a casa.

Santa Úrsula, per dir-ho ras i curt, ha esdevingut la segona decepció castellera consecutiva d’aquest mes, després del Concurs; quan fins aleshores portàvem una temporada notable. Amb tot, podria dir que aquesta vegada no les tenia totes, veient com havien anat els assaigs després de la competició de Tarragona. L’assistència de castellers ha anat decaient progressivament i ni tan sols el divendres abans de la gran diada vam aconseguir ser prou gent per fer proves concloents que, potser, ens haguessin ajudat a destriar una mica més el gra de la palla. Quina diferència amb la gentada que va venir abans del Concurs! Per això, aquests darrers dies he tingut la sensació que molts han desconnectat abans d’hora i que possiblement el cansament d’una temporada exigent i, de ben segur també, la frustració de Tarragona, han acabat pesant més que la il•lusió i les ganes de molts, d’acabar bé la temporada. I aquí, els dirigents de la Colla en som responsables en gran mesura i no podem defugir aquesta responsabilitat.

A l’igual que vaig comentar en el ‘post’ que parlava del Concurs, la decepció personal no és tant pel que fan els teus rivals sinó pel que tu no pots fer i, sobretot, per no haver previst, amb suficient dosi de realitat, com resoldre unes situacions que fàcilment es podien donar a plaça. La Colla Joves va fer el seu paper i va signar una brillant diada disparant els tres cartutxos que portava a la recambra; ni cinc, ni quatre: tres. I a més, descartant amb serenitat el dos de vuit (què llèpol hauria estat tirar-lo quan l’actuació anava de cara!) i apostant, en canvi, per dos castells que sovint descartem d’entrada en les grans cites, com són el tres i el quatre de nou amb folre. Perquè l’intent del pilar de set folrat no deixa de ser un brindis per provar de posar la cirereta al pastís.

Pel que fa a nosaltres, crec sincerament que vam estar de mala sort de no descarregar el dos de nou amb folre i manilles quan ja havien sortit els dosos. El tres de nou amb el pilar ja són figues d’un altre paner. A diferència del tres de vuit amb el pilar, el de nou té un grau de dificultat extrem. Haver col•locat sisens un parell de vegades no ha estat indicatiu de res, vist el que es va veure a plaça. Tanmateix, és un castell nou que, segur, s’anirà perfeccionant la tècnica fins a assolir-lo. De fet, en els pròxims dies, dues colles més, els Castellers de Vilafranca i els Minyons de Terrassa, han anunciat que atacaran el castell. Estic expectant per veure com els aniran les coses i per veure si introdueixen alguna varietat, algun detall, alguna innovació en la seva execució. En qualsevol cas, crec que és un castell que encara li falten hores i hores de rodatge, i de donar-hi voltes.

I el que va venir després es pot entendre quan vens de patir quatre caigudes severes (comptant les del Concurs). Ja se sap que gat escaldat amb aigua tèbia en té prou... El que em va sorprendre més positivament, però, va ser la fortalesa mental, l’ambició i el coratge per provar el pilar de vuit amb folre i manilles quan els ànims estaven tocats i la moral força baixa. Potser no tocava i de ben segur que pocs van festejar, a aquelles alçades, haver carregat el pilar de vuit (una mostra més de la pèrdua de respecte vers els castells). Però la lectura que en faig d’aquest fet és que la Colla, que tradicionalment s’havia mostrat massa respectuosa i temerosa respecte els castells emmanillats, per fi ha deixat anar aquest llast. I això, mirant el futur més immediat (òbviament la temporada pròxima) és engrescador i il•lusionant, perquè ara sí que ens els creiem, aquests castells.

En definitiva, l’anàlisi que en faig de la temporada és positiu. Si li hagués de posar una nota em decantaria per un notable baix, però notable al cap i a la fi. No hem caigut dels castells de vuit; hem descarregat tots els castells bàsics de nou (amb l’excepció del quatre de nou amb folre de l’Arboç); i hem tornat a dominar, de forma abassegadora el pilar de sis i de set, a més d’incorporar un castell nou al nostre repertori, com és el tres de vuit amb el pilar, que hem sovintejat. Llavors? Hem fallat en l’efectivitat dels castells més complexes. Sí, és cert, hem caigut en aquelles construccions que previsiblement podien caure, perquè són les de màxima dificultat. Amb tot, haver carregat dues vegades el dos de nou amb folre i manilles; haver coronat tres pilars de vuit amb folre i manilles i haver tornat a fer les dues aletes al cinc de nou amb folre; doncs home, és un balanç força destacat, si més no millor que el dels darrers anys. Succeeix també que som una colla que vol tocar totes les tecles i de vegades això t’acaba passant factura. Quan només et dediques a treballar tres o quatre castells, tot és més fàcil. Amb tot, sí que és veritat -si més no així ho penso- que hem de millorar la planificació, tant pel que fa a la temporada com als objectius, així com les dinàmiques dels assaigs, i sovint hem de deixar-nos guiar pel sentit comú. Només amb això estic convençut que millorarem com a Colla.

dimecres, 8 d’octubre del 2008

Sempre ens quedarà Santa Úrsula...



El Concurs de Castells 2008, celebrat a la renovada plaça de braus de Tarragona, ja és història. Una edició, la vintidosena, que els Castellers de Vilafranca van endur-se de manera implacable i incontestable, prorrogant el domini exhibit al llarg de la temporada i en les darreres quatre convocatòries. Res a dir, doncs, més enllà de felicitar sincerament als verds pel seu domini dels castells folrats, emmanillats... i també els nets. Perquè si en aquesta edició hi va haver castells decisius, aquests van ser el dos de vuit carregat –in extremis, però coronat sense cap mena de discussió- i un quatre de nou que per poc no descarreguen.

Jo no hi crec massa en la sort i sí en el treball constant, perseverant i intel·ligent. I vist el que es va veure a plaça, la victòria se la va endur la millor colla.

Dit això, la meva decepció ve més pel que no vam fer nosaltres (la Colla Vella) que no pel que van fer els altres. I ho dic sincerament. Perquè després de Santa Tecla, hem fet uns assaigs impecables i, difícilment, millorables. Però davant la gran cita, vam fallar. A hores d’ara encara busco on i quan vam estar desencertats, perquè fer els anàlisis a “toro passat” sempre és més fàcil. El que seguirà a continuació és una reflexió personal que en cap cas es pot atribuir al que pensa o pugui pensar la majoria de la Colla.

En primer lloc, -i contràriament a alguns comentaris que he sentit després del diumenge- jo no crec que ens equivoquéssim en l'aposta de sortida: el pilar de vuit amb folre i manilles. Abans del Concurs era el castell que més confiança ens donava, tot i que, potser per aquest feeling, no el vam assajar i analitzar com mereixia. Però s'han de tocar tantes tecles... I dic això perquè, respecte al pilar de vuit de Sant Fèlix, a Vilafranca, hi havia dos canvis (aixecador i enxaneta). Semblava que pel fet d’haver-lo descarregat l’any passat per Santa Úrsula ja el teníem al sarró... i tampoc és això. En qualsevol cas, era el castell que vèiem més fàcil de descarregar.

Com tampoc va ser un error, al meu entendre, atacar a la segona ronda el cinc de nou folrat, una estructura que històricament se’ns havia donat bé, però que fa molt, massa afegiria, que no descarreguem. El treball fet amb aquesta estructura d’ençà Sant Fèlix ha estat impecable, i la millor prova és que diumenge el vam carregar de manera sobrera. Ara bé, després de la segona aleta, una sobtada relaxació que encara no m’explico, més els nervis i alguna que altra errada detectada en el tronc del castell van fer que la construcció caigués sense possibilitats per poder-la defensar i posar pressió als verds. Una vertadera llàstima.

Llavors, l’error va ser en el quatre de nou amb el pilar? Doncs per mi, tampoc. Aquest castell, d’una execució extremadament complicada (només l’han descarregada els verds i nosaltres), va pujar prou bé i amb garanties d’arribar molt lluny. Però sigui pel que sigui, perquè només hem fet un quatre de nou amb folre en tota la temporada; perquè encara arrosseguem l’estigma de les caigudes de l’any passat; perquè faltava aquella convicció i determinació que hem mostrat altres vegades amb aquest castell –quan molts cops ha pujat infinitament pitjor-, l’intent va ser incomprensiblement desmuntat.

Amb això vull fer veure que els castells que portàvem en cartera, tot i que a algú li costi de creure (perquè no és de la Colla, perquè només ve a les grans sortides, o perquè fa temps que no s’acosta als assaigs), estaven al nostre abast.

I amb aquests castells haguéssim pogut plantar cara als Castellers de Vilafranca? Això és difícil de dir ara, i més després de l’exhibició dels penedesencs. A més, després del cinc de nou amb folre vam perdre dues peces claus pel que pogués venir a continuació... Però repeteixo, quines millors garanties es poden tenir després de grans assaigs –possiblement el segon millor que recordo- en què col·loquem sisens del cinc de nou amb folre, del tres de nou amb folre i el pilar, del quatre de nou amb folre i el pilar (aquest vam baixar-lo quan s’anava a agafar aquest pis), i del dos de vuit amb dosos col·locats i l’aixecador i l’enxaneta entre els pisos de quarts i quints? Poques, oi?

El que té de bo això dels castells és que l’actuació que has fet el cap de setmana anterior ja és història, i sempre hi ha constants revàlides: la pròxima de compromís, Santa Úrsula. I d’això en sabem un tros a la Vella, que portem més de dos-cents anys al capdamunt de tot o entre les colles capdavanteres. Ara bé, ja no n’hi ha prou amb allò de “la Vella és la Vella”. En el moment actual, el més exigent de la història dels castells, aquesta condició s’ha de renovar dia a dia, setmana a setmana, un any rera un altre. Als assaigs i a les sortides, perquè pel sol fet de dir-nos Colla Vella dels Xiquets de Valls això no ens assegura cap castell concret ni cap futur immediat. Però si, en canvi, seguim perseverant i rematem la feina que portem fent d’un temps cap aquí, tard o d’hora els resultats surten. Esperem que sigui per Santa Úrsula.

dijous, 2 d’octubre del 2008

'Blindness'

El director de cinema brasiler Fernando Meirelles, autor, entre d’altres, de La ciutat de Déu, porta ara al cinema l’adaptació d’una de les grans obres de l’escriptor portuguès José Saramago: Assaig sobre la ceguesa. La pel·lícula, que pel que diuen segueix de manera fidedigne la colpidora i angoixant trama plantejada per Saramago (premi Nobel de Literatura, el 1998), explica el caos que es produiria a la societat si, de sobte, d’un dia per l’altra, gairebé tothom es quedés cec a causa d’una mena d’epidèmia planetària.

L’estrena de Blindness, que és com es titula el film, ve precedida, però, de la polèmica que acostumen a generar aquelles propostes cinematogràfiques pensades i realitzades al marge de l’aposta purament comercial i que, sobretot, porten un missatge. La Federació Nacional de Cecs (NFB), que és l’organització d’invidents més gran dels Estats Units, ja ha anunciat que intentarà boicotejar l’estrena de Blindness perquè, considera, retrata els cecs com si fossin un col·lectiu de depravats. En paraules del president de la NFB, Marc Maurer, els invidents apareixen a la pel·lícula com “incompetents, bruts, viciosos i depravats”.

Jo no he vist Blindness –entre d’altres coses perquè encara no ha arribat als nostres cinemes- però sí que he llegit Assaig sobre la ceguesa i puc afirmar que en cap moment vaig tenir la sensació que en Saramago fes una crítica als cecs i que els caracteritzés tal i com els veu o els percep en Maurer. De fet, el llibre del Nobel portugués no té cap altre intenció que generar una profunda reflexió sobre els patrons de comportament i la moral del ser humà, i com es veurien trastocats en una situació límit. I és en aquesta condició extrema, esdevinguda com de la nit al dia, sense que ningú l’esperi i, aparentment sense cap esperança de recuperar l'ahir, que en Saramago imagina i retrata el pitjor de la humanitat; no dels cecs. De fet, no recordo en la lectura de l’assaig la situació de cap cec que ho fos abans de l’epidèmia, potser per allò de que el borni és el rei en el país dels cecs. Però en qualsevol cas, l’altra gran missatge que traspua l’Assaig sobre la ceguesa és que, per damunt de tot, hi ha lloc per a l’esperança en el triomf final de l’esperit d’aquelles persones que treuen el millor de cadascú quan les coses estan més complicades i la situació sembla irreversible.

Això sí, abans de córrer a veure la pel·lícula als cinemes recomano la lectura del llibre d’en Saramago, una obra tan angoixant i contundent com recomanable pel missatge que amaga tot i que, com hem llegit, hi pugui haver qui no el caci.

D’altra banda, si us entusiasma Assaig sobre la ceguesa us recomano que agafeu tot seguit Assaig sobre la lucidesa, una crítica implacable al sistema polític i a l’Estat com a sistema organitzador de la societat que emprenen aquells que fa un temps van patir la ceguesa: Us imagineu que en les pròximes eleccions autonòmiques la majoria de la població vota en blanc? Això avui no toca... així que us deixo amb el trailer de Blindness.

PD: L'escriptor Quim Monzó també reflexiona sobre aquesta polèmica en un article que publica avui dimecres, 8 d'octubre, La Vanguardia, i que us enllaço amb l'estracte.

diumenge, 28 de setembre del 2008

Una setmana



Una setmana. El compte enrera ja ha començat. El Concurs de Castells de Tarragona ja s'ensuma i les darreres actuacions es plantegen en clau Concurs...si més no per la gran majoria. Pel que fa a nosaltres, la Vella, el cap de setmana ha estat força positiu i fructífer, amb dos bons assajos i una sortida, la de Sitges, que ha servit per esvair dubtes i deixar-nos les coses més clares a tots plegats. I vist el què s'ha vist, avui tothom a la Colla ja sap per on aniran els trets...

Cinc castells. Ni més ni menys. Si hem de fer cas als darrers assajos -i, la veritat, ja no queda temps per a res més- el póquer de construccions que ens han de donar el Concurs o, per ser políticament correcte, lluitar-lo fins al final, aquests seran el cinc de nou amb folre, el tres i el quatre de nou amb folre i el pilar al mig, el dos de vuit i el pilar de vuit amb folre i manilles. Per tant, s'esvaeix el primer dubte -si és que mai ha existit- que és que, si més no per part nostre, no hi haurà tres de deu amb folre i manilles. I no perquè no tinguem un bon tres, que el tenim, sinó perquè arribem tard en aquest castell, i qui ha volgut buscar similituds amb l'any 2000, o bé no se'n recorda que aquell any teníem feina avançada gràcies al tres de vuit aixecat per sota (que ens va permetre alleugerir el tronc), o bé no se'n volia recordar...

Per tant, repeteixo: cinc castells. Ni més, ni menys. Cinc estructures que marquen un sostre enguany i, m'hi jugo un pèsol, serà difícil que se superin. Cinc construccions que, m'imagino, seran les mateixes que portaran els Castellers de Vilafranca, per més que, alguns d'ells també, segueixin parlant del tres de deu amb folre i manilles i del quatre de nou net. Només que provin una d'aquestes dues estructures, seré el primer sorprès. Per tant, crec que els Verds, els grans favorits a priori, es jugaran el Concurs amb les mateixes cartes. I en aquest context, ens porten avantatge perquè ells ja n'han decarregat dos, d'aquests castells, el quatre de nou amb folre i el pilar de vuit amb folre i manilles. Per això és molt important que, en aquestes hores prèvies, en aquests darrers assajos, les colles preparem aquest pòquer de cartes amb les millors garanties.

Una altra cosa és la Colla Joves. Els Vermells ja han mostrat quina és la seva gran amenaça, el cinc de nou amb folre. I poca cosa més... Però coneixent-los, faran bé les seves rivals en no refiar-se ni un pèl. Encara que a aquestes alçades no hagin mostrat el dos, una estructura tan necessària a les places castelleres com decisiva al Concurs. Encara que fins ara, el quatre de vuit impecable que ens mostren jornada rera jornada sigui només això, un bon carro gros, i que molts, veient-lo tan prim, ens costi imaginar-hi un pis més. Són la Joves, són Xiquets de Valls i per tant, sempre, sempre s'ha de comptar amb ells.

I per acabar, crec fermament que, a dia d'avui, el Concurs encara no l'ha guanyat ningú, i que els darrers dies seran decisius, en positiu i en negatiu. Una setmana, quan es porta rodant tota una temporada, pot decantar les coses cap a un costat o cap a l'altra: un bon assaig et pot donar moral de campió; un mal assaig et pot carregar de dubtes. Per tant, a la Vella ens queden dues grans proves, dimecres (a les 9) i divendres (a les deu de la nit); i si en aquests dos assajos fem proves convincents, el Concurs serà una mica més aprop de Valls. Perquè els castells, si més no a la Vella, quan ens els creiem, els fem. Que ningú no ho oblidi. Que ningú no ho dubti. I per nosaltres que no quedi. Som-hi tots!

dimarts, 23 de setembre del 2008

‘Torri di uomini’ o els castells italians



Fa pocs dies el filòleg i cronista casteller Xavier Brotons penjava en el seu bloc del Web casteller un article realment apassionant que us animo a llegir a tots els que estigueu interessats en això del món casteller i de la cultura tradicional i popular. ‘Torri di uomini. Castells a la italiana’ - així es diu el post- és una continuació de l’excel·lent treball (Castells del sud d’Itàlia) que va escriure el director de la revista Castells, Santi Terraza, en el número 20 de l’esmentada publicació, després d’una estada a Irsina, a la regió de la Lucània (també dita Basilicata), en la qual ens va descobrir i apropar l’existència d’un híbrid entre el que serien els castells i el que van ser els seus predecessors, els balls de valencians: el anomenats ‘castelli lucani’, que ara volen recuperar.

Gabriele di Stasio, a qui m’he permès d’agregar en l’espai d’aquest bloc dedicat al món casteller, és l’autor del llibre ‘Torri di uomini in Basilicata’ i va ser un dels amfitrions de Terraza. En el seu treball, Di Stasio defensa la hipòtesi que les ‘torri di uomini’ serien hereves del ball de valencians i les muixerangues, que es van exportar al país transalpí durant la dominació catalana del Regne de Nàpols (s. XV).

El que no faré ara és afusellar el que n’expliquen els dos ex companys Brotons i Terraza; millor que us llegiu el post d’en Xavi i us compreu la revista Castells que dirigeix en Terraza per aprofundir. En qualsevol cas, si que puc implementar algunes dades després d’haver-me capbussat en l’excel·lent bloc d’en Gabriele di Stasio. Els castells italians rebien diversos noms, segons fos la zona on es practiquessin, però amb un nexe comú, el Pizzic’Antò. Segons la definició que en fa Di Stasi, el Pizzic’Antò "és un joc lligat a la tradició religiosa –en honor a Sant Antoni i a la verge de la Pietat- i es practica construint torres humanes de diferents pisos que (a diferència dels nostres castells, que són estàtics) avancen en rotllana i en processó. Es va difondre en diverses zones de la regió, probablement durant la dominació catalana (...). A Itàlia es va arribar a practicar a Palermo, amb el nom de Vara di san Caloriu; a Mazara del Vallo, on aquests castells es coneixien com Animaliu; a Napoli, on rebien el nom de Pizzicandi; a Melfi (on s’està intentant recuperar-los) i que es van batejar amb el nom de Scaricavascio; a Irsina (l’únic lloc on es fan en l’actualitat), on se’n deien (i diuen) Pizzic’Antò; a Castellino del Biferno i a Ferrazzano, on s’anomenava a Pizzichendò; i també a Molise i a Calàbria. Les torres desfilaven girant sobre sí mateixes amb harmonia". Precisament, per donar ritme a les construccions, els castellers o giocatori, om en deien allà, cantaven estrofes dialectals incitant-se a no perdre l’equilibri.

L’últim post d’en Gabriele di Stasio informa que al Tocatì (Festival internacional de jocs de carrer que se celebra cada any a Verona) ha convidat aquest cap de setmana a actuar els Pizzic’Antò, d’Irsina. Qui sap si serà l’espurna que necessiten els nostres cosins germans italians per reprendre aquesta antiga tradició derivada dels castells. Sort!

dimecres, 17 de setembre del 2008

Santa Tecla




Santa Tecla continua sent implacable i inabastable per la Colla Vella. Està vist que per més que hi dediquem, any rera any, esforços i il·lusions, i ens mostrem, pel que fa a les colles convidades, com la que més creu en aquesta diada, des del seu inici, la nostra dedicació, els nostres esforços i la gosadia mostrada a cada edició que s'ha celebrat, no han obtingut, fins ara, cap mena de recompensa. Res. I això és frustrant. Frustra que et donin les gràcies pel que proves més que pel que aconsegueixes, tot i que aquesta sigui una gran diada que ja signaries en moltes altres places. Però a Tarragona, no. Nosaltres som una colla –i per aquesta manera de ser sovint rebem moltes crítiques- que acostuma a fer, a cada actuació, el màxim que pot segons les circumstàncies. Però fins i tot això, no s’hi val per Santa Tecla, on mirem de perpetuar-nos en una diada que en poc temps esdevindrà –si ja no ho és- en una cita clau del calendari casteller. Enguany tocava trencar aquesta mena de malefici i, d’una vegada per totes, fer un castell superior al tres de nou amb folre. Però es veu que es fa pregar, aquesta Santa Tecla. Es fa gruar, com dirien a casa. I sap greu. Sap greu pels esforços que hi ha al darrera, per la confiança que ens han fet sempre els seus organitzadors, i per l’estima que hem rebut sempre de la seva afició. I perquè el dos de nou amb folre i manilles, tot i pujar estant tocat de mort, va caure quan arrencava l’enxaneta, com ens va passar va l’any passat amb el quatre de nou amb folre i el pilar, a poc de carregar-lo, i, fa dos anys, amb el cinc de nou folrat. Sempre al llindar, però sense poder assaborir la glòria en una plaça mítica. Com a desgreuge sempre podrem recordar que mai no hem especulat, en aquesta diada, i que hem intentar rendir fins i tot per damunt del cent per cent. Perquè ens ho creiem, perquè volem ajudar a fer-la gran, aquesta diada, i perquè ens hi sentim com a casa.

Dit això, ens seguirem encomanant a la patrona de Tarragona perquè l’any que ve torni a confiar en nosaltres, i aquesta vegada sigui una mica més misericordiosa i, per tant, sigui la bona.

Pel que fa a la diada, la premsa ho havia venut com un pols a quatre braços, o com un doble duel Vilafranca-Vella; Jove-Xiquets. Al final, va semblar més una bona prova de resistència amb vistes al Concurs de Castells (pel que fa a les llenyes i a la durada de la diada) que cap altra cosa. Coincideixo en que qui va sortir més contenta de la plaça va ser la Colla Jove Xiquets de Tarragona, en completar el seu primer tres de nou amb folre després d'una pilar d'anys (nou?). La veritat és que s’ho mereixien, després de picar tanta pedra, i per ells la meva més sincera felicitació. A més, els liles van arrodonir la gesta descarregant el dos de vuit amb folre i carregant un bonic cinc de vuit que, si no arriba a ser per una badada d’un quart, feia tota la pinta que es descarregaria amb facilitat. A més, estic content que la Jove hagi trencat amb el tòpic de colla amb una mentalitat fràgil, i torni a aixecar el cap.

Els Xiquets de Tarragona van haver de lluitar amb el cop psicològic que suposa que la teva més directa rival et descarregui, instants abans que tu, el castell més valuós que has fet mai i el que portes en cartera per plantar immediatament. Això afecta i molt, i has de ser molt dur mentalment per sobreposar-te a unes circumstàncies com aquestes. En aquests casos, per experiència, potser paga la pena abaixar momentàniament el nivell per, a la següent ronda, intentar respondre, ara ja més tranquil. Però mai se sap... A més, la caiguda del tres matalasser va ser massa cruel, deixant la colla sense capacitat de reacció. Ànims Xiquets!

Els Castellers de Vilafranca, tot i signar la millor exhibició de la diada, van tornar a demostrar que no estan com altres temporades, i que si alguna vegada en els últims anys s’han mostrat més humans, més terrenals i més aprop de poder ser vençuts, és aquesta temporada. Però tot i així, tot i haver perdut aquesta sisena marxa, continuen sent tan grans que la resta de colles han de rendir al màxim per doblegar-los. Per això, continuo pensant ara el mateix que abans de Santa Tecla, que si sabem triar bé els castells i els portem ben assajats, tindrem les nostres opcions. I tant si les tindrem!. Hi ha dos castells que els dono per fets als verds, el quatre de nou amb folre i el pilar; i el pilar de vuit amb folre i manilles. La resta, ja en parlarem. Llavors, es tracta de trobar l’antídot a aquestes estructures i de començar presentant batalla amb un castell que sumés força i els obligués.

També dono les seves opcions a la Colla Joves, i més després de l’imponent cinc de nou amb folre de Sant Fèlix. Com ja vaig dir, si el saben acompanyar de dos castells més que siguin decisius, poden donar molta guerra. I això també ens beneficiarà, crec, perquè els grans favorits continuen sent els Castellers de Vilafranca, i aquests, acostumats els últims anys a mirar només en una sola direcció (on actuàvem nosaltres), ara hauran de vigilar a banda i banda.

dissabte, 13 de setembre del 2008

El botí de la Diada



El llarg cap de setmana casteller que suposa quan hi ha la Diada Nacional de Catalunya pel mig, obliga a fer un esforç extra a moltes colles però, sobretot, als de la Colla Vella, amb dues exhibicions de gran nivell, separades només per 16 hores d’interval: a Valls i a Montblanc. Però a més, si afegim que la setmana va començar, pràcticament, amb la diada de Torredembarra, i que l’acabarem a Tarragona amb la primera diada castellera de les Festes de Santa Tecla, doncs tenim set dies castellers d’alt voltatge.

Avui dissabte, a les portes de la diada tarragonina (i quan se sorteja l’ordre d’ubicació i d’actuació del Concurs de Castells de Tarragona), voldria fer dues consideracions. La primera, fa referència al generós botí que hem obtingut en cinc dies: un tres de nou amb folre, un tres de vuit amb el pilar (ja som la colla que n’ha fet més), un quatre de vuit amb el pilar, tres cinc de vuit (l’últim, el millor que hem fet en un parell d’anys), dos dos de vuit amb folre, un pilar de set folrat, un pilar de sis i un quatre de vuit... Tot descarregat, sense cap caiguda (una de les marques d’enguany i, sens dubte, la base de l’èxit de la campanya que portem fins ara) i recuperant, mica en mica, la confiança en tot l’ampli ventall d’estructures. Només em sap greu, en aquests cinc dies, no haver pogut portar a plaça el quatre de nou amb folre, un castell que ja fa anys que ens costa déu i ajuda descarregar-lo amb solvència, i que, entenc, serà una estructura base amb vistes al Concurs de Castells de Tarragona, pensant en el quatre de nou amb folre i el pilar.

L’altra consideració fa referència al preu que pagues a causa d’aquesta intensitat castellera, i que va quedar palès ahir al vespre en l’assaig previ a la primera diada castellera de Santa Tecla. Érem pocs per la feina que volem fer. Però és clar, després de la collita d’aquesta setmana i amb un pont llaminer pel mig, doncs molts necessiten agafar aire, encara que sigui un parell de dies. Desitjo que sigui només això i que demà, a Tarragona, tornem a ser la gentada que érem a Vilafranca del Penedès, per Sant Fèlix. Les intencions, com ja ha avançat el cap de colla (aquesta vegada sense sorpreses ni asos a la màniga) serà portar-hi el tres de nou amb folre, el dos de nou amb folre i manilles i el quatre de nou amb folre, possiblement en aquest ordre. I si tot va bé, no es descarta arribar a la ronda de pilars amb possibilitats d’alçar-hi el pilar de vuit amb folre i manilles. Però, per fer tot això, es necessiten molts castellers, més enllà de l’ajuda generosa que, segur, ens brindaran les dues colles de Tarragona. Hem d’assegurar-nos un cordó propi mínim per tal de tenir la pinya rocosa de Sant Fèlix. Crec que aquesta diada marcarà les vertaderes possibilitats de tornar a Tarragona, d’aquí a un mes, amb possibilitats ja no de plantar cara, sinó de guanyar el Concurs; o de fer-ho amb unes altres aspiracions, deixant-ho tot a l’atzar. I no ho dic tant pel que puguin fer o deixar de fer els Castellers de Vilafranca, perquè després de Sant Fèlix acostumen a baixar una miqueta el pistó; sinó pel que puguem fer nosaltres. A Tarragona toca descarregar aquest dos de nou amb folre i manilles; hem de fer el mateix amb el quatre de nou amb folre; i hem de seguir demostrant el domini que tenim amb el tres de nou amb folre. El pilar de vuit seria la cirereta.

Si tot surt bé, que ningú no dubti que en sortirem molt reforçats, però que més enllà de guanyar-hi nosaltres, també hi guanyarà el Concurs de Castells de Tarragona i l’aficionat casteller.

dilluns, 1 de setembre del 2008

De Sant Fèlix al Concurs de Tarragona



La diada de Festa Major de Vilafranca del Penedès acostuma a marcar l’equador de la temporada castellera i, sobretot, deixa entreveure com els poden anar les coses a les quatre colles participants, d’aquí a final de temporada. I enguany, que hi ha Concurs, aquesta mena de baròmetre s’ha de tenir en compte, encara que sigui com un element més de judici.

Aquest Sant Fèlix, doncs, ha aportat una sèrie de novetats que permeten intuir un final de temporada trepidant i amb moltes sorpreses. Una realitat, per exemple, és que els Castellers de Vilafranca, vencedors de la diada, no abasseguen ni són tan implacables com ens tenien acostumats (el dos de nou amb folre i manilles i el tres de nou amb folre no acostumaven a entrar en un programa amb propostes de construccions superiors). L’altra realitat és que els verds encara són la colla més en forma i, per tant, la gran favorita per reeditar i endur-se el Concurs de Castells de Tarragona.

Hi ha hagut anys, però, que l’actuació que signaven els Castellers de Vilafranca per Sant Fèlix acostumava a superar la que ells mateixos feien a Tarragona i que els permetia guanyar el Concurs. Això, enguany, serà difícil que passi (no dic que sigui impossible). Però tot fa pensar que els verds hauran d’escurçar les vacances que acostumen a prendre’s després de festa major i suar de valent per millorar estructures que s’han quedat fora del programa de festa major, si bé en un moment o altre s’havien anunciat: tres de deu amb folre i manilles, quatre de nou, dos de vuit i cinc de nou amb folre.

Parlant del cinc de nou folrat, Sant Fèlix va trencar també la bipolaritat que semblaven capitalitzar els vilafranquins i la Colla Vella dels Xiquets de Valls, i va decidir que entrés a jugar l’altra entitat vallenca, la Colla Joves, en la lluita pel ceptre de Tarragona. La Joves, que ja portava temps avisant amb un cinc de vuit de postal, va descarregar el seu primer cinc de nou amb folre, un castell que pot ser clau a la plaça de braus si el saben acompanyar de dos castells superiors al tres de nou amb folre. Tanmateix, la incursió de la Joves pot complicar també la vida als Castellers de Vilafranca, acostumats a centrar-se en el que feia la Vella. Ara, en canvi, els verds hauran de mirar a banda i banda de la plaça.

Pel que fa a la Colla Vella, la temporada que portem fins ara és molt positiva: som la colla que menys ha caigut de les quatre grans; hem ampliat ventall amb el tres de vuit amb el pilar; estem millorant el pilar amb una proposta de futur; i, sobretot, tornem a ser molta i molta gent. Dit això, i sense voler desmerèixer els registres de la Joves i Minyons de Sant Fèlix (ja que els castells que van fer els tenen per la mà), m’hauria agradat veure com els haurien anat les coses a vermells i malves en el cas d’actuar en solitari i de no comptar amb l’ajuda mútua. Nosaltres, en canvi, ens vam haver de valer per nosaltres mateixos, i si tenim en compte els castells que vam plantar (des de l’inèdit tres de nou amb folre i el pilar, fins a dos estructures emmanillades com el dos de nou i el pilar de vuit), que requereixen una pinya més que generosa, tots solets, doncs home, si més no és per tenir-ho en compte.

L’últim concurs que vam guanyar, el del 2000, va venir precedit d’un Sant Fèlix brutal, per mi, una de les millors actuacions que s’han fet mai a Vilafranca (cinc de nou amb folre, dos de nou amb folre i manilles, tres de vuit aixecat per sota i pilar de vuit amb folre i manilles –carregat-). El que hem fet enguany no es pot comparar, ho sé, però crec que és molt i molt significatiu el fet d’haver reconduït una diada que s’havia posat costa amunt amb la caiguda prematura del tres de nou amb folre i el pilar, i amb la pressió afegida del que havien fet les altres colles. Em quedo amb la resposta que vam donar, amb la reacció que vam tenir, amb les ganes de seguir lluitant i de plantar cara fins el final, amb el cop de puny damunt la taula d’una colla que recuperava la mentalitat guanyadora.

Amb aquesta gent i amb aquesta mentalitat tot ha de ser més fàcil. Amb tot, no és prou. Queda molt per fer, com per exemple triar els quatre o cinc castells que poden donar-nos el Concurs (i que a hores d’ara encara no tenim) i picar pedra i treballar més que ningú durant un mes.

Entremig hi ha actuacions de nivell i de compromís, començant per la de Torredembarra i acabant per la de Santa Tecla, i passant per la Diada a Valls i Montblanc. Però si hi ha d’haver una pedra de toc, on fer les darreres proves amb vistes al Concurs i demostrar que podem recuperar per a Valls el Concurs de Castells, aquesta és Santa Tecla. En la vida de les persones i en el món dels castells també, la psicologia hi juga un paper transcendental. I no és el mateix (per la pròpia colla, però també per les altres) presentar-se a la sorra de la plaça de braus amb la sensació que podem guanyar si toca la flauta, que fer-ho amb ple convenciment i després de signar una gran diada per les festes de Santa Tecla. Som-hi!

dimarts, 19 d’agost del 2008

Vacances a Londres


Ja he tornat. I, la veritat, m'ha costat més del que em pensava. He de reconèixer que aquestes vacances he desconnectat com poques vegades havia fet abans. Així, pràcticament no he llegit premsa, gairebé no he mirat la televisió i només em posava davant l'ordinador uns minuts cada tres o quatre dies per baixar-me el correu. Per contra, he mantingut el nivell de lectura (ara estic acabant l'Òmnibus de la mort, del company i amic Toni Orensanz, hi he llegit les últimes novetats en novela negra de la Donna Leon, l'Andrea Camilleri, i el Henning Mankell), he fet esport quasi cada dia i, per damunt de tot, he disfrutat de la família, sovint sense fer res d'especial. Amb ella hem sobreviscut a la segona experiència de viatjar fent un intercanvi de casa, un mètode de conèixer món que us recomano i del qual ja us n'havia parlat. Aquesta vegada va ser a Londres i per un període de deu dies. I no, els anglesos no ens van prendre ni trencar res, i ens vam trobar la casa com la vam deixar. Que en som de desconfiats...

Pel que fa a Londres, tot i que no era el destí més desitjat (m'hauria estimat més tornar a Itàlia o França) em cridava l'atenció el que em deien molts amics: "Tu ves-hi, que tant que t'agrada París, veuràs com Londres la supera". Doncs em sap greu, però no; entre les dues ciutats em quedo amb París. I consti que hi va haver moltes coses que em van agradar, de Londres. Per exemple, els museus. El fet que siguin gratuits, és una mostra fefaent de la voluntat del govern britànic de que la cultura arribi a tothom, sense excepció, encara que això signifiqui destinar-hi una part important dels pressupostos nacionals i locals. Em van agradar la National Gallery i les dues Tate (la Modern i la Gallery), la visita a l'Abadia de Westminster, els mercats de Candem i Notthing Hill, i els impressionants parcs i jardins, amb el Hyde Park al capdavant, que fan de veritable pulmó verd d'una ciutat sobrecarregada. També em va agradar la solució que han trobat els londinencs per donar resposta a la gran immigració que tenen, i que no para de créixer. Em refereixo als barris mixtes on conviuen perfectament les cases dels anglesos de tota la vida amb els nous edificis socials aixecats per als nouvinguts. Dos models, un a cada banda, separats només pel carrer. Em sembla una proposta molt més intel·ligent i integradora que els ghettos perifèrics (banlieue) de moltes ciutats franceses, que sovint acaben esclatant com una bomba de rellotgeria.

En canvi, no em va agradar l'aire individualista que es respira a la ciutat, ni la rapidesa amb què es viu (és un xoc brutal si has passat les darreres tres vacances a recer de la cultura slow de la Toscana). Penso que, a diferència d'altres grans ciutats, com París, Roma, Copenague o Barcelona, Londres és una ciutat a la qual li falta una mica d'humanitat. Passejant per la city t'adones, o si més no és la impressió amb la què em vaig quedar, que és una ciutat pensada per donar més resposta i solucions al trànsit rodat que comoditat a les persones. Les voreres són molt més estretes i curtes que la resta de ciutats que citava, i això, tenint en compte que parlem d'una capital superpoblada, fa que se't faci difícil desplaçar-te. En aquest sentit vaig trobar a faltar grans avingudes per passejar tranquilament, amb bancs on asseure't per descansar o, simplement, contemplar el que passa al teu voltant. Me'n vaig tornar, doncs, amb la sensació que Londres és una ciutat angoixant i estressant; i no vull ni imaginar-me com serà d'aquí a quatre anys quan hagi d'acollir els Jocs Olímpics. Allí, per exemple, i a diferència de Barcelona o Copenhague, circular en bicicleta és quasi una heroicitat, i els vianants constantment es troben amb pintures a les voreres o a l'asfalt avisant-los que no badin amb el tràfic. Tampoc vaig acabar d'entendre que per creuar un carrer hagis de fer-ho en dos temps i t'hagis d'aturar dues vegades perquè hi ha dos semàfors: l'un pels cotxes que circulen per la dreta i l'altra per l'esquerra.

En fi, que vaig tornar amb el pensament que Anglaterra si bé no està tan lluny de casa (a dues hores de Reus en avió) sembla que es trobi a les Antípodes, a l'altra extrem del planeta, i que per arribari faci falta un vol transoceànic i, després, superar el jet-lag. Monedes diferents, conducció i vehicles diferents, endolls diferents...

dimecres, 23 de juliol del 2008

El Boss

Steve van Zandt, la guitarra 'pirata' de la E Street Band, ho deia ben clar en l'entrevista que li feia dilluns passat el periodista del Periódico de Catalunya, Jordi Bianciotto: "L'any 1999 va ser un gran error començar la gira 'Reunion tour' a Barcelona. Després d'allò, tot el que va venir va ser tant avorrit! A Barcelona s'hi ha d'anar a tancar les gires, no a començar-les!. El públic d'aquí és, segurament, el més salvatge del món. Per què? No ho sé".

Van Zandt expressa amb aquestes paraules allò que el Boss fa temps que sap i per això aquesta comunió tan perfecta cada vegada que torna a Catalunya, i per això ens delecta amb tota mena de detalls generosos, amb signes d'una gratitud que vol ser corresposta, amb respecte, amb regals íntims...

Dissabte al vespre vaig ser al concert de Bruce Springsteen i la E Street Band al Camp Nou. I encara que aquesta vegada fos diferent (estava penjat a la tercera graderia, gairebé a tocar de les cabines dels comentaristes) i que costés seguir tots els detalls que s'anaven succeïnt a primera línia de foc, l'espectacle va ser brutal, superb, extraordinari. Ni les deficiències en el sò, que hi van ser, ni el fet d'haver de seguir el concert amb l'inconvenient que suposen les cadires en un event d'aquest tipus (t'hi pots deixar els genolls!), van desdibuixar la colossal actuació del Boss. Per cert que, des de dalt de tot de l'estadi sí que vaig poder apreciar el que alguns periodistes van batejar l'endemà mateix com 'efecte fideuà', que és el que donen els milers de braços alçats seguint una coreografia tant improvisada com perfecte.

Un altre detall que em va sorprendre, i que no vaig apreciar en el seu darrer concert a l'Estadi Olímpic de Montjuic, va ser el relleu generacional. Dissabte a la nit hi havia xiquets de molt pocs anys, preadolescents, adolescents, joves, no tan joves (ja), una mica més grans, pares i avis... I això em va fer recordar amb el concert del Ligabue, el passat hivern a Roma, també per a tots els públics.

Del 'setlist' de dissabte em quedo amb la versió allargada del Mary's place, els Hungry heart i The river (que no havia sentit en directe) i el Born to run en ple èxtasi final. També em va semblar genial començar amb No surrender i acabar amb un mix entre el Twist and shout i La bamba, amb la complicitat d'un públic entregat com no podia ser d'una altra manera.

Com deia també Steve van Zandt al final de l'esmentada entrevista: "tant de bo hi hagués una gira cada any per tornar a Barcelona". Doncs res, nosaltres us hi esperem!.

Us deixo amb la versió "llarga durada" del Mary's place que l'endemà mateix ja estava penjada al you tube.

dimecres, 9 de juliol del 2008

La píndola



















Després de Sant Joan -la nostra Festa Major-, sempre resulta difícil seguir engrescant la gent de la Colla per mantenir un nivell alt de castells abans que arribin les grans cites del mes d’agost, a l’equador de la temporada, i preparar tot seguit l'esprint final. I ho entenc perfectament; la temporada és tan llarga!. Els qui anem al capdavant, però, tenim, abans que comenci la temporada, una imatge global del que ens espera, i ho planifiquem tot plegat com si fos una mena de tour (ara que comença la prova ciclista per excel·lència) o una marató castellera. I sabem, molt abans que aquestes arribin, en quines places ens agradaria prémer l’accelerador i en quines altres (cada vegada menys, malauradament) podrem xalar sense necessitat d’arriscar, simplement, pel plaer de fer castells i fer castellers.

L’any passat, una diada que vam marcar en rosat en el nostre calendari particular va ser la sortida a Vic, perquè ens ho vam prendre com una cosa extraordinària (queda tan lluny de casa!) i perquè els gestors de l’exhibició ens ho van saber vendre bé: un referèndum intern va triar la Colla Vella com l’entitat que la majoria desitjava per commemorar el seu desè aniversari. Com ens hi podíem negar?

Enguany ha passat quelcom de semblant amb Terrassa. Ja fa temps que ens anaven al darrera per portar la Colla Vella per Festa Major. I, tanmateix, molts castellers de la Vella maldàvem feia temps per tornar a actuar al Raval de Montserrat. Enguany ha pogut ser, en coincidir la voluntat dels uns i els altres. I així ho vam fer saber a la nostra gent.

Un incís, abans de lligar Vic i Terrassa amb el que us volia dir...

Un bon amic casteller de la gran colla rival em deia abans de començar el Tomb del Poble (la cercavila que fem a Valls la tarda de Sant Joan) que la gran diferència entre les dues colles era que quan els capdavanters de la Vella donen la píndola als seus castellers, aquests se l’empassen amb fe, confiats i sense dubtar-ho ni un moment; mentre que quan ho fan els capitostos de la Joves, la majoria dels seus castellers obren la boca, entomen la píndola, però a la que s’han girat, l’escupen dissimuladament a terra...

L’exemple, que em va semblar terriblement encertat, si més no em sembla que retrata perfectament el sentiment i el tarannà de la gent de la Colla Vella (no puc opinar com es comporta la gent a la Colla Joves), m’ha vingut al cap a l’hora de parlar de Vic i Terrassa. Quan vam tocar el xiulet l’any passat a Vic i enguany a Terrassa, la majoria dels capdavanters estàvem tranquils perquè crèiem que seríem prou gent per portar el programa que havíem anunciat. I així és molt fàcil i molt agraït treballar, sabent que un gruix important de la Colla no et fallarà.

L’exhibició castellera de la Festa Major de Terrassa va ser esplèndida. I no tant pels grans castells que s’hi van poder veure (que també), sinó pel mateix que destacava de la Festa Major de Sant Joan a Valls. Totes les colles van aconseguir el respectius objectius; no hi va haver cap caiguda; només hi va haver un peu desmuntat (crec recordar que el quatre de vuit dels Castellers de Terrassa) i tot plegat es va poder veure i viure amb un temps récord. Així dóna gust fer i anar a veure castells; i això és quelcom que es reflexa a la cara dels castellers i dels aficionats.

Pel que fa a la nostra particular actuació, dir que les coses s’estan fent amb molt de cap, sense voler estirar més el braç que la màniga, i amb una capacitat d’autogestió que ja voldrien molts per a ells. Un exemple: Divendres ja sabíem quins tres castells (i fins i tot el pilar) plantaríem a plaça, i ni la temptació de passar al davant dels amfitrions i guanyar-los a casa seva (un terme que utilitzen sovint els cronistes castellers i amb el qual no em sento gens a gust) no ens va fer dubtar ni un segon del camí a seguir. De concurs només n’hi ha un; la resta són exhibicions. I aquestes actuacions ens les hem de prendre com el que són: una manera de passar-s’ho bé (i de fer-ho passar bé) fent castells, pensant única i exclusivament en nosaltres i en ningú més que no sigui l'aficionat casteller. Si ens ho posem al cap i ens ho creiem fermament, tornarem a ser una multitud... i ni tan sols ens haurem de prendre la píndola!

PD: Per cert, ara venen tres tres o quatre sortides per xalar i sense pressió afegida (divendres a l'hotel Calypso de Salou; diumenge al barri de La Xamora, a Valls; dissabte 19 al barri de la Colla Vella, a Valls i el cap de setmana del 23 al 24 de juliol, a Villabona, a Euskadi).

dimarts, 24 de juny del 2008

Reflexions al voltant de Sant Joan





Escriure a toro passat sempre és fàcil, i més sabent que les coses no és que hagin anat bé, sinó que han anat de cullons, i ja em perdonaran... En dos dies de castells, que per a Valls i els vallencs signifiquen l'inici oficial de la temporada castellera, els de la Vella hem estrenat quatre castells nous enguany: el quatre de vuit amb el pilar, el tres de nou amb folre, el quatre de nou amb folre, i el pilar de set amb folre... que es diu aviat! I a més, aquests resultats -que feia temps que no obteníem- tenen el valor afegit que suposa el paperàs digníssim de l'altra colla de la ciutat. Per això té més valor.

Per nosaltres, la doble diada castellera de les festes de Sant Joan representava també un doble i gran repte. En primer lloc, fer un pas endavant, sense emmirallar-nos ni deixar-nos portar per ningú; anant a la nostra. I la segona, evitar de totes, totes qualsevol caiguda que pogués representar un pas enrera i haver de començar de nou. El primer objectiu l'hem assolit amb escreix, aguantant fins i tot la pressió afegida de qui ens demanava, des de fora, posar una marxa més en no sé quin benefici, i també la pressió que suposava l'estrena de nous castells aquesta temporada. El ritme de la Colla Vella l'ha d'imposar la Colla Vella, ningú més. Aquest és el camí correcte i la drecera per evitar entrebancs que t'hipotequin una temporada. Així, ras i curt. I més quan venim d'un any (el 2007) del tot injust en què tres caigudes severes ens van condicionar i malmetre una temporada que prometia molt abans de la festa major de Gràcia i en la què, dit sigui de passada, vam assolir el récord de tresos de nou folrats. I el segon objectiu, el de no caure, també l'hem assolit plenament. I aquí voldria fer un punt i a part.

Tenim (a la Colla Vella) una canalla excepcional, valenta i molt bona; diria més, boníssima i -aquí hi ha un tret diferencial- amb plena responsabilitat del què són i, sobretot, del què representen... que sovint et fa emocionar. Per això, si els hagués de puntuar els posaria, sense dubtar, dotze punts sobre deu: matrícula d'honor. Però com tot en aquesta vida, fins i tot els seus petits grans cors necessitaven també d'un reconeixement d'aquesta magnitud per recuperar la confiança perduda i creure's-ho de debò. Per això, la gent que va viure ahir la diada de Completes i que avui ha disfrutat d'aquest Sant Joan sap que la doble victòria (particular, dins de la pròpia colla, i que ningú no interpreti res més del que vull dir) no acaba aquí, sinó que va una mica més enllà. És oxigen per uns quants mesos més.

D'altra banda, voldria destacar i reivindicar l'agilitat tant de la diada de Completes com la de Sant Joan, dues exhibicions excelses que s'han despatxat amb una hora i i una hora i mitja, respectivament. I en aquest timming, veure i disfrutar dels castells que s'han fet i completat, com una mena d'acció-reacció brutal, capaç de saciar l'aficionat més exigent, ha deixat tothom amb un gran sabor de boca: tant els de casa, que han pogut (per fi) fer un dinar de festa major amb tots els ets i uts; com els de fora, que han pogut vibrar, una vegada més, de la mística de la plaça del Blat, de l'essència castellera en la seva màxima expressió i, per què no, perquè també han pogut veure un gran espectacle i anar a dinar a una hora decent.

I per acabar aquesta primera crònica de Festa Major voldria fer un agraïment al casteller anònim i de base, aquell que, en el decurs d'aquests més de dos-cents anys d'història, aporta el seu gra de sorra i que, sense ell, tot plegat seria molt més complicat. Ells, vinguin d'on vinguin (perquè ens venen de tot arreu), sempre han estat molt importants i segueixen sent-ho. Tant fa que només vinguin a tres o quatre sortides l'any, que ho facin només quan la Colla actua a la ciutat, que vinguin quan de debò la Colla els necessita (que és sempre) o a les grans cites, com el Concurs. Tant se val. Sempre són (sou) benvinguts i sempre seran (sereu) crucials en la història de la Colla. Felicitats a tots ells i bona Festa Major.

dijous, 12 de juny del 2008

Mamadetes, masclets, boladissos



Aquesta setmana ha corregut com la pólvora, per internet, el vídeo promocional del ‘Boladís’, la que pretén ser la beguda oficial de Sant Joan, la Festa Major de Valls, a l’estil de la ‘Mamadeta’ de Santa Tecla (Tarragona) i el ‘Masclet’ de Sant Pere (Reus), entre moltes i moltes altres begudes de la nostra terra. La promoció té l’èxit assegurat ja que porta el segell creatiu del Carles Cubos i la idea original del Jordi Sans(què grans!) i està protagonitzat pel cèlebre Miquel Marcet, més conegut amb el malnom del ‘Conde’ i, en els últims anys, rebatejat com el ‘Daaaalí de Vvvalls’. A mi, tot plegat, em sembla genial, divertit, fresc, festiu, desenfadat... i us invito a que també hi digueu la vostra.

És ben curiós, però, l’efecte dominó que acaben causant les festes majors de més volada, convertint-se, tot sovint, en un model del qual s’ha de plagiar el que és tradicional i el que no ho és tant (protocols, cercaviles petites/tomets del poble/bestiari infantil, begudes de les festes, barrets de les festes, samarretes de les festes, gots de les festes... i aviat el profilàctid de les festes).

Un exemple el tenim amb el famós protocol de les festes, pendent d’aprovació a ca nostra, però que ja és oficial i oficiós a Tarragona, Reus, Vilafranca del Penedès... Sembla com si no es pogués entendre la Festa Major sense aquest ditxós document, que ho ordena i preveu tot (ja sabeu, atado y bien atado), i que ningú no s’expliqui com s’havia fet tot fins ara i, sobretot, com és que les coses acostumaven a sortir bé si no hi havia ‘El Protocol’. Recordo, a tall anecdòtic, que quan se’n discutia la seva elaboració, a l‘inici, es volia pautar absolutament tot, fins i tot detalls de la vestimenta del casteller com si aquest podia portar i pujar amb mitjons...

L’altra exemple d’aquests plagis en cadena, com comentava, és el de les begudes ‘oficials’ de les festes. A Tarragona, no fa pas massa -a tot estirar uns vuit anys- es van inventar la ‘mamadeta’, a base del licor més internacional de la ciutat: el chartreuse verd i groc, un destilat d’herbes aromàtiques elaborat a partir d’una fórmula dels monjos cartoixans. Pel que fa al nom, recordo haver llegit en algun lloc o sentit una llegenda urbana que assegurava que, sent festa major a Tarragona, un home va entrar en un bar de la Part Alta i va demanar-li a la cambrera ‘una mamadeta’; ella, en comptes de fotre-li un moc el va respondre servint-li, en un got, granissat de llimona i chartreuse.

Després va venir el ‘masclet’ de Reus, la beguda oficial de la Festa Major de Sant Pere, que encara és més recent, doncs no fa ni set anys que serveix per assedegar les festes dels ganxets. I si a Tarragona és el chartreuse, de què havia d’estar fet el masclet?... Efectivament, de vermut de Reus i de ‘plim’, un refresc de fruites autòcton, d’allò més dolç i empalagós. Aquesta és la base, tot i que després cadascú és lliure d’anar-hi afegint d’altres licors o begudes refrescants amb l’objectiu de trobar l’equilibri del ‘puntillo’. Com t’aixequis l’endemà és una altra cosa.

Però no us penseu que tot s’acaba aquí. A Torredembarra agafen un pets com una gla amb l’’aigua de la Torre’, elaborada a base d’Anís del mono, aigua amb gas i sucre, i amb els ‘xupitos diable’ (chartreuse groc, Torres 10, vodka i xarop de grosella), la beguda dels Diables de la Torre...Us podeu imaginar que la majoria acaben cridant el Joseeeeeeep.

Ara bé, si hi ha algunes begudes cèlebres que han traspassat les seves fronteres més locals, aquestes són l’’Aigua de València’ (suc de taronja, cava, sucre i vodka), la ‘Pomada’ menorquina (gin Xuriguer, suc de llimona i gel picat) i els ‘Burrets’, ‘Plis-plas’ o ‘Mentireta’, diverses modalitats que s’associen a les festes de ‘Moros i Cristians’ d’Alcoi i que estan fets a base de licor de cafè, cola i/o granissat de llimona.

Per qui vulgui llegir i documentar-se una mica més sobre les begudes de la nostra terra us suggereixo la lectura d'un article d'en Jaume Piquer o bé la secció de cultura de l'Accent.cat 'xarrupa que vessa!'

dijous, 22 de maig del 2008

Ni transvasaments ni interconnexió

Ni transvasaments ni interconnexió de xarxes. I no és un NO perquè sí, sinó perquè jo m’ho crec això de la nova cultura de l’aigua, una definició que per molts sembla un més dels eufemismes encunyats per polítics disfressats de lingüistes per definir, sense rubor, paraules cristal·lines de les quals tots en coneixem el significat. Una cosa és solidaritzar-se amb una situació d’emergència i supervivència, i una altra molt diferent és gestionar una política de l’aigua posant més èmfasi en seguir malbaratant els recursos naturals –sense tenir en compte el gravíssim perjudici que pots causar a un territori-, en comptes de definir i aplicar una vertadera nova cultura de l’aigua, on imperi la conscienciació sobre aquests recursos.

Ara, després de mesos convulsos i d’enceses polèmiques, tenim que ha plogut. I ha plogut a cor que vols. I a més, aquesta vegada la pluja sí ha sabut ploure. L’aigua que ha caigut del cel en els darrers quinze dies, i la que encara ha de caure si fem cas de les previsions meterològiques, ha calmat l’assedegada i encesa emergència nacional. En dues setmanes s’ha passat del 20 per cent de reserves a tocar del 35 per cent. Tanmateix, a aquestes xifres cal sumar-hi l’aigua que baixarà procedent de les muntanyes i les capçaleres, més aquella que està per caure, perquè encara no ha fet net del tot. Quan això passi, serà el moment de fer comptes clars i enterrar aquest nou intent de transvasament encobert que és la interconnexió. Perquè si a finals d’any estem a la meitat de les reserves dels embassaments, com tot fa pinta que pot ser, com explicarem la interconnexió si el mes de maig ha d’entrar en funcionament la dessaladora del Prat? De cap de les maneres...

Per això penso que el que aquesta vegada s'està esgotant no és l'aigua sinó els arguments per fer un obra sense sentit, un cop superada la situació d’emergència. I si després de tot encara hi ha qui defensa la construcció de la canonada és perquè ha deixat de creure en la nova cultura de l’aigua. Música, mestre...

dimecres, 21 de maig del 2008

Vacances d'intercanvi

Consti que em va costar molt decidir-me i que, finalment, quan vaig acceptar, no les tenia totes amb mi. Feia mesos que m’animaven a provar una experiència per la què ja havien passat uns amics de debò: viatjar intercanviant la casa! Buff! Jo, que sempre m’he tingut com una persona de mentalitat oberta, em veia ara com el més tancat de tots, carregat de prejudicis absurds, cagadubtes i temerós de no sé què. Però em van convèncer. Era el 2006 i acabàvem de prendre la determinació d’anar de vacances fent un intercanvi de casa... “i que sigui el que Déu vugui!”.

El mètode era (i és) tan senzill que interiorment anava alimentant els meus dubtes i dinamitant la meva malfiança. Així doncs, et registres en una agència d’internet especialitzada en aquests serveis, ‘vens’ casa teva (en el nostre cas remarcant la proximitat amb les platges de la Costa Daurada, del Priorat, de l’Ebre, de la Ruta del Cister, de Port Aventura, del Modernisme de Reus, dels vestigis medievals de Montblanc, del patrimoni romà de la Imperial Tarraco i, també, és clar, de Barcelona) i consultes la resta de gent que ofereix casa seva com a moneda d’intercanvi per passar les vacances. La jugada, òbviament, és que les dues ofertes casin i que mentre tu et desplaces uns dies a casa seva, ells s’instal·len a casa teva.

Val a dir que els temors inicials acostumen a desaparèixer tan bon punt et poses a intercanviar, via mail, informacions d’aquí i d’allí, i et deixes aconsellar excursions, visites, propostes, experiències, compres, restaurants... És el contacte amb les persones el que actua com a desllorigador i el que et fa canviar les idees, que t’ofega els prejudicis i que t’anima a seguir endavant i a provar-ho.

L’experiència que va seguir la nostra aventura va ser inolvidable. I això que encara hi ha dos moments en els què solen reaparèixer els dubtes (si més no, en el meu cas), com si fossin fantasmes. L’un, és veure què et trobaràs quan arribis al lloc triat i si el què t’han anat explicant els darrers mesos es correspon al que t’havien dit; l’altra, quan tornes a casa, poses la clau al pany i penses com t’hauran deixat la casa, què t’hauran regirat o què t’hauran agafat, com si de sobte tot allò material agafés un valor exagerat...

I quan arribes a la casa que passaràs les vacances veus que t’han deixat un ram de flors, unes ampolles de vi i d’un escumós que no s’assembla al cava ni al xampany, la nevera plena i la casa plena de post-ip’s facilitant la teva convivència. I al vespre, al correu electrònic t’expliques, si vols, l’experiència de cada dia i demanes si ho has trobat tot correctament i si necessites quelcom. I quan tornes, observes que tot està en ordre, talment com ho havies deixat, i fins i tot amb algun obsequi.

He decidit escriure aquest post després de veure, ara fa unes setmanes, una pel·lícula (tan superficial com divertida) que parla d’aquesta experiència, i que us adjunto el tràiler a sota. És un nou concepte de viatge, en el què valores extraordinàriament la confiança que es fan les persones, la generositat, la servitud i el contacte que es manté abans, durant i després del viatge. Molt recomanable. Us deixo l'enllaç de GTI, una de les empreses que presten aquest servei i el tràiler de 'The holidays'...

dilluns, 12 de maig del 2008

Ligabue i Saviano (II)

El passat 13 de març vaig penjar un post (el segon d'aquest bloc) en què feia una doble recomanació. D'una banda proposava escoltar quelcom de Luciano Ligabue, un rocker italià desconegut a ca nostra però tot un ídol al seu país; i alhora suggeria llegir 'Gomorra', el llibre amb què Roberto Saviano, el seu autor, ha saltat a la fama tot destapant, sense por, tot allò que envolta el món de la màfia: com opera, qui els dóna cobertura, com es financia... Ara, quasi bé dos mesos després d'aquell escrit, hi ha novetats d'ambdós que vull compartir.

De Ligabue, que entre aquell primer post i el d'avui ha vingut a actuar per primera vegada a Barcelona (i a d'altres ciutats europees, en un tour en el què ha arrassat per on ha passat i en el qual s'ha donat a conèixer fora d'Itàlia), la novetat és que acaba de treure nou single 'Il centro del mondo'. Desconec si havia previst, amb antelació a la seva gira, enregistrar el disc i la seva ambientació a Barcelona, o, senzillament, li ha passat el mateix que a molts i molts italians que, després de descobrir la capital catalana, se n'acaben enamorant, fascinats. A vegades, però, quan just acabes de descobrir una ciutat que t'ha arribat al fons del cor, com si la sageta hagués estat disparada des de l'arc de Cupido, corres el perill de perdre l'equilibri i la justa mesura de tot plegat. Per això, el recomanable és tornar-hi sempre que puguis -com qui llença la moneda a la Fontana di Trevi conscient que aquest acte reflexe l'acabarà portant de nou a Roma-, qualsevol excusa és bona. I és bò anar coneixent i assaborint aquestes ciutats a poc a poc, sense presses. Perque, si et llences de cop, sense saber-ne pràcticament res o desconeixent allò que la fa diferent d'altres ciutats, pots acabar cometent l'error de quedar-te amb el que és més superficial, però no autèntic. D'aquests errors n'hi ha un, en el video que promociona el disc de Liga, i és que els protagonistes parlen en un castellà "aportuguesat" que em recorda al Mourinho: "teatro del bueeeno". Perquè, encara que cada vegada sigui més i més difícil escoltar converses en català a la capital, doncs home, una mica de sensibilitat (tipus Bruce Springsteen) no hagués estat malament. No sé, intentaré empescar-me-la per fer-li arribar al seu web aquest detall sensible que potser li va passar desapercebut. Per la resta, la cançó m'agrada molt i el 'Liga' us el segueixo recomanant de totes, totes:



Quant a Saviano, ja fa dos anys que el seu Gomorra es ven com a xurros (un milió i mig d'exemplars, traduït a 30 idiomes), i ara el llibre-denúncia arriba al cine. Aquest divendres, la pel·lícula, dirigida per Matteo Garrone, cineasta romà de 39 anys, s'estrenarà a Itàlia i el diumenge s'exhibirà al Festival de Cannes. Llegeixo al País que els guionistes han concentrat els onze capítols del llibre en cinc episodis. Un explica la guerra a Secondigliano, el barri dominat pel 'Sistema' (Camorra) on la policia no gosa entrar ni que sigui d'incògnit. Segons va dir un comissari una vegada "quant la cosa es calmi una mica a Irak, Secondigliano tornarà a ser el lloc més perillós del planeta". Sobren comentaris.

Un altre capítol narra la tènue frontera entre la vida i la mort a Scampia, un altre barri fantasma (al costat de Secondigliano) que, per no tenir, no té ni comerços, ni bars, només cases-dormitori. No cal res més en un quartiere que s'ha erigit en el supermercat de droga a l'aire lliure més gran del planeta.

El tercer capítol explica com funciona la indústria textil de Tersigno, on es fàbrica en negre i pagant sous de 500 euros, gran part de la moda italiana que es ven a les tendes de luxe. I el quart capítol, que serveix per entendre millor què està passant amb la deficient gestió de la brossa a Itàlia, aborda el tractament que se'n fa dels residus tòxics i frescos, amb exemples que fan posar la pell de gallina.

Com que no sé quan arribarà als nostres cinemes 'Gomorra', us deixo el tastet del trailer. Salut!

dissabte, 10 de maig del 2008

La finestra


"Miro per la finestra, no pas perquè no tingui res més a fer, que de coses a fer en tinc sempre un munt -moltes menys en voldria-, sinó perquè la veritat és que ara no em ve de gust fer-ne cap. El que em ve de gust ara és mirar per la finestra (...)".

Així comença 'Miro per la finestra' el cinquè relat de Quim Monzó del seu llibre 'Mil cretins' (Quaderns crema) que, quan em manquen poques pàgines per pentinar-lo, us el recomano. Tanmateix, i en honor a la veritat, després de llegir aquest conte concret la situació objecte de la faula em va semblar força absurda i vaig començar a pensar què cony li hauria passat al Monzó per escriure d'un penjat que, sense estar impossibilitat per caminar, com James Stewart a 'La ventana indiscreta' (d'Alfred Hitchcock), un bon dia es lleva i es passa les hores absort mirant per la finestra. Fins aquest matí.

Quan encara estava al llit mig endormiscat, he sentit de fons la remor de la pluja caient al pati interior. Quina situació més agradable i relaxant... I m'han vingut al cap els debats d'aquestes setmanes al voltant de l'aigua, els eufemismes i la riquesa lèxica d'aquesta llengua per definir paraules com... transvasament. També he pensat amb el què no podria fer aquest matí que acostumo a despatxar els dissabtes, i m'he animat imaginant-me un dia diferent, escoltant un tipus de música en sintonia amb el dia però que no ofegués del tot la fressa de la pluja, llegint a estones, cuinant unes altres, escrivint... Però havent esmorzat hem decidit aprofitar el matí per anar més d'hora que de costum a la parada habitual del mercat de la verdura, encara que, a causa de diferents imponderables, hem acabat arribant a l'hora de sempre, és a dir quan no queden masses opcions per remenar i triar. Després, de tornada, ens hem aturat com de costum al Pati, però avui he canviat la cervesa d'aquests últims dissabtes assolejats per un cafè curt i una mica d'aigua. A fora plovia amb ganes -com si la meteorologia hagués decidit rescabalar en poques hores el mal de tants mesos de sequera- i bufava el vent, vaja com la cançó d'en Tomeu Penya "Plou i de fora bufa es vent, que me fa sentir petit, com un granet d'arena...". I veies a la gent esforçant-se per no relliscar i lluitant, sense por al ridícul, per no perdre el paraigües a cada ràfega de vent. Ens hem estat una bona estona així, callats, tots tres, mirant per la finestra cada situació que es donava com si l'arxivéssim en el disc dur de cadascú. Feia temps que no veiem ploure tant seguit, i es notava. De fons, els comentaris de la gent eren coincidents. Tots hem estat esperant amb candeletes aquestes pluges i ara que cauen -i cauen bé- escoltes com brollen els renecs pel què hauràs d'ajornar a causa de l'aigua. La ràdio també s'apunta al debat i destaca a mig matí que és el temporal de pluges més important a Catalunya des de finals de 2006.

Ja de retorn a casa, i després de canviar-nos la roba tota xopa, he seguit mirant l'espectacle per la finestra mentre preparàvem el dinar. La veritat és que té un efecte hipnotitzador, la pluja. Com quan mires una peixera. L'aigua seguia caient com si no volgués, ara sense brugit, i regalimava per les plantes. I a la tarda, sessió extra. Fins i tot ara que escric aquest post no paro de girar-me i mirar per la finestra, embadalit, i fixant-me en els detalls: La veïna que també es queda fixada mirant com es precipita l'aigua i que només s'amaga rera les cortines en sentir-se observada; les taques que deixa la pluja a les parets dels edificis; el moviment de les branques dels arbres, de les plantes, com si beneïssin el temporal; les corredisses de la gent desprovista de paraigües; la imatge impoluta dels carrers, com si la Brigada hi hagués passat un parell de vegades, o tres...

I me n'adono de sobte que porto quasi tot el dia mirant mig encantat per les finestres: la del dormitori, la del menjador, la de la cuina, la del bar, la del despatx... I demano perdó, en silenci, a en Monzó, i prometo que no tornaré a dubtar d'ell.

dimecres, 7 de maig del 2008

Massiel, Richards i...Franco

Llegeixo divertit que la premsa anglesa -i no precisament el Sun, sinó el Guardian- acusa el cabdill feixista Francisco Franco (ull! no confondre, els més jovenets, amb en Manel Lucas) d'haver comprat vots a mitja Europa per tal d'assegurar-se la victòria de la Massiel al prehistòric Festival d'Eurovisió de 1968. Buff!!!

Deixeu-me que em situï. He de reconèixer tres coses: que aquell any jo no era ningú encara (vaja, com l'anunci del Fujitsu); que a casa no havíem seguit mai el mencionat festival (gràcies, pares!); i que l'única referència que en tenia de la patxanga eurovisiva era que la Massiel havia substituit a darrera hora en Joan Manuel Serrat, que, sent l'autor de la lletra (en català), s'havia negat a cantar-la en espanyol.

Doncs es veu que ara, 40 anys després, un documental sobre el Maig del 68, dirigit per la periodista catalana (aquí es tanca el cercle del contuberni judeo-masònic) Montse Fernàndez, descobreix, de passada, la compra de vots del règim de Franco (no confondre tampoc amb el de Polònia, aquell per perdre els quilets de més!). I jo em pregunto: Ara se n'assabenten? Què no sabien com es feien les coses llavors, a Espanya? Que no es vox populi que aquest concurs, festival o com li vulgueu dir es vota per "afinitats" (per dir-ho finament)?

El mosqueig britànic -són els que s'han fet ressò de la notícia en primer lloc- deu venir perquè el seu representant, Cliff Richards, amb Congratulations, va quedar en segon lloc... a només 1 punt! I és clar, el pobre, potser perquè durant quaranta anys s'ha hagut de sentir "llàstima! Per un punt no vas guanyar el Festival d'Eurovisió", ara reclama aquell premi com si fos el tresor d'en Golum. Sí que me'n sap de greu, noi!

En qualsevol cas, els anglesos (i la resta de forces aliades) podien haver evitat aquest ultratge, robatori o tupinada casposa si, acabada la Segona Guerra Mundial, no haguessin deixat tirats els republicans que es batien amb els nazionals i no haguessin mirat cap un altre lloc quan el dictador imposava el seu terror.

Per retrocedir en el temps us convido a veure i sentir el 'La, la, la' cantat en català pel Serrat. L'altra versió us l'estalvio; no m'agraden les tortures...

Per cert, els que volgueu veure el documental en qüestió (1968: Yo viví el mayo español), aquest s'emetrà demà dijous 8 de maig a les 23 h, a La Sexta.

diumenge, 4 de maig del 2008

Una Rosa a Falset


Sempre que puc m'escapo (ens escapem, amb la família) al Priorat. Ja no calen excuses, que comencem a tenir una edat... Per exemple, no cal que sigui un dia significat, com la festassa que cada any organitzen a Torroja del Priorat coincidint amb la festa de la verema, o, com ahir, a Falset, festa del vi. Només una mica de temps i ganes de ser-hi, com una comunió perfecta. I potser perquè cada vegada ens anem fent més grans i les darreres escapades no són com les primeres, és molt fàcil que, sovint, quan t'hi perds, trobis algú que et recorda d'on vens i què se t'ha perdut per aquestes terres. Ahir, Festa del vi de Falset, amb va fer gràcia retrobar gent com la Rosa Gairal, alma mater del Centre de Renovació Pedagògica (crec que es deia així) i professora emèrita on n'hi hagi. Ella, que d'intel·ligent n'és un tros, fa temps que va decidir canviar la seva Tarragona (diria que natal) per Pradell de la Teixeta. I la sabiduria, si la cultives, va guanyant amb l'edat. La Rosa ahir no tenia alumnes als què convèncer de la necessitat d'aprendre -entre d'altres coses perquè fa uns vuit anys que es va jubilar-, però sí un jurat voluntariós que havia d'analitzar els diferents plats que es cuinaven al carrer principal. Ella va triar delectar-los amb un 'rap a la tarragonina' que, la veritat sia dita, et convidava a entaular-te i a fer festa grossa regant el plat amb un bon vi de la terra. Però molt em temo (i m'agradaria equivocar-me amb la Rosa, que porta anys ì panys quedant-se a les portes del primer premi) que aquesta vegada jugava amb inferioritat respecte a la cua de bou amb pinyons, api i xocolata que es cuinava al primer fogó i que, ja em disculparà l'artista, ara mateix no recordo el seu nom però si la flaire de la seva creació. De matrícula, de debò!

Això és el que té passejar pel Priorat i per Falset, que tant bon punt et retrobes amb vells coneguts com amb gent que comparteix les mateixes dèries (què cony, virtuds!), i d'altres de nous, com el Charles Wijnen, productor de Mas Gran Montsant, que t'expliquen la seva vida a canvi d'una generosa copa de vi i una mica de temps. Ell, com el famós holandès errant, també va deixar la seva terra per cercar nous móns, noves terres, fins que va trobar el paradís, el seu paradís, en aquesta comarca.

Descobrir ara aquesta festa és una mica tard, entre d'altres coses perquè quan llegireu aquest post la fira ja haurà tancat les portes. En qualsevol cas, què és un any en la immensitat de la vida? Com deia al començament, sempre és un bon moment per perdre's per aquestes terres. No obstant això, als exploradors futurs els recomano arribar d'hora, fer un esmorzar com Déu mana, sense presses, sobre tot, i passejar i barrejar-se amb la gent del lloc i, abans de tornar, "furtar", prèvia transacció econòmica, és clar, una mica d'aquesta terra, d'aquesta gent. Ja sia amb un vi del qual te n'han parlat en alguna ocasió, o amb un altre pel qual t'has deixat aconsellar. Jo (nosaltres) avui hem fet una doble tria: 'Nita' (Gratallops 2006) un record que ens va deixar bones sensacions; i 'Pasanau' (Ceps nous, La Morera de Montsant 2006), una tria a cegues. Salut!

(...) Per cert! M'oblidava la recepta de la 'Cua de bou alla vaccinara' pels més agosarats. Que consti, com diu l'autor, que aquesta és una recepta típica de la cuina de Roma, amb força tradició i literatura, que es pot tastar en les velles 'trattorie' de la capital italiana:

S'agafa la cua de bou i es renta bé sota l'aigua per treure-li la sang. Es talla en trossos ('rocchi' en romà) i es posa a daurar amb un batut de cansalada i oli d'oliva. Quan estarà dauradeta s'afegeix una ceba trinxada, dos dents d'all, uns pocs claus, sal i pebre. Es fa evaporar el suquet de la mateixa cua, s'afegeix el vi blanc i es cou durant uns vint minuts a foc lent i tapada. Tot seguit, s'afegeixen els tomàquets madurs, pelats i sense llavors. Es deixa coure durant una hora, després s'afegeix aigua fins a cobrir la carn, es torna a tapar i continua la cocció durant més dues hores. Al mateix temps es fan bullir unes costelles d'api. Quan estan llestes, es posen amb una cassola amb una mica de salsa de la cua, uns pinyons, un grapadet de panses i una mica de xocolata. Es cou durant uns minuts i es vessa sobre la cua, ben calenteta, al moment de servir.

El vi que s'utilitza per la cocció sol ser un blanc dels 'colli di Roma', però en aquest cas es pot fer servir un blanc una mica més sòlid del Priorat.


Bon profit i que vagi de gust!

dissabte, 3 de maig del 2008

Aigua de llum




Aquesta no pretén ser una crítica del nou vi que acaba de produir el Celler Vall Llach, Déu me'n guard. No tinc ni coneixements ni aptituds per fer-ho (i això que m'esforço en fer de tastaolletes!); per tant, és una feina que deixo per als professionals, que aquí a casa en tenim us quants i molt qualificats. En Josep Roca, del Celler de Can Roca, n'és un. Ell va ser l'amfitrió que va apadrinar l'estrena en societat d''Aigua de llum', el nou vi blanc del Celler Llach (sí, ho heu llegit bé, blanc), en un lloc, el Palau de la Música, a Barcelona, que no va ser triat a l'atzar. Roca, lligant amb el què va dir el president de la DO Priorat i ex alcalde de Porrera, Sal·lustià Àlvarez, -que el va precedir per tal de passar la pel·lícula dels deus anys del celler Vall Llach, que a la vegada és la història en paral·lel de la dècada prodigiosa que ha experimentat la comarca-, també va mostrar les seves dots de poeta per presentar 'Aigua de llum': un vi -va dir- de compromís social i d'humilitat de l'home davant la terra. Perquè, com va afegit tot seguit, a Vall Llach ja no es fa el vi d'un cantant famós, més aviat d'un productor que paga molt bé al pagès.

'Aigua de llum', i ja em perdonaran els enòlegs, només té de blanc el color, i ni així... Per la resta, és un vi que no pot amagar la potència i les essències de la comarca. I el nom: 'Aigua de llum', inspirat en el 'Solstici' de Miquel Martí i Pol. L'etiqueta és un homenatge més al poeta -i, em permetreu que no perdi l'ocasió, casteller honorífic de la Colla Vella dels Xiquets de Valls:

Reconduïm-la a poc a poc, la vida,
a poc a poc i amb molta confiança,
no pas pels vells topants ni per dreceres
grandiloqüents, sinó pel discretíssim
camí del fer i desfer de cada dia.
Reconduïm-la amb dubtes i projectes,
i amb turpituds, anhels i defallences;
humanament, entre brogit i angoixes,
pel gorg dels anys que ens correspon de viure.

En solitud, però no solitaris,
reconduïm la vida amb certesa
que cap esforç no cau en terra eixorca.
Dia vindrà que algú beurà a mans plenes
l'aigua de llum que brolli de les pedres
d'aquest temps nou que ara esculpim nosaltres.


'Aigua de llum' va ser presentat en societat fa unes setmanes, a Barcelona. De llavors ençà s'han avançat altres comentaris. Només em resta invitar-vos a fruir-lo, a poc a poc, sense presses, ara olorant-lo, ara mirant-lo i cercant sensacions. Si pot ser, amb harmonia amb l'entorn, amb bona gent al costat i una bona tertúlia. La música ja lo poso jo...