Fa set mesos vaig decidir canviar de feina i deixar el diari en el què havia treballat els darrers setze anys (que es diu aviat!) per fer una incursió en el món de la política... vaja, "passar-me a l'altra bàndol", com em van dir llavors els uns i els altres. Però mira, la veritat és que sempre m'havia encuriosit saber com es cuinava la política des de dins, i esbrinar amb ulls propis com es veuen les coses des de l'altra costat de la barrera. Tanmateix, l'opció que se'm presentava va facilitar la meva decisió: un partit d'esquerres, amb tota la càrrega de valors que això comporta, i plenament compromès en la cerca d'un futur millor per la nació catalana que passa, indefectiblement, per la seva plena sobirania.
Val a dir que de les dues persones que em van venir a buscar, una el coneixia prou com per acceptar sense pensar-m'ho dues vegades, i l'altra... De l'altra en sabia ben bé poc, però l'he anat coneixent progressivament, mica en mica, i d'una manera molt intensa els darrers quinze dies. Ens vam conèixer un matí d'estiu en un cafè de Reus, el Cugat. I quan feia poca estona que havíem deixat enrera aquella tibantor inicial (del-ara-no-sé-què-dir) i xerràvem animadament me'n vaig adonar d'un dels seus trets més característics: el seu somriure. Després, mentre ens patejàvem el territori amunt i avall en la passada campanya de les eleccions generals vaig comprovar que al darrere d'aquest somriure natural s'hi amagava també una persona amb els seus defectes i les seves virtuts, com tots, amb un punt de timidesa, però, sobretot, un pencaire incansable, un lluitador i una persona pròxima (de casa o confiança, com li agrada dir a ell), afable i honesta... un polític honest.
I en aquests frenètics i intensos quinze dies de campanya, només hi ha hagut dues vegades en què l'he vist perdre el somriure. La primera, quan el David Llambrich, un company de partit, li va comunicar l'assassinat d'ETA en l'epíleg de la campanya. La segona, quan al vespre del diumenge ell ja va intuir (perquè també és llarg), molt abans que la resta, que el somni s'havia esfumat de sobte. D'una manera tan cruel com real. El Lluís, però, és fort i està molt ben acompanyat, tant a casa com a fora, amb amics que molts voldríem per a nosaltres. Per això, si bé em sap greu per ell que no hagi sortit escollit, encara me'n sap més pel Camp de Tarragona i les Terres de l'Ebre, que s'han deixat perdre una persona, un petit gran polític que ho hauria donat tot pel nostre territori i la seva gent.
El meu primer escrit volia que fos per tu, Lluís, ànims; pit i amunt que diem a Valls.
Val a dir que de les dues persones que em van venir a buscar, una el coneixia prou com per acceptar sense pensar-m'ho dues vegades, i l'altra... De l'altra en sabia ben bé poc, però l'he anat coneixent progressivament, mica en mica, i d'una manera molt intensa els darrers quinze dies. Ens vam conèixer un matí d'estiu en un cafè de Reus, el Cugat. I quan feia poca estona que havíem deixat enrera aquella tibantor inicial (del-ara-no-sé-què-dir) i xerràvem animadament me'n vaig adonar d'un dels seus trets més característics: el seu somriure. Després, mentre ens patejàvem el territori amunt i avall en la passada campanya de les eleccions generals vaig comprovar que al darrere d'aquest somriure natural s'hi amagava també una persona amb els seus defectes i les seves virtuts, com tots, amb un punt de timidesa, però, sobretot, un pencaire incansable, un lluitador i una persona pròxima (de casa o confiança, com li agrada dir a ell), afable i honesta... un polític honest.
I en aquests frenètics i intensos quinze dies de campanya, només hi ha hagut dues vegades en què l'he vist perdre el somriure. La primera, quan el David Llambrich, un company de partit, li va comunicar l'assassinat d'ETA en l'epíleg de la campanya. La segona, quan al vespre del diumenge ell ja va intuir (perquè també és llarg), molt abans que la resta, que el somni s'havia esfumat de sobte. D'una manera tan cruel com real. El Lluís, però, és fort i està molt ben acompanyat, tant a casa com a fora, amb amics que molts voldríem per a nosaltres. Per això, si bé em sap greu per ell que no hagi sortit escollit, encara me'n sap més pel Camp de Tarragona i les Terres de l'Ebre, que s'han deixat perdre una persona, un petit gran polític que ho hauria donat tot pel nostre territori i la seva gent.
El meu primer escrit volia que fos per tu, Lluís, ànims; pit i amunt que diem a Valls.