D'esquerra a dreta, Llorenç Corbella, responsable d'escenografia i vestuari; Carme Vidal, del ballet; Montse Colomé, de la coreografia; i Romà Galimany, president dels Amics de la Música de Valls. (Foto: Pere Toda)
No ha de ser fàcil parir un programa d'unes festes Decennals, i més en uns temps on tenim tant i de tot; on consumim (i cremem) etapes, productes, espectacles i vivències de manera desaforada; i on es constata que cada vegada és més difícil il·lusionar la gent amb qualsevol cosa. Fa unes dècades, imagino que devia ser molt diferent. I portar segons quines orquestres, grups o espectacles, o plantejar segons quines propostes era com oferir a la gent una mena de luxe asiàtic. Ara, en canvi, amb la globalització, la dimensió que han pres la majoria de festes majors d'estiu, pràcticament calcades i amb minces diferències en els programes -les pròpies i tradicionals de cada indret-, i la millora de les xarxes de comunicacions i les connexions, que ha fet que tot quedi molt aprop de casa, la cosa es complica molt més. És per això que valoro, i molt, la feina dels programadors que, a més d'esprèmer el cervell per mirar d'equilibrar tradició amb modernitat, en temps de crisi han combinar-ho amb propostes imaginatives a un preu low cost.
No ha de ser fàcil parir un programa d'unes festes Decennals, i més en uns temps on tenim tant i de tot; on consumim (i cremem) etapes, productes, espectacles i vivències de manera desaforada; i on es constata que cada vegada és més difícil il·lusionar la gent amb qualsevol cosa. Fa unes dècades, imagino que devia ser molt diferent. I portar segons quines orquestres, grups o espectacles, o plantejar segons quines propostes era com oferir a la gent una mena de luxe asiàtic. Ara, en canvi, amb la globalització, la dimensió que han pres la majoria de festes majors d'estiu, pràcticament calcades i amb minces diferències en els programes -les pròpies i tradicionals de cada indret-, i la millora de les xarxes de comunicacions i les connexions, que ha fet que tot quedi molt aprop de casa, la cosa es complica molt més. És per això que valoro, i molt, la feina dels programadors que, a més d'esprèmer el cervell per mirar d'equilibrar tradició amb modernitat, en temps de crisi han combinar-ho amb propostes imaginatives a un preu low cost.
El cartell de les Decennals ha fet aquest esforç i ha programat una mica de tot per mirar de satisfer a quanta més gent millor, tot i assumint que mai plou a gust de tothom. Així, entre les novetats i els segells exclusius d'aquestes festes destaca, per damunt de tot, l'estrena mundial del ballet 'Ariel', amb música del compositor vallenc Robert Gerhard, textos de Josep Vicenç Foix i escenografia del pintor Joan Miró. La recuperació i posada en escena d'aquesta obra, que fa 75 anys va guanyar el Premi Isaac Albéniz de la Generalitat de Catalunya però que mai fins ara s'havia aconseguit representar, és un gran mèrit de l'associació dels Amics de la Música de Valls. L'espectacle comptarà amb la participació de l'orquestra Camerata XXI i d'uns 300 escolars, d'edats compreses entres el 6 i els 12 anys, sense experiència artística però que porten treballant en aquesta obra des de fa mesos en una experiència pedagògica de gran valor.
Entre els aspectes novedosos de les festes també caldria incloure el concert dels 10 de les Decennals; la pròpia il·luminació de la plaça del Blat, carrer de la Cort i el Pati -per més controvèrsia que generi-; la recuperació de la Biblioteca Popular, 15 anys després, com a espai cultural -per més que encara no se sàpiga ben bé quina funció complirà-; o la instal·lació de la 'Candela', la campana que els vallencs fora vila han donat a la ciutat i que ja penja del campanar més alt de Catalunya. Aquests actes, conjuntament amb els que són més tradicionals i alhora propis i exclusius de Valls -per cert, gran encert al pes que tenen els castells en aquestes Decennals!-, són els que, per a mi, donen valor a les festes.
Després hi ha el farciment o els acompanyaments, que per a guarnir i completar qualsevol plat elaborat sempre són necessaris. Però aquests, per sí sols, no tenen el mateix valor que els altres i són percebuts com un déjà vu...com el que ens canten els Amics de les Arts. Salut i Candela!