dilluns, 24 de gener del 2011

Diari de les Decennals (VI): Calçotada prèvia als fastos


Valls comença a donar símptomes d'estar estressada, i el ball encara no ha començat. Si més no, a mi m'ho sembla. Aquest passat cap de setmana previ als fastos de les Decennals, la ciutat es va convertir en un oportú banc de proves per a mesurar la capacitat d'acollida massiva de gent i la gestió del trànsit de vianants per places, placetes, carrers i carrerons. Però també ha servit de termòmetre per a calibrar l'estat d'excitació i paciència dels locals. I en aquest sentit val a dir que no tenen res a veure les temperatures gèlides que es porten registrant de fa dies amb els graus d'ebullició de molts ciutadans.

Potser m'ho va semblar a mi, però vaig veure més gent de Valls que de costum, diumenge, al carrer. I és que ja se sap que davant la gernació de gent que pren la ciutat cada any per aquestes dates, l'opció de molts vallencs és confinar-se i refugiar-se a casa com si s'hagués activat el Plaseqta. Aquest cop, però, hi havia elements que feien diferent la festa, com l'espectacular i controvertit muntatge a l'entorn del Pati, el carrer de la Cort i la plaça del Blat. Si més no, les fotografies d'enguany seran diferents i qui sap si úniques, perquè rara vegada tornarem a veure el concurs de menjar calçots en un marc de floritures que a uns els recorda la Feria de abril i a uns altres, les falles valencianes. Sense acritud.

I parlant de fotografies. Això de la festa de la calçotada potser se'ns està escapant de les mans. Si més no, aquesta és la sensació que em va deixar veure alguns dels habituals mims de les Rambles de Barcelona intentant fer l'agost al gener de Valls. Un pistoler amb un xiulet a la boca; una dona disfressada de bruixa (amb poca traça, tot sigui dit) venent cupons i fumant una cigarreta rera l'altra al costat de la capella del Roser, al carrer de la Cort... Pfff, que la cosa està fotuda, ja ho sé, però com a aquests se'ls hagi ocorregut explicar l'experiència a la resta de company ramblers, hem begut oli... L'any que ve ja me'ls imagino tots exposats des del Pati fins a la plaça del Blat, fent sonar alhora els xiulets. Horror!









I com que la festa ja s'ensuma i ja se celebra, us deixo en companyia dels Antònia Font i la seva Alegria.