dimecres, 15 de febrer del 2012

Pèrdua de vocacions


Carmelites, clarisses, escolàpies, germanetes dels pobres, però també jesuïtes, claretians, caputxins... La crisi de les vocacions religioses no escapa a cap orde ni a cap gènere, portin una vida contemplativa en clausura o duguin una vida apostòlica a l’exterior. Tothom rep per igual, i sovint aquest rebre es tradueix en una reorganització obligada de la comunitat, en una reformulació de les tasques i els serveis, i també, és clar, en retallades. Per si això fos poc, la cerca de noves vocacions a l’Àfrica, Àsia, Amèrica Llatina, i fins i tot en països de l’Europa de l’Est, no ha pogut parar el cop ni evitar el tancament de monestirs i convents.

Segons la Confederació de Religiosos d’Espanya, des de meitats dels anys 90 del segle passat la xifra de religiosos s’ha vist reduïda en més de 25.000 persones, mentre que les noves vocacions, que cada cop són més escasses, tampoc garanteixen un relleu generacional a la majoria de congregacions. María Paz López, periodista de La Vanguardia, destacava en un reportatge d’encara no fa un any (La escasez de vocaciones en la Iglesia católica) que el nombre de religioses, el major actiu de l’Església, continua caient inexorablement: Són 739.068 (segons dades de la Santa Seu del 2008 –les últimes disponibles–), 7.746 menys que el 2004.

Al Camp de Tarragona hi ha dos casos prou explícits que reflecteixen aquesta crua realitat: un a Montblanc i l’altre a Valls. La capital de la Conca de Barberà va viure a finals de 2008, poc després de les festes en honor a la Mare de Déu de la Serra, la marxa de les monges del monestir de la Serra. La decisió va ser traumàtica per a una comunitat fortament arrelada a Montblanc –present des del 1296–, però també per a la població, que mantenia uns vincles emocionals molt forts amb la comunitat de les Clarisses, custòdies de la venerada verge de la Serra. El dia que es va efectiu el seu trasllat a Reus, més de mil persones i les principals autoritats montblanquines i de la comarca, les van acomiadar de manera emocionada.

Més recentment, ­el passat més de juliol, poc després de les festes Decennals de la Mare de Déu de la Candela, Valls també va veure com s’extingia la presència a la ciutat de les monges del monestir de la Presentació, que pertanyen a la comunitat de les Carmelites Calçades. Les religioses es van repartir entre Kenya, d’on procedien tres d’elles –curiosament les més joves–, i el monestir de Vilafranca del Penedès, la seva casa-mare. El seu adéu posava fi a un període de 331 anys de presència a la capital de l’Alt Camp, només alterat pels períodes de guerres.

El desenllaç per a les dues comunitats de monges ha estat el mateix, no així el destí final dels respectius monestirs. El de la Serra ha continuat amb la seva activitat espiritual, ara a mans del Seminari Laical Diocesà, que ha iniciat una profunda remodelació del monument amb la vista posada en el futur. Mentre, el de la Presentació llangueix. La crisi econòmica ha congelat els plans de reconvertir-lo en una gran residència geriàtrica, en el marc d’un projecte més ambiciós de redistribució del nou mapa sociosanitari vallenc. De prorrogar-se aquesta situació, la finca –de prop de 4.000 metres quadrats– i l’imponent monestir corren el perill d’acabar degradats com ha passat amb altres edificis històrics de la zona, com les indústries pelleteres i les derivades de l’anís i els aiguardents.

Montserrat Xirinachs –germana de Lluís Maria Xirinachs– té avui 81 anys i va ser la priora del monestir de la Presentació els darrers anys. Fa pocs dies va tornar a visitar el cenobi, acompanyada de la germana Càndida Solé, per comprovar l’estat de conservació de l’edifici. “A Europa cada vegada hi ha menys vocacions i això va lligat, sens dubte, a la pèrdua de valors de la societat”.

Quico Jover, membre del Seminari, coincideix amb Xirinachs pel que fa a la pèrdua de vocacions, però considera que aquest fet és circumstancial i propi dels cicles que experimenta la fe. “Al llarg de la història –diu Jover– les vocacions s’han mogut com un pèndul, i en aquests moments probablement ens trobem en un dels extrems. A més, Catalunya és el lloc, del conjunt d’Espanya, on hi ha menys vocacions; i Espanya, del conjunt d’Europa, és on es perden més religiosos”. Segons Jover, França és el país europeu que marca la revifada de vocacions.

El paper del Seminari va lligat tot just a la cerca i formació de nous laics que ajudi a aturar la pèrdua de religiosos. I segons Jover, la crisi econòmica pot ajudar: “Quan hi ha dificultats i insatisfacció és quan la gent cerca més, busca el sentit de la vida i recupera la religiositat i els valors”.


'Molts joves vénen a la Serra en època d'exàmens'

Antonio Roselló pot veure des de la finestra de casa seva a tothom que accedeix a l’interior de l’església. Està cofoi en el seu paper de guarda del Santuari de la Serra del qual en coneix tots els racons així com els estrets llaços que han teixit i preservat els montblanquins i les monges clarisses al llarg de vuit segles de convivència.

L’any 1980, Roselló i la seva esposa, Mercè Orfila, van assumir la guarda del Santuari, però només ell podia entrar a clausura. Diu que un dels dies més emocionants de la seva vida va ser amb motiu del comiat de les monges. “Els que ens vam ocupar de la festa vam fer un petit record per a cadascuna d’elles. Era una estampa de la Mare de Déu amb una dedicatòria al darrere. A mi em va tocar lliurar-la a la mare abadessa, sor Concepció, però no vaig poder llegir-la. L’emoció em va anegar els ulls i no em van sortir les paraules...”. Ara que les germanes no hi són, l’Antonio exerceix de pont entre la història protagonitzada per les clarisses i el present que han començat a escriure els membres del Seminari Laical Diocesà, que des del 2009 n’assumeixen la gestió com un espai de formació laica.

El Seminari també impulsa, amb l’horitzó fixat al 2016, un ambiciós projecte de reforma amb el qual es pretén posar fi a dos segles de lenta restauració dels danys causats al cenobi durant la guerra del francès. Les obres contemplen la transformació del conjunt monàstic en un espai adaptat per acollir-hi exposicions, actes socials i fins i tot d’oci. Tot plegat sense perdre l’objectiu de formació i acolliment de cristians que cerquen recer espiritual. El pressupost d’aquesta empresa en temps de crisi és en sí mateix “un acte de fe”, com reconeix Quico Jover, un dels cinc membres. El Seminari organitza al llarg de l’any un ampli ventall d’activitats formatives adreçades a joves, futurs matrimonis i feligresos en general.

El nexe d’unió entre els membres del Seminari i les germanes clarisses és precisament la vessant formativa en l’espiritualitat que actualment gestiona el monestir sota la direcció del mossèn Pere Fibla. Jover explica que la relació amb les clarisses, que ara resideixen al monestir de Reus, continua viva i periòdicament les visiten per explicar-lis els avenços i les novetats. “Elles, quan ja sabien que tard o d’hora haurien de marxar, pregaven cada dijous perquè el Santuari continués com un indret de preparació espiritual. I així ha estat”.

Avui, més enllà dels escolars que visiten el monestir amb l’escola, el públic que puja a La Serra ja té una edat, coincideixen a dir Roselló i Jover. “Però quan venen èpoques d’exàmens veus que molts joves vénen al Santuari. La devoció, quan hi és, no es pot amagar”, diu el guarda. 


La Presentació, de vint-i-dues monges a vuit

El passat més d’agost els vallencs acomiadaven a les germanes carmelites del monestir de la Presentació. La manca de vocacions i l’edat de les religioses va acabar desembocant en el reagrupament de la comunitat.  El cenobi havia acollit, abans de la Guerra Civil, vint-i-dues monges, però durant els darrers mesos la xifra va anar minvant fins a vuit. Abans de la clausura del convent, la comunitat va anar fragmentant les terres que envoltaven el cenobi i les va vendre a veïns i a promotors que hi van aixecar nous immobles. Els darrers anys, la Fundació Vilaniu –vinculada al Pius Hospital– havia projectat quedar-se amb els més de tres mil metres quadrats del convent i reconvertir-los en una nova residència geriàtrica. La crisi econòmica, però, ha deixat el projecte congelat i a hores d’ara es desconeix si finalment tirarà endavant.

“Abans hi havia moltes més vocacions que no pas ara” recordaven pràcticament a l’uníson les germanes Càndida Solé i Montserrat Xirinacs. Ambdues van fer els vots per convertir-se en clarisses quan encara no havien fet els vint anys i porten tota la vida dedicada a “l’estimació a Déu i a l’oració”.  Elles també vinculen la minva de vocacions a la pèrdua de valors: “La societat canvia, i actualment hi ha una davallada envers el sentit de la religiositat”, diu la germana Xirinachs.

Les quatre germanes vinculades al monestir de la Presentació –situat al Portal Nou– viuen al convent que les clarisses tenen a Vilafranca del Penedès, habitat per tretze religioses. Tot i això, mantenen vius els llaços amb el cenobi vallenc on s’hi desplacen freqüentment per assumir-ne la preservació mentre no hi hagi una decisió sobre el seu destí final.

Elisa Pastor, una vallenca que viu a tocar del convent, té cura de l’hort des de fa catorze anys. Durant decennis, les terres conreades del monestir van proveir de verdures i fruites a la comunitat de germanes, i a més d’un que saltava la tanca. “Quan és per necessitat i hi ha gana, no passa res”, diu Xirinachs.

Pastor repassa cada dia el monestir i dóna de menjar als gats, que ja l’esperen. Avui sembla que reconeixen les monges i se n’alegren de la seva visita. Des del mes d’agost que la portalada de ferro que dóna al Portal Nou està tancada i s’ha perdut el contacte amb la comunitat, a qui abans s’oferia una missa diària.

A Valls han marxat les Carmelites Calçades però encara es manté el monestir de les monges Mínimes, i es preserven petites comunitats de religioses com les de la Mare Güell, el Cor de Maria, les monges de la Vetlla o les de la Sagrada Família.

Article publicat a La Vanguàrdia (edició Tarragona) el divendres 10 de febrer de 2012.

Per acompanyar aquesta blocada, què millor que els REM i el seu 'Losing my Religion'...


150 anys del Centre de Lectura de Valls


El Centre de Lectura de Valls, una de les societats més antigues de la capital de l’Alt Camp, compleix 150 anys, un període prou llarg perquè n’hagi vist passar de tots colors. Avui, però, queda lluny l’esplendor del passat i la veterana entitat lluita a contracorrent per continuar fent camí. Avui també són molts pocs, tret dels socis i ciutadans de més edat, els que encara recorden que durant un temps va esdevenir centre cultural de referència i punt de trobada de personatges històrics com Narcís Oller, Àngel Guimerà, Josep Ixart, Pere Català i Pic, Jaume i Pau Mercadé, Baltasar Segú, Eduard Castells o Manuel González Alba, entre d’altres. O que el 1908 va caure-li la grossa de la Rifa de Nadal, amb la conseqüent bogeria dels socis que hi jugaven. O que el Centre ha estat l’escenari dels balls de gala de tantes i tantes festes Decennals de la Mare de Déu de la Candela. O, fins i tot, que va ser objecte de profanació per part de milícies de la CNT-FAI poc després que comencés la guerra civil, moment en què va perdre una part important del fons bibliotecari.

Quan va obrir portes el 1863 –tot i que ja era oficial des de finals del 1862– el Centre de Lectura compartia espai amb altres entitats culturals i de lleure vallenques com Els camps de la Violeta, un centre de divertiment que es trobava a l’actual local de la Colla Vella dels Xiquets de Valls –una altra de les entitats deganes–; El Prado Catalán, que funcionava com a local de música i ball; el Círculo Español, situat al primer pis del Teatre Principal; el Club Velocipedista, llavors un club d’elit amb seu al Pati, on ara hi ha el BBVA; i el Casino Vallense, l’Ateneu Catòlic, el Recreo de Obreros, el Casino Català, el Centre Catòlic i la societat coral Aroma Vallenca. Avui totes aquestes associacions ja han desaparegut excepte la darrera, que manté l’orgull de ser l’entitat més veterana de la ciutat.

El 1883 i amb motiu de la inauguració de la línia ferroviària Valls–Vilanova–Barcelona (que paradoxes de la vida avui també lluita per la seva supervivència), el Centre de Lectura va acollir un important acte literari en el què hi van participar, entre d’altres, Narcís Oller, Àngel Guimerà, Francesc Mateu, Josep Ixart, Dolors Montcerdà, Frederic Soler, Artur Masriera i Ferran Aguiló, i que va presidir l’enginyer de l’Armada i fill il·lustre de Valls, Avel·lí Comerma Batalla.

El Centre de Lectura, que al seu interior manté la balconada dissenyada per César Martinell, va fer vida més enllà de les seves parets i, entre d’altres col·laboracions, es va adherir a la campanya del Cercle Artístic de Barcelona per a la restauració del monestir de Poblet (1927) i dels jardins del monestir de Santes Creus (1928).


La mitjana de socis del Centre de Lectura s’ha mantingut gairebé sempre sobre els 350 membres, tret d’aquests últims anys en què mica en mica ha anat perdent afiliats fins a situar-se en poc més d’un centenar. I és que corren temps difícils per a la majoria de centres de lectures, ateneus i demés societats que van viure el seu particular segle d’or a cavall dels segles XIX-XX i que ara malden per sobreviure. És una mena de renovar-se o morir.

Recuperar la memòria col·lectiva i ciutadana

Els actes previstos per commemorar els 150 anys del Centre de Lectura de Valls han estat programats, en part, per recuperar part de la memòria col·lectiva i ciutadana, i per intentar garantir-ne la seva continuïtat. Rosabel Jové Clols, la segona presidenta femenina que dirigeix l’entitat des dels seus inicis, així ho considera: “La celebració dels 150 anys ha de servir per intentar convertir de nou el Centre de Lectura en un espai cultural de referència per a la ciutat i un punt de trobada on la gent s’hi senti còmode”. Jové, que també va presidir l’entitat durant les darreres Decennals, creu que “la crisi econòmica i la manca de regeneració de socis són dos elements que dificulten molt la tasca”, si bé considera que “amb el suport de tots els socis i de la societat vallenca, ens en sortirem”.









El Centre de Lectura ha programat un cicle de conferències en què hi participaran, entre d’altres, el doctor Marc Antoni Broggi, la historiadora de l’art Raquel Lacuesta, o l’escriptora Margarida Aritzeta; i també exposicions, concerts i projecció d’audiovisuals. Els actes clouran el 7 de desembre, el mateix dia de la fundació de l’entitat, i durant l’acte es tributarà un homenatge als socis més antics entre els quals hi ha Josep Maria Domènech, Evaristo Gardón i Josep Pont.


Les imatges que es poden veure a l'exposició instal·lada al Centre de Lectura de Valls són obra dels fotògrafs Enric i Anna Reverté.

Article publicat a La Vanguardia (edició Tarragona) el divendres 10 de febrer de 2012.

Per acompanyar aquest post he pensat en una cançó que parlés del pas del temps i ràpidament m'ha vingut al cap Time after time, de la Cindy Lauper.