dijous, 20 de març del 2008

El Museu Casteller de Catalunya


M'ha costat reprendre el fil del bloc (em pensava que en vacances tindria més temps i és a l'inrevés) i encara més decidir-me a escriure sobre un assumpte tan delicat com el Museu Casteller de Catalunya. Delicat, per un doble motiu: l'un, perquè és un tema tant viciat d'entrada que aixeca tota mena de passions i, diguis el què diguis, sempre hi haurà qui ho vulgui interpretar o veure-ho des de diferents òptiques; i l'altra, perquè en el meu cas, la meva posició dins d'una entitat (la Colla Vella dels Xiquets de Valls) molt implicada (vaja, del tot implicada) en això dels castells (des de la gènesi) i, també, en l'afer del Museu, fa que hagi de mesurar molt bé el que pugui dir per evitar, també, dobles lectures. En qualsevol cas, voldria que quedés clar que les opinions que segueixen a continuació són a títol personal, que per això les escric al meu bloc i no enlloc més.

La primera consideració és sobre la necessitat d'un equipament que vertebri el fet casteller. D'entrada, dir que tot i que aquest és un debat que arrenca fa més de dues dècades, el projecte no havia estat mai tan necessari, oportú i lògic (fins i tot) com ara. Si partim que la història del món casteller es remunta a fa més de dos-cents anys, i que les primeres veus que reclamaven la creació d'un museu casteller es van sentir fa un parell de dècades, doncs, home, potser el projecte ja comença a estar prou madur i cal actuar ràpid abans que es podreixi.

Tanmateix, en aquest temps, el fet casteller no ha fet més que consolidar-se com un dels elements identitaris més singulars del nostre país (sinó el que més). I els valors que emanen dels castells són els que hom cerca per la societat ideal: treball en equip, solidaritat, integració, igualtat de sexes i acceptació de tothom, sense discriminar ningú pel lloc de procedència, pel color de la pell, per les condicions físiques, o per les socials (els castells són l'únic lloc on el treballador pot pujar damunt les espatlles de l'amo sense que aquest s'emprenyi!). Ah! I també l'altruïsme, si se'm permet, perquè el casteller hi dedica moltes hores sense treure res més a canvi que la satisfacció de la feina ben feta. Tot això són els castells, i tot això és el que ha fet que la gran majoria d'institucions del país hagin canviat el concepte que poguessin tenir dels castells i que participin sincerament de la seva preservació i projecció. Ara ja no s'escolta, en un tò pejoratiu, "ja vénen els castellers", com havien sentit molts dels nostres avant-passats. Fins i tot, aquest temps ha servit perquè es comencin els tràmits per declarar els castells Patrimoni de la Humanitat.

On vull anar a parar? Doncs que si bé a tots ens agradaria que el Museu Casteller de Catalunya ja estigués fet, és ara, amb totes aquestes circumstàncies que deia (i d'altres que obvio) que es mereix de totes, totes, que comenci a fer-se una realitat. Ara que està madur i abans que es podreixi.

La segona consideració va relacionada amb la ubicació. Sempre he defensat que el Museu Casteller de Catalunya s'havia d'habilitar al Barri Antic, amb la Plaça del Blat com a quilòmetre zero, per una qüestió natural i lògica. En conseqüència, penso que tot el que sigui allunyar-se d'aquest epicentre, de l'autèntic bressol dels castells, és un error. I el fet que en tot aquest temps no s'hagi trobat un sol indret en el Barri Antic capaç d'acollir el Museu Casteller, amb la situació en la què es troba el casc antic i amb la tramitació d'una Llei de Barris entre mig, diu molt poc de la classe política que ha governat i governa Valls; els uns, els altres i els de més enllà.

I la tercera consideració és per parlar del 'timming'. Com deia, el Museu Casteller de Catalunya s'ha de fer, i s'ha de fer ara que està madur i abans que es podreixi. I la decisió és en mans dels polítics que ens governen a Valls. Ells són els que tenen la responsabilitat de, per una vegada a la vida, posar-se d'acord en benefici de la ciutat. Tots ells, els que governen i els que estan a l'oposició, tenen la possibilitat de ser magnànims i de complir el què tantes vegades pregonen: posar per davant la ciutat abans que els interessos personals o de partit. I que no hi barregin les dues colles dels Xiquets de Valls, que aquestes sempre han estat d'acord amb el que es proposava, ja fos a la Plaça del Blat o al Narcís Oller, i sempre els han posat les coses molt fàcils.

A mi no hem feia el pes el Narcís Oller, com no me'l fa Ruanes. L'un i l'altre són fora del Barri Antic. I tot i que aquest darrer presenta molts més inconvenients (com que ha trencat la unanimitat de tots els partits) i interrogants (no sé què hi dirà l'ACA i quins perjudicis de futur pot comportar construir un equipament com el que parlem al bell mig d'un torrent), donaré suport al que decideixi la majoria perquè vull tenir el Museu Casteller... i perquè d'això es tracta la democràcia, no?