"Cada país té els seus costums, la seva manera de viure. Cada poble fa les seves coses (...)"
dimecres, 17 de setembre del 2008
Santa Tecla
Santa Tecla continua sent implacable i inabastable per la Colla Vella. Està vist que per més que hi dediquem, any rera any, esforços i il·lusions, i ens mostrem, pel que fa a les colles convidades, com la que més creu en aquesta diada, des del seu inici, la nostra dedicació, els nostres esforços i la gosadia mostrada a cada edició que s'ha celebrat, no han obtingut, fins ara, cap mena de recompensa. Res. I això és frustrant. Frustra que et donin les gràcies pel que proves més que pel que aconsegueixes, tot i que aquesta sigui una gran diada que ja signaries en moltes altres places. Però a Tarragona, no. Nosaltres som una colla –i per aquesta manera de ser sovint rebem moltes crítiques- que acostuma a fer, a cada actuació, el màxim que pot segons les circumstàncies. Però fins i tot això, no s’hi val per Santa Tecla, on mirem de perpetuar-nos en una diada que en poc temps esdevindrà –si ja no ho és- en una cita clau del calendari casteller. Enguany tocava trencar aquesta mena de malefici i, d’una vegada per totes, fer un castell superior al tres de nou amb folre. Però es veu que es fa pregar, aquesta Santa Tecla. Es fa gruar, com dirien a casa. I sap greu. Sap greu pels esforços que hi ha al darrera, per la confiança que ens han fet sempre els seus organitzadors, i per l’estima que hem rebut sempre de la seva afició. I perquè el dos de nou amb folre i manilles, tot i pujar estant tocat de mort, va caure quan arrencava l’enxaneta, com ens va passar va l’any passat amb el quatre de nou amb folre i el pilar, a poc de carregar-lo, i, fa dos anys, amb el cinc de nou folrat. Sempre al llindar, però sense poder assaborir la glòria en una plaça mítica. Com a desgreuge sempre podrem recordar que mai no hem especulat, en aquesta diada, i que hem intentar rendir fins i tot per damunt del cent per cent. Perquè ens ho creiem, perquè volem ajudar a fer-la gran, aquesta diada, i perquè ens hi sentim com a casa.
Dit això, ens seguirem encomanant a la patrona de Tarragona perquè l’any que ve torni a confiar en nosaltres, i aquesta vegada sigui una mica més misericordiosa i, per tant, sigui la bona.
Pel que fa a la diada, la premsa ho havia venut com un pols a quatre braços, o com un doble duel Vilafranca-Vella; Jove-Xiquets. Al final, va semblar més una bona prova de resistència amb vistes al Concurs de Castells (pel que fa a les llenyes i a la durada de la diada) que cap altra cosa. Coincideixo en que qui va sortir més contenta de la plaça va ser la Colla Jove Xiquets de Tarragona, en completar el seu primer tres de nou amb folre després d'una pilar d'anys (nou?). La veritat és que s’ho mereixien, després de picar tanta pedra, i per ells la meva més sincera felicitació. A més, els liles van arrodonir la gesta descarregant el dos de vuit amb folre i carregant un bonic cinc de vuit que, si no arriba a ser per una badada d’un quart, feia tota la pinta que es descarregaria amb facilitat. A més, estic content que la Jove hagi trencat amb el tòpic de colla amb una mentalitat fràgil, i torni a aixecar el cap.
Els Xiquets de Tarragona van haver de lluitar amb el cop psicològic que suposa que la teva més directa rival et descarregui, instants abans que tu, el castell més valuós que has fet mai i el que portes en cartera per plantar immediatament. Això afecta i molt, i has de ser molt dur mentalment per sobreposar-te a unes circumstàncies com aquestes. En aquests casos, per experiència, potser paga la pena abaixar momentàniament el nivell per, a la següent ronda, intentar respondre, ara ja més tranquil. Però mai se sap... A més, la caiguda del tres matalasser va ser massa cruel, deixant la colla sense capacitat de reacció. Ànims Xiquets!
Els Castellers de Vilafranca, tot i signar la millor exhibició de la diada, van tornar a demostrar que no estan com altres temporades, i que si alguna vegada en els últims anys s’han mostrat més humans, més terrenals i més aprop de poder ser vençuts, és aquesta temporada. Però tot i així, tot i haver perdut aquesta sisena marxa, continuen sent tan grans que la resta de colles han de rendir al màxim per doblegar-los. Per això, continuo pensant ara el mateix que abans de Santa Tecla, que si sabem triar bé els castells i els portem ben assajats, tindrem les nostres opcions. I tant si les tindrem!. Hi ha dos castells que els dono per fets als verds, el quatre de nou amb folre i el pilar; i el pilar de vuit amb folre i manilles. La resta, ja en parlarem. Llavors, es tracta de trobar l’antídot a aquestes estructures i de començar presentant batalla amb un castell que sumés força i els obligués.
També dono les seves opcions a la Colla Joves, i més després de l’imponent cinc de nou amb folre de Sant Fèlix. Com ja vaig dir, si el saben acompanyar de dos castells més que siguin decisius, poden donar molta guerra. I això també ens beneficiarà, crec, perquè els grans favorits continuen sent els Castellers de Vilafranca, i aquests, acostumats els últims anys a mirar només en una sola direcció (on actuàvem nosaltres), ara hauran de vigilar a banda i banda.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)