divendres, 19 de febrer del 2010

Heus aquí un líder digital



Sens dubte ha estat la foto del dia, reproduïda a gairebé tots els diaris, de paper i digitals (no confondre amb el "digitalisme" de la imatge), blocs i telenotícies. Però és que la instantània també ha triomfat a Twitter, Facebook i a la resta de xarxes socials. I allí on era impossible que arribés la imatge, com és el cas de les emissores de ràdio, he escoltat vertaders esforços i anàlisis pormenoritzats per mirar d'explicar i donar l'opinió de l'estampa impagable. I en certa manera és lògic i natural que així sigui, que voleu que us digui. En plena era de les noves tecnologies i de la societat de la informació,  per tant, en la sacrosanta era digital, heus aquí un líder digital amb tots els ets i uts (con todos los etos y utos).  I ves per on! Quan tothom, tret dels Estats Units (que ja el tenen), malda per descobrir o fabricar el seu propi miniObama -el que en un altre temps s'anomenava "mirlo blanco"- resulta que els nostres veïns ja el tenen i  a més és de la capital, del centre de la pell del toro!

Així que, ensumant l'èxit de la fotografia, de bon matí m'he decidit a preguntar a la parròquia feisbuquiana què els suggeria la imatge del nou líder digital, antic Cid de les Espanyes. I les aportacions han estat moltes i diverses, i aprofito l'avinentesa, ara, per agrair l'esforç que heu fet de sintetizació, originalitat i, sobretot, decència dels comentaris. Miro de posar-hi cullerada avisant als lectors més sensibles que a mi em serà més difícil aplegar en aquestes línies les tres virtuds que us he destacat. 

¿Què em suggereix la imatge del líder mai-no-suficientment-valorat-i-sovint-injustament-vilipendiat brandant el dit del mig?

D'entrada he de reconèixer que, com molts de vosaltres, m'he fixat amb la figura pixelada de l'home del darrera (per cert, gran posició castellera). No trobeu que així pixelat guarda una retirada amb el gran Borbó? Que devia pensar, l'home? Reia o somreia còmplice o volia que se l'empasés el terra?

Pel que fa a l'Ansar (així li deia l'altra "criminal de guerra", George Bush, en alusió a la pancarta que va encendre el seu toro Osborne interior), a mi no m'ha sorprès el seu domini digital.  Cony, que parlem d'un estratega, un home preparat per a la vida moderna, que s'ha cobejat amb tots els grans líders mundials i que, fins i tot, ai las, ha posat les seves potetes damunt la taula d'una cimera del G-8, al Canadà, en presència de Bush, al que li va faltar temps per imitar-lo... O va ser al revés?

No el conec personalment, a l'Ansar (a Bush, tampoc) però en la intimitat no me l'imagino pas parlant en català i recitant Verdaguer com ens va voler vendre, sinó així com l'han caçat, bastorro com una ballarina en xiruques dansant la música del telediari; fent burilles, retenint-les amb el polze i disparant-les amb el mateix dit femení (ei, que ho ha dit la Rita Marzoa -no confondre amb la Barberà-, consti en acta); repassant les cuques del cuir cabellut per després posar-se-les a la boca; eructant a cada glop de cervesa o coca-cola que va gola avall; i fent anar els diferents dits de la mà per expressar els seus instints més primaris. I això que no li cal a ell, home amb un gran domini dels diomes. Qui no recorda els seus discursos en castellà, espanyol, mexicà, madrileny o vallisoletà...? "Estamos trabajando en ello..." (amb una mala imitació de la veu de Cantinfles).

Ja sé que la patent Mr. Bean és de ZP i no seré jo qui se la negui. És més, trobo que són clavats! Però el gest de l'Ansar m'ha recordat aquelles vacances de Mr. Bean a Califòrnia, fent "la peineta" a tot quisqui mentre el condueixen en un cotxe descapotable de camí cap a l'aeroport que l'ha de retornar a casa per a descans dels californians.

Hi ha una dita que diu que "quan l'ase no brama remena la cua" (no cal que la busqueu, que me l'acabo d'inventar). En aquest cas hi afegiria "quan l'Ansar no brama, aixeca el dit".

A veure, una cançó que pugui relacionar amb aquesta entrada... Ràpid... Va sí. Mi agüita amarilla, dels Toreros Muertos, amb un vídeo cutre-de-la-muerte...



dilluns, 15 de febrer del 2010

Dolça Brussel·les


Fa uns dies ens vam escapar, en petit comité, de cap de setmana a Brussel·les. Res, un viatge llampec. Pim-pam.

Vam decidir anar-hi per veure l'exposició temporal 'Frida Kahlo y su mundo', de la cèlebre i soferta pintora mexicana. La mostra, instal·lada al Palais de Beaux Arts de la capital belga (ciutat que fins el 25 d'abril acull un festival cultural dedicat a Mèxic), oferia com a reclam algunes de les millors teles de Kahlo, com 'La columna rota', 'El camión', 'Unos cuantos piquetitos', 'Frida y el aborto', 'Mi nana y yo', 'Sin esperanza' o 'La flor de la vida'. En un pròxim post miraré d'aprofondir una mica més sobre l'exposició, la més completa que s'hagi portat mai a Europa de "l'univers dolorós, profund i insondable" de Frida Kahlo, com escrivia Eliseo Oliveras al Periódico de Catalunya. I és que l'obra de Kahlo és un fidel reflex del patiment i la lenta agonia que va experimentar l'artista en vida, primer per culpa d'una poliomielitis i després a causa de les seqüeles que li va deixar un tràgic accident de trànsit, que va fer que hagués de sotmetre's a múltiples operacions quirúrgiques, deixant-la postrada al llit durant llargues temporades.

Però avui em ve de gust parlar de les olors de Brussel·les. La capital belga és coneguda per ser la principal seu de la Unió Europea i la OTAN (a Europa), però, sobretot, per l'homenet que pixa -o, com n'hi diuen ells, Manneken Pis-, i també per l'Atòmium, per la Grande Place, on s'hi apleguen encara molts dels edificis gremials que van fer pròspera la capital belga, o per ser la pàtria d'Hergé, el creador i pare de Tintín. Brussel·les i Bèlgica també són sinònim de cervesa, de bona cervesa, amb infinitat de marques i varietats impossibles de tastar totes i encara menys en un cap de setmana. Però si hi ha una olor que caracteritza la ciutat, aquesta és el flaire a brioxeria i pastisseria selecte, a sucre cremat, a dolç, a goffre i, per damunt de tot, a xocolata, a intens aire de xocolata.

Jo sóc més salat que dolç (i aquí no hi busqueu dobles lectures, que parlo de gustos gastronòmics), però tot i això és impossible no caure en la temptació de tastar algunes de les llepolies que inunden places i carrers. L'estrella, com deia, és el Manneken Pis, i la seva efígie domina també l'elaboració de pastissets, bombons i altres dolçaines. La imatge que encapçala aquest bloc és la d'un gran homenet que pixa xocolata. De fet, tot ell està fet a base de cacau. Una mona gegant, que en diríem a casa!

 

A cada pastisseria hi ha una enorme font de xocolata com la que podeu veure en aquesta imatge. Més espesa o més líquida, més negre o més clara, amb més o menys espècies, més intensa o més suau, però no n'hi ha cap sense la típica font marronosa. Les xocolates calentes també regnen a la majoria de sales i salons, molts d'ells a l'aixopluc de grans galeries per protegir-se del fred, el vent i la pluja, i sovint s'acompanyen de tartes tatin entre moltres altres especialitats de cocs, pastissets i tartes fets per disparar els índex de sucre a la sang. Xocolata de canyella, de bitxo, de taronja, amb herbes... La llista no s'acaba mai. Penseu en un ingredient que pugui barrejar-se amb la xocolata i segur que el trobareu.



I després encara queda l'estol de crêpes i goffres. Aquí ja tiro la tovallola pensant en els sacrificis que hauré de fer a la tornada. L'excel·lent presentació, però, torna a temptar i són molts els que sucumbeixen. Això i el fet que a cada cantonada et trobes amb una parada d'aquestes. A la primera resisteixes, a la segona també tires endavant no sense mirar-les de cua d'ull, i a la tercera... A la tercera et dones per vençut. Val a dir, també, que uns artesans s'ho curren més que els altres. Perquè n'hi ha que venen els goffres a pel (com els veiem aquí) però n'hi ha d'altres que, com si en un d'aquests artefactes calorífics no hi hagués prou sucre, encara els carreguen més: amb nata, amb mel, amb xocolata fosa, amb melmelades de tot tipus, etc... En fi, s'ho podeu imaginar, no?

He dubtat quina cançó posar en aquest bloc. Inicialment em decantava per 'Chocolate', de la Kylie Minogue; després he pensat amb el soundtrack de Charlie i la fàbrica de xocolata i finalment m'he decantat per una altra pel·lícula del mateix protagonista, Johnny Depp, 'Chocolat'. Bon profit!