No les vaig anotar totes, perquè n’hi havia un porró. I és que una escapada de deu dies (aquí hi incloc els dos dies de viatge) en un país a l’altra punta del món, amb dos-cents vint-i-tres amics i companys, dóna per molt si obres els ulls. Aprofito ara que encara tinc fresques algunes anècdotes per continuar la sèrie de relats del viatge de la Colla Vella a Shanghai.
Alguns records tenen a veure amb la coneixença de catalans de Shanghai. Sempre m’ha agradat el programa de TV3 ‘Afers Exteriors’ del Miquel Calzada, en què el Mikimoto volta per tot el globus terraqui visitant països i civilitzacions i trobant, a cada lloc, la petja de catalans. M’ho havia imaginat més d’una vegada i em repetia que devia ser emocionant sentir parlar i viure en català tan lluny de casa. I a Shanghai ho vaig poder certificar. I ben aviat! Perquè l’endemà mateix d’haver aterrat a la capital econòmica de la Xina i mentre tancàvem la pinya del primer castell, veig que s’apropa un casteller amb una camisa lila. Un minyó? De la Jove de Tarragona? Una primera al·lucinació?
El personatge en qüestió era un casteller de la Colla Jove Xiquets de Tarragona que porta cinc anys vivint a Shanghai i que ha intentat de totes les maneres crear un taller de castells al Casal Català de Shanghai, qui sap si amb la intenció que hi germini l’embrió d’una nova colla. Amb tot, les distàncies i el trànsit infernal d’una ciutat de prop de 20 milions d’habitants –la més poblada de Xina- ho va fer del tot inviable. També va posar mans a la pinya un aragonès que parlava un català perfecte (estava casat amb una gironina) i que va descobrir mentre conduïa i per sorpresa l’autobús de la colla –amb imatges de castells- quan es dirigia a la Century Place per fer la primera actuació. Sense pensar-s’ho dues vegades ens va seguir, va aparcar i va baixar a fer pinya en tots els castells. No cal dir que l’home, que ha viscut en diversos països, mai abans havia vist una actuació castellera en directe i es va emocionar amb els ‘seus’ primers castells.
Però la repera hauria estat trobar un vallenc vivint a Shanghai... i allí el vam trobar! L’Albert Salort Màndoli és el xef de tres restaurants shanghaiesos on mira d’inculcar la cuina mediterrània i la cultura de les tapes. L’Albert havia treballat al Trispolet els cap de setmana, el restaurant de l’Octavi Roca, un casteller de la colla i membre de l’expedició, així que no havia de ser difícil trobar el contacte. L’Albert es va afegir a un sopar que vam fer en un restaurant de cuina típica de Mongòlia, a base de wok, i vam quedar per anar a fer un tast, l’endemà, al restaurant Las Tapas que a la vegada és el seu taller culinari.
No cal dir que vam sopar de conya i que els nostres estómacs, que començaven a queixar-se de tants excessos d’oli de soja, fregits i altres gormandes típiques de Shanghai, va agrair una treva en forma de pà amb tomàquet i pernil, croquetes casolanes, xampinyons a l’allet, etc... Després de la foto obligada de tot el grup a la porta del restaurant (ja ho sabeu, si heu d’anar a Shanghai hi ha un oasi culinari català) vam pujar al taxi d’un xinès que era una mena de creuament entre Rompetechos i Barragán. Dic això perquè ja ens havíem trobat amb el cas de taxistes shanghaiesos que no sabien llegir, però el que ens va tocar a nosaltres simplement no hi veia tres dalt d’un burro. Només dir que l’home s’ajudava d’una potent lupa per veure els indicatius de les variants i que, lluny d'anar xino-xano, el cabró corria que se les pelava... Al final, després de donar voltes i voltes, i de patir com a vedells camí de l'escorxador el vam ajudar a trobar l’hotel!!! Aquesta també va ser una foto obligada...lupa inclosa!
Després hi ha els edificis, blocs inacabables de pisos sense cap tipus d’estètica (tret dels que es poden veure al Bund o Malecón), plens de parabòliques, cables i, sobretot, d’estenedors. Aquí no hi ha normatives quant a la proximitat de les torres d’alta tensió, ni cap prohibició d’estendre la roba a l’exterior. Tothom ho fa i els que viuen a les plantes baixes, doncs estenen la roba al carrer, aprofitant l’escalfor que desprèn un transformador o penjant un fil entre dues senyals de trànsit.
Ah! El trànsit. Me n’oblidava... A la ciutat hi conviuen sense manies cotxes de luxe (Porsches, Ferrari i d’altres) amb tota mena de transports a dues rodes que em seria difícil de definir... I en aquestes bicicletes, motocicletes elèctriques i d’altres medis de locomoció hi porten de tot, absolutament de tot, demostrant una perícia única per no tirar la càrrega i una valentia sense límits per endinsar-se en aquesta mena de traffic jam sense escrúpols. I com que n’hi ha tant, de trànsit a dues rodes, hi ha qui es guanya la vida muntant tallers mòbils per fer reparacions al moment.
Finalment, una anècdota que cada vegada és més comuna en els viatges que fem. Quan et sents lluny de casa necessites de records i detalls que evoquin d’on vens. I la colla té una peça musical especial per aquests moments: el Ball de la Mulassa, que toquen els grallers i els timbalers, i que recreen un parell de castellers. No cal dir que és una actuació força celebrada i que desperta la curiositat dels locals.
