divendres, 27 de gener del 2012

Anís de Valls, del zenit a l’ocàs



“Va haver-hi un temps que l’anís a Valls es bevia com ara es beu la Coca-Cola. Era una beguda social que es prenia arreu, sobretot als cafès, acompanyada sovint d’aigua fresca i, ocasionalment, de bolados, els pastissos elaborats amb sucre i clara d'ou, exclusius de Catalunya”. Jordi Castells, exalcalde de Valls, i la seva germana, Maria Carme Castells, descendents de Ca la Cabalera, família que elaborava anisats, preserven frescos records de l’època d’or d’aquest destil·lat: “Els anisats van tenir molt d’èxit principalment per les seves propietats digestives, però també com a tonificant per a fer front als durs treballs de l’època i, en ocasions, com a substitutius d’un menjar més aviat escadusser o poc nutritiu”.

Però a Valls no només es bevia anís, sinó que sobretot se n’elaborava. Els historiadors que han estudiat la indústria dels aiguardents que es va anar consolidant a la capital de l’Alt Camp des dels inicis del segle XVIII no s’han posat mai d’acord pel que fa al nombre de fàbriques d’anisats de la ciutat. El que sí està clar és que l’època d’or de l’anís de Valls s’inicia el 1880 i perdura fins el 1930, tot i que a la dècada dels cinquanta encara hi ha set potents marques. D’aquí fins al 2001, quan tanca la darrera fàbrica, tot fa costa avall.

La majoria de les indústries que elaboraven anís estaven repartides pel centre històric, als carrers de la Cort, Carnisseria, Sant Antoni, Forn Nou o a les places de l’Oli i de les Escudelles, entre d’altres, i només unes quantes van instal·lar-se més allunyades de la centralitat de l’època, com la de Josep Blanch, al Passeig dels Caputxins,  o la de Pepito Magrinyà, que era la més gran i la que exportava més, i que es va aixecar al capdamunt del Passeig de l’Estació, a l’altra banda de les vies, per facilitar la sortida dels destil·lats.



Tot i que la majoria de fàbriques eren artesanals, familiars o amb pocs treballadors, i amb recursos limitats, el prestigi de les diferents marques d’anís de Valls va anar creixent i fent forat en el mercat exterior. Emilio Pedrero, estudiós d’aquesta indústria, va recollir en un estudi que “la fabricació dels anisats a Valls no tenia comparació a tot Catalunya, i només era equiparable als grans centres capdavanters que existien a l’Estat, sobretot a Castella i a Andalusia”. Entre el 1880 i el 1920 s’exporta anís de Valls a les principals ciutats catalanes i espanyoles, però també a França, Suïssa, Itàlia, Alemanya, Gal·les, Cuba i diversos països d’Amèrica Llatina, entre d’altres.

L’edat d’or dels anisats de Valls coincideix en el temps amb la febre d’or vitícola, provocada per l’expansió de la fil·loxera a França. L’historiador Domènec Ribes, autor del treball Aproximació a la indústria dels licors i dels anisats de Valls, afirma que aquesta febre productora i exportadora ve acompanyada “d’una modernització tecnològica a la indústria de l’aiguardent, caracteritzada sobretot per la introducció d’alambins més grans i resistents, calderes de vapor i sistemes continus en la destil·lació i la rectificació”. L’eufòria del moment afavoreix la instal·lació de les primeres destil·leries industrials, amb nova tecnologia, més capacitat, més capital i el suport de socis capitalistes importants.



L’anís, explica Ribes, era obtingut destil·lant en alambins l’alcohol rectificat, al qual se li barrejaven herbes o llavors en diferents proporcions, segons cada casa. “Totes tenien una fórmula secreta”, coincideixen a dir Jordi Castells i Pere Compte, fill del darrer fabricant a Valls (Anís Mallorquí). “Al marge de les herbes –afegeix Compte– a casa el foc només cremava amb llenya d’alzina. Me’n recordo perquè sovint hi  enterràvem patates al caliu. Mai més n’he menjat de tan bones...”. Obtingut el destil·lat se li afegia el xarop –sucre dissolt en aigua–, es filtrava i es deixava envellir entre sis i dotze mesos per obtenir una qualitat òptima.

Pere Compte recorda la duresa d’una elaboració completament artesanal: “Començàvem a les 2 de la matinada, preparant el foc, i no acabàvem fins les 8 del vespre. El pare se’n cuidava de tot, fins i tot d’anar a buscar les herbes aromàtiques que després barrejava en el procés d’elaboració de l’anís. Es pot dir que treballava les vint-i-quatre hores dels set dies de la setmana. Tot plegat, massa sacrificat.”



L’època d’or dels anisats va ser insuficient, però, per a transformar totes les fàbriques que en depenien i el anys que van seguir al 1950 van anar enfosquint el panorama. La falta de capital, un cop superades les alegries inicials, va provocar deficiències en l’elaboració dels anisats i va fer impossible la modernització integral d’unes indústries cada vegada més envellides. A més, aviat va proliferar la competència exterior, amb l’aparició de grans productores i, el que va ser el toc de gràcia definitiu dels anisats, els nous aires van portar nous gustos i van transformar els hàbits de consum de la gent.

El record dels anisats de Valls perdura avui en els vestigis de les antigues fàbriques i en les poquíssimes ampolles que encara pots trobar al mercat. Les indústries que no han anat a terra es troben en un lamentable estat de llanguiment a l’espera que algú esborri definitivament l’empremta d’un passat daurat que va projectar l’anís de Valls al món.


Article publicat a La Vanguardia (edició Tarragona) el 17 de juny de 2011


PD: Va haver-hi un temps en què dels aiguardents i derivats se'n deia aigua de foc. Està rebuscat, ho sé, però qualsevol excusa és bona per escoltar el Boss.