"Miro per la finestra, no pas perquè no tingui res més a fer, que de coses a fer en tinc sempre un munt -moltes menys en voldria-, sinó perquè la veritat és que ara no em ve de gust fer-ne cap. El que em ve de gust ara és mirar per la finestra (...)".
Així comença 'Miro per la finestra' el cinquè relat de Quim Monzó del seu llibre 'Mil cretins' (Quaderns crema) que, quan em manquen poques pàgines per pentinar-lo, us el recomano. Tanmateix, i en honor a la veritat, després de llegir aquest conte concret la situació objecte de la faula em va semblar força absurda i vaig començar a pensar què cony li hauria passat al Monzó per escriure d'un penjat que, sense estar impossibilitat per caminar, com James Stewart a 'La ventana indiscreta' (d'Alfred Hitchcock), un bon dia es lleva i es passa les hores absort mirant per la finestra. Fins aquest matí.
Quan encara estava al llit mig endormiscat, he sentit de fons la remor de la pluja caient al pati interior. Quina situació més agradable i relaxant... I m'han vingut al cap els debats d'aquestes setmanes al voltant de l'aigua, els eufemismes i la riquesa lèxica d'aquesta llengua per definir paraules com... transvasament. També he pensat amb el què no podria fer aquest matí que acostumo a despatxar els dissabtes, i m'he animat imaginant-me un dia diferent, escoltant un tipus de música en sintonia amb el dia però que no ofegués del tot la fressa de la pluja, llegint a estones, cuinant unes altres, escrivint... Però havent esmorzat hem decidit aprofitar el matí per anar més d'hora que de costum a la parada habitual del mercat de la verdura, encara que, a causa de diferents imponderables, hem acabat arribant a l'hora de sempre, és a dir quan no queden masses opcions per remenar i triar. Després, de tornada, ens hem aturat com de costum al Pati, però avui he canviat la cervesa d'aquests últims dissabtes assolejats per un cafè curt i una mica d'aigua. A fora plovia amb ganes -com si la meteorologia hagués decidit rescabalar en poques hores el mal de tants mesos de sequera- i bufava el vent, vaja com la cançó d'en Tomeu Penya "Plou i de fora bufa es vent, que me fa sentir petit, com un granet d'arena...". I veies a la gent esforçant-se per no relliscar i lluitant, sense por al ridícul, per no perdre el paraigües a cada ràfega de vent. Ens hem estat una bona estona així, callats, tots tres, mirant per la finestra cada situació que es donava com si l'arxivéssim en el disc dur de cadascú. Feia temps que no veiem ploure tant seguit, i es notava. De fons, els comentaris de la gent eren coincidents. Tots hem estat esperant amb candeletes aquestes pluges i ara que cauen -i cauen bé- escoltes com brollen els renecs pel què hauràs d'ajornar a causa de l'aigua. La ràdio també s'apunta al debat i destaca a mig matí que és el temporal de pluges més important a Catalunya des de finals de 2006.
Ja de retorn a casa, i després de canviar-nos la roba tota xopa, he seguit mirant l'espectacle per la finestra mentre preparàvem el dinar. La veritat és que té un efecte hipnotitzador, la pluja. Com quan mires una peixera. L'aigua seguia caient com si no volgués, ara sense brugit, i regalimava per les plantes. I a la tarda, sessió extra. Fins i tot ara que escric aquest post no paro de girar-me i mirar per la finestra, embadalit, i fixant-me en els detalls: La veïna que també es queda fixada mirant com es precipita l'aigua i que només s'amaga rera les cortines en sentir-se observada; les taques que deixa la pluja a les parets dels edificis; el moviment de les branques dels arbres, de les plantes, com si beneïssin el temporal; les corredisses de la gent desprovista de paraigües; la imatge impoluta dels carrers, com si la Brigada hi hagués passat un parell de vegades, o tres...
I me n'adono de sobte que porto quasi tot el dia mirant mig encantat per les finestres: la del dormitori, la del menjador, la de la cuina, la del bar, la del despatx... I demano perdó, en silenci, a en Monzó, i prometo que no tornaré a dubtar d'ell.
2 comentaris:
La pluja és encisadora. Tot millora, fins i tot els colors de la natura. Recordo un fotògraf que em deia que el millor moment per a treballar era després d'haver plogut, amb el cel gris, perquè els colors eren més nets i vius.
Per a nosaltres, la pluja és l'estat climatològic ideal. Deuen ser els nostres lligams amb Mieres. La pluja és un dels (molts) motius pels quals que cada any ens escapem a Euskadi tantes vegades com podem. I és que Astúries i Euskadi són més macos quan plou... I l'Alt Camp, per a mi, també.
Una abraçada
M'afegeixo amb la meva, a les vostres confessions.
Jo no donc per completada la visió d'un paisatge o de qualsevol altre indret si no el veig moll per la pluja. Ara hauría de matisar que, a mi, la pluja m'agrada més aviat serena, constant i amorosa amb els carrers, els camins, els arbres o les plantes; quan diem que "sap ploure". D'aquest manera he vist ploure en els polders holandesos,al llac de Luzerna i als entorns d'Interlaken a Suissa; al Salzakarmmergut austríac i a la Selva Negra germànica, a Marienbad, a Praga, a Budapest, a París, a Cambridge o a Londres i, per descomptat, a les valls toscanes. I us asseguro que aquestes imatges em queden retingudes més poderosament a la meva ment que les il.luminades pel sol. Potser perquè la pluja no és el nostre escenari habitual o de referència, o perquè potser la pluja és un fet adjectiu a la substentivitat de la natura. O potser perquè els records no es poden deslliurar d'un cert àlit romàntic.
Tanmateix, ara i aquí a casa nostra la pluja ha esdevingut el principal element de desig, una necessitat imperiosa per a poder continuar amb uns hàbits usuals que, gràcies a l'aigua considerem irrenunciables, per lògics i naturals, enlloc de valorar-los com un bé escàs i, per tant, extraordinari per a l'existència humana. Per aixó ens encanta tant contemplar aquest bé caigut del cel. Perquè, en definitiva, mirar com plou és com esguardar un dels nostres principals elements existencials que ens arriba gota a gota. Per aixó diem que l'aigua és vida. Bones pluges.
Publica un comentari a l'entrada