Vacances a Londres

Ja he tornat. I, la veritat, m'ha costat més del que em pensava. He de reconèixer que aquestes vacances he desconnectat com poques vegades havia fet abans. Així, pràcticament no he llegit premsa, gairebé no he mirat la televisió i només em posava davant l'ordinador uns minuts cada tres o quatre dies per baixar-me el correu. Per contra, he mantingut el nivell de lectura (ara estic acabant l'Òmnibus de la mort, del company i amic Toni Orensanz, hi he llegit les últimes novetats en novela negra de la Donna Leon, l'Andrea Camilleri, i el Henning Mankell), he fet esport quasi cada dia i, per damunt de tot, he disfrutat de la família, sovint sense fer res d'especial. Amb ella hem sobreviscut a la segona experiència de viatjar fent un intercanvi de casa, un mètode de conèixer món que us recomano i del qual ja us n'havia parlat. Aquesta vegada va ser a Londres i per un període de deu dies. I no, els anglesos no ens van prendre ni trencar res, i ens vam trobar la casa com la vam deixar. Que en som de desconfiats...

Pel que fa a Londres, tot i que no era el destí més desitjat (m'hauria estimat més tornar a Itàlia o França) em cridava l'atenció el que em deien molts amics: "Tu ves-hi, que tant que t'agrada París, veuràs com Londres la supera". Doncs em sap greu, però no; entre les dues ciutats em quedo amb París. I consti que hi va haver moltes coses que em van agradar, de Londres. Per exemple, els museus. El fet que siguin gratuits, és una mostra fefaent de la voluntat del govern britànic de que la cultura arribi a tothom, sense excepció, encara que això signifiqui destinar-hi una part important dels pressupostos nacionals i locals. Em van agradar la National Gallery i les dues Tate (la Modern i la Gallery), la visita a l'Abadia de Westminster, els mercats de Candem i Notthing Hill, i els impressionants parcs i jardins, amb el Hyde Park al capdavant, que fan de veritable pulmó verd d'una ciutat sobrecarregada. També em va agradar la solució que han trobat els londinencs per donar resposta a la gran immigració que tenen, i que no para de créixer. Em refereixo als barris mixtes on conviuen perfectament les cases dels anglesos de tota la vida amb els nous edificis socials aixecats per als nouvinguts. Dos models, un a cada banda, separats només pel carrer. Em sembla una proposta molt més intel·ligent i integradora que els ghettos perifèrics (banlieue) de moltes ciutats franceses, que sovint acaben esclatant com una bomba de rellotgeria.

En canvi, no em va agradar l'aire individualista que es respira a la ciutat, ni la rapidesa amb què es viu (és un xoc brutal si has passat les darreres tres vacances a recer de la cultura slow de la Toscana). Penso que, a diferència d'altres grans ciutats, com París, Roma, Copenague o Barcelona, Londres és una ciutat a la qual li falta una mica d'humanitat. Passejant per la city t'adones, o si més no és la impressió amb la què em vaig quedar, que és una ciutat pensada per donar més resposta i solucions al trànsit rodat que comoditat a les persones. Les voreres són molt més estretes i curtes que la resta de ciutats que citava, i això, tenint en compte que parlem d'una capital superpoblada, fa que se't faci difícil desplaçar-te. En aquest sentit vaig trobar a faltar grans avingudes per passejar tranquilament, amb bancs on asseure't per descansar o, simplement, contemplar el que passa al teu voltant. Me'n vaig tornar, doncs, amb la sensació que Londres és una ciutat angoixant i estressant; i no vull ni imaginar-me com serà d'aquí a quatre anys quan hagi d'acollir els Jocs Olímpics. Allí, per exemple, i a diferència de Barcelona o Copenhague, circular en bicicleta és quasi una heroicitat, i els vianants constantment es troben amb pintures a les voreres o a l'asfalt avisant-los que no badin amb el tràfic. Tampoc vaig acabar d'entendre que per creuar un carrer hagis de fer-ho en dos temps i t'hagis d'aturar dues vegades perquè hi ha dos semàfors: l'un pels cotxes que circulen per la dreta i l'altra per l'esquerra.

En fi, que vaig tornar amb el pensament que Anglaterra si bé no està tan lluny de casa (a dues hores de Reus en avió) sembla que es trobi a les Antípodes, a l'altra extrem del planeta, i que per arribari faci falta un vol transoceànic i, després, superar el jet-lag. Monedes diferents, conducció i vehicles diferents, endolls diferents...