Els homes que no estimaven les dones

Stieg Larsson (Västerbotten 1954-Estocolm 2004) tenia només cinquanta anys quan va morir sobtadament d’un infart massiu. I, paradoxes de la vida, en Stieg va palmar-la sense tenir temps d’assaborir el que seria el gran èxit de la seva vida i que, poc després, es convertiria en una aferrissada disputa per l’herència entre el seu pare i germà, amb els quals gairebé no es parlava, i la seva companya, amb la què no estava casat ni registrat per motius de seguretat que explicaré més tard. Parlo de la tril·logia ‘Millenium’ de novela negra, protagonitzada pel periodista Mikael Blomkvist i la hacker Lisbeth Salander, un personatge que, diuen, està inspirat en bona part per una altra sueca il·lustre ‘Pippi Calcesllargues’.

Els tres llibres de la saga, que porten uns títols tan rebuscats com ‘Els homes que no estimaven les dones’, ‘La noia que somiava amb un llumí i un bidó de gasolina’, i ‘La reina al palau dels corrents d’aire’, s’han convertit en poc temps en l’últim fenomen editorial europeu i en un descobriment pel que fa al gènere de la novel·la negra. A casa nostra, fins ara, només ha vist la llum el primer dels tres llibrea ‘Els homes que no estimaven les dones’ (130.000 exemplars venuts, 20.000 dels quals en català) encara que dijous que ve es posarà a la venda la segona novel·la ‘La noia que somiava amb un llumí i un bidó de gasolina’.

Pensant en el destí que l’esperava, la seva mort la podria haver signat ell mateix en qualsevol dels personatges dels tres llibres que va escriure: el malaurat Larsson va estirar la pota després de pujar no sé quantes escales d’un edifici un dia que, ja és mala llet, l’ascensor estava avariat. L’únic misteri queda aclarit quan se sap que en Stieg no parava de fumar i que bevia més de vint cafès al dia...

Així que poc després de tancar un acord amb l’editorial Norstedts, l’Stieg mor i els seus tres llibres, un a un, comencen a ser objecte de culte en el món de la novel·la negra, i el seu nom comença a barrejar-se arreu amb els d’Agatha Christie, Andrea Camilleri, Manuel Vázquez Montalban o Donna Leon, però, sobretot, amb el també suec Henning Mankell.

Les obres són publicades un cop desaparegut l’autor i ben aviat comporten dues coses. Primera, una allau de corones sueques. Segona, el reneixement sobtat d’un sentiment d’estima que semblava oblidat per part dels seus principals parents: Erland, el pare i Joakim, el germà, amb qui feia temps que no es parlava. I com que en Stieg va morir sense fer testament, doncs tota l’herència va anar a parar als seus familiars, na Eva Gabrielsson, la dona amb la qual va compartir la vida fins el dia de la seva mort, es va quedar a dues veles o, si s'ho estimeu més, amb una mà al davant i l'altra al darrera. Fins i tot va ser desnonada perquè el pare i el germà del seu company no és que li professessin massa simpatia, que diguem, i li van prendre la casa. Vaja, com resa el llibre: els homes que no estimaven les dones. En Stieg i l’Eva no estaven casats ni registrats oficialment perquè el periodista, abans d’encetar la seva vena literària, es va convertir en l’assot dels moviments neonazis del nord d’Europa i de Suècia. La prudència i la seguretat aconsellava que no se’l relacionés amb ningú, que també és mala llet. Si més no per la pobra Gabrielsson, que no s'ha pogut agafar a cap aspecte legal a l'hora de reclamar el que li pertocaria.

Pel que fa al llibre, la millor crítica que en puc fer és dir-vos que fa setmanes que espero el 20-N, però aquesta vegada per un altre motiu que celebrar la mort dels ignominiosos: per córrer a comprar el segon lliurament de la saga que protagonitzen en Blomqvist i la Salander.