L'hora dels balanços

Estava perfilant un ‘post’ sobre algunes novetats editorials que he llegit aquestes darreres setmanes quan, de sobte, m’he adonat que inconscientment estava defugint el tema sobre el qual hauria d’escriure d’una forma més immediata: Santa Úrsula. I més encara quan en el darrer comentari que vaig penjar parlava d’aquesta diada castellera com una bona oportunitat per treure’ns el mal sabor de boca que ens va deixar el Concurs de Castells de Tarragona i que, sens dubte, ha estat el ‘post’ que ha registrat més opinions de la gent. En aquest sentit vull agrair totes i cadascuna de les entrades que s’han fet, i que he mirat de contestar una a una a les poques hores. Per tant, avui toca Santa Úrsula i més endavant ja us faré avinents quines són aquestes novetats literàries que podeu llegir (o no), ara que s’acaba la temporada castellera i que on s’està millor és a casa.

Santa Úrsula, per dir-ho ras i curt, ha esdevingut la segona decepció castellera consecutiva d’aquest mes, després del Concurs; quan fins aleshores portàvem una temporada notable. Amb tot, podria dir que aquesta vegada no les tenia totes, veient com havien anat els assaigs després de la competició de Tarragona. L’assistència de castellers ha anat decaient progressivament i ni tan sols el divendres abans de la gran diada vam aconseguir ser prou gent per fer proves concloents que, potser, ens haguessin ajudat a destriar una mica més el gra de la palla. Quina diferència amb la gentada que va venir abans del Concurs! Per això, aquests darrers dies he tingut la sensació que molts han desconnectat abans d’hora i que possiblement el cansament d’una temporada exigent i, de ben segur també, la frustració de Tarragona, han acabat pesant més que la il•lusió i les ganes de molts, d’acabar bé la temporada. I aquí, els dirigents de la Colla en som responsables en gran mesura i no podem defugir aquesta responsabilitat.

A l’igual que vaig comentar en el ‘post’ que parlava del Concurs, la decepció personal no és tant pel que fan els teus rivals sinó pel que tu no pots fer i, sobretot, per no haver previst, amb suficient dosi de realitat, com resoldre unes situacions que fàcilment es podien donar a plaça. La Colla Joves va fer el seu paper i va signar una brillant diada disparant els tres cartutxos que portava a la recambra; ni cinc, ni quatre: tres. I a més, descartant amb serenitat el dos de vuit (què llèpol hauria estat tirar-lo quan l’actuació anava de cara!) i apostant, en canvi, per dos castells que sovint descartem d’entrada en les grans cites, com són el tres i el quatre de nou amb folre. Perquè l’intent del pilar de set folrat no deixa de ser un brindis per provar de posar la cirereta al pastís.

Pel que fa a nosaltres, crec sincerament que vam estar de mala sort de no descarregar el dos de nou amb folre i manilles quan ja havien sortit els dosos. El tres de nou amb el pilar ja són figues d’un altre paner. A diferència del tres de vuit amb el pilar, el de nou té un grau de dificultat extrem. Haver col•locat sisens un parell de vegades no ha estat indicatiu de res, vist el que es va veure a plaça. Tanmateix, és un castell nou que, segur, s’anirà perfeccionant la tècnica fins a assolir-lo. De fet, en els pròxims dies, dues colles més, els Castellers de Vilafranca i els Minyons de Terrassa, han anunciat que atacaran el castell. Estic expectant per veure com els aniran les coses i per veure si introdueixen alguna varietat, algun detall, alguna innovació en la seva execució. En qualsevol cas, crec que és un castell que encara li falten hores i hores de rodatge, i de donar-hi voltes.

I el que va venir després es pot entendre quan vens de patir quatre caigudes severes (comptant les del Concurs). Ja se sap que gat escaldat amb aigua tèbia en té prou... El que em va sorprendre més positivament, però, va ser la fortalesa mental, l’ambició i el coratge per provar el pilar de vuit amb folre i manilles quan els ànims estaven tocats i la moral força baixa. Potser no tocava i de ben segur que pocs van festejar, a aquelles alçades, haver carregat el pilar de vuit (una mostra més de la pèrdua de respecte vers els castells). Però la lectura que en faig d’aquest fet és que la Colla, que tradicionalment s’havia mostrat massa respectuosa i temerosa respecte els castells emmanillats, per fi ha deixat anar aquest llast. I això, mirant el futur més immediat (òbviament la temporada pròxima) és engrescador i il•lusionant, perquè ara sí que ens els creiem, aquests castells.

En definitiva, l’anàlisi que en faig de la temporada és positiu. Si li hagués de posar una nota em decantaria per un notable baix, però notable al cap i a la fi. No hem caigut dels castells de vuit; hem descarregat tots els castells bàsics de nou (amb l’excepció del quatre de nou amb folre de l’Arboç); i hem tornat a dominar, de forma abassegadora el pilar de sis i de set, a més d’incorporar un castell nou al nostre repertori, com és el tres de vuit amb el pilar, que hem sovintejat. Llavors? Hem fallat en l’efectivitat dels castells més complexes. Sí, és cert, hem caigut en aquelles construccions que previsiblement podien caure, perquè són les de màxima dificultat. Amb tot, haver carregat dues vegades el dos de nou amb folre i manilles; haver coronat tres pilars de vuit amb folre i manilles i haver tornat a fer les dues aletes al cinc de nou amb folre; doncs home, és un balanç força destacat, si més no millor que el dels darrers anys. Succeeix també que som una colla que vol tocar totes les tecles i de vegades això t’acaba passant factura. Quan només et dediques a treballar tres o quatre castells, tot és més fàcil. Amb tot, sí que és veritat -si més no així ho penso- que hem de millorar la planificació, tant pel que fa a la temporada com als objectius, així com les dinàmiques dels assaigs, i sovint hem de deixar-nos guiar pel sentit comú. Només amb això estic convençut que millorarem com a Colla.