‘Torri di uomini’ o els castells italians

Fa pocs dies el filòleg i cronista casteller Xavier Brotons penjava en el seu bloc del Web casteller un article realment apassionant que us animo a llegir a tots els que estigueu interessats en això del món casteller i de la cultura tradicional i popular. ‘Torri di uomini. Castells a la italiana’ - així es diu el post- és una continuació de l’excel·lent treball (Castells del sud d’Itàlia) que va escriure el director de la revista Castells, Santi Terraza, en el número 20 de l’esmentada publicació, després d’una estada a Irsina, a la regió de la Lucània (també dita Basilicata), en la qual ens va descobrir i apropar l’existència d’un híbrid entre el que serien els castells i el que van ser els seus predecessors, els balls de valencians: el anomenats ‘castelli lucani’, que ara volen recuperar.

Gabriele di Stasio, a qui m’he permès d’agregar en l’espai d’aquest bloc dedicat al món casteller, és l’autor del llibre ‘Torri di uomini in Basilicata’ i va ser un dels amfitrions de Terraza. En el seu treball, Di Stasio defensa la hipòtesi que les ‘torri di uomini’ serien hereves del ball de valencians i les muixerangues, que es van exportar al país transalpí durant la dominació catalana del Regne de Nàpols (s. XV).

El que no faré ara és afusellar el que n’expliquen els dos ex companys Brotons i Terraza; millor que us llegiu el post d’en Xavi i us compreu la revista Castells que dirigeix en Terraza per aprofundir. En qualsevol cas, si que puc implementar algunes dades després d’haver-me capbussat en l’excel·lent bloc d’en Gabriele di Stasio. Els castells italians rebien diversos noms, segons fos la zona on es practiquessin, però amb un nexe comú, el Pizzic’Antò. Segons la definició que en fa Di Stasi, el Pizzic’Antò "és un joc lligat a la tradició religiosa –en honor a Sant Antoni i a la verge de la Pietat- i es practica construint torres humanes de diferents pisos que (a diferència dels nostres castells, que són estàtics) avancen en rotllana i en processó. Es va difondre en diverses zones de la regió, probablement durant la dominació catalana (...). A Itàlia es va arribar a practicar a Palermo, amb el nom de Vara di san Caloriu; a Mazara del Vallo, on aquests castells es coneixien com Animaliu; a Napoli, on rebien el nom de Pizzicandi; a Melfi (on s’està intentant recuperar-los) i que es van batejar amb el nom de Scaricavascio; a Irsina (l’únic lloc on es fan en l’actualitat), on se’n deien (i diuen) Pizzic’Antò; a Castellino del Biferno i a Ferrazzano, on s’anomenava a Pizzichendò; i també a Molise i a Calàbria. Les torres desfilaven girant sobre sí mateixes amb harmonia". Precisament, per donar ritme a les construccions, els castellers o giocatori, om en deien allà, cantaven estrofes dialectals incitant-se a no perdre l’equilibri.

L’últim post d’en Gabriele di Stasio informa que al Tocatì (Festival internacional de jocs de carrer que se celebra cada any a Verona) ha convidat aquest cap de setmana a actuar els Pizzic’Antò, d’Irsina. Qui sap si serà l’espurna que necessiten els nostres cosins germans italians per reprendre aquesta antiga tradició derivada dels castells. Sort!