Moltes gràcies

Tot i que encara queden alguns dies per arribar a l’assemblea ordinària (que a partir d’enguany avançarem al mes de gener) moment en què es produirà el relleu dels òrgans tècnics i administratius de la Colla Vella, per a mi, l’acomiadament com a president de l’entitat va esdevenir ahir diumenge, en el sopar anyal que serveix de cloenda de les festes i de la temporada. I al voltant d’aquest entranyable acte m’he animat a escriure quatre ratlles.

En primer lloc, vull agrair sincerament a la gent de la Colla el suport que he rebut, en tot moment, i que m’ha fet més fàcil la feina en aquests quatre anys. De debò que deixo el càrrec amb la sensació que, sobretot, en aquest període he guanyat molts amics. Per tant, cap retret; només un agraïment absolut per la infinita paciència mostrada, i per la seva generosa i valuosa col·laboració. La Colla Vella està formada per molta gent, per castellers, castelleres, socis, sòcies, i simpatitzants. Però ha estat en el desenvolupament del càrrec que m’he adonat que la Colla Vella, com a tal, sovint és prou intel·ligent com per cobrar vida pròpia, al marge de tots i cadascun de nosaltres, per actuar segons el que millor li convé.

També vull donar les gràcies als diferents companys que en aquests quatre anys han integrat la junta de la Colla i que m’han permès treballar amb ells. Tinc la intenció d’agrair la seva dedicació d’una forma més personal, però volia deixar constància en aquestes línies la meva gratitud pel seu ajut. A més, vull reconèixer la feina feta per molts d’ells, sovint una feina fosca, que potser no es veu o no té la transcendència d’altres tasques que es fan dins de la Colla, però que sense elles seria impensable el funcionament normal de l’entitat. A tots ells els animo a seguir col·laborant amb la mateixa fe i dedicació mostrades fins ara, ja sigui des de dins, integrant la que serà la nova junta, o des de fora, donant suport a les persones que ens prenguin el relleu.

Tanmateix, en aquests quatre anys he tingut l’oportunitat de conèixer a molta gent relacionada amb el món casteller: organitzadors de diades, autoritats, companys d’altres colles, aficionats, periodistes, etc ... A tots ells, el meu reconeixement per la feina que fan, i les meves disculpes si en un moment o altre els he pogut ferir involuntàriament.

Finalment, reforçar el missatge que ja vaig comunicar ahir a la nit, al sopar anyal, en el sentit que estic absolutament convençut que la gent que ens agafarà el relleu començarà un cicle il·lusionant que ens permetrà avançar i continuar sent, com ho hem estat sempre, un referent en el món casteller. Per això, us demano a tots i totes que a partir del mes de gener, quan es visualitzi el nou equip tècnic i directiu, ens posem a la seva total disposició amb generositat, ambició i entrega.

Finalment, per aquells companys que ahir no vàreu poder assistir al sopar, en les pròximes hores us adjuntaré el discurs de comiat per si us ve de gust llegir-lo.

Els homes que no estimaven les dones

Stieg Larsson (Västerbotten 1954-Estocolm 2004) tenia només cinquanta anys quan va morir sobtadament d’un infart massiu. I, paradoxes de la vida, en Stieg va palmar-la sense tenir temps d’assaborir el que seria el gran èxit de la seva vida i que, poc després, es convertiria en una aferrissada disputa per l’herència entre el seu pare i germà, amb els quals gairebé no es parlava, i la seva companya, amb la què no estava casat ni registrat per motius de seguretat que explicaré més tard. Parlo de la tril·logia ‘Millenium’ de novela negra, protagonitzada pel periodista Mikael Blomkvist i la hacker Lisbeth Salander, un personatge que, diuen, està inspirat en bona part per una altra sueca il·lustre ‘Pippi Calcesllargues’.

Els tres llibres de la saga, que porten uns títols tan rebuscats com ‘Els homes que no estimaven les dones’, ‘La noia que somiava amb un llumí i un bidó de gasolina’, i ‘La reina al palau dels corrents d’aire’, s’han convertit en poc temps en l’últim fenomen editorial europeu i en un descobriment pel que fa al gènere de la novel·la negra. A casa nostra, fins ara, només ha vist la llum el primer dels tres llibrea ‘Els homes que no estimaven les dones’ (130.000 exemplars venuts, 20.000 dels quals en català) encara que dijous que ve es posarà a la venda la segona novel·la ‘La noia que somiava amb un llumí i un bidó de gasolina’.

Pensant en el destí que l’esperava, la seva mort la podria haver signat ell mateix en qualsevol dels personatges dels tres llibres que va escriure: el malaurat Larsson va estirar la pota després de pujar no sé quantes escales d’un edifici un dia que, ja és mala llet, l’ascensor estava avariat. L’únic misteri queda aclarit quan se sap que en Stieg no parava de fumar i que bevia més de vint cafès al dia...

Així que poc després de tancar un acord amb l’editorial Norstedts, l’Stieg mor i els seus tres llibres, un a un, comencen a ser objecte de culte en el món de la novel·la negra, i el seu nom comença a barrejar-se arreu amb els d’Agatha Christie, Andrea Camilleri, Manuel Vázquez Montalban o Donna Leon, però, sobretot, amb el també suec Henning Mankell.

Les obres són publicades un cop desaparegut l’autor i ben aviat comporten dues coses. Primera, una allau de corones sueques. Segona, el reneixement sobtat d’un sentiment d’estima que semblava oblidat per part dels seus principals parents: Erland, el pare i Joakim, el germà, amb qui feia temps que no es parlava. I com que en Stieg va morir sense fer testament, doncs tota l’herència va anar a parar als seus familiars, na Eva Gabrielsson, la dona amb la qual va compartir la vida fins el dia de la seva mort, es va quedar a dues veles o, si s'ho estimeu més, amb una mà al davant i l'altra al darrera. Fins i tot va ser desnonada perquè el pare i el germà del seu company no és que li professessin massa simpatia, que diguem, i li van prendre la casa. Vaja, com resa el llibre: els homes que no estimaven les dones. En Stieg i l’Eva no estaven casats ni registrats oficialment perquè el periodista, abans d’encetar la seva vena literària, es va convertir en l’assot dels moviments neonazis del nord d’Europa i de Suècia. La prudència i la seguretat aconsellava que no se’l relacionés amb ningú, que també és mala llet. Si més no per la pobra Gabrielsson, que no s'ha pogut agafar a cap aspecte legal a l'hora de reclamar el que li pertocaria.

Pel que fa al llibre, la millor crítica que en puc fer és dir-vos que fa setmanes que espero el 20-N, però aquesta vegada per un altre motiu que celebrar la mort dels ignominiosos: per córrer a comprar el segon lliurament de la saga que protagonitzen en Blomqvist i la Salander.

L'hora dels balanços

Estava perfilant un ‘post’ sobre algunes novetats editorials que he llegit aquestes darreres setmanes quan, de sobte, m’he adonat que inconscientment estava defugint el tema sobre el qual hauria d’escriure d’una forma més immediata: Santa Úrsula. I més encara quan en el darrer comentari que vaig penjar parlava d’aquesta diada castellera com una bona oportunitat per treure’ns el mal sabor de boca que ens va deixar el Concurs de Castells de Tarragona i que, sens dubte, ha estat el ‘post’ que ha registrat més opinions de la gent. En aquest sentit vull agrair totes i cadascuna de les entrades que s’han fet, i que he mirat de contestar una a una a les poques hores. Per tant, avui toca Santa Úrsula i més endavant ja us faré avinents quines són aquestes novetats literàries que podeu llegir (o no), ara que s’acaba la temporada castellera i que on s’està millor és a casa.

Santa Úrsula, per dir-ho ras i curt, ha esdevingut la segona decepció castellera consecutiva d’aquest mes, després del Concurs; quan fins aleshores portàvem una temporada notable. Amb tot, podria dir que aquesta vegada no les tenia totes, veient com havien anat els assaigs després de la competició de Tarragona. L’assistència de castellers ha anat decaient progressivament i ni tan sols el divendres abans de la gran diada vam aconseguir ser prou gent per fer proves concloents que, potser, ens haguessin ajudat a destriar una mica més el gra de la palla. Quina diferència amb la gentada que va venir abans del Concurs! Per això, aquests darrers dies he tingut la sensació que molts han desconnectat abans d’hora i que possiblement el cansament d’una temporada exigent i, de ben segur també, la frustració de Tarragona, han acabat pesant més que la il•lusió i les ganes de molts, d’acabar bé la temporada. I aquí, els dirigents de la Colla en som responsables en gran mesura i no podem defugir aquesta responsabilitat.

A l’igual que vaig comentar en el ‘post’ que parlava del Concurs, la decepció personal no és tant pel que fan els teus rivals sinó pel que tu no pots fer i, sobretot, per no haver previst, amb suficient dosi de realitat, com resoldre unes situacions que fàcilment es podien donar a plaça. La Colla Joves va fer el seu paper i va signar una brillant diada disparant els tres cartutxos que portava a la recambra; ni cinc, ni quatre: tres. I a més, descartant amb serenitat el dos de vuit (què llèpol hauria estat tirar-lo quan l’actuació anava de cara!) i apostant, en canvi, per dos castells que sovint descartem d’entrada en les grans cites, com són el tres i el quatre de nou amb folre. Perquè l’intent del pilar de set folrat no deixa de ser un brindis per provar de posar la cirereta al pastís.

Pel que fa a nosaltres, crec sincerament que vam estar de mala sort de no descarregar el dos de nou amb folre i manilles quan ja havien sortit els dosos. El tres de nou amb el pilar ja són figues d’un altre paner. A diferència del tres de vuit amb el pilar, el de nou té un grau de dificultat extrem. Haver col•locat sisens un parell de vegades no ha estat indicatiu de res, vist el que es va veure a plaça. Tanmateix, és un castell nou que, segur, s’anirà perfeccionant la tècnica fins a assolir-lo. De fet, en els pròxims dies, dues colles més, els Castellers de Vilafranca i els Minyons de Terrassa, han anunciat que atacaran el castell. Estic expectant per veure com els aniran les coses i per veure si introdueixen alguna varietat, algun detall, alguna innovació en la seva execució. En qualsevol cas, crec que és un castell que encara li falten hores i hores de rodatge, i de donar-hi voltes.

I el que va venir després es pot entendre quan vens de patir quatre caigudes severes (comptant les del Concurs). Ja se sap que gat escaldat amb aigua tèbia en té prou... El que em va sorprendre més positivament, però, va ser la fortalesa mental, l’ambició i el coratge per provar el pilar de vuit amb folre i manilles quan els ànims estaven tocats i la moral força baixa. Potser no tocava i de ben segur que pocs van festejar, a aquelles alçades, haver carregat el pilar de vuit (una mostra més de la pèrdua de respecte vers els castells). Però la lectura que en faig d’aquest fet és que la Colla, que tradicionalment s’havia mostrat massa respectuosa i temerosa respecte els castells emmanillats, per fi ha deixat anar aquest llast. I això, mirant el futur més immediat (òbviament la temporada pròxima) és engrescador i il•lusionant, perquè ara sí que ens els creiem, aquests castells.

En definitiva, l’anàlisi que en faig de la temporada és positiu. Si li hagués de posar una nota em decantaria per un notable baix, però notable al cap i a la fi. No hem caigut dels castells de vuit; hem descarregat tots els castells bàsics de nou (amb l’excepció del quatre de nou amb folre de l’Arboç); i hem tornat a dominar, de forma abassegadora el pilar de sis i de set, a més d’incorporar un castell nou al nostre repertori, com és el tres de vuit amb el pilar, que hem sovintejat. Llavors? Hem fallat en l’efectivitat dels castells més complexes. Sí, és cert, hem caigut en aquelles construccions que previsiblement podien caure, perquè són les de màxima dificultat. Amb tot, haver carregat dues vegades el dos de nou amb folre i manilles; haver coronat tres pilars de vuit amb folre i manilles i haver tornat a fer les dues aletes al cinc de nou amb folre; doncs home, és un balanç força destacat, si més no millor que el dels darrers anys. Succeeix també que som una colla que vol tocar totes les tecles i de vegades això t’acaba passant factura. Quan només et dediques a treballar tres o quatre castells, tot és més fàcil. Amb tot, sí que és veritat -si més no així ho penso- que hem de millorar la planificació, tant pel que fa a la temporada com als objectius, així com les dinàmiques dels assaigs, i sovint hem de deixar-nos guiar pel sentit comú. Només amb això estic convençut que millorarem com a Colla.

Sempre ens quedarà Santa Úrsula...

El Concurs de Castells 2008, celebrat a la renovada plaça de braus de Tarragona, ja és història. Una edició, la vintidosena, que els Castellers de Vilafranca van endur-se de manera implacable i incontestable, prorrogant el domini exhibit al llarg de la temporada i en les darreres quatre convocatòries. Res a dir, doncs, més enllà de felicitar sincerament als verds pel seu domini dels castells folrats, emmanillats... i també els nets. Perquè si en aquesta edició hi va haver castells decisius, aquests van ser el dos de vuit carregat –in extremis, però coronat sense cap mena de discussió- i un quatre de nou que per poc no descarreguen.

Jo no hi crec massa en la sort i sí en el treball constant, perseverant i intel·ligent. I vist el que es va veure a plaça, la victòria se la va endur la millor colla.

Dit això, la meva decepció ve més pel que no vam fer nosaltres (la Colla Vella) que no pel que van fer els altres. I ho dic sincerament. Perquè després de Santa Tecla, hem fet uns assaigs impecables i, difícilment, millorables. Però davant la gran cita, vam fallar. A hores d’ara encara busco on i quan vam estar desencertats, perquè fer els anàlisis a “toro passat” sempre és més fàcil. El que seguirà a continuació és una reflexió personal que en cap cas es pot atribuir al que pensa o pugui pensar la majoria de la Colla.

En primer lloc, -i contràriament a alguns comentaris que he sentit després del diumenge- jo no crec que ens equivoquéssim en l'aposta de sortida: el pilar de vuit amb folre i manilles. Abans del Concurs era el castell que més confiança ens donava, tot i que, potser per aquest feeling, no el vam assajar i analitzar com mereixia. Però s'han de tocar tantes tecles... I dic això perquè, respecte al pilar de vuit de Sant Fèlix, a Vilafranca, hi havia dos canvis (aixecador i enxaneta). Semblava que pel fet d’haver-lo descarregat l’any passat per Santa Úrsula ja el teníem al sarró... i tampoc és això. En qualsevol cas, era el castell que vèiem més fàcil de descarregar.

Com tampoc va ser un error, al meu entendre, atacar a la segona ronda el cinc de nou folrat, una estructura que històricament se’ns havia donat bé, però que fa molt, massa afegiria, que no descarreguem. El treball fet amb aquesta estructura d’ençà Sant Fèlix ha estat impecable, i la millor prova és que diumenge el vam carregar de manera sobrera. Ara bé, després de la segona aleta, una sobtada relaxació que encara no m’explico, més els nervis i alguna que altra errada detectada en el tronc del castell van fer que la construcció caigués sense possibilitats per poder-la defensar i posar pressió als verds. Una vertadera llàstima.

Llavors, l’error va ser en el quatre de nou amb el pilar? Doncs per mi, tampoc. Aquest castell, d’una execució extremadament complicada (només l’han descarregada els verds i nosaltres), va pujar prou bé i amb garanties d’arribar molt lluny. Però sigui pel que sigui, perquè només hem fet un quatre de nou amb folre en tota la temporada; perquè encara arrosseguem l’estigma de les caigudes de l’any passat; perquè faltava aquella convicció i determinació que hem mostrat altres vegades amb aquest castell –quan molts cops ha pujat infinitament pitjor-, l’intent va ser incomprensiblement desmuntat.

Amb això vull fer veure que els castells que portàvem en cartera, tot i que a algú li costi de creure (perquè no és de la Colla, perquè només ve a les grans sortides, o perquè fa temps que no s’acosta als assaigs), estaven al nostre abast.

I amb aquests castells haguéssim pogut plantar cara als Castellers de Vilafranca? Això és difícil de dir ara, i més després de l’exhibició dels penedesencs. A més, després del cinc de nou amb folre vam perdre dues peces claus pel que pogués venir a continuació... Però repeteixo, quines millors garanties es poden tenir després de grans assaigs –possiblement el segon millor que recordo- en què col·loquem sisens del cinc de nou amb folre, del tres de nou amb folre i el pilar, del quatre de nou amb folre i el pilar (aquest vam baixar-lo quan s’anava a agafar aquest pis), i del dos de vuit amb dosos col·locats i l’aixecador i l’enxaneta entre els pisos de quarts i quints? Poques, oi?

El que té de bo això dels castells és que l’actuació que has fet el cap de setmana anterior ja és història, i sempre hi ha constants revàlides: la pròxima de compromís, Santa Úrsula. I d’això en sabem un tros a la Vella, que portem més de dos-cents anys al capdamunt de tot o entre les colles capdavanteres. Ara bé, ja no n’hi ha prou amb allò de “la Vella és la Vella”. En el moment actual, el més exigent de la història dels castells, aquesta condició s’ha de renovar dia a dia, setmana a setmana, un any rera un altre. Als assaigs i a les sortides, perquè pel sol fet de dir-nos Colla Vella dels Xiquets de Valls això no ens assegura cap castell concret ni cap futur immediat. Però si, en canvi, seguim perseverant i rematem la feina que portem fent d’un temps cap aquí, tard o d’hora els resultats surten. Esperem que sigui per Santa Úrsula.

'Blindness'

El director de cinema brasiler Fernando Meirelles, autor, entre d’altres, de La ciutat de Déu, porta ara al cinema l’adaptació d’una de les grans obres de l’escriptor portuguès José Saramago: Assaig sobre la ceguesa. La pel·lícula, que pel que diuen segueix de manera fidedigne la colpidora i angoixant trama plantejada per Saramago (premi Nobel de Literatura, el 1998), explica el caos que es produiria a la societat si, de sobte, d’un dia per l’altra, gairebé tothom es quedés cec a causa d’una mena d’epidèmia planetària.

L’estrena de Blindness, que és com es titula el film, ve precedida, però, de la polèmica que acostumen a generar aquelles propostes cinematogràfiques pensades i realitzades al marge de l’aposta purament comercial i que, sobretot, porten un missatge. La Federació Nacional de Cecs (NFB), que és l’organització d’invidents més gran dels Estats Units, ja ha anunciat que intentarà boicotejar l’estrena de Blindness perquè, considera, retrata els cecs com si fossin un col·lectiu de depravats. En paraules del president de la NFB, Marc Maurer, els invidents apareixen a la pel·lícula com “incompetents, bruts, viciosos i depravats”.

Jo no he vist Blindness –entre d’altres coses perquè encara no ha arribat als nostres cinemes- però sí que he llegit Assaig sobre la ceguesa i puc afirmar que en cap moment vaig tenir la sensació que en Saramago fes una crítica als cecs i que els caracteritzés tal i com els veu o els percep en Maurer. De fet, el llibre del Nobel portugués no té cap altre intenció que generar una profunda reflexió sobre els patrons de comportament i la moral del ser humà, i com es veurien trastocats en una situació límit. I és en aquesta condició extrema, esdevinguda com de la nit al dia, sense que ningú l’esperi i, aparentment sense cap esperança de recuperar l'ahir, que en Saramago imagina i retrata el pitjor de la humanitat; no dels cecs. De fet, no recordo en la lectura de l’assaig la situació de cap cec que ho fos abans de l’epidèmia, potser per allò de que el borni és el rei en el país dels cecs. Però en qualsevol cas, l’altra gran missatge que traspua l’Assaig sobre la ceguesa és que, per damunt de tot, hi ha lloc per a l’esperança en el triomf final de l’esperit d’aquelles persones que treuen el millor de cadascú quan les coses estan més complicades i la situació sembla irreversible.

Això sí, abans de córrer a veure la pel·lícula als cinemes recomano la lectura del llibre d’en Saramago, una obra tan angoixant i contundent com recomanable pel missatge que amaga tot i que, com hem llegit, hi pugui haver qui no el caci.

D’altra banda, si us entusiasma Assaig sobre la ceguesa us recomano que agafeu tot seguit Assaig sobre la lucidesa, una crítica implacable al sistema polític i a l’Estat com a sistema organitzador de la societat que emprenen aquells que fa un temps van patir la ceguesa: Us imagineu que en les pròximes eleccions autonòmiques la majoria de la població vota en blanc? Això avui no toca... així que us deixo amb el trailer de Blindness.

PD: L'escriptor Quim Monzó també reflexiona sobre aquesta polèmica en un article que publica avui dimecres, 8 d'octubre, La Vanguardia, i que us enllaço amb l'estracte.

Una setmana

Una setmana. El compte enrera ja ha començat. El Concurs de Castells de Tarragona ja s'ensuma i les darreres actuacions es plantegen en clau Concurs...si més no per la gran majoria. Pel que fa a nosaltres, la Vella, el cap de setmana ha estat força positiu i fructífer, amb dos bons assajos i una sortida, la de Sitges, que ha servit per esvair dubtes i deixar-nos les coses més clares a tots plegats. I vist el què s'ha vist, avui tothom a la Colla ja sap per on aniran els trets...

Cinc castells. Ni més ni menys. Si hem de fer cas als darrers assajos -i, la veritat, ja no queda temps per a res més- el póquer de construccions que ens han de donar el Concurs o, per ser políticament correcte, lluitar-lo fins al final, aquests seran el cinc de nou amb folre, el tres i el quatre de nou amb folre i el pilar al mig, el dos de vuit i el pilar de vuit amb folre i manilles. Per tant, s'esvaeix el primer dubte -si és que mai ha existit- que és que, si més no per part nostre, no hi haurà tres de deu amb folre i manilles. I no perquè no tinguem un bon tres, que el tenim, sinó perquè arribem tard en aquest castell, i qui ha volgut buscar similituds amb l'any 2000, o bé no se'n recorda que aquell any teníem feina avançada gràcies al tres de vuit aixecat per sota (que ens va permetre alleugerir el tronc), o bé no se'n volia recordar...

Per tant, repeteixo: cinc castells. Ni més, ni menys. Cinc estructures que marquen un sostre enguany i, m'hi jugo un pèsol, serà difícil que se superin. Cinc construccions que, m'imagino, seran les mateixes que portaran els Castellers de Vilafranca, per més que, alguns d'ells també, segueixin parlant del tres de deu amb folre i manilles i del quatre de nou net. Només que provin una d'aquestes dues estructures, seré el primer sorprès. Per tant, crec que els Verds, els grans favorits a priori, es jugaran el Concurs amb les mateixes cartes. I en aquest context, ens porten avantatge perquè ells ja n'han decarregat dos, d'aquests castells, el quatre de nou amb folre i el pilar de vuit amb folre i manilles. Per això és molt important que, en aquestes hores prèvies, en aquests darrers assajos, les colles preparem aquest pòquer de cartes amb les millors garanties.

Una altra cosa és la Colla Joves. Els Vermells ja han mostrat quina és la seva gran amenaça, el cinc de nou amb folre. I poca cosa més... Però coneixent-los, faran bé les seves rivals en no refiar-se ni un pèl. Encara que a aquestes alçades no hagin mostrat el dos, una estructura tan necessària a les places castelleres com decisiva al Concurs. Encara que fins ara, el quatre de vuit impecable que ens mostren jornada rera jornada sigui només això, un bon carro gros, i que molts, veient-lo tan prim, ens costi imaginar-hi un pis més. Són la Joves, són Xiquets de Valls i per tant, sempre, sempre s'ha de comptar amb ells.

I per acabar, crec fermament que, a dia d'avui, el Concurs encara no l'ha guanyat ningú, i que els darrers dies seran decisius, en positiu i en negatiu. Una setmana, quan es porta rodant tota una temporada, pot decantar les coses cap a un costat o cap a l'altra: un bon assaig et pot donar moral de campió; un mal assaig et pot carregar de dubtes. Per tant, a la Vella ens queden dues grans proves, dimecres (a les 9) i divendres (a les deu de la nit); i si en aquests dos assajos fem proves convincents, el Concurs serà una mica més aprop de Valls. Perquè els castells, si més no a la Vella, quan ens els creiem, els fem. Que ningú no ho oblidi. Que ningú no ho dubti. I per nosaltres que no quedi. Som-hi tots!

‘Torri di uomini’ o els castells italians

Fa pocs dies el filòleg i cronista casteller Xavier Brotons penjava en el seu bloc del Web casteller un article realment apassionant que us animo a llegir a tots els que estigueu interessats en això del món casteller i de la cultura tradicional i popular. ‘Torri di uomini. Castells a la italiana’ - així es diu el post- és una continuació de l’excel·lent treball (Castells del sud d’Itàlia) que va escriure el director de la revista Castells, Santi Terraza, en el número 20 de l’esmentada publicació, després d’una estada a Irsina, a la regió de la Lucània (també dita Basilicata), en la qual ens va descobrir i apropar l’existència d’un híbrid entre el que serien els castells i el que van ser els seus predecessors, els balls de valencians: el anomenats ‘castelli lucani’, que ara volen recuperar.

Gabriele di Stasio, a qui m’he permès d’agregar en l’espai d’aquest bloc dedicat al món casteller, és l’autor del llibre ‘Torri di uomini in Basilicata’ i va ser un dels amfitrions de Terraza. En el seu treball, Di Stasio defensa la hipòtesi que les ‘torri di uomini’ serien hereves del ball de valencians i les muixerangues, que es van exportar al país transalpí durant la dominació catalana del Regne de Nàpols (s. XV).

El que no faré ara és afusellar el que n’expliquen els dos ex companys Brotons i Terraza; millor que us llegiu el post d’en Xavi i us compreu la revista Castells que dirigeix en Terraza per aprofundir. En qualsevol cas, si que puc implementar algunes dades després d’haver-me capbussat en l’excel·lent bloc d’en Gabriele di Stasio. Els castells italians rebien diversos noms, segons fos la zona on es practiquessin, però amb un nexe comú, el Pizzic’Antò. Segons la definició que en fa Di Stasi, el Pizzic’Antò "és un joc lligat a la tradició religiosa –en honor a Sant Antoni i a la verge de la Pietat- i es practica construint torres humanes de diferents pisos que (a diferència dels nostres castells, que són estàtics) avancen en rotllana i en processó. Es va difondre en diverses zones de la regió, probablement durant la dominació catalana (...). A Itàlia es va arribar a practicar a Palermo, amb el nom de Vara di san Caloriu; a Mazara del Vallo, on aquests castells es coneixien com Animaliu; a Napoli, on rebien el nom de Pizzicandi; a Melfi (on s’està intentant recuperar-los) i que es van batejar amb el nom de Scaricavascio; a Irsina (l’únic lloc on es fan en l’actualitat), on se’n deien (i diuen) Pizzic’Antò; a Castellino del Biferno i a Ferrazzano, on s’anomenava a Pizzichendò; i també a Molise i a Calàbria. Les torres desfilaven girant sobre sí mateixes amb harmonia". Precisament, per donar ritme a les construccions, els castellers o giocatori, om en deien allà, cantaven estrofes dialectals incitant-se a no perdre l’equilibri.

L’últim post d’en Gabriele di Stasio informa que al Tocatì (Festival internacional de jocs de carrer que se celebra cada any a Verona) ha convidat aquest cap de setmana a actuar els Pizzic’Antò, d’Irsina. Qui sap si serà l’espurna que necessiten els nostres cosins germans italians per reprendre aquesta antiga tradició derivada dels castells. Sort!