La primera notícia de l’assassinat d’Ossama Bin Laden no va ser difosa per cap televisió, ni per cap emissora de ràdio, ni per cap diari digital. L’scoop va saltar, una vegada més, a través de Twitter. La informació ni tan sols va ser piulada per cap periodista, sinó que la va penjar a la xarxa Keith Urbahn (@keithurbahn) ex cap de personal de l’ex secretari de Defensa dels Estats Units, Donald Rumsfeld. El missatge, curt però impactant: “Una persona de reconegut prestigi m’acaba de dir que han matat Osama Bin Laden. Redéu”.
Unes hores abans, un altre nick (nom que es posen les persones a Twitter) corresponent a un ciutadà paquistanès, va retransmetre en directe –encara que sense saber de què es tractava– l’operació que acabaria amb la vida de Bin Laden: “Un helicòpter està sobrevolant Abottabad a l’una de la matinada. És estrany”. “Ves-te’n, helicòpter, abans no tregui el meu matamosques gegant”. Sohaib Athar (@ReallyVirtual a Twitter), la persona que va piular l’operació Gerónimo, tampoc és periodista, sinó consultor informàtic.
Aquestes són només dues petites mostres que deixen entreveure que (fa temps que) alguna cosa està canviant en el món de la informació i el periodisme. Abans va succeir amb el terratrèmol del Japó i el posterior tsunami, narrats en primera instància, i amb tot mena de detalls (fotos, vídeos, testimonis, etc...) a través de Twitter. Però si analitzem fredament les notícies que les cadenes de televisió, les emissores de ràdio, els diaris digitals i els diaris de paper –aquí l’abisme de la immediatesa ja és brutal!– ens expliquen a diari, ens adonarem que la gran majoria d’informacions han estat piulades prèviament a Twitter. Fins i tot aquelles que no acaben sent publicades o difoses en els mitjans tradicionals, però que tenen el seu valor informatiu.
L’aparició de la web 2.0 és un canvi d’era en tota regla que està transformant la manera de fer i pensar que teníem assumides fins ara. En altres articles m’havia referit a que Internet i les xarxes socials estan canviant la manera de fer política, però de la mateixa manera estan modificant hàbits i conductes personals i grupals, tendències d’oci, maneres d’ensenyar i aprendre, formes de plantejar i entendre les noves oportunitats de negocis i, també, la manera de comunicar i fer periodisme.
El periodista Juan Varela, autor del blog Periodistas 21, escriu aquesta setmana un interessant article La muerte de Bin Laden se anunció en Twitter (reflexiones para el periodismo) en què, entre altres coses, diu que “la mort d’Osama Bin Laden s’ha convertit en una demostració més del poder i dels avantatges de les xarxes socials, i com els mitjans informatius han d’utilitzar-les per a cobrir la informació”.
Estic d’acord, com apunta Varela, que les xarxes socials no substitueixen el periodisme ni la necessitat de verificar i contrastar les informacions. Ni tampoc, l’obligació de citar, ni la responsabilitat d’enllaçar. També comparteixo amb ell que els detalls més escabrosos de l’operació Gerónimo (com es va localitzar el terrorista més buscat? Com i quan es va decidir l’operació? Per què es va llençar el cadàver al mar? És legal l’execució de Bin Laden?) hauran de ser investigats pel “millor periodisme, aquell que busca les causes, els petits detalls i els per què de les notícies”. Ara bé, dit això, considero que el periodisme/els periodistes no han de veure les xarxes socials com una amenaça ni com un rival, sinó com una gran oportunitat d’innovar i millorar sensiblement els productes que fan a hores d’ara.
Hi ha mitjans que ho han entès a la primera, han incorporat aquestes eines sense cap mena de trauma i com el que són, una oportunitat de millora, i ja no amaguen que comencen a treure els primers rèdits. N’hi ha d’altres, però, que els costa déu i ajut canviar i, ja sigui per desconeixement, per mandra de posar-s’hi, o, senzillament, perquè no hi creuen, faran tard, i això pot ser fatal per les seves empreses. Aquests darrers, que són els que veuen les xarxes socials com un element de distracció per als seus treballadors, com una eina incontrolable, etc..., vindrien a ser l’equivalent als polítics 1.0.
S’ho creguin o no, avui tota la informació i més és a la xarxa. La periodista Cristina F. Pereda, del diari El País, publicava aquest cap de setmana aquest interessant article En las @tripas de Twitter. Acabo amb cinc xifres que recollia Pereda en l’esmentat reportatge i que defineixen la magnitud de l’eina:
-Twitter produeix a cada segon l’equivalent a dos iPods, uns 16 gigabytes, plens de música.
-El missatge número mil milions a Twitter va tardar tres anys, dos mesos i un dia. Ara tarda una setmana.
-Cada text que s’escriu a Twitter s’envia a una mitjana de 450 usuaris, i hi ha una mitjana de 155 milions de missatges diaris.
-Durant l’últim mes, gairebé 500.000 persones es registren a diari. L’últim récord el va batre el Japó, l’11 de març, després del terratrèmol. L’endemà es van registrar 572.000 persones.
La música d'aquest bloc? Pel que s'està veient de com va anar l'operació Gerónimo, una mica Tarantino tot plegat, no?
Article publicat al diari digital www.tarragona21.cat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada