Suïcidis polítics on-line

Facebook i Twitter s’estan convertint en unes poderoses i eficaces eines per a consumar suïcidis polítics. Avui ja no cal recórrer als mètodes tradicionals; fent una piulada maldestre, grollera i totalment fora de lloc, en què et mostris davant la comunitat tal i com ets i que diguis sense prejudicis –i sense pensar en les conseqüències– tot el que penses, n’hi ha prou.

El darrer suïcidi ha estat el del dirigent del Partit Popular de Martorell, Vicente Casal, que fa uns dies es quedava tan panxo dient que “en un país seriós, (Joan) Saura, (Joan) Boada, (Joan) Herrera i (José Luis Rodriguez) Zapatero serien a la presó, a galeres, a Sibèria, Guantànamo o Auswitz”. De poc o res serveix que unes hores després Casals, o en el seu defecte els dirigents del partit, lamentin el que s’ha dit o com s’ha dit. El mal ja està fet i a ulls a tothom el suïcida esdevé un cadàver polític. Depenent del temps que el mantinguin en actiu, la ferum que desprengui serà menor o major.

De suïcides, però, n’hi ha a tots els partits i en tots els països. Un dels casos més cèlebres –per la seva extraordinària habilitat a l’hora d’immolar-se– és el de Stuart McLennan (24 anys), a qui una preocupant manca de valors, més que no un pecat de joventut, ha acabat dilapidant la seva reputació digital (i personal!) i fent saltar pels aires la seva carrera política. Aquest aspirant laborista a diputat per la circumscripció escocesa de Moray va qualificar alguns dels seus propis companys i contrincants –si més no, es veu que no feia diferències– de “gilipolles”, “cabrons”, “refotuts idiotes” o “fills de puta”...i ho va escriure i difondre per Twitter. Però n’hi ha més: Durant la campanya de les eleccions generals del Regne Unit, McLennan va definir els votants de més edat com “els que esquiven els taüds”; i entre altres ‘perles’ que va penjar al seu compte a Twitter s’hi pot llegir: “Crec que estic completament sobri per primera vegada en quatre dies...” o “Jesús, avui estic tan sec com una puta esponja...” o “M’acabo de connectar des del tren. No hi ha primera classe. Davant meu, la vaca més lletja que hagi vist mai...”. En fi, per als que vulgueu conèixer la resta de mèrits de McLennan (camí del suïcidi) us aconsello que llegiu el post que va escriure l’analista polític Xavier Peytibi, El suïcidi polític a Twitter.

Anem caps als Estats Units. L’antic president del Comitè d’Intel·ligència dels EEUU, Pete Hoekstra, no es va quedar curt, si bé el seu cas no té res a veure amb un dèficit de valors personals com McLennan, sinó amb una gran habilitat per posar-se de peus a la galleda. Hoekstra, en possessió d’alguns dels secrets més importants dels EEUU, va piular al seu compte a Twitter que una delegació nord-americana acabava d’aterrar a Bagdad, donant tota mena de detalls dels moviments que farien i posant en perill la seguretat de l’operació. En el post de Peytibi –al qual us convido que seguiu– “Just landed in Baghdad” o el perill de Twitter en política, hi trobareu més referències d’altres il·lustres patinades de polítics nord-americans.

I per acabar, un doble suïcidi –que ja és mèrit!–a can UPyD. El primer fa referència a la relliscada de Rosa Díez (i del seu community manager) que mentre era entrevistada en directe en un programa de televisió, anava actualitzant (telepàticament?) el seu compte a Twitter. En ser descobert el frau, Rosa Díez va desaparèixer de les xarxes socials i amb ella, la seva credibilitat virtual. Enrique Dans, un dels primers bloggers de l’Estat espanyol i un dels grans experts en web 2.0, va avisar fa temps que a mesura que els polítics comencin a utilitzar eines en una web en què tot queda recollit i deixa pistes d’alguna manera o altra, estava clar que tard o d’hora viuríem situacions d’incoherència com aquesta. I si no n’hi ha més, diu, és perquè ningú ha investigat més.

El cas és que l’enganxada de Rosa Díez ha fet que molts polítics canviïn i deixin clar quan piulen ells i quan –per exigències del guió– ho fa gent del seu equip o del seu entorn. La transparència i l’honestedat són vitals per a mantenir una bona reputació.

La setmana horribilis d’UPyD es va completar uns dies després quan en el compte de Twitter @UPyDmedia es podia llegir per a sorpresa de tothom –imagino que també per a la gent del propi partit– el següent missatge: “Queridos amigos, con todo el pesar de nuestro corazón, simplemente decir que UPyD no es el ideal en el que creíamos”. L’error, en aquest cas, és que l’esmentat compte de Twitter no estava en mans del partit, sinó d’un simpatitzant de València que, pel que es pot veure, se’n va afartar. Aquests comptes van bé per a difondre la ideologia i l’argumentari dels partits, però alerta, si no estan mínimament controlats, passa el que passa.

La cançó per acompanyar aquest bloc és dels Noir Désir, Le vent nous portera...

Article escrit per al diari digital www.tarragona21.com