divendres, 21 de gener del 2011

Diari de les Decennals (IV): Imaginació vs déjà vu

D'esquerra a dreta, Llorenç Corbella, responsable d'escenografia i vestuari; Carme Vidal, del ballet; Montse Colomé, de la coreografia; i Romà Galimany, president dels Amics de la Música de Valls. (Foto: Pere Toda)

No ha de ser fàcil parir un programa d'unes festes Decennals, i més en uns temps on tenim tant i de tot; on consumim (i cremem) etapes, productes, espectacles i vivències de manera desaforada; i on es constata que cada vegada és més difícil il·lusionar la gent amb qualsevol cosa. Fa unes dècades, imagino que devia ser molt diferent. I portar segons quines orquestres, grups o espectacles, o plantejar segons quines propostes era com oferir a la gent una mena de luxe asiàtic. Ara, en canvi, amb la globalització, la dimensió que han pres la majoria de festes majors d'estiu, pràcticament calcades i amb minces diferències en els programes -les pròpies i tradicionals de cada indret-, i la millora de les xarxes de comunicacions i les connexions, que ha fet que tot quedi molt aprop de casa, la cosa es complica molt més. És per això que valoro, i molt, la feina dels programadors que, a més d'esprèmer el cervell per mirar d'equilibrar tradició amb modernitat, en temps de crisi han combinar-ho amb propostes imaginatives a un preu low cost.

El cartell de les Decennals ha fet aquest esforç i ha programat una mica de tot per mirar de satisfer a quanta més gent millor, tot i assumint que mai plou a gust de tothom. Així, entre les novetats i els segells exclusius d'aquestes festes destaca, per damunt de tot, l'estrena mundial del ballet 'Ariel', amb música del compositor vallenc Robert Gerhard, textos de Josep Vicenç Foix i escenografia del pintor Joan Miró. La recuperació i posada en escena d'aquesta obra, que fa 75 anys va guanyar el Premi Isaac Albéniz de la Generalitat de Catalunya però que mai fins ara s'havia aconseguit representar, és un gran mèrit de l'associació dels Amics de la Música de Valls. L'espectacle comptarà amb la participació de l'orquestra Camerata XXI i d'uns 300 escolars, d'edats compreses entres el 6 i els 12 anys, sense experiència artística però que porten treballant en aquesta obra des de fa mesos en una experiència pedagògica de gran valor.


Entre els aspectes novedosos de les festes també caldria incloure el concert dels 10 de les Decennals; la pròpia il·luminació de la plaça del Blat, carrer de la Cort i el Pati -per més controvèrsia que generi-; la recuperació de la Biblioteca Popular, 15 anys després, com a espai cultural -per més que encara no se sàpiga ben bé quina funció complirà-; o la instal·lació de la 'Candela', la campana que els vallencs fora vila han donat a la ciutat i que ja penja del campanar més alt de Catalunya. Aquests actes, conjuntament amb els que són més tradicionals i alhora propis i exclusius de Valls -per cert, gran encert al pes que tenen els castells en aquestes Decennals!-, són els que, per a mi, donen valor a les festes.

Després hi ha el farciment o els acompanyaments, que per a guarnir i completar qualsevol plat elaborat sempre són necessaris. Però aquests, per sí sols, no tenen el mateix valor que els altres i són percebuts com un déjà vu...com el que ens canten els Amics de les Arts. Salut i Candela!


dimecres, 19 de gener del 2011

Diari de les Decennals (III): I es feu la llum...


Ja hi som! Si el gran Narcís Oller fos contemporani tindria material extra (sobrant i de qualitat!) per uns quants Vilaniu(s) més. I és que el caràcter crític i caïnita dels vallencs s'accentua davant dels grans esdeveniments...i és clar, unes festes Decennals són el rien ne va plus! Som com som, que deia l'eslògan, i no podem fer-hi res, afegiria jo!

He recordat alguns passatges del Vilaniu escoltant aquests dies les crítiques i befes al muntatge d'aquesta mena de "tómbola de luces y color" amb què Valls rebrà les Decennals del 2011. Que si això sembla més Triana que Valls; que si tota aquesta lluminària és més pròpia del Rocío o de la Feria de Abril que d'unes Decennals; que si a Valls farem unes falles abans de sant Josep; que quina barra convertir ara el Pati en una pira de sant Joan quan tot l'any sembla un mas robat; que ves quina despesa que fem en temps de crisi; i etcètera, etcètera, etcètera....

He de dir, amb risc de rebre una allau de crítiques, que d'entrada no em sembla malament i que, en qualsevol cas, esperaré a veure l'efecte final -encara que sigui a risc de quedar cec- abans de pronunciar-me amb més contundència i arguments. I, digueu-me ingenu, accepto l'argument de cremar tants quilowats per commemorar les Decennals del 1931 -definides per aclamació popular com les decennals de les lluminàries-, encara que això suposi fer més gran i pròspera la nova empresa de l'expresident Aznar, Endesa, ja sabeu, aquella de "antes alemana que catalana". 

En fi, que la llum de la Candela ens il·lumini a tots plegats.





Quatre imatges de quatre perspectives diferents del muntatge lluminós que es prepara per les Decennals.

La sintonia d'avui és dels Lax'n'busto i el tema, Que boig el món, que trobo que s'hi escau... Salut i candela!

dimarts, 18 de gener del 2011

Diari de les Decennals (II): Planeta casteller


El Tiri (Pere Toda) me n'havia parlat fa molts mesos amb l'entusiasme que contagia sempre: "Farem del König el bar casteller per excel·lència durant les Decennals"... I el Tiri, que sempre les diu grosses, sovint de l'alçada d'un campanar, encara que aquest sigui tant alt com el de Valls, també acostuma a ser un home de paraula. Ahir al vespre es va inaugurar el Planeta casteller al König de l'avinguda Vallvera de Valls, un espai que regenta Joan Mira i on al marge d'esmorzar/dinar/sopar bé (molt bé) des de fa vint-i-quatre hores també s'ha convertit en un satèl·lit, un submón i un Pandora casteller, amb l'afegit que és a la ciutat bressol dels castells. 

I no es pensin els castellers i aficionats fora vila que el 'Planeta casteller' sigui un espai més per a gaudi i honor dels Xiquets de Valls, que també,  sinó que l'espai neix amb esperit de punt de trobada de totes les colles castelleres, del patrimoni casteller ara ja immaterial i universal. Allí hi ha fotografies, pósters, litografies de Minyons, de la Jove de Tarragona, dels Castellers de Vilafranca, dels Xiquets de Tarragona, dels Castellers de Barcelona, dels Nens del Vendrell, de tothom... Castells de totes les èpoques, de tots els colors; acudits i vinyetes castellers; productes castellers (cava, cafès i esmorzars...). De debò, us hi heu de deixar caure, que no és sinònim de fer llenya ;)

D'altra banda, amb el Tiri, ell de la Joves i jo de la Vella, sempre hem coincidit (miracle!) que a Valls no es parla prou de castells. Sembla com si tot plegat comencés a cansar i tot plegat es deixés, només, en mans (i a la sort!) de les dues colles dels Xiquets de Valls. Cal que s'hi impliquin les autoritats locals, però també els ciutadans, els comerciants, les escoles, les entitats i associacions... tothom! De debò, costa tant sentir-se orgullós d'una tradició que ha permès a Valls donar el salt al món i donar-se a conèixer arreu? Si en comptes de Valls els castells haguessin tingut el bressol en una altra ciutat, menjaríem castells nit i dia. I a sobre, nosaltres, amb les dents llargues!

Amb les Decennals més castelleres tenim una oportunitat, una gran oportunitat. Aprofitem-la...


Pilars de cinc de les dues colles per inaugurar el Planeta casteller, al König de la Vallvera...


Una mà castellera, amb el mocador al canell, subjecta una ampolla de cava commemorativa de les Decennals i els castells; és un dels productes que trobareu al Planeta casteller...


El Pere entre dos foto-montatges amb imatges de la Colla Joves que representen el vermell del tomàquet i una enxaneta que és rescatada d'una tassa de cafè amb llet...


La Laura Bofarull, emparrant-se damunt d'un manat de calçots amb la denominació IGP del König...


El Joan Mira, propietari del König Vallvera, preparant dos cafès entre dues fotografies de les pinyes de la Vella i la Joves...



Un pom de dalt de la Joves al sostre principal del menjador del König. La imatge és espactacular...







A dalt, portada castellera de 'La Vanguardia' i altres retalls de premsa. A continuació, un pilar de quatre a la plaça de la Font de Tarragona i un cartell del Concurs de Castells del 1970. Una mica més abaix, portada del CuCut! I a sota, el Pere amb un altre cartell del Concurs de Tarragona on s'animava als castellers locals a viatjar en tren fins a Tarragona. La competició començava pels volts de les dues de la tarda i s'allargava fins a quarts de nou del vespre! I la darrera imatge també és significativa; d'una banda, foto de Dalí amb castellers, i a sobre, una imatge de la canalla d'abans, passant el plateret després d'una actuació.... Realment, les coses han canviat tant!




Clients al König Planeta casteller...


Dibuix que l'humorista gràfic i ninotaire Napi ha fer expressament per al Planeta casteller...


Vinyeta de l'humorista gràfic i ninotaire vallenc Ga que farà les delícies dels Castellers de Vilafranca (per a que després diguin!)...


Retall de premsa del darrer viatge de la Colla Vella a la Xina...


Porta d'accés al Planeta casteller, recordeu-ho, al König de Vallvera, a Valls...

I per amenitzar el bloc d'avui, una cançó dedicada a un il·lustre vallenc: Joan Serra, de professió bandoler i de malnom La Pera. Havia triat una versió dels Kumbes del Mambo que tinc localitzada a Spotify, però com que no l'he trobada a Youtube, us deixo amb aquesta altra versió de Lluís Llach i Feliu Ventura. Salut!

dilluns, 17 de gener del 2011

Diari de les Decennals (I): La campana


Mana la tradició que els vallencs fora vila es gratin la butxaca cada deu anys i facin un present a la ciutat amb motiu de les Decennals. Però una cosa és el que marquen o fixen els costums i una altra de molt diferent el que determina la realitat. I ja se sap que en temps de crisis (perquè de crisis n'hi ha moltes) aquestes mostres de generositat, encara que siguin per declarar amor i fidelitat eternes a la teva ciutat o dels teus avant-passats, són més aviat escadusseres i estranyes de veure. Però vet-aquí que enguany tot ha estat diferent i, malgrat no haver superat encara la crisi econòmica global (i també de valors, tot i que aquesta no acostumi a comptar massa), els vallencs fora vila s'han portat, i s'han portat doblement bé...

Feia quatre dècades que no hi havia un gest d'aquesta magnitud, però aquestes Decennals sí! Un centenar de vallencs, liderats per Josep Maria Selva, de 88 anys i actualment resident a Cerdanyola, han volgut que les Decennals del 2011 fossin especials, i per aquest motiu han lliurat a la ciutat una campana descomunal, de 400 quilos, que començarà a repicar el 28 de gener, primer dia oficial de les festes. És un gest que cal valorar, no tant pel que pot haver costat La Candela (nom amb què ha estat batejada la campana), sinó pel moment en què s'ha fet i pels valors que desprèn la iniciativa.


Mossèn Josep Bofarull i Rafel Castells, seguint el transport de "La Candela", la campana que els vallencs fora vila han regalat a la ciutat.





Seqüència de quatre imatges de la instal·lació de la campana...


Imatge del campanar, des del carrer de la Cort. L'operari queda enquadrat al bell mig de l'agulla i els globus...




Tres imatges que deixen veure l'expectació amb què la gent ha seguit la col·locació de 'La Candela' al campanar de Valls.

La música que us proposo per acompanyar aquest primer post de les Decennals és dels Pets per tres motius: perquè és un grup que sempre m'ha agradat; perquè són sinònim de festes i perquè el títol de la cançó s'addiu al tamany de la campana XL...o hauria de ser XXXXXXL? ;)

diumenge, 16 de gener del 2011

El pes dels bous i les xarxes socials



Situem-nos a principis del segle XX, concretament a l’any 1906. Un científic britànic, Francis Galton, repta a tota la gent congregada a una fira de bestiar, unes vuit-centes persones, a si és capaç de determinar amb la màxima exactitud el pes d’un dels bou exposats en el certamen. Galton està convençut que sí que en són capaços, mentre que la resta de gent, alguns dels quals són ramaders, grangers i pastors, i els demés -la majoria- ciutadans que no tenen res a veure amb la matèria, dubta i no ho veu clar. El que de ben segur no sap ningú dels presents és que aquest experiment està recuperant una manera de fer i d’entendre la vida que serà determinant en l’aparició i èxit de la web 2.0 i de les xarxes socials: La saviesa col·lectiva, la coparticipació, el compartir i beneficiar-se del coneixement col·lectiu per a progressar i millorar...

Al final, la juguesca, que molts ja coneixereu perquè l’anècdota és citada en diversos llibres, la guanya Francis Galton després que les 787 persones assistents a l’esmentada fira xifressin el pes del bou en 1.197 lliures (542,5 quilos) i el pes real de l’animal, un cop pesat en una bàscula, fos de...1.193 lliures (543 quilos)!!!

James Surowiecki, articulista de la revista nord-americana The New Yorker, va escriure un interessant assaig, ara ja sí, en plena era d’Internet, en què pretenia demostrar com les multituds o grups de gent corrent poden prendre, en moltes ocasions, decisions més intel·ligents que els especialistes i els experts. L’estudi, titulat La saviesa de les multituds -i que comença amb l’anècdota de Sir Francis Galton-, defensa que el valor afegit i el coneixement compartit de moltes persones pot arribar a ser superior al dels individus solitaris, per més experts que siguin en les respectives especialitats. Vaja, el triomf de la col·lectivitat per sobre de la individualitat. Ara bé, com afegeix Surowiecki, per a que la gent pugui desenvolupar correctament aquesta intel·ligència col·lectiva cal que es doni resposta a tres necessitats: “la necessitat del coneixement (la gent ha de saber de què parla); la necessitat de coordinació (és a dir, eines a partir de les quals poder donar respostes de manera col·lectiva); i la necessitat de cooperació i participació”.

Col·lectivitat versus individualitat. Aquesta és una de les grans batalles que a hores d’ara està lliurant la societat, amb resultat incert. I una més. Adonar-se que ja res tornarà a ser com era, que estem immersos en una nova era i que som protagonistes dels canvis. Com diu el periodista i sociòleg libanès Amin Maalouf, “la saviesa comença per constatar que la nostra època no es pot comparar amb cap altra, per adonar-se de l’especificitat de les relacions entre persones i també entre les societats humanes, i de l’especificitat dels mitjans que tenim a l’abast i dels reptes als quals hem d’afrontar”.


Alguns llibres que he consultat recentment i que estan relacionats amb el que heu llegit en aquest article són:

-     Un món desajustat. Som la prehistòria d’una nova humanitat? (Amin Maalouf. Editorial La Campana).
-      La alquímia de las multitudes. Cómo la web està cambiando el mundo. (Francis Pisani y Dominique Piotet. Editorial Paidós Comunicación).
-      #Política2.0 (Ernest Benach. Editorials Angle, Bromera i Cossetània).
-      Los cien errores de la comunicación. (Luis Arroyo i Magali Yus. Editorial ESIC).

La història som nosaltres, com canta Francesco de Gregori:



dilluns, 11 d’octubre del 2010

Opcions davant d'un diumenge Ni-Ni


Zzzzzzzzzzzzz. Diumenge sense castells ni futbol ni esport per culpa d'un temps que amenaça d'enclaustrar-me tot el sant dia a casa. Vaja, amb tots els números de la rifa d'un diumenge Ni-Ni... Horror! I consti que m'agrada estar-m'hi, a casa, però sempre amb la mínima perspectiva de poder sortir una estona, encara que sigui per estirar les cames, 'fer la goma' pel carrer de la Cort, fer una mica d'esport o 'vermutejar'. Que som diumenge!

Obro els ulls i es confirmen els primers temors. L'aiguat que ha caigut amenaça el paddle matinal i desaconsella córrer per uns camins convertits en bassals de fang. Però com que sóc tossut, m'aixeco comme d'habitude a les 7 per anar a veure l'estat de les pistes i, un cop allà, constatar la magnitud de la tragèdia. El temporal de pluja ha anegat bona part de les instal·lacions i fa del tot impossible els meus desitjos. Així que truco als companys per dir-los que no cal que pugin i, resignat, me'n vaig a comprar pa, els diaris i a preparar l'esmorzar mentre segueixo sense passió les motos i la F-1. Aquí sembla que el dia em digui que encara no tot està perdut i m'aixeca l'esperit. Entre queixalada i queixalada, i glop de quinto per tirar avall, decidim contraatacar. Per què no fem un arrosset de bolets secs, per dinar? I de sobte el cel tapat dibuixa una clariana...

Com que ens falten alguns ingredients, sortim a comprar. I allí el dia ens confirma que el temporal no va amb nosaltres i que no hi ha res de personal. Només entrar al 'colmado' veiem uns cistells amb ceps, mucoses i rovellons. Ieps! Canviem l'arròs de bolets secs per aquest regal, no??? I el que segueix a continuació, millor explicar-ho en imatges:




Després de netejar, amb un paper de cuina i bufant amb compte, els rovellons, les mucoses i els ceps, els fregim per separat amb una miqueta d'all. I els guardem per al moment culminant.


Després de tallar a daus petitets la ceba i el pebrot, d'esmicolar l'all, i d'afegir la carxofa tallada al biaix, anem sofregint-ho tot a foc lent. A continuació hi afegim petits talls de 'llangonissa' i, quan han agafat el color, hi posem una mica de tomàquet sencer pelat, que també anem tallant... Aquest sofregit està llest i només cal afegir-hi l'arròs.

Amb el sofregit reposant hi afegim l'arròs i el remenem una estona perquè vagi agafant el sabor de les verdures i la llangonissa, vigilant que no es cremi. I a continuació, els cullerots de caldo casolà perquè tot plegat comenci a fer xup-xup. Quan el grà d'arròs comença a estar al dente, hi afegim una mica de safrà i els rovellons, les mucoses i els ceps que havíem fregit a l'inici. Ho tapem perquè acabi de coure's i abans d'emplatar i espolsem unes quantes fulles tallades de julivert.

En aquesta ocasió vam acompanyar la menja amb un blanc i fresquissim Prohom 2009 (Terra Alta).

No cal dir que, a aquestes alçades, el dia ja havia canviat... encara que la resta de temps continués plovent com canta aquí en Roger Hodgson (ex Supertramp) en solitari.