Situem-nos a principis del segle XX, concretament a l’any 1906. Un científic britànic, Francis Galton, repta a tota la gent congregada a una fira de bestiar, unes vuit-centes persones, a si és capaç de determinar amb la màxima exactitud el pes d’un dels bou exposats en el certamen. Galton està convençut que sí que en són capaços, mentre que la resta de gent, alguns dels quals són ramaders, grangers i pastors, i els demés -la majoria- ciutadans que no tenen res a veure amb la matèria, dubta i no ho veu clar. El que de ben segur no sap ningú dels presents és que aquest experiment està recuperant una manera de fer i d’entendre la vida que serà determinant en l’aparició i èxit de la web 2.0 i de les xarxes socials: La saviesa col·lectiva, la coparticipació, el compartir i beneficiar-se del coneixement col·lectiu per a progressar i millorar...
Al final, la juguesca, que molts ja coneixereu perquè l’anècdota és citada en diversos llibres, la guanya Francis Galton després que les 787 persones assistents a l’esmentada fira xifressin el pes del bou en 1.197 lliures (542,5 quilos) i el pes real de l’animal, un cop pesat en una bàscula, fos de...1.193 lliures (543 quilos)!!!
James Surowiecki, articulista de la revista nord-americana The New Yorker, va escriure un interessant assaig, ara ja sí, en plena era d’Internet, en què pretenia demostrar com les multituds o grups de gent corrent poden prendre, en moltes ocasions, decisions més intel·ligents que els especialistes i els experts. L’estudi, titulat La saviesa de les multituds -i que comença amb l’anècdota de Sir Francis Galton-, defensa que el valor afegit i el coneixement compartit de moltes persones pot arribar a ser superior al dels individus solitaris, per més experts que siguin en les respectives especialitats. Vaja, el triomf de la col·lectivitat per sobre de la individualitat. Ara bé, com afegeix Surowiecki, per a que la gent pugui desenvolupar correctament aquesta intel·ligència col·lectiva cal que es doni resposta a tres necessitats: “la necessitat del coneixement (la gent ha de saber de què parla); la necessitat de coordinació (és a dir, eines a partir de les quals poder donar respostes de manera col·lectiva); i la necessitat de cooperació i participació”.
Col·lectivitat versus individualitat. Aquesta és una de les grans batalles que a hores d’ara està lliurant la societat, amb resultat incert. I una més. Adonar-se que ja res tornarà a ser com era, que estem immersos en una nova era i que som protagonistes dels canvis. Com diu el periodista i sociòleg libanès Amin Maalouf, “la saviesa comença per constatar que la nostra època no es pot comparar amb cap altra, per adonar-se de l’especificitat de les relacions entre persones i també entre les societats humanes, i de l’especificitat dels mitjans que tenim a l’abast i dels reptes als quals hem d’afrontar”.
Alguns llibres que he consultat recentment i que estan relacionats amb el que heu llegit en aquest article són:
- Un món desajustat. Som la prehistòria d’una nova humanitat? (Amin Maalouf. Editorial La Campana).
- La alquímia de las multitudes. Cómo la web està cambiando el mundo. (Francis Pisani y Dominique Piotet. Editorial Paidós Comunicación).
- #Política2.0 (Ernest Benach. Editorials Angle, Bromera i Cossetània).
- Los cien errores de la comunicación. (Luis Arroyo i Magali Yus. Editorial ESIC).
La història som nosaltres, com canta Francesco de Gregori:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada