Viure en una torre

Les torres medievals de Montblanc, que fa uns anys no tenien electricitat ni aigua corrent, estan sent recuperades i convertides avui en privilegiats habitatges

“Montblanc és la Carcassona del sud, una població que sembla haver estat imaginada per Josep Maria Folch i Torras, i potser sí que el cavaller del Nas Roent va cavalcar per aquestes terres. La Conca de Barberà està reclinada sobre un teló de fons de muntanya, com ens fa veure Josep Pla, que és segurament l’home que ens ha ensenyat a mirar Catalunya amb ulls de viatger sense presses.” El periodista i escriptor Màrius Carol va descriure amb aquestes paraules els sentiments que li despertava la vila ducal. Ho va fer en el llibre Montblanc, que va compartir amb el fotògraf Kim Castells, i amb el qual exposen i enalteixen la bellesa de la capital de la Conca de Barberà.

Montblanc, que va ser la setena ciutat de Catalunya, escenari de quatre Corts Generals de Catalunya entre el 1307 i el 1414, i seu del Parlament el 1410, llueix encara avui bona part de l’esplendor i la noblesa que conserva de la seva època daurada. La seva silueta, miris per on la miris, continua retallada per la muralla medieval i en ella hi van traient el cap trenta de les trenta dues torres que l’envolten.

El polifacètic artista i vertadera ànima de la recuperació del conjunt arquitectònic i patrimonial de Montblanc, Maties Solé, defensa la hipòtesi que probablement hi hagi encara dues torres més per localitzar. Una se situaria a l’entorn de la muralla de Santa Tecla, en el tram de carrer que hi ha al davant del casal Montblanquí; mentre que l’altra podria estar la muralla de Sant Francesc, a tocar del portal d’accés.

Les torres de Montblanc han tingut diverses funcions en el decurs de la seva història, des de talaies defensives a miradors privilegiats, passant per immobles que han donat aixopluc a centenars de famílies de montblanquins. Viure avui en una torre, però, és gairebé un privilegi a l’abast d’uns pocs. Els vells torricons incòmodes de fa uns anys, quan no tenien ni llum ni aigua corrent, han donat pas avui a moderns habitatges restaurats i decorats, alguns, com si fossin dúplex o lofts. No totes les torres tenen aquest aspecte, però les que s’estan restaurant i recuperant ho fan obeint els nous cànons estètics en el seu interior.

La primera torre en ser restaurada va ser la dels Cinc Cantons, l’única amb base pentagonal, i que és propietat de Narcís Andreu, ex president d’Iberia i fill del prestigiós polític montblanquí Josep Andreu i Abelló.  Maties Solé, responsable de la seva recuperació l’any 1964, recorda que llavors no existia ni el decret d’utilitat pública de la Muralla, instrument posterior que protegia i permetia l’expropiació dels habitatges adosats a la muralla. “Vam fer una restauració molt fidedigne, preservant l’estructura original, els cubs d’emmagatzematge, els detalls de l’època... Me’n sento molt orgullós del resultat final”, diu Solé.

La Torre dels Cinc Cantons no ha estat mai habitada durant llargues temporades, però si que acollia puntualment visites tant del seu propietari, en Narcís Andreu, com del seu pare, en Josep Andreu, que amb el pretext de celebrar-hi calçotades es reunia amb destacats polítics del moment, com Joan Reventós, Josep Solé i Barberà, Josep Pallach, José María Ruiz Gallardón o Raimon Obiols, entre d’altres.

Després de la restauració de la torre dels Cinc Cantons en vindrien moltes més, i la seva pràctica totalitat van ser recuperades sota la supervisió de Maties Solé. Avui pràcticament la meitat de les torres són de titularitat privada i l’altra meitat són de l’Ajuntament, que en els successius governs municipals ha fet una tasca perseverant i encomiable en la recuperació del patrimoni. Solé, que calcula en uns 90.000 euros el cost d’habilitar una torre, creu que l’Ajuntament hauria d’explotar més aquest patrimoni des del punt de vista turístic. “Les torres serien un gran reclam per als turistes. Estic convençut que moltes persones voldrien passar un cap de setmana o unes vacances allotjats en una torre medieval, i l’Ajuntament en podria treure un rèdit econòmic que després podria reinvertir, per exemple, en la recuperació i conservació de més patrimoni”.

L’alcalde Josep Andreu diu que quatre torres ja són visitables turísticament, però pel que fa a explotar les fortificacions com a negoci turístic considera que aquesta és una decisió que correspon més a la iniciativa privada. “Si hi ha gent disposada a convertir la torre en un negoci turístic i que això ajudi a potenciar encara més la marca Montblanc, nosaltres l’ajudarem en el que puguem”.

De les tretze torres de titularitat municipal quatre són visitables turísticament, quatre més estan cedides a entitats culturals, una la utilitzen per acollir a gent que, com va ser el cas del pintor Pepe Martínez Lozano, treballen artísticament o culturalment per Montblanc, i quatre han de ser restaurades o rehabilitades, com les de Sant Jordi, la Panera o la de Poblet. Les torres cedides a entitats culturals són la del portal del Bové, al Ball de Bastons de Montblanc; una torre del tram de muralla de Sant Francesc, a l’associació juvenil Barjaula; la torre de Sant Marçal, a la Congregació de La Sang; i una torre a prop del portal de Sant Antoni, a la Denominació d’Origen (DO) Conca de Barberà.

De cases barates a sofisticats ‘lofts’

Les torres medievals de Montblanc han passat de ser habitatges incòmodes, sense aigua corrent ni electricitat, a esdevenir moderns i atractius immobles amb glamour

‘Ara no hi tornaria a viure: són incòmodes i petites’

Tothom a Montblanc la coneix per Nati, però realment es diu Maria de la Serra, en honor a la patrona de Montblanc. Ella mateixa va descobrir que no es deia Nati el dia que es va casar. Els registres oficials no enganyen. La Nati o Maria de la Serra compta avui amb 83 anys de salut. Té el cap clar, traspua optimisme i l’únic que li fa una mica la guitza és l’oïda i per això ens rep en companyia de l’Antònia Vives, una amiga de tota la vida.

La Maria de la Serra Folch Viñas va viure en una de les torres medievals del tram de muralla del carrer del Mur des del 1950 fins el 1962. Llavors, a diferència d’ara, no eren sofisticats lofts ni llocs massa còmodes per viure-hi. No hi havia ni aigua corrent ni electricitat. “L’aigua l’havíem d’anar a buscar a la font, i la llum me la donava la mare, que vivia a la vora”, recorda. A diferència d’avui, quan mica en mica s’estan recuperant aquestes talaies medievals, llavors la pràctica totalitat de torres estaven ocupades. “Aquelles en què no hi vivia gent del poble van ser llogades als immigrants, la majoria d’ells andalusos. Eren els habitatges més barats de Montblanc”.

La Nati, que va heretar la torre d’una tia seva, assegura que ara no hi tornaria perquè “no són còmodes per viure-hi, tot són escales i les estances són petites”. Tot i això, en guarda records inoblidables: “Allí hi van néixer els meus fills!”.

‘Aquí hi vinc a cosir o a reunir-me amb les amigues’

Maria Serra Fornell també arriba a la cita acompanyada d’una amiga, Rosa Maria Ollé. A l’igual que la Maria de la Serra Folch ella tampoc no hi viu a la torre, per bé que en el seu cas no li cal res per a traslladar-s’hi quan vulgui. La recuperació d’aquesta fortificació medieval ha estat executada amb gust i la torre és una preciositat. Certament sembla una casa de nines per les reduïdes dimensions, però una caseta decorada fins a l’últim extrem pel que fa al mobiliari, teles, eines i demés detalls. A la planta baixa s’observa a través d’un vidre doble col·locat al terra l’espai que al soterrani havia servit de cub, on s’hi abocava el raïm. Avui és una petita bodega a la què només li falta l’esperit de vi. Al pis del damunt del rebedor hi ha una cuina perfectament equipada amb estris d’abans: càntirs, mans de porter, porrons... I al damunt, una habitació que conserva el llit de soltera de la Maria Serra i mobiliari d’època.

La torre funciona com a niu opcional. “A l’estiu gairebé no s’hi pot viure de la calor que fa, però quan arriba la tardor o la primavera, és ideal”, diu la Maria Serra. Com que l’immoble està perfectament equipat, acostuma a anar-hi quan vol quedar amb les amigues, o s’hi escapa a les tardes a cosir mentre segueix la telenovel·la. Diu que no la vol llogar ni explotar-la com a casa rural, tot i que li plourien les ofertes.

Article publicat a La Vanguardia (edició Tarragona) el 9 de desembre de 2011

Made in Valls

Valls va arribar a produir el 40 per cent de les pells de folre de calçat i badanes que es fabricaven a Espanya, i va aplegar més de trenta empreses. Avui la seva presència és testimonial.

Bob Dylan somiava als anys 60 amb unes botes de pell espanyola i fins i tot en va fer una cançó: “And yes there's something you can send back to me Spanish boots of Spanish leather…”. La lletra de Boots of Spanish Leather la van versionar després Joan Baez y Bruce Springsteen, entre d’altres.

Si haguéssim aprofundit, però, en el somni del cantautor de Minnesota potser hauríem descobert amb sorpresa que, probablement, la procedència de les botes de pell que anhelava Dylan tenien el seu origen a Valls, on des del 1940 i fins els anys 80 es va arribar a produir el 40 per cent de les pells de folre de calçat i badanes (pell assaonada de be o d’ovella) que es fabricaven a Espanya.

Encara que avui pugui semblar estrany perquè la presència de pelleteres a la capital de l’Alt Camp és fantasmagòrica, la indústria de la pell va tenir una llarga tradició a Valls, que arrenca del segle XIII. La producció derivada de la pell i la llana va esdevenir durant molt de temps una de les principals fonts de riquesa i motor econòmic del municipi, llavors un dels més pròspers de Catalunya. En aquells inicis, el sector de la pell tenia diversos oficis, com el de blanquer, que era la persona que havia de preparar el cuir; l’assaonador, que era l’encarregat d’acabar-lo i tintar-lo per després vendre’l al guanter, al sabater, al cinter o a l’aluder, entre d’altres.

El sector pelleter de Valls, del qual avui només en queden uns pocs vestigis en forma d’indústries decrèpites i abandonades, va viure la seva època daurada a finals del segle XVIII, quan hi havia registrats trenta-quatre negocis a la ciutat. A principis del 1900 ja només en quedaven vint-i-dos, i el 1943, sis. Avui només una empresa pelletera resta dempeus, la de Josep Garriga Barceló.

Després de la Guerra Civil a Valls encara hi havia set empreses pelleteres que donaven feina directa a prop de 400 persones. La més important era la de Francisco Clols, amb uns 180 treballadors, i a més distància seguien les de Josep i Enric Clols i la de Josep Rull, amb cinquanta operaris cadascuna d’elles; la de Rafel Muntada (antiga casa Vives), amb trenta; i les de Joan Puig i Vidal i Vidal, amb una desena de treballadors per fàbrica.

Si hi ha un element comú que resseguint-lo permeti explicar, d’una banda, per què la indústria pelletera va triar Valls i, de l’altra, per què es va acabar perdent tot aquest empori, segurament aquest seria l’aigua. “El món dels adobats, com el dels molins, necessita aigua en abundància, i va haver-hi un temps que Valls era molt rica en aigua, a l’estar rodejada de torrents, basses de molins, recs i per la proximitat del Francolí”, explica Josep Garriga.

Però el que l’aigua va portar, també s’ho va endur en gran part. José Pedro Clols, descendent d’una nissaga de pelleters vallencs recorda que “la necessitat d’aigua era vital i una empresa com la nostra podia necessitar perfectament prop d’un milió de litres al dia per rentar i adobar les pells...”.  “Amb el temps –afegeix– molts pous es van anar assecant, el torrents van anar perdent volum d’aigua i vam haver d’instal·lar depuradores. El resultat de tot plegat va ser que els costos es van disparar i ja no vam tenir res a fer al respecte d’altres països, com la Índia o la Xina, amb unes legislacions mediambientals molt més laxes i unes condicions laborals i polítiques molt més favorables per al desenvolupament del negoci”.

Josep Garriga, Enric Clols i Joan Rull coincideixen que la manca d’aigua i l’enduriment de les progressives legislacions ambientals van dificultar la continuïtat del sector pelleter que, per si no n’hi hagués prou amb tot això, va patir l‘aparició de nous i potents competidors en països emergents alhora que veia amb impotència com una forta crisi econòmica –similar a l’actual– provocava que els bancs deixessin de concedir crèdits. “Era impossible aconseguir un crèdit bancari, i aquest fet, en uns moments en què els impagaments dels clients estaven a l’ordre del dia i en què havíem de fer front a noves inversions obligats per les legislacions ambientals, ens va anar escanyant fins a desaparèixer”, confessa Joan Rull.

En poc temps, doncs, van anar tancant les fàbriques, una a una, com si fos la caiguda d’una llarga filera de fitxes de dòmino. Quan una tancava, part del personal anava a treballar a les que encara es mantenien actives, i així fins la darrera.

I què queda de tot aquell passat daurat industrial? Doncs poca cosa més enllà de la toponímia urbana, amb carrers que donen nom als antics oficis derivats de la pell, i les fàbriques abandonades. Si segueixes avui el curs dels torrents et vas trobant amb la majoria de pelleteres, grans fàbriques esventrades que ja només són objecte de desig de gent que no sap on anar a raure i lladres que cerquen qualsevol cosa que puguin trobar: trossos de coure, peces de metall, fil elèctric... No hi ha setmana que no hi hagi furts en algunes d’aquestes antigues propietats, moltes d’elles ocupades per gent sense recursos que malviuen enmig de la runa i dels escassos vestigis que queden del passat industrial.

Tot i que en alguna ocasió s’ha parlat de recuperar alguna d’aquestes fàbriques com a equipament cultural o com a museu per explicar el passat industrial dels teixits a la ciutat, mai s’ha arribat a plantejar res seriosament. L’antiga fàbrica de Josep Rull, bastida a la dècada dels vuitanta del segle XIX, és la que es conserva en millor estat, i l’ajuntament va iniciar fa dues legislatures els tràmits per a catalogar-la com a patrimoni industrial. Avui encara hi treballa.

Article publicat a La Vanguardia (edició Tarragona) el 28 d'octubre de 2011

Catedrals en perill

El Celler de l’Espluga de Francolí, batejat per Àngel Guimerà com la Catedral del vi, necessita un milió d’euros per evitar caure. Moltes cooperatives modernistes s’han rehabilitat a temps, però altres es troben en la mateixa situació.

El Celler Cooperatiu de l’Espluga de Francolí preserva bona part de l’encant i la magnificència que van inspirar al poeta Àngel Guimerà a batejar-lo com la Catedral del vi. Tot i les estructures fèrries que apuntalen avui el seu malmès esquelet, tot i els senyals inequívocs del desplaçament d’una teulada que va cedint, d’uns cabirons cada dia més desencaixats, o d’unes esquerdes que delaten el moviment d’una estructura debilitada pel pas dels anys, la Catedral del vi esdevé encara a ulls del visitant un temple sumptuós i magnífic.

La Cooperativa de l’Espluga, un dels primers cellers modernistes del país i que va allotjar una de les societats agrícoles més antigues de Catalunya, fundada i el 1902 per l’espluguí Josep Randé, lluita a contracorrent i amb escassos recursos per evitar caure. El president del Celler, Josep Maria Josa, resumeix aquesta situació d’urgència amb un exemple prou explícit: “Sort en tenim que les nevades d’avui no són com les de fa 40 o 50 anys, que acumulaven entre un metre i un metre vuitanta de neu... Si fos així, a hores d’ara ja no hi hauria ni celler ni Catedral del vi. De fet, només que avui s’acumulessin cinquanta centímetres de neu no les tindria totes...”.

El cas del Celler de l’Espluga, però, no és únic en el món cooperatiu agrícola modernista, promogut per la Mancomunitat de Catalunya i l’arquitecte César Martinell (Valls, 1888) un dels principals artífex. N’hi ha molts més arreu del país que es troben en una situació similar. En aquests moments, al Camp de Tarragona i a les Terres de l’Ebre estan programades o s’estan fent obres als cellers de L’Espluga, Gandesa, Pinell de Brai, Rocafort de Queralt, Falset i Nulles, entre d’altres.

La Catedral del vi de l’Espluga es va bastir en un temps rècord. El març de 1913 començaven les obres de les dues primeres naus i el setembre, just abans de la verema, s’inauguraven les instal·lacions. Tot plegat en sis mesos mal comptats. En la seva construcció hi van treballar 135 persones a un ritme frenètic, la qual cosa també indica la importància que se li va atorgar a l’obra. La construcció del celler va ser adjudicada a l’arquitecte Pere Domènech i Roure, fill de Lluís Domènech i Montaner, que també va concursar. Segons la tradició oral, el projecte del pare era molt més ambiciós i sumptuós, mentre que el fill va saber ajustar-se més a les necessitats econòmiques de l’època gràcies, entre d’altres coses, a la introducció de noves tècniques, com la combinació de formigó i totxo. Les dues primeres naus van ser construïdes amb aquesta nova tècnica, però aviat es va demostrar que la tècnica era deficient i a partir de la tercera nau, la resta ja es van construir només amb totxo. Victòria moral del pare, Lluís Domènech i Montaner.

Les primeres patologies de la Catedral del vi es van començar a detectar fa vint-i-cinc anys, segons recorda Josep Maria Josa, per a qui bona part dels mals d’avui es deuen a una incorrecta rehabilitació i conservació quan es van manifestar els primers símptomes. En aquest sentit, l’arquitecte Joan Figuerola, que juntament amb els també arquitectes Joan Gavaldà i Jordi Romera ha treballat des de fa més de quinze anys en la restauració i remodelació dels cellers modernistes de Falset, Nulles i Pinell de Brai, entre d’altres, considera que les principals patologies de les catedrals del vi es troben a les estructures de les cobertes, a les façanes, als elements ornamentals, als acabats interiors i a les instal·lacions. “En cada celler hi ha hagut patologies específiques en cadascuna d’aquestes parts, produïdes per diferents motius, com els agents atmosfèrics, l’ús continuat de les instal·lacions, la manca de manteniment, les transformacions posteriors incontrolades, o, també, les falles constructives i estructurals”. Raquel Lacuesta, cap de la Secció Tècnica d’Investigació, Documentació i Difusió del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona, i autora del llibre Catedrals del vi, afegeix que entre les causes de deteriorament d’alguns d’aquests edificis també cal tenir en compte “el cessament de l’activitat agropecuària o de qualsevol altra mena, cosa que ha implicat, en la majoria dels casos, l’absència de manteniment, de neteja o, fins i tot, que esdevinguessin magatzems de maquinària i estris vells”.

El finançament de la restauració i rehabilitació d’aquestes, que són molt costoses, és l’altra part del drama amb què es troben les catedrals vinícoles, perquè en la majoria de casos aquests cellers pertanyen a entitats i societats privades amb pocs recursos. La solució, segons Figuerola, passa per combinar l’ajut de les administracions responsables en la conservació del patrimoni arquitectònic amb els esforços de mecenatges privats. Aquesta és la fórmula que ha trobat el Celler de l’Espluga de Francolí que ha aplegat 450.000 euros de la Generalitat i la Caixa per a reparar cinc de les trenta crugies (coberta entre dos murs de càrrega) amb què compta la Cooperativa i altres reforços estructurals. Però no n’hi ha prou. Segons estimacions del seu president, Josep Maria Josa, “cal un milió d’euros per acabar l’obra”.

Altres cooperatives han anat assumint les obres de manteniment necessàries per a la bona conservació dels  seus cellers. “Les que així ho han fet –matisa Figuerola– han evitat patologies importants que d’altres cellers sense manteniment estan patint”. La modernització dels sistemes productius i de comercialització del vi com es el cas de Nulles, el foment del reclam turístic que l’arquitectura de Martinell genera a llocs com Falset i la reconversió dels espais emblemàtics per a activitats culturals i centres d’interpretació del vi i l’arquitectura, com a Pinell de Brai, són altres fórmules que ajuden a generar recursos per la seva adequada conservació.

Reclams turístics

Els cellers modernistes catalans s’estan convertint mica en mica, i per motius de supervivència econòmica més que per seguir un pla d’estratègia turística, en un reclam per a nous visitants. Lluís Mèlich, coautor del llibre Catedrals del Vi, de Raquel Lacuesta, creu que la majoria dels cooperativistes ha entès que aquesta atracció nouvinguda pot ajudar moltíssim en la seva pròpia comercialització dels productes. “Les agrobotigues fan la funció de punt d’informació turística, d’aparador dels productes de qualitat, dels allotjaments i restaurants de la localitat. Són el far que centralitza la vista dels curiosos que s’aproximen pels pobles i pels paisatges de la vinya i les oliveres”.

Per això, Mèlich defensa que la recuperació de les catedrals del vi serveixi, a més de rehabilitar patrimoni arquitectònic, per impulsar un nou pol d’atracció turística o com a equipament cultural. En aquest sentit, Mèlich proposa “donar eines a les persones que estan al capdavant d’aquestes construccions per al seu posicionament turístic. Un pagès sabrà cultivar, elaborar un molt bon vi, un molt bon oli extra verge, però no té per què conèixer les dinàmiques de l’activitat turística”. “Amb els temps que corren –afegeix– de manca de fons públics i retallades, el més convenient seria no invertir només en totxo sinó en el software dels cooperativistes”.

Finalment Mèlich proposa un recorregut per alguns dels principals cellers modernistes i aconsella que comencem per Gandesa i El Pinell de Brai. “Són edificis construïts pel mateix arquitecte i en les mateixes dates, per tant, poden considerar-se germans. Com en totes les famílies, els germans poden competir, i rivalitat entre el Pinell i Gandesa sempre ha existit. Això les fa més fortes”. La Cooperativa de l’Espluga de Francolí, “la mare de les catedrals” no hi pot faltar en aquest recorregut, igual que la de Nulles, de petites dimensions però amb una enorme monumentalitat, i que Mèlich ens recomana que visitem de nit: “Amb la llum de la vesprada, enamora”. Finalment, la Cooperativa de Falset ofereix visites teatralitzades amb la participació d’actors-guies, que fan que l’experiència sigui curiosa, divertida i molt interessant.

Els cellers modernistes de Gandesa i Pinell de Brai, els únics de l’Ebre

Així com el Camp de Tarragona concentra gairebé un celler, més o menys reeixit, més o menys espectacular, a cadascun dels municipis, a les Terres de l’Ebre només hi ha dues de cooperatives modernistes, la de Gandesa i la de Pinell de Brai, ambdues de Cèsar Martinell. Aquest fet diu molt de l’efervescència del cooperativisme agrari lligat a l’arquitectura modernista dal Camp de Tarragona, segons Lluís Mèlich, coautor del llibre Catedrals del Vi. Per a Mèlich, “tot i que els cellers modernistes es troben repartits per tota Catalunya, la concentració que es dóna al Camp de Tarragona no té comparació”. Els cellers de Gandesa i Pinell de Brai es troben al final dels seus projectes de restauració que han posat al dia les instal·lacions i n’han millorat el seu aspecte formal, arquitectònic i artístic.

Article publicat a La Vanguardia (edició de Tarragona) el 27 de maig de 2011

Twitter post-electoral i l’efecte dels 100 dies

Fent neteja al Google reader m’he trobat amb un parell de blocades que m’han cridat l’atenció. Ambdues són de politòlegs i excel·lents comunicadors: Albert Medrán i Pau Canaleta; o el que és el mateix, @medri i @paucanaleta respectivament a Twitter.

Algunes de les conclusions a les què arriba @Medri és que “tots els candidats que han deixat de conversar a Twitter han perdut les seves eleccions” i que “d’entre els candidats que ja han abandonat Twitter, la majoria van piular per última vegada hores abans de l’inici de la jornada de reflexió”.Medrán titula un post publicat el 30 de maig, per tant una setmana després de les eleccions del 22M: El 20 per cent dels candidats no participa a Twitter després de les eleccions. I escriu: “Era el gran dubte. Seguirien participant en les xarxes socials els polítics després de les eleccions? A Twitter sembla que sí. De fet, vuit de cada deu candidats autonòmics segueix conversant a Twitter. La resta, es va plantar fins i tot abans del veredicte a les urnes”.

Albert Medrán emmarca l’objecte del seu anàlisi en els candidats de les eleccions autonòmiques… Però, i si ens fixem en les municipals? I si ens centrem a Tarragona? Coincideixen els resultats?

D’entrada podem dir que les eleccions del #22M a Tarragona han estat experimentals pel que fa a Twitter i la resta de xarxes socials, doncs la majoria dels candidats (no tots) van obrir-se els perfils pocs mesos abans dels comicis. I una altra. Pel que s’ha vist també, en la majoria dels casos no era el candidat qui gestionava les eines –tot i que puntualment anés fent piulades o penjant comentaris a Facebook– sinó que eren els equips de campanya qui mantenien l’actualitat dels canals 2.0.

Primera coincidència: la llista més votada –la que encapçalava el socialista Josep Fèlix Ballesteros (@BallesterosxTGN)– ha anat refrescant gairebé a diari el seu canal Twitter i després de la nit electoral ha fet vint-i-nou piulades (una per dia, en el tancament d’aquest escrit).

Segona constatació coincident: els partits que han perdut les eleccions han mantingut els respectius twitters en un perfil baix. La convergent Victòria Forns (@victoriaforns) ha escrit des del #22M tres piulades i el popular Alejandro Fernández (@AlejandroxTGN), cap, el mateix nombre de twitts que l’ecosocialista Arga Sentís (@argasentis). Mentre, el republicà Sergi de los Rios (@sergidelosrios), avui ja fora de l’Ajuntament, també ha escrit tres missatges curts.

Caldrà veure, ara que s’ha constituït el nou ajuntament, quin paper prenen les xarxes socials, i concretament Twitter, amb vistes a la nova legislatura: si hi ha continuïtat o, pel contrari, es deixa en estat de semi-abandonament, fins els pròxims comicis, encara que sigui a risc de dinamitar la reputació on-line.La baixa intensitat piuladorade les dues formacions que fins a darrera hora han estat mesurant la possibilitat de formar un govern alternatiu revela que, si més no pel que fa a l’hora de negociar un possible pacte, s’han estimat més comunicar en l’escenari real i personal més que no el virtual, on en canvi sí que hi havia una gran expectació pel que s’estava cuinant i un ric debat.

La blocada de Pau Canaleta va en una altra direcció: Alcalde, aprofita els cent primers dies. En el seu escrit, Canaleta recomana a tots els alcaldes acabats de triar que aprofitin, sobretot, els cent primers dies de govern, i en un to personal i directe diu: “Encara que no en siguis conscient, el que facis aquests propers tres mesos, marcaran tot el teu mandat. Així que mesura bé cadascuna de les teves decisions”.

Segons Canaleta, la ciutadania, un cop celebrats els comicis, vol saber qui seran els nous regidors –que durant la campanya han quedat eclipsats pel candidat–, quines responsabilitats tindran cadascú, quines àrees dirigiran, quins seran els nous càrrecs de confiança… “Però sobretot –afegeix– el que veritablement vol saber és quines seran les prioritats del govern (…). I això, el govern ho ha de mostrar al llarg dels primers cent dies, perquè és quan la ciutadania encara està atenta als moviments del nou equip”.

No sóc ni psicòleg ni sociòleg ni politòleg i, per tant, desconec quina és la clau que motiva la gent –sobretot els que encara no s’han decidit per cap opció– a anar a votar a un o altre partit. Però sí que en més d’una ocasió he pensat que la ciutadania no té memòria històrica i que va sovint a les urnes influenciada pelsinputs que ha rebut més recentment. Per tant, en aquest cas no tindria tant clar si on cal esmerçar esforços és en els primers cent dies, o en els darrers, això sí, sempre que hi hagi una feina feta al darrera.

Segur que una bona arrencada és decisiva, com imagino que ho deu ser una bona culminació de la feina feta. Perquè sinó, hi ha el perill que la legislatura es visualitzi com una “arrencada de cavall, parada de ruc”.


La banda sonora d'aquest post la posa El último de la fila amb el seu Como un burro amarrado en la puerta del baile...

Article publicat al diari digital www.tarragona21.cat el 16 de juny de 2011

Aneu amb compte amb les festes d'aniversari 2.0...

La Thessa és una jove alemanya d’Hamburg que fa uns dies va fer setze anys. I va decidir celebrar-ho amb una festa a casa en què convidaria a un grup reduït d’amics. Avui, però, ja no es porta convidar a la gent per telèfon ni molt menys enviant targetes per correu ordinari, sinó que és més cool fer-ho via Facebook i, si pot ser, creant un esdeveniment en tota regla. De fet, és més cool i és més arriscat, sobretot si t’oblides d’una cosa tan essencial com és marcar la casella “privat”. I la Thessa, ja sigui pels nervis del moment, perquè estava fent diverses coses alhora o perquè no acaba de conèixer com rutlla tot això de les xarxes socials, se’n va oblidar i va convidar a la festa a tothom, que en aquest cas vol dir a tothom i a totdon.

Si tenim en compte que Facebook té més de 600 milions d’usuaris a escala planetària, al fet que a la Thessa només se li presentessin 1.600 convidats podríem pensar que va punxar estrepitosament. Ara bé, si ella comptava amb una festeta una mica més discreta, amb trenta, quaranta o cinquanta amics a tot estirar, llavors està clar que va triomfar més que la San Miguel.

La Thessa es va adonar de l’error massa tard i, malgrat que va desconvocar l’esdeveniment en comprovar que la cosa començava a desmarxar-se quan el seu perfil a Facebook portava més de 15.000 inscrits, ja no va ser a temps per a res més que no fos avisar als pares... I aquesta és una altra. No em vull ni imaginar la cara dels pares de la jove quan a mitja tarda del divendres s’havien congregat uns 1.600 desconeguts davant de casa seva tot esperant entrar a la festa. El primer que van fer, després del shock inicial, va ser contractar un servei de seguretat privada i avisar a la policia, que va desplegar més de 80 efectius fins passades les 2 de la matinada.

Per tal i com va acabar la festa –no celebrant-se– i amb grans incidents i aldarulls, es podria dir que l’aniversari de la Thessa va acabar morint d’èxit. “La gente està muy loca”, canten els Loca People i el Sak Noel, i a fe de Déu. Alguns dels convidats –la majoria, tot sigui dit– van continuar la broma amb la festa al carrer i sense emprenyar més del compte, però uns quants energúmens van destrossar els jardins de la vora, van arrencar tanques i van llençar pedres, ampolles i petards. La festa va acabar amb una zona arrasada i sis detinguts.

De fet, però, la Thessa no ha estat la primera (ni serà la última) víctima d’una festa multitudinària. Ryan Levin va anunciar el mes passat, també via Facebook, una festa al suburbi de Highland Park, a Illinois. En aquest cas, la policia va aturar a temps la rave després que més de mil joves s’haguessin aplegat en un espai preparat per no més de 400 persones.

I el cas de la Jesse encara és més bèstia. Aquesta adolescent australiana de també 16 anys va convocar via Facebook –i sense marcar l’esdeveniment com a “privat”– la seva “petita festa d’aniversari”. Després de publicar al seu mur que no tenia temps per a invitar personalment a tots els convidats, va optar per penjar-ho a la xarxa tot demanant que els uns anessin avisats als altres... L’endemà de l’anunci ja hi havia més de 20.000 persones que havien confirmat la seva assistència, i en pocs dies la xifra va pujar fins les 200.000 persones, poc menys que tota la població de Tarragona i Reus aplegades.

La Jesse, però, va tenir més sort que la Thessa i va anular la festa amb temps suficient com perquè el soufflé es desinflés. Ara bé, la Thessa sempre podrà crear un grup a Facebook del tipus “Jo vaig convocar una festa i van venir més de 1.600 persones”... i treure pit!

Per cert, la responsable de Salut d’Hamburg, Cornelia Prüfer-Storks, que és la responsable de la crisi infundada dels cogombres, viu a la mateixa ciutat que la Thessa. I ara que té els pagesos tan indignats–amb raó–, potser que aquests li organitzin una festeta a casa seva, no?

La banda sonora d’aquest post la posen els Sak Noel amb el seu Loca people. I és que la gent no hi és tota...

Champions 2.0

A l’espera de conèixer les xifres d’audiència televisives de la final de la Champions League, que imagino que hauran suposat un nou rècord històric, el que sí sabem a hores d’ara és que l’impacte a Twitter va ser brutal. Dues dades: a la final del passat Mundial de Sudàfrica, que es va acabar emportant la selecció espanyola, es va registrar una mitjana de 3.000 piulades per segon, que no està gens malament. Però és que dissabte, en el decurs dels 94 minuts que va durar el partit entre el Futbol Club Barcelona i el Manchester United, es van arribar a escriure 6.000 piulades de mitjana, el doble que a la Copa del Món!

Trenta-quatre milions de piulades a la final de la Champions deu fer una sensació similar a la del núvol d’ocells d’Alfred Hitchcock atacant a la família Westminster, a The Birds(1963), només que a gran escala. Com passa a la pel·lícula de suspens, algunes escenes del partit devien ser terriblement angoixants, a jutjar pel frenesí piulaire, més pels anglesos que pels catalans, tot sigui dit. Amb tot, el moment de màxima intensitat de la twitterchampions, però, no va coincidir amb cap gol del Barça, ni amb el final del partit, ni amb el moment en què Abidal va alçar la copa, sinó que va ser quan Wayne Rooney va marcar l’empat momentani (1-1). En aquell instant es van registrar 6.303 piulades per segon, el que suposa, segons @twitterglobalpr (ens que comptabilitza els tweets), el segon registre més alt de la història d’aquest invent que és Twitter. A poca distància d’aquesta freqüència récord se situa el moment en què David Villa marca el tercer pel Barça i sentencia la final, amb 6.277 piulades per segon.

Què té Twitter que arrasa també en el món de l’esport? Doncs té els mateixos ingredients que el converteixen, cada vegada més, en el gran mitjà de masses:  immediatesa, impacte, diàleg obert, transversal i universal, i comunicació fluïda en un context en què tothom (o gairebé) hi és present –ara fins i tot els ídols–, i que si bé et limita la creativitat escriptora a 140 caràcters et permet incorporar vídeos, imatges i altres enllaços. Quin altre mitjà t’ofereix la possibilitat d’obrir conversa, per exemple, amb Piqué, Alves o Puyol? Quin altre mitjà t’ofereix amb caràcter immediat detalls més íntims o personals que volen ser compartits? Recordo una piulada de Dani Alves des de dins els vestidor amb una fotografia amb Messi i la Champions.

Els mitjans que han incorporat Twitter al seu canal d’informació triomfen més que la San Miguel. Només cal entrar a l’esmentada xarxa social i escriure els hastags (etiquetes) #frac1 (canal d’esports de RAC1) #ltdp (la transmissió del Joaquim Maria Puyal) #directomd (Mundo Deportivo), #wembleyfcb (creat per a seguir la final) o #porrafcb i #porrabarça (porres prèvies als partits del Barça, amb un rànquing inclòs) per comprovar el seguiment i l’impacte que van tenir abans, durant i després del partit. Del que es tracta és d’informar i cuidar els respectius seguidors, ja sigui dialogant amb ells, compartint informació, citant-los les millors piulades. Com més comunitat aconsegueixis, més informadors tindràs i més creixeràs.

Mentre els aficionats ens posem d'acord amb la què ha de ser la banda sonora d'aquesta temporada, us deixo amb aquesta proposta que trobo que fa pels protagonistes de la final de la Champions: Angels & Demons, de Dishwalla.

Article escrit per al diari digital www.tarragona21.cat.

Youtube entra en campanya

Els que hi entenen més en això de la web 2.0 consideren que una de les eines més determinants en les actuals campanyes electorals és Youtube, i no només entre el públic més jove. L’efecte viral d’una bona posada en escena pot ser mitja campanya, i l’entorn que treballa en la imatge del candidat ho sap i ho cuida especialment. Per això, aquest és un dels canals més exprimits i explotats de la xarxa i tots els caps de llista que s’han dotat d’una estructura 2.0 han centrat gran part de l’estratègia mediàtica a fer vídeos.

A dia d’avui en qualsevol formació política hi ha gent entesa i amb ganes de participar en l’elaboració de vídeos casolans, que d’això es tracta. De vegades poden tenir més impacte els vídeos curts amb un cert deix amateur que no les filmacions més professionals, que tot i això, si estan ben fetes, també fan el seu paper i tenen el seu efecte. A més, els virals a Youtube tenen tres aspectes que els converteixen en molt llaminers: d’una banda acostumen a ser molt més eficaços que altres mitjans pel que fa a la difusió i repercussió del missatge que vols comunicar –arriben a més llars i a més pantalles que qualsevol altre mitjà–; són molt econòmics, i en temps de crisi i de retallades, benvinguts siguin; i, en tercer lloc, posa a tots els partits en igualtat de condicions, ja que tothom té una càmera i una xarxa social a partir de la qual difondre el vídeo.

En aquest context, doncs, ens trobem immersos en un període de creativitat artística pel que fa a l’elaboració d’aquesta mena de curtmetratges. Tothom –o gairebé tothom– hi és, i convé ser més original que ningú. Així, els vídeos que ens presentaven fa un temps una imatge més personal i pròxima del candidat, ja fos en la intimitat de casa, amb escenes de sofà amb la parella, fent tasques de neteja, planxant, preparant l’esmorzar, netejant-se les dents o portant la canalla al cole, han anat deixant pas a tot tipus de creacions. Uns opten per fórmules més satíriques a l’hora de buscar complicitats; i uns altres aprofiten l’avinentesa del moment –i del seu equip de col·laboradors– per treure profit d’una determinada posada en escena. També hi ha qui s’estima més emprar aquests tipus de virals per anar difonent missatge, missatge i missatge.

He triat cinc exemples, tots ells de fora de Tarragona per evitar suspicàcies, i que en una mesura o altra exemplifiquen aquesta varietat creativa:

A Valls, els dos partits que han compartit govern la passada legislatura, CiU i PSC, han optat per formats més tradicionals i han elaborat vídeos en què mostren la feina feta aquests darrers quatre anys, exposen les seves propostes de govern o, en el cas de CiU, presenten als electors 'els nous fitxatges'. ERC i la CUP, en canvi, han optat per vídeos més creatius. En el cas dels republicans, amb actors que parodiaven diverses situacions i promeses incomplertes; i en el cas de la CUP amb les històries del Robatet, una sàtira en format de dibuixos animats.

Els cinquè cas és el de l'alcalde de Montblanc i candidat d'ERC, Pep Andreu, que no dubta en posar-se en la pell d'un actor d'un western i acompanyar a un foraster per mostrar-li la ciutat. El nombre de reproduccions en aquest cas, parla per sí sol de l'impacte que ha tingut.

I Tarragona, ha fet campanya a Youtube? Doncs els candidats també hi han entrat –uns més que els altres–, però en aquest cas val a dir que el vídeo no ha estat l’eina de la xarxa més utilitzada en campanya. També, a diferència d'altres ciutats, els partits tarragonins han utilitzat Youtube més per desprestigiar o atacar el seu rival que per defensar les seves idees i projectes i mostrar les respectives propostes. Una cerca ràpida a Youtube amb els noms dels candidats corrobora aquestes paraules. En qualsevol cas, el que és cert és que els caps de llista de Tarragona han estat més actius i s'han mostrat més còmodes a Facebook i Twitter que en qualsevol altra xarxa.

La proposta que acompanya aquest post és un clàssic de Francesco de Gregori, Buonanotte fiorellino, que em sembla que bona falta els farà als nostres candidats abans de viure una intensa jornada de nervis el diumenge 22M.