Mica en mica em vaig retrobant el pols, tot i que encara és dèbil. Tornar a creuar la frontera toscana ha permès que, una vegada més, recobrés les constants vitals i els sentits que creia oblidats, en el moment més oportú. Shanghai queda lluny i no és el mateix, la veritat. I els darrers mesos han estat durs. Necessitava aquesta escapada com l'aire que respirem, tot i que no sigui la definitiva, encara. Temps per a somiar, doncs. Durant una setmana explorarem noves terres i ens retrobarem amb ciutats i espais coneguts, però on cal tornar-hi sempre per estar en pau. És una qüestió d'equilibris, de ying i yang.
Dilluns vam instal·lar el camp base a Siena, una ciutat de poc més de 40.000 habitants que fa temps ens va robar el cor i bona part dels sentits. Tot és a tocar: Firenze, Lucca, Pienza, Montepulciano, Montalcino, Arezzo, Cortona... Un paisatge tallat pel mateix patró: el respecte per les diferents cultures i el medi que un dia vam tenir també a casa nostra, però que hem oblidat.
Un espai on tot transcorre a un ritme diferent, més a poc a poc, i a on s'assaboreix cada instant: paisatges, plats, aromes... Us en deixo un petit bocí.
En ruta...
Des de l'habitació, a Gènova...
Gènova em va donar la sensació d'una ciutat bruta, fosca i insegura...
Sopar a La lanterna, a Gènova...
Tornant de sopar...
Garibaldi ens dóna la benvinguda a Lucca...
És complicat això del tandem...
El colom que tot ho esguarda...
Reflexe en un aparador...
Cartes i timbres d'abans...
A la ciutat de Puccini...
Consultant la guia a l'amfiteatre de Lucca...
La Iria tasta el carbassó arrebossat...
Una terrassa amb encant...
La muralla de Lucca...
Arquitectura a Firenze...
La cúpula de Brunelleschi...
La cúpula des d'una altra òptica...
Decapitat...
El lleó true el cap a la Piazza della Signoria, a Firenze...
La torre de la Piazza della Signoria, des d'abaix...
La Festa Major és la màxima explosió de la cultura tradicional i popular de cada poble. A Valls la celebrem per Sant Joan, als inicis de l'estiu, pel meu gust, massa d'hora perquè, quan te n'adones, pim-pam, ja ha passat i aquí queden els mesos de juliol, agost i setembre... I en aquest país nostre, la festa major té el mateix model, llevat del sud, sud; i tret del nord, nord. Els extrems tenen identitat pròpia, i per molts anys!
L'edició d'enguany -i ja em disculparà l'alcalde- ha estat una festa major de contenció de la despesa, d'aquelles que en veure les orelles del llop, et fan reaccionar a la baixa. Per sort, però, el cor de la festa major són els castells, el bestiari tradicional i popular, els diables, el foc, els balls... i la gent. I aquests són un elements que, per més crisi que hi hagi, mai no fallen.
El que ens és propi a Valls, els castells, han cotitzat a l'alça, enguany. Feia onze anys que a la Colla Vella no plantàvem el castell de nou a la vigília. L'endemà, diada de Sant Joan, va ser d'aquelles que fan afició, amb una Vella amb moltes taules i ambició (aquí queden els nombrosos debuts en llocs estratègics de diversos castells); i amb una Joves plantant cara i batalla, i amb raça, com no pot ser d'una altra manera... Ho sento per qui pensi d'una altra manera, però a mi m'agrada competir amb una Joves com la diada de Sant Joan, amb sang i ganes. És la manera de no caure en el conformisme i de seguir evolucionant.
La resta de la festa, us les comento amb imatges del Tomb del Poble. Bona diada de sant Joan!
No les vaig anotar totes, perquè n’hi havia un porró. I és que una escapada de deu dies (aquí hi incloc els dos dies de viatge) en un país a l’altra punta del món, amb dos-cents vint-i-tres amics i companys, dóna per molt si obres els ulls. Aprofito ara que encara tinc fresques algunes anècdotes per continuar la sèrie de relats del viatge de la Colla Vella a Shanghai.
Alguns records tenen a veure amb la coneixença de catalans de Shanghai. Sempre m’ha agradat el programa de TV3 ‘Afers Exteriors’ del Miquel Calzada, en què el Mikimoto volta per tot el globus terraqui visitant països i civilitzacions i trobant, a cada lloc, la petja de catalans. M’ho havia imaginat més d’una vegada i em repetia que devia ser emocionant sentir parlar i viure en català tan lluny de casa. I a Shanghai ho vaig poder certificar. I ben aviat! Perquè l’endemà mateix d’haver aterrat a la capital econòmica de la Xina i mentre tancàvem la pinya del primer castell, veig que s’apropa un casteller amb una camisa lila. Un minyó? De la Jove de Tarragona? Una primera al·lucinació?
El personatge en qüestió era un casteller de la Colla Jove Xiquets de Tarragona que porta cinc anys vivint a Shanghai i que ha intentat de totes les maneres crear un taller de castells al Casal Català de Shanghai, qui sap si amb la intenció que hi germini l’embrió d’una nova colla. Amb tot, les distàncies i el trànsit infernal d’una ciutat de prop de 20 milions d’habitants –la més poblada de Xina- ho va fer del tot inviable. També va posar mans a la pinya un aragonès que parlava un català perfecte (estava casat amb una gironina) i que va descobrir mentre conduïa i per sorpresa l’autobús de la colla –amb imatges de castells- quan es dirigia a la Century Place per fer la primera actuació. Sense pensar-s’ho dues vegades ens va seguir, va aparcar i va baixar a fer pinya en tots els castells. No cal dir que l’home, que ha viscut en diversos països, mai abans havia vist una actuació castellera en directe i es va emocionar amb els ‘seus’ primers castells.
Però la repera hauria estat trobar un vallenc vivint a Shanghai... i allí el vam trobar! L’Albert Salort Màndoli és el xef de tres restaurants shanghaiesos on mira d’inculcar la cuina mediterrània i la cultura de les tapes. L’Albert havia treballat al Trispolet els cap de setmana, el restaurant de l’Octavi Roca, un casteller de la colla i membre de l’expedició, així que no havia de ser difícil trobar el contacte. L’Albert es va afegir a un sopar que vam fer en un restaurant de cuina típica de Mongòlia, a base de wok, i vam quedar per anar a fer un tast, l’endemà, al restaurant Las Tapas que a la vegada és el seu taller culinari.
No cal dir que vam sopar de conya i que els nostres estómacs, que començaven a queixar-se de tants excessos d’oli de soja, fregits i altres gormandes típiques de Shanghai, va agrair una treva en forma de pà amb tomàquet i pernil, croquetes casolanes, xampinyons a l’allet, etc... Després de la foto obligada de tot el grup a la porta del restaurant (ja ho sabeu, si heu d’anar a Shanghai hi ha un oasi culinari català) vam pujar al taxi d’un xinès que era una mena de creuament entre Rompetechos i Barragán. Dic això perquè ja ens havíem trobat amb el cas de taxistes shanghaiesos que no sabien llegir, però el que ens va tocar a nosaltres simplement no hi veia tres dalt d’un burro. Només dir que l’home s’ajudava d’una potent lupa per veure els indicatius de les variants i que, lluny d'anar xino-xano, el cabró corria que se les pelava... Al final, després de donar voltes i voltes, i de patir com a vedells camí de l'escorxador el vam ajudar a trobar l’hotel!!! Aquesta també va ser una foto obligada...lupa inclosa!
Després hi ha els edificis, blocs inacabables de pisos sense cap tipus d’estètica (tret dels que es poden veure al Bund o Malecón), plens de parabòliques, cables i, sobretot, d’estenedors. Aquí no hi ha normatives quant a la proximitat de les torres d’alta tensió, ni cap prohibició d’estendre la roba a l’exterior. Tothom ho fa i els que viuen a les plantes baixes, doncs estenen la roba al carrer, aprofitant l’escalfor que desprèn un transformador o penjant un fil entre dues senyals de trànsit.
Ah! El trànsit. Me n’oblidava... A la ciutat hi conviuen sense manies cotxes de luxe (Porsches, Ferrari i d’altres) amb tota mena de transports a dues rodes que em seria difícil de definir... I en aquestes bicicletes, motocicletes elèctriques i d’altres medis de locomoció hi porten de tot, absolutament de tot, demostrant una perícia única per no tirar la càrrega i una valentia sense límits per endinsar-se en aquesta mena de traffic jam sense escrúpols. I com que n’hi ha tant, de trànsit a dues rodes, hi ha qui es guanya la vida muntant tallers mòbils per fer reparacions al moment.
Finalment, una anècdota que cada vegada és més comuna en els viatges que fem. Quan et sents lluny de casa necessites de records i detalls que evoquin d’on vens. I la colla té una peça musical especial per aquests moments: el Ball de la Mulassa, que toquen els grallers i els timbalers, i que recreen un parell de castellers. No cal dir que és una actuació força celebrada i que desperta la curiositat dels locals.
Quan llegiu aquesta darrera crònica del viatge a Shanghai ja estarem a punt de volar cap a casa i de dir Zai Jian (adéu) a la ciutat que ens ha acollit meravellosament aquests vuit dies. Només arribar semblava que les hores costarien de passar, però a partir de mitja setmana tot ha anat molt ràpid, extremadament veloç, sobretot perquè no hem parat quiets ni un moment.
El darrer dia, però, tot ha anat a un altre ritme, conscients que passàvem les darreres hores a la capital financera i econòmica de la Xina. Per fi hem actuat en un horari propi de les places castelleres del nostre país, vora la una, i aquesta vegada ho hem fet davant del pavelló espanyol que avui commemorava el dia de Catalunya. Ha estat el primer dia que hem comptat amb una nodrida representació institucional del nostre país, encapçalada pel conseller d'Innovació, Universitats i Empresa de la Generalitat de Catalunya, Josep Huguet. També en aquesta darrera diada ens han acompanyat els castellers de Hangzhou, que ens han donat un cop de mà a l’hora de tancar les pinyes i que per primera vegada han actuat fora de la seva fàbrica.
El resultat ha tornat a ser òptim: 3d8, 2d8f, 4d8, 5d7, 4d7, i dos pilars de cinc. Els castellers de Hangzhou, per la seva banda, han tornat a demostrar les seves habilitats –només porten un més assajant i la colla és formada integrament per majors d’edat, a excepció de l’enxaneta, que és una mica més jove, però no us penseu que molt més- i han plantat sense problemes el 4d6 i el 3d6, desfermant l’eufòria de la plaça, amb un públic majoritàriament xinès. Els ha anat tant bé que per la Diada Nacional de Catalunya els han ofert actuar a l’Expo per tal que hi hagi castells!
A l’actuació d’avui també ens ha acompanyat el corresponsal de TV3 a la Xina, Sergi Vicente, que s’ha atrevit a acomiadar la crònica (suposo que ho haureu vist per TV3, al TN Migdia) pujat dalt d’una pinya i després de fer el pilar de quatre. A la baixada, el Sergi ens ha explicat les emocions de pujar en un castell i ha reconegut que per informar de castells, sovint caldria fer aquesta pas d’apropar-te més a les colles i participar-hi. Hem quedat que ens tornarem a veure a Valls a l’època de les calçotades!
I amb aquesta anècdota, i amb l’intercanvi d’obsequis amb les autoritats, ens hem acomiadat de l’Exposició Internacional de Shanghai. Ha estat una experiència brutal per a nosaltres, sobretot, però vull pensar que per a ells també, que han descobert una cultura amb uns valors solidaris, de germanor, de compartir un projecte i l’esforç comú que fins ara desconeixien.
En sortir del recinte hem anat a dinar per darrera vegada tots plegats, en un restaurant al costat dels embarcadors on l’altra dia vam fer un creuer pel riu Huangpu. I tot seguit, sense temps per haver paït el dinar, ha esdevingut la gamberrada de l’excursió, per dir-ho d’una manera. A Shanghai en totes i cadascuna de les actuacions, a excepció de les que vam fer a Hangzhou, a la colònia d’Antex, ens han posat unes tanques de seguretat que, de vegades, eren reforçades per un cordó policial. En cap moment han deixat que els espectadors, la gent que visitava l’Expo, es posés a la pinya perquè entenien que era una activitat de risc. Però quan vam descobrir el Malecon, el llarg passeig a través del qual es pot observar el magnífic sky-line de Shanghai, molts vam pensar que no podíem marxar de la ciutat sense fer un castell amb aquesta línia de fons. Així que hem planificat, com si es tractés d’una flashmob, una actuació per sorpresa i aixecar en el menys temps possible –és a dir, abans que vingués la policia- un castell i un parell de pilars. Hem baixat dels busos a correcuita, ens hem plantat al bell mig del Malecón i hem aixecat dos pilars de cinc –un dels quals amb l’Alexis al terç- per a deliri dels espectadors que a aquelles hores ja es feien fotos amb el fons de Shanghai. Quan baixaven els pilars s’han personat els primers policies, però lluny de fer-nos fora ens han començat a fer fotos amb els mòbils. Hem aprofitat aquest moment per tancar la pinya del 3d8. Crec, sincerament, que hem fet el tres de vuit més ràpid de la història. I una altra vegada, un mar de flashos. Aquesta vegada sí que han vingut reforços, que ens han demanat educadament que desallotgéssim el passeig. Però encara hem tingut temps de fer-nos una fotografia de grup (que és la que encapçala aquest bloc i que m'ha cedit el Jordi Badia) amb la col·laboració dels propis policies, que ens han protegit de les masses de gents que se’ns tiraven al damunt per fer-nos fotos.
La resta de la tarda ens hem repartit, uns han visitat -era una excursió opcional- un taller de seda natural, i els altres hem aprofitat per fer les darreres compres. Sort que l’agència que ens assessora i ens guia en aquest viatge se la sap llarga i des de primera hora del dia han col·locat una gran bàscula per anar pesant les maletes, no vagi a ser que ens passem del pes màxim permès -20 quilos per maleta- el que suposaria pagar una multa de 50 euros per cada quilo excedent.
Per cert, l'hora de sortida de l'hotel aquesta matinada està prevista cap a les 4:00. Us imagineu com han passat les darreres hores la majoria de castellers. Us en deixo un parell de mostres...
Com he fet al llarg d'aquests dies, us deixo amb algunes fotos comentades de les darreres hores:
El món al revés. El casteller Jordi Güell entrevistant per TV3 el corresponsal a la Xina, Sergi Vicente. Quin tio més maco!
L'Ito preparant la canalla abans d'entrar a plaça. Enhorabona la feinada que ha fet l'equip de la canalla en aquest viatge. Un 10!
L'Anna i l'Enric, al temple budista de l'ànima amagada. És impressionant i de visita obligada si aneu a la Xina.
La Yoli i la Gemma, posant davant d'una de les figures monumentals del temple budista.
La guia xinesa ens assegura que cada vegada que un grup català visita el pavelló dels 500 deixebles, del Temple de l'Ànima Amagada li diuen que aquesta figura és calcada a la d'un conegut polític català... Fàcil, fàcil, no? Ja ho heu endevinat?
