dimarts, 24 de gener del 2012

La Pera, el terror de Valls



Era el segle XIX / i amb el nom de Joan Serra / es coneix un bandoler / per tothom, en La Pera /

La història de Joan Serra no és cap llegenda urbana que hagi passat de generació en generació. La Pera, protagonista de l’esforçada cançó de Lluís Llach El bandoler, era de carn i ossos, baix, amb el nas xato i la boca gran, de pell bruna i una mirada que les cròniques descriuen entre sinistra i repugnant. I era de Valls, on vivia amb els pares, germans i demés família.

El 30 de desembre de 1809, en plena Guerra del Francès i amb poc més de vint anys, Serra va viure el seu particular baptisme de sang. Havia estat reclutat en la darrera quintada i aquell dia formava part d’una partida de tropa que, sota el comandament del sergent Francesc Rosell, entrava al Pla de Santa Maria per descansar unes hores abans de reprendre la marxa. Durant l’aturada, en Serra va prendre la barretina a una jove, que va denunciar el fet al sergent. Aquest va manar formar la tropa i, com que l’autor del furt no va confessar, va registrar un per un tots els soldats, trobant la barretina en possessió de Serra. El càstig no va passar d’una lleu reprimenda pública, una vexació massa severa a ulls de Serra que, poc després de reprendre la marxa, es va oferir a portar el fusell a un soldat de més graduació i, amb l’arma de foc a les mans, va apuntar al sergent Rosell i li va disparar matant-lo a l’instant.

Era el seu primer assassinat i podia no haver passat d’aquí, però com el bandoler argumentaria més tard, el plaer de veure l’expressió de les víctimes mentre eren atacades –amb aquells segons d’agonia que separen la vida de la mort– li va donar tant plaer que després d’aquell primer cop hi tornaria una vegada i una altra

Joan Serra, que llavors encara no era La Pera, es va fer escàpol i es va ajuntar amb una partida d’afrancesats –caragirats, se’ls anomenava–, que tenien carta blanca dels francesos per fer tot el que els plagués. Aquell any, i mentre fugia d’un lloc cap a un altre, sempre en constant moviment, dormint al bosc i evitant els llocs concorreguts, en Serra va conèixer la Maria, una donzella que treballava al Mas d’en Simó, una casa de camp propietat d’en Jaume Rodon, de la qual se’n va enamorar perdudament. En Serra i els seus, que aquell dia portaven detinguts tres infeliços acusats d’espiar els francesos, van anar a parar al Mas d’en Simó per descansar i menjar una mica, i es veu que la intercessió de Maria va lliurar de la mort segura al més vell de tots, que li havia implorat clemència. Els altres dos van ser ajusticiats pel camí hores més tard. Aquella trobada fortuïta esdevindria clau en la vida de Serra, que de llavors ençà hi tornaria sovint, sempre d’amagat.



Li agradava la sang / i el xiprer encara recorda / tots els crits que allà han pregat / pietat, pietat /

Acabada la guerra, el 1814, Joan Serra, ara ja sí conegut com La Pera, continua la seva carrera de sang i fetge, ara en solitari. Anava triant les seves víctimes de greuges que havia patit de jove, com baralles de nens, enganys sense malícia o càstigs infantils. Qualsevol excusa era vàlida per saciar la seva set de venjança. Tothom que havia tingut tractes amb ell, ja no vivia tranquil. El sol fet de sentir pronunciar el seu nom aterria tothom.
En Serra es prenia el seu temps per preparar els assassinats i no deixava cap detall a l’atzar. Fins que arribava el dia i l’hora fatídica en què passava comptes amb les seves incrèdules víctimes. No robava, només volia sang.

L’endemà de bon matí / davant la Verge del Carme / de genolls està pregant / i a dos ciris encén la flama /

Després de cada assassinat, La Pera tornava a Valls quan el poble encara dormia i anava fins a l’església del Carme on encenia dos ciris per cada víctima. Era un ritual que mai no trencava, i quan els vallencs veien ciris encesos a la porta de l’església era el senyal inequívoc que hi havia noves víctimes per descobrir. La Pera, paradoxalment, no només sentia una gran devoció per la Verge del Carme sinó que, a més, tenia unes fortes creences religioses i obligava a les seves víctimes a resar el Parenostre com a última pregària abans de morir.

Cap a finals de 1914, i després d’encadenar una carrera sanguinària durant anys, en Joan Serra va veure pròxima la seva fi. I en La Pera es va preparar.

Quan jo sigui ben mort / i penjat de l’alta forca / i defalleixi mon cor / i m’aneu a posar a la fossa / que algú resi una pregària / davant la Verge del Carme / i que dos ciris tinguin flama /

En tenir el pressentiment de la seva detenció, Joan Serra va seleccionar una nova persona, però en aquest cas no pas per matar-la sinó per demanar-li un favor: “Escolta Ramon (Ferrer), sé que els meus dies acaben i tinc el pressentiment que molt aviat em veuràs penjat de la forca. Com que em condemnaran per assassí, serà propi que el meu cos sigui esquarterat i que els seus membres no siguin sepultats. (...) Això, però, no és el que més m’afligeix, no. El que em causa gran pena i disgust és pensar que ningú se’n recordarà de la meva ànima per fer resar una missa de difunts en el seu sufragi”.

Dotze dies després La Pera va ser detingut després de ser sorprès mentre dormia amb Maria al Mas d’en Simó. Va ser el propietari, Jaume Rodon, qui en sentir sorolls va descobrir-lo i va córrer a avisar els soldats, que l’acabarien detenint no sense perdre dos companys abans de reduir-lo. Ja entre barrots, a La Pera li van permetre rebre visites de familiars i dels pocs amics que conservava, uns testimonis que esdevindrien claus per ajudar a composar la vida del bandoler.

A Joan Serra el van penjar el 19 de desembre de 1815. Va ser conduit de la presó al suplici dins d’un cistell del qual tirava un ruc. Tot Valls va sortir al carrer, aquell dia, i fins i tot va venir gent de la comarca i de més enllà. Al patíbul, La Pera es va dirigir als pares de família exhortant-los perquè corregissin els seus fills. Va dir una última pregària, va demanar perdó tres vegades i va ser ajusticiat.

El cos esquarterat de La Pera es va repartir: el cap es va penjar a la plaça dels Quarters; el braç i mà dreta, al Pla de Santa Maria, per l’assassinat del sergent Rosell; el braç i mà esquerra, a Picamoixons, per la mort d’en Francesc Bertran; una part del cos va ser col·locada a Cubelles i la resta, al Mas d’en Simó.

                                 Foto: Esther del Campo (Bloc: Pedra Foguera)

La Pera, quan la cosa fa el nom

Una tarda de novembre de 1814, un pagès d’avançada edat descansava a la porta de la masia, als afores de Valls, després d’un jornal de feina. En aquestes que va aparèixer Joan Serra, que llavors comptava vint-i-quatre anys, i va saludar-lo:
–No em reconeixeu?
Davant la resposta negativa del pagès, en Serra va recordar-li que els fets havien passat quan ell tenia deu anys. Un dia, ell i una colla d’amics van entrar a les terres del pagès i van agafar les peres d’un perer. En Robusté els va sorprendre i va empaitar-los picant-los amb unes branques d’olivera.
Catorze anys després, el nen convertit en bandoler tornava per a venjar-se.
–Us en recordeu que després de pegar-me em vaig tornar i li vaig dir que els petits es fan grans?
El pagès, incrèdul, va creure que era objecte d’una broma de mal gust. Però en Serra li va clavar un punyal i, creient-lo mort, va marxar corrents. L’infortunat pagès va aguantar fins que van arribar uns coneguts i els va explicar la història poc abans de morir... per unes peres.


Article publicat a La Vanguardia (edició Tarragona) el divendres 20 de gener de 2012


3 comentaris:

Teresa Ulldemolins Aguadé ha dit...

Ei Ivan!

M'ha fet il·lusió llegir-te novament i amb temes tant interessants.

Fes-nos un favor: No paris!

anna solé ha dit...

econegut el voste blog a trabés d' una amiga, quan era petita em van explicar que la pera va "atracar" al meu besavi... l' invito a seguir el meu blog : lescosescomsonsler.blogspot.com, una abraçada.

Unknown ha dit...

Gràcies, Teresa!

I gràcies, Anna! Em passaré pel teu bloc, perquè m'has despertat la curiositat ;)


Ivan