Santa Úrsula

Dos de nou amb folre i manilles, cinc de nou amb folre (carregat), tres de nou amb folre i pilar de vuit amb folre i manilles. Buff!!! Quina Santa Úrsula!!! Hi ha dies, però, en què una sèrie de signes ja t’avancen que tot sortirà rodó, i així acaba sent. És com aquell anunci dels donut que feia en Santi Millan, no? Que si te’l cruspies vivies una jornada inoblidable, però si no te’n recordaves paties un dia digne de Murphy (el de la llei). Diumenge al matí érem una gentada a les matinades, i quan això passa és sinònim de gran diada. Allí, els missatges i motius de conversa mentre anàvem a despertar castellers a casa seva anaven tots en una mateixa direcció: “hem d’anar castell a castell”, “no n’hi ha prou amb descarregar només un gran castell”, “hem de fer una actuació completa”, “hem de descarregar-ho tot”.



No, no varem poder descarregar-ho tot, però ens varem quedar molt a prop d’aconseguir-ho. De fet, només se’ns va escapar el cinc de nou, que amb una mica més de lluita i serenitat podíem haver sotmès igualment... També va ser reveladora la massiva presència de castellers al local, un parell d’hores abans que comencés la diada, així com la marea rosada que va desfilar en cercavila pels carrers de Valls. Allí, els missatges anaven una mica més enllà i agafaven més transcendència alhora que ens posaven més pressió. “Avui no podem deixar escapar l’oportunitat que se’ns presenta; avui hem de fer una grandíssima diada que il·lusioni la gent de la Colla; avui hem de començar a guanyar el Concurs del 2010”, coincidíem molts instants abans d’entrar a plaça. I és que el més mínim error, o una mala jugada en forma de mala sort, ens hauria frenat la confiança (que no eufòria) que hi havia en els minuts previs a la diada. La culpa d’aquesta confiança? Una bona planificació (amb només un error en tota la temporada: a La Bisbal); uns bons assajos (extraordinaris els tres últims); una bona feina amb la canalla i a l’hora de fabricar posicions crítiques (crosses, segons, baixos, etc...) i un programa coherent amb la temporada. Per Santa Úrsula ens havíem fixat quatre castells, tres dels quals ja els havíem assolit. Per tant, i a diferència d’altres vegades, el programa era realista.



Crec que el missatge d’anar “castell a castell” va calar en les consciències dels castellers, doncs només va haver-hi una gran explosió d’eufòria després del pilar de vuit amb folre i manilles, quan s’havia assolit l’objectiu de segellar una magnífica exhibició.



De la diada de Santa Úrsula, més enllà de les estructures assolides, voldria destacar dos detalls que no haurien de passar desapercebuts. L’un, que varem bastir tots els castells a la primera, sense baixar cap peu. Això que durant tantes i tantes temporades semblava impossible d’assolir, enguany s’ha convertit en la tònica general al llarg de la campanya. Un indicatiu més de la bona feina dels assajos i de que la gent ja comença a estar molt familiaritzada amb els castells amb folre i manilles. I l’altra detall que per mi és molt valuós, és que tant amb el dos de nou com en el pilar de vuit, el folre i les manilles van baixar sense fer patir a la gent, de manera ordenada i ràpida. Això que pot semblar una xorrada, estic convençut que va ajudar i molt a que al final de la diada no hi hagués cap persona ajupida o contusionada.

També voldria destacar un altre aspecte, i aquest fa referència a la motivació i al subconscient. Feia molts anys que les setmanes i els dies previs a Santa Úrsula no es parlava tant de castells. Enguany, per atzar o no, se n’ha parlat i molt, i això, n’estic convençut, ens ha ajudat a estar endollats fins el dia D i l’hora H. A una setmana de Santa Úrsula varem viure, per exemple, un excel·lent i emotiu acte commemoratiu dels 40 anys del Monument als castells, obra de Josep Busquets. Després, la Junta de la Colla va saber dissenyar tres actes que, de debò, crec que han posat el seu granet de sorra: Un –i aquí vull felicitar a l’autor/a de l’excel·lent idea- va ser els cartells que anunciaven la diada, recuperant un antic model de fa quaranta anys. En aquella ocasió la Colla Vella anunciava als convilatans l’intent del dos de vuit amb folre, del cinc de vuit i del tres de vuit; en aquesta ocasió –quina casualitat!- era la mateixa exhibició, només que amb un pis més i rematat amb el pilar de vuit.

El segon acte al què em refereixo va ser el muntatge visual que es va projectar divendres després de l’assaig. Una pel·lícula amb imatges d’anteriors Santa Úrsula victoriosos, i amb música d’aquelles que anuncien una jornada èpica que tocava la fibra. Felicitats!

I el tercer acte va ser, precisament, el col·loqui organitzat per recordar el primer cinc de vuit carregat del segle vint, també quaranta anys enrere. Jo no hi vaig poder ser present, perquè vaig anar a buscar als amics italians que havíem convidat per Santa Úrsula, però en el sopar posterior que varem compartir una trentena llarga de castellers a l’Antic, tothom me’n va parlar molt bé. Fins i tot gent que no és de la Colla, com el Xavier Brotons o el Jordi Bertran, em varen dir que s’havien emocionat com poques vegades en veure la pel·lícula i en saludar alguns dels castellers que van pujar en aquella catedral. Genial!

Enmig d’aquests actes es va donar a conèixer, en una assemblea extraordinària, que el Govern de la Generalitat ha triat la nostra colla per representar el país a la pròxima Exposició Universal que se celebrarà el mes de maig a Shangai, a la Xina. No cal dir que l’anunci, que es va mantenir en secret fins a darrera hora, va actuar també d’espolet i extraordinari element de motivació.

Finalment, trobo un gran encert la pancarta que l’Ajuntament va posar a la façana de la Casa de la Vila: “Valls ciutat bressol dels castells”, i el suport a la candidatura perquè els castells siguin declarats el pròxim mes de gener, a París, Patrimoni Immaterial de la Humanitat.

Quan en el darrer ‘post’ deia que Valls havia de viure els 365 dies de l’any en clau castellera, i que s’havia de respirar ambient casteller en tots els racons i raconets de la ciutat, em referia precisament a això. A que si no ens ho creiem nosaltres, si no ho fem nosaltres, ningú més ho farà. I sempre hi ha qui, en això dels castells, estarà disposat a fer de padrastre o de madrastra; i fins a cert punt és lògic. Cal que exercim amb orgull la maternitat i la paternitat dels castells, un patrimoni d’una ciutat i d’un país que aviat es convertiran en un símbol internacional i serà proclamat per la UNESCO.

Acabem bé la temporada a Vila-rodona i posem-nos a treballar des de l’endemà mateix per mantenir viu aquest esperit. Fa massa temps que el Concurs de Castells de Tarragona no ve al Portal Nou.